una índia no gaire índia

L'altre dia vaig veure Rastres de Sàndal, gràcies al meu pare que me la va fer arribar per correu en dvd, perquè aquí a GB no l'hagués trobat. Em feia gràcia veure-la perquè la productora i guionista és germana d'una companya meva d'escola i filla de la Teresa Pont, una mestra per qui guardo un especial afecte.
El millor de la pel·lícula és la fotografia i l'ambientació -especialment en les escenes a la Índia-.
Un altre gran mèrit és que la majoria del personal que van fer possible el llargmetratge eren dones. També trobo interessant la fusió d'actors indis i catalans, així com les pinzellades "bollyboodianes" que aporten frescor i ritme.
No he llegit la novel·la en la que es basa el film però suposo que l'adaptació deu ser prou bona, tenint en compte que la guionista també va participar en l'escriptura del llibre. No obstant, com és habitual quan s'adapten novel·les a la gran pantalla, la sensació com a espectadora és que es vol encabir massa informació en poc temps.
El que em va agradar menys va ser la tria de l'actriu protagonista. El personatge que ha d'interpretar és una noia adoptada de l'Índia que ha crescut a Barcelona en el sí d'una família benestant. El problema és que l'Aina Clotet no és índia ni ho sembla. Aquest fet fa que la història perdi credibilitat als ulls de l'espectador. És que ni tan sols li van posar una bona cabellera negra ni la van maquillar més morena! Tan costava trobar una actriu d'origen indi o almenys amb trets més versemblants? No dic que la noia sigui mala actriu, però amb 32 anys ja l'hem vista en un nombre exagerat de sèries i pel·lícules. Tenint en compte que l'Institut del teatre gradua cada any uns quants nous actors, penso que seria hora d'anar-nos renovant una mica i obrir portes a altra gent. Potser és un tema de màrqueting però dubto que la gent anés al cinema per veure-la a ella, sincerament.
L'altre aspecte que no em va agradar va ser la selecció dels escenaris barcelonins: Parc Güell, la Pedrera, el Maremagnum, l'hotel Arts, torreta al Tibidabo, etc. Sembla un tríptic turístic de Barcelona, tal i com ho va ser Vicky, Christina, Barcelona de Woody Allen. La única originalitat va ser incloure una botigueta regentada per un indi al barri vell. Fa anys que no visc a Barcelona, però de debò hi ha tants immigrants que parlin bé el català? Em costa de creure, però tant de bo!
La història és un conte de fades on no hi falten ni el príncep blau, ni l'èxit professional (i material) ni els encontres atzarosos que fan canviar el destí de les protagonistes. Bona per passar l'estona.

Feliç

Diumenge vam veure un documental que potser alguns ja heu vist i que si no, us el recomano. Es diu Happy i el podeu llogar i saber-ne més coses aquí.
La qüestió central de la pel·lícula és sobre l'eterna pregunta "què és el que ens fa feliços". Una de les primeres afirmacions que es fan és que les investigacions han establert que el 50% del nostre estat d'ànim ve determinat genèticament, un 10% ve donat per les circumstàncies que ens envolten i un 40% per el que fem nosaltres mateixos.
L'interessant és, evidentment, aquest 40%, sempre i quan les circumstàncies siguin mínimament bones. És a dir, un cop tenim les necessitats bàsiques cobertes (aliment i habitatge) el demés no importa tant com un s'imagina. Tornem doncs a la típica frase "els diners no fan la felicitat". De fet, mai estem satisfets amb els diners (vegis amb el què fem amb els diners) que tenim i sempre en voldríem tenir més.
Però concentrem-nos en aquest 40% restant... Què és el que ens fa feliços? Hi ha algunes variants que es repeteixen entre tots els humans, independentment del lloc on viuen (món occidental o no) i de la cultura. Un d'aquests aspectes l'haureu experimentat en pròpia pell: es tracta de la companyia. Viure en família o entre amics, estar envoltat de gent amb qui compartir el temps, les experiències, etc.I sobretot, ajudar als demés, sentir-nos útils.
Un altre factor, al meu entendre molt important, és fer aquelles coses que ens fan sentir bé. Aquelles activitats que ens fan produir dopamina, altrament anomenada hormona de la felicitat: fer exercici físic, aconseguir fites que ens proposem, escoltar música, escriure o llegir, activitats artístiques, estar en contacte amb la natura, etc.
En el meu cas, una de les coses que més bé em va és la de treballar amb les mans. Em va a èpoques. Ara mateix (i des de fa poc més d'un any) estic fent ganxet i també gaudeixo molt amb el tema de repintar mobles o trastos vells.
Imagineu-vos la meva alegria quan l'altre dia em vaig trobar pel carrer aquestes potes de banc, fetes de ferro colat. No sé d'on provenien (un parc?), però estaven tirades i aconseguir una d'aquestes coses totalment gratis, encara fa més il·lusió! Me les enduré a Suècia i compraré la fusta per fer-ne un banc pel jardí l'estiu que ve. Potser el Joan podria fer-me'n 5 cèntims.

