Merlí (2a part)

Com ja vau llegir en el primer post sobre el tema, la sèrie de la temporada a TV3 no em va atraure gens després del primer capítol. No obstant, després d'haver escoltat algunes coses més (a la ràdio i de gent que conec) li vaig donar una altra oportunitat i la setmana passada vaig veure el penúltim capítol.
He d'admetre que el vaig trobar millor que el primer, bàsicament per dues raons. La primera perquè trobo que la caracterització dels estudiants està aconseguida i és creïble, la qual cosa no es pot dir dels professors (quan planifiquen les lliçons???)
La segona perquè trobo que està molt bé que es tracti el tema de la homosexualitat amb "certa" normalitat. I ho poso entre cometes perquè tot i que se'n parla, es fa des de la diferència o la problematització de l'assumpte, que es caracteritza pels tòpics de sempre... El Bruno amaga (i no accepta) la seva condició d'homosexual, l'Oliver en canvi la pregona als quatre vents però es particularitza pel seu amanerament.
Per poder parlar, veure o retratar l'homosexualitat de manera desinhibida s'hauria d'incloure en els mitjans, converses i llibres com es fa respecte a la relació heterosexual. Però en quants llibres per a infants apareixen famílies amb dues mares o dos pares? En quantes novel·les per adolescents hi ha una noia que s'enamora d'una altra noia? En quin anunci veiem dos nois que es fan un petó? Hi ha alguna pel·lícula on una relació homosexual sigui una part més del guió sense que impliqui un problema? A mi només em ve al cap la sèrie Modern family, perquè en pel·lícules com Fucking Åmal o Brokeback Mountain es contempla des de l'etern escàndol social.

Avui és l'últim capítol i suposo que el miraré algun dia d'aquests. Ja veurem si en faig algun post més.

Merlí

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada fer crítiques de programes de TV, i és el que volia fer avui sobre la nova sèrie de TV3: Merlí.
El primer que haig de dir malauradament és un aspecte negatiu, però és que és el que més m'ha cridat l'atenció, tot i que no sé perquè em sorprèn- la visió masculina del món s'ha tornat a colar a les pantalles catalanes. I és una llàstima, perquè en altres aspectes, la sèrie sembla que ha volgut adaptar-se als nous temps i ho ha aconseguit (per exemple, introduint les noves tecnologies). 
El protagonista és un home de cinquanta i tants anys que no és especialment atractiu físicament (almenys al meu parer). D'acord, sembla que té carisma amb els alumnes, que sap explicar la filosofia d'una manera amena. Fins aquí es pot comprar. Ara bé, que aquest mateix senyor sigui capaç d'endur-se una noia de com a molt 30 anys, guapa i -se suposa- intel·ligent el segon dia de conèixer-la???? Ni que fos el George Clooney, per favor!!!!!
El que més em fot és que les actrius que fan de mestres són totes joves i guapes i en canvi els actors són més grandets (a excepció d'un) i res de l'altre món. Feu un exercici de reflexió: haurien fet la mateixa sèrie amb els rols canviats? Podrien haver posat una mestra de filosofia enrotllada, de 50 anys que es lligués a un jovenet de 27? Perquè no posar una directora enlloc d'un director? Perquè la mestra d'anglès sembla una curta a qui es pot endur al llit el primer que li regala un gosset????? Perdoneu la quantitat d'interrogants però és que m'exalto!
Un altre detall: els alumnes nois son molt més nombrosos que les alumnes noies (només cal mirar la foto de promoció). El segon protagonista (Bruno, fill del Merlí) també és noi.
Seguim. Coses positives, va: les reaccions dels alumnes es tan força ben trobades, si no fos perquè dubto que estiguessin tots calladets quan arriba el substitut de torn. Però almenys les converses entre ells s'assemblen bastant a la realitat. Més coses bones: el Bruno fa ballet: aquí trenquem els esquemes...o? Perquè no ho sap cap dels seus amics i no vol que ho sàpiguen? Li fa vergonya? Em pensava que això ja ho teníem superat, per l'amor de Déu!
Una altra escena que sembla treta de qualsevol escola és la dels professors posant-se al corrent de les etiquetes dels alumnes (el que no fot brot, el que és molt bon estudiant, el marginat, etc). Com també ho és la de l'enveja que irradien alguns mestres quan un altre fa quelcom que atrau als alumnes o que fa la classe més divertida (recordeu "El club dels poetes morts"?).
Però el que sí que dubto molt que un mestre faria és anar a un alumne i dir-li que un altre profe l'ha criticat. Primer, perquè és ser anti-col·legial i poc lleial i segon, perquè és llençar-se pedres a la pròpia teulada.
Tampoc trobo que la mare del Merlí estigui massa ben trobada. Si només es deuen portar 10 anys!!!!
I què me'n dieu dels alumnes? N'hi ha algun de lleig? De gros? Amb grans?... De nou, poc realista.
Bé, ja m'he desfogat. Espero que la cosa millori en els pròxims capítols.
Si les institucions públiques no fan res per trencar els clixés socials, no anem bé. Ni amb independència ni sense.