Txernòbil

Normalment no acostumo a escriure en el blog sobre els llibres que llegeixo perquè per això ja hi ha gent que ho fa molt millor que jo. Només si llegeixo quelcom que em fa reaccionar especialment, per bé o per mal, en faig algun comentari, com avui.
Estic llegint Voces de Txernòbil de la guanyadora del Nobel de literatura d'enguany, Svetlana Aleksievich. Justament aquesta obra no està traduïda al català però sé que l'Editorial Raig Verd acaba de treure del forn Temps de segona mà. La fi de l'home roig.
És curiós que s'hagi donat el premi a una periodista que escriu obres de no-ficció, que bàsicament es limiten a reproduir el que els seus interlocutors li expliquen. Darrera de les entrevistes però, hi ha un gran treball de recopilació, de tria, potser fins i tot de reformulació de paraules que fan especial la seva lectura.
En aquest llibre en concret, l'autora reprodueix les narracions -sovint monòlegs però a vegades converses entre vàries persones- de gent que va ser a Txernòbil en el moment de l'accident a la central nuclear, el 26 d'abril de 1986, o bé durant les setmanes després del dia fatal. L'obra s'obra amb el relat de la vídua d'un bomber que va anar a apagar el foc la mateixa nit de l'accident: va morir al cap de 14 dies. També dóna veu a soldats obligats a "netejar" l'indret de radioactivitat: traient capes de terra, matant animals domèstics, destrossant objectes i forçant la gent a deixar les seves llars.
A part de l'accident en sí hi ha diversos punts en comú en tots els relats. El primer, i més esfereïdor, és el fet de que s'amagués a la població el que havia passat i sobretot, les conseqüències que implicaria el desastre nuclear més important de la història. De fet va ser Suècia qui va alertar al món del nivell elevat de radioactivitat que van detectar provinent de l'est. Les autoritats russes no van reconèixer la magnitud de la tragèdia fins al 14 de maig. Van trigar fins a 6 dies a evacuar la gent en un radi de 30 km al voltant de Txernòbil, amb la conseqüència de que la majoria de gent ja va estar exposada a nivells mortals de radioactivitat sense saber-ho. Per tant, la ràbia contra la mentida soviètica -com molts l'anomenen- és present en pràcticament tot el llibre. Molts identifiquen el desastre com una guerra. Fins i tot pitjor, perquè els que tornen de la guerra són tractats com a herois mentre que els que van tornar de Txernòbil van patir una repudia social per part dels seus compatriotes que els tractaven com objectes radioactius caminants (que de fet és el que molts eren).
Un altre fet que es repeteix és la negació del perill, sobretot per part de gent gran, que tot i la prohibició van tornar als seus pobles al cap d'un temps i segueixen cultivant la terra i menjant aliments contaminats.
I com no, apareixen el Vodka i la corrupció. Beure per oblidar, beure per descontaminar, beure per aguantar. Intercanvi d'alcohol per objectes valuosos (radioactius). Diners a canvi de deixar passar la gent a buscar propietats que s'endurien a la nova llar...
En definitiva, un llibre impactant però interessant sobre una Història que no s'hauria d'oblidar: la de la gent.

sirenes i pits

Dilluns, mentre sentia la sirena com cada primer dilluns quatrimestralment,
vaig pensar que havia de fer un post sobre el tema i també fa dies que volia comentar una nova llei polèmica que ha entrat en vigor a Suècia.
La sirena no és cap ésser marí si no una de les que fa soroll. Sona, com us deia, cada primer dilluns no festiu dels mesos de març, juny, setembre i desembre a les 15 h. El senyal dura set segons seguit de catorze segons de pausa durant dos minuts. Un cop passat el "perill" hi ha un senyal llarg de trenta segons. Quan sona aquests dies concrets és només una prova de que el sistema funciona i potser també per instruir a la gent, que reconeguin la sirena en cas de que s'hagi de fer servir de debò. Si se sent un altre dia o a una altra hora, voldrà dir que hi ha un perill per la vida humana, la propietat o el medi ambient. El que s'ha de fer és entrar a casa, tancar finestres i sistemes de ventilació i posar la ràdio, per saber què ha provocat l'alarma. Ara que hi penso, nosaltres no tenim cap ràdio que funcioni amb piles o sigui que en cas de catàstrofe, si ens quedem sense electricitat, no ens entererem del què passa. Enfi, és si més no curiós. Llegeixo que segons una directiva de la UE, tots els països n'haurien de tenir una d'aquestes alarmes. Que jo recordi, però, a Catalunya no he sentit mai cap cosa similar...
La llei polèmica és sobre la prohibició d'anunciar llet per nadons. Fins ara, en els paquets d'aquest tipus de llet ja hi havia un text informant que la millor llet és la de la mare i que convé parlar amb professionals de salut infantil abans de donar biberó. Ara, volen prohibir la publicitat, a més d'escriure en el pot "donar només en cas de recomenació d'un professional de salut" i "la llet materna té aventatges". El debat ha sorgit per varies raons: les mares sueques (juntament amb les noruegues) ja són les que més alleten als seus fills a nivell mundial i per tant és innecessari haver de fer una llei al respecte. Per altra banda, una dona adulta ha de poder decidir sobre el seu cos i l'alimentació del seu nadó. A més a més, els biberons a Suècia es preparen amb l'aigua de l'aixeta sense risc de cap tipus de contaminació. A les maternitats sueques quasi t'obliguen a donar el pit. I si el nen té gana i a la mare no li ha pujat la llet, n'hi dónen d'un banc de llet materna amb gotet, no fós cas que s'acostumés a la tetina del biberó... Els xumets també estan prohibits la primera setmana. En definitiva, sembla que aquesta llei serveixi per fer sentir malament a les mares que decideixen donar biberó en lloc de pit.
Personalment vaig alletar les meves filles durant deu mesos i ho recomanaria a tothom, sobretot perquè a part de ser la millor llet pel nadó, és molt pràctic. Ara bé, reconec que al principi costa i pot fer bastant mal. I tampoc no jutjaria mai una mare que trii la llet en pols pel seu bebè. Suposo que les coses ara han canviat, però amb la meva filla gran (que ara té deu anys) vam viure a Madrid els seus primers quatre mesos de vida i pel carrer, restaurants, cafès o altres llocs públics no es veia ni una dona donant el pit. Semblava que t'haguessis d'amagar per alletar i era molt frustant, la veritat.
En definitiva, tots els extrems són dolents i el que és més important: deixeu que les dones decideixin per elles mateixes què volen fer!

Alice Munro

Estic contenta de que enguany l'Acadèmia sueca hagi decidit premiar de nou una dona escriptora. Aquest sol fet ja és motiu d'alegria, però que ademés se l'hagi endut una dona que va començar a publicar quan ja era una mica gran, que tot i haver passat dos anys a la University of Western Ontario no té cap títol universitari i que a més a més la seva especialitat siguin els relats curts... m'encanta!
Reconec que he llegit poc l'obra d'Alice Munro, però per primera vegada el Nobel ha fet que ja m'hagi comprat un parell de llibres seus. Això dels llibres electrònics és fantàstic!