futur

Feia temps que no anava tan de cul com per no poder escriure al bloc, però ara sóc en una d'aquestes temporades. Entre la feina, la tesina i la vida familiar, les hores i els dies passen volant i no trobo cap estona per seure a escriure. De fet, suposo que també em falten les idees. O bé quan penso en quelcom que voldria escriure, no és el moment adequat, o bé faig una piulada al twitter i tan tranquila.
Tan se val. Divendres vam començar una nova serie en dvd que al T. li feia gràcia i que ens van portar els pares des de Bcn. Es diu Terra Nova, potser alguns de vosaltres l'heu vista. A mi no m'atrau el més mínim i dubto que miri els següents episodis. La història està ambientada en el s.XXII, quan --com sempre passa-- els humans ja han destrossat del tot el medi ambient i amb prou feines es pot respirar sense portar màscara. La sort és que han descobert com viatjar en el temps i l'espai i van enviant grups de persones cap a 85 mil.lions d'anys enrere, quan el món estava poblat per dinosauris.
Als pocs minuts d'haver començat ja em va irritar un aspecte que sovint recalco quan veig pel.lícules o sèries futuristes: moltes naus espacials, làsers, robots, pantalles gegants per tot arreu, paisatges desoladors, però... ves per on, segueixen portant camises amb botons, samarretes de cotó, abrics i sabates com les nostres! I els pentinats? De debò, no es poden currar una mica més el vestuari? No hi ha ningú amb una mica de visió de futur per pensar que probablemente durem un altre tipus de roba i els cabells diferents? Em posa dels nervis!!! Si només cal anar 10 anys enrere per veure que la moda evoluciona constantment!
Per no parlar de que sempre estan ambientades a EUA, representant "el món" que segueix dominant la humanitat.
Enfi, un post bastant inútil però almenys m'he desfogat.
Bona setmana!

un mallorquí i cosetes vàries

Les xarxes socials són, si més no, interessants. Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada, que vaig obrir un grup de catalans a Suècia en el Facebook i que ara ja he perdut el compte de quants som... No hi entro massa, de tant en tant. Avui m'ha servit per descobrir que hi ha un mallorquí (en Tomeu Alcover) a Estocolm que compon i toca una música motl bonica. Us el recomano i el podeu escoltar aquí.

Altres apunts.

Em sorpren que un progama de la qualitat de Cinema 3, faci servir les versions doblades de les pel.lícules que comenta. Considero que la gent aficionada al cinema (s'entén que els que miren Cinema 3 ho són) veu les pel.lícules en versió original. Fa lleig, molt lleig, sentir una altra persona interpretant a Ryan Gosling o a la Lauren Bacall. Figueras, m'has decebut.

Avui enceto una nova llista oberta: coses que trobo i coses que no trobo a faltar de Catalunya, a part de familia i amics (que són persones i no coses, per altra banda):

Trobo a faltar:
- el sol
- la temperatura hivernal barcelonina a les 12h del migdia
- el caldo en tetra-brik (no vull fer publicitat de marca)
- els tomàquets d'amanida que tenen gust
- els tomàquets de sucar (pel pa amb tomàquet)
- poder anar al mercat a comprar fruita i verdura fresca i tornar a casa amb un carro ple havent-me gastat molt pocs euros
- la varietat en la oferta de mobles a un preu accessible
- la pasta per la sopa, a part d'estrelletes. En especial, les lletres.

No trobo a faltar:
- l'etern tema de la crisi econòmica
- la política
- les caques de gos a cada cantonada
- les multituts (especialment en rebaixes)

Ja seguiré un altra dia i potser us explicaré què trobo a faltar de Suècia quan sóc a Catalunya

imatge de Suècia a Hollywood

Potser no us hi haureu fixat mai perque no us toca d'aprop, però és molt graciós veure la imatge que Hollywood projecta sobre Suècia i els seus habitants, i de retruc, la que gran part de la població occidental s'enduu.
Sempre que es comenta alguna cosa de Suècia o els seus habitants, el tema sol ser el sexe, l'eficàcia, els suicidis o les sueques. Això últim, però, ja es veia en les "espanyolades" de finals dels 70.
Les idees bàsiques que transmeten (i ajuden a crear generalitzacions i prejudicis) són:

1. Suècia és un país de llibertat sexual total, sense les barreres típiques heredades de la tradició catòlica.
2. Totes les sueques són belleses rosses d'un mínim de 1,70m d'alcada
3. Suècia és el país amb més alt índex de suïcidis del món.
4. A Suècia tot funciona 

Probablement tots aquests tòpics es van anar creant a mida que Suècia es va anar podent situar en el mon, gràcies per exemple a actrius com la Garbo o l'Ekberg o la Bergman, les families rossetes que anaven a passar els estius a les costes d'Europa del sur, la societat del benestar dels 70 i 80, les indústries de l'acer, etc. I aquests tòpics encara perduren en la ment de molts, tot i que ben poca cosa en queda de tot això.
A nosaltres, com a molts d'altres suecs, ens fa molta gràcia cada vegada que surt alguna cosa referent a Suècia, perque sempre solen ser coses positives o bé exageracions que no tenen res a veure amb la realitat.
Us passo un diàleg (traduït per mi) que podem escoltar en l'episodi n.2 de la temporada 4 de "Mad men", quan un noi intenta dur-se al llit a la seva novia. Recordeu que som a l'any 1964, a Nova York:

M: -A Suècia, fan l'amor tan bon punt senten atracció l'un per l'altre. I és més sa, perque així saps directament si és la persona perfecte amb qui compartir la vida. Fer l'amor és una part molt important de la vida amb una altra persona. La més important, al menys a Suècia.
P: -D'on ho has tret això?
M: -Ho he llegit en un article titulat "Swedish way of love" (la manera d'estimar sueca), molt il.lustratiu.
P: -Bé, doncs a mi mai em faràs fer res del que fan els suecs.

Un altre exemple, boníssim, és aquest clip de la pel.li "Blue in the face" on Lou Reed explica que Nova York no li fa por, mentre que Suècia sí. No hi ha subtítols, però si voleu tenir-los podeu anar a aquest enllac i avancar 2,54 minuts, on la mateixa escena està subtitulada en espanyol.

emplaçament de producte

No sé si es tradueix així al català... En anglès,  es diu "product placement" per descriure la tècnica d'inclusió de publicitat en pel.lícules o sèries de TV, de manera subtil, mitjançant la col.locació de productes de la marca que es vol anunciar en el -diguem-ne- decorat.
A vegades és súper obvi. Penseu per exemple en la pel.lícula "cast away" amb Tom Hanks de protagonista, on la marca de missatgeria Fed-ex apareixia en tot moment... Altres casos, com a la foto de l'esquerra (sèrie House) són més discrets però tampoc passen inadvertits, al menys segur que no pel nostre subconscient. Aquest fenòmen és constant en tot el que ens arriba des d'EUA, però a Suècia també hi ha sèries que s'han afegit al carro. No sé com serà a Catalunya, però em puc imaginar que 3/4 del mateix.
En el passat post proclamava la genialitat de la sèrie "Mad Men", que s'extén també al marqueting de productes. Tot i està ambientada en els anys 60 del somni americà, l'agència de publicitat, centre de tota la història, té com a clientela quasi bé sempre empreses que encara existeixen, de manera que la campanya publicitària que els protagonistes preparen durant el capítol en qüestió, s'està utilitzant en realitat per captar al consumidor-espectador. Això és vàlid sobretot pel públic americà, ja que alguns dels productes (per exemple la horripilant beguda Dr. Pepper) no han cuallat mai a Europa.
Des d'un punt de vista sociològic és molt interessant veure com la societat de consum nord-americana es desenvolupà a grans gambades durant la dècada en qüestió, tot i haver començat ja abans. La cultura anti-ecològica de "l'utilitzar i llençar" o de la compra d'aparells elèctrics inútils començava a arrelar-se per acabar en la que estem vivint en aquests moments. Els valors del moment que tant van canviar en només uns anys, per exemple l'apartheid americà, el paper de la dona en el món professional, el fumar i beure constantment...I tot això, a part de l'emplaçament de productes, també queda súper ben reflexat en la sèrie.

les veus del Pamano o del Llobregat?

Ahir, que estava sense marit, vaig aprofitar per veure la pel.lícula Les veus del Panamo perque no era subtitulada i per tant no la podiem veure junts (tot i que entén el català, encara és una mica difícil poder seguir una pel.lícula). Pensava veure-la en dues vegades però volia saber com acabava i em vaig acabar empassant els dos dvds d'una tirada.
Confesso que no he llegit la novela homònima de Jaume Cabré -escriptor que per altra banda sempre vé lligat en el meu cas al record de la seva germana que vaig tenir de mestra a 2on d'EGB-.
La trama és entretinguda i mostra una part de la Història que tan ha marcat el nostre pais. Pel meu gust un pèl massa tòpica en el sentit de que els castellans i els rics eren els feixistes i els pobres -i bons- la gent d'esquerra, tot i que la figura del mestre encarna tota aquella massa de la població que no volia saber res de política i que no obstant si va sentir implicada d'una manera o altra. Penso que el gruix de la població catalana va ser, en certa manera, com el mestre Fontelles: no volien problemes amb el règim, eren assiduus a les esglesies i a la vegada tampoc volien deixar de banda "els seus".
Fos com fos, hi ha una cosa que m'ha decebut molt de la pel.lícula i potser és un detall que a molts ha passat per alt: perquè tots els personatges tenen accent barceloní? Segons la història tan sols el mestre i la seva dona són els que vénen de Barcelona mentre els altres personatges tots són de la comarca del Pallars. Les úniques vegades en que se sent alguna variació dialectal (o lleidetà) és quan parla algun dels nens de la classe, (ni tan sols tots!), de manera que encara té menys lògica: és obvi que els nens d'una escola rural del Pirineu als anys 40 haurien de tenir tots els mateix accent de la regió.
No crec que un bon actor sigui incapac d'imitar un accent, quan d'altres més mediòcres sí que poden (vegis el Polònia o el Cracòvia). Actors britànics -com Hugh Larrie fent de Dr. House- saben interpretar parlant amb accent americà, actors espanyols actuen en francès,  i italià... i els catalans no saben ni canviar algun article i fer un "deix" que aporti una mica més de verecitat a la pel.lícula?
Tot i que servidora és de Barcelona, m'entristeix veure com es cau en el parany de neutralitzar les variacions de la nostra llengua...
Al vestuari, això sí, li dono un 10.

doblatges

Sóc al tren, camí cap a Falun, però no puc escriure directament al blog perque no tinc connexió a Internet. Hagués hagut de pagar extra, igual que per tenir un seient reservat. El tren en aquest país és car, i com en les companyies àerees de “low cost”, comences amb un preu inicial i després has d’anar afegint diners per cosetes com costos administratius, cost per tenir seient, cost per poder canviar el bitllet, cost per … Total, que publicaré el post quan arribi a la Uni.


Enfí, això no és el que us volia explicar, sino que us volia ensenyar aquesta foto d’una revista sobre llengua que es publica aquí i que he vist avui al quiosc de l’estació. El titular amb el que vull que us fixeu és el de dalt de tot, que traduït vol dir: “fins i tot les pel.lícules pornogràfiques es doblen al català”. No he comprat la revista, miraré si la tenen a la biblioteca i ja us comentaré de què va l’article. M’imagino que deuen comentar la polèmica del doblatge a Catalunya, però no em vull avancar.

En tot cas, sóc partidària de que les pel.lícules no es doblin ni al català, ni al castellà ni en cap altra llengua. I l'excusa de que la gent no aniria al cine o de que la gent gran no pot llegir i mirar al mateix temps, és absurda. Si tot, incloent les sèries de TV fossin en v.o., com aquí a Suècia, la gent s'acostumaria i entre d'altres coses segurament millorariem el nostre coneixement de llengües extrangeres. A part, obviàment de que la meitat de la feina interpretativa d'un actor resideix en la seva expressió parlada i per tant un doblatge és una traïció a l'artista.

dia de luxe

Ahir vam gaudir, el Tomas i jo d'un dia de luxe. Pels que no teniu fills serà una mica difícil d'entendre perquè ho dic...

De bon matí vaig anar a deixar les nenes a casa els sogres, on la meva cunyada ha vingut a passar uns dies, amb la bossa preparada per passar el dia i la nit allà. Després vaig tornar a casa des d'on el Tomas ahir va treballar unes horetes i jo vaig estudiar. Un cop dinat vam marxar cap un lloc de botigues on no hi haviem estat abans, ubicat en una antiga zona industrial restaurada. Vam comprar alguns articles de roba i vam visitar moltes botigues d'interiorisme i disseny. Després vam anar al cine, a veure "Julia & Julie" on la Streep fa un paper molt bo però lleugerament enervant (pel to de veu que ha d'utilitzar). No m'explaiaré sobre el film, però si us diré que mentre el mires et va entrant la gana.
La idea era anar a sopar després del cine. Però ai làs! Aquest país no deixa de sorprendre'm! Eren les nou del vespre i tots els restaurants tancaven!!! Evidentment, no erem al centre de la ciutat (ja seria el colmo), però en una zona on la gent ha anat a comprar (les botigues tanquen a les 20:00h) i on hi ha un cinema amb 6 sales, seria bastant lògic que els restaurants estiguessin oberts fins una mica més tard la nit de divendres, no? Doncs nanai. Ens vam quedar amb les ganes i com que vam perdre el temps anant a diferents llocs per veure si ens servien sopar, vam haver de tornar cap a casa amb la cua entre cames (és aquesta l'equivalència a "mi gozo en un pozo"?).
Però tant era, perquè ens esperava tot el vespre per nosaltres sols i tota la nit amb la garantia de no ser despertats, cosa que no passava des de que la Júlia era filla única i dormia a ca'ls sogres ;-)!
Per cert, gràcies pels comentaris de l'anterior post! Vaig recordar que teniem el fantàstic llibre que la Mireia i l'Erik van regalar a l'Elna "I ara què mengem?" i tot i la dificultat que ha suposat trobar ametlles (seran sense pelar), avui o demà farem panellets!!!