Teatre a la fresca

Mentre molts de vosaltres us estàveu ofegant de calor xafogosa, nosaltres ahir al vespre vam anar a veure un clàssic del teatre, a la fresca. Concretament a 14 °C. L'obra era Somni d'una nit d'estiu, de Shakespeare i l'escenari el jardí botànic de Birmingham.
Els anglesos són els reis dels pic-nics, faci fred o calor, a la que hi ha gespa verda i algun esdeveniment, surten amb les seves cistelles ben proveïdes i amb molta classe: a part dels coneguts sandvitxos no hi falten copes, vi i rebosteria. El cert és que la majoria de gent anava molt més ben equipada que nosaltres. A més a més de les mantes per seure, en duien per tapar-se i molts també portaven cadires plegables per no haver de seure a terra i evitar mals diversos.
La posada en escena era senzilla però feia el fet, i els actors ho van fer molt bé. Llàstima, però, que no utilitzessin micròfons, perquè en un espai tant obert hi havia línies que se les enduia el vent.
El més important és que les nenes també van gaudir de l'obra tot i que al preguntar-los què els va agradar més van dir "la casa de les papallones" que vam visitar a la mitja part i que ja havien vist altres vegades (forma part del botànic) on la temperatura i la humitat son tropicals. ;-P
Dóna gust veure que en aquest país la cultura sí que és valorada -i subvencionada-.

Que guanyi el millor!

Avui és dia d'eleccions a Gran Bretanya: parlamentàries i municipals. Nosaltres, com a immigrants de la UE podem participar a les municipals però no ho farem. Bàsicament perquè marxarem cap a casa d'aquí a poc menys de tres mesos i per tant, no ens afectarà la política que es dugui a terme a Birmingham.
Aquí es vota en dia feiner, concretament un dijous. Això es fa així des de 1935 i la raó sembla ser la següent (segons The Guardian): els divendres els treballadors rebien la paga setmanal i sovint anaven al pub local a fer la cerveseta cosa que els sotmetria a la pressió dels interessos cervesers dels Conservadors. Si es feia en diumenge, estarien sotmesos a la influència persuasiva de l'Església, generalment lliberal. Per tant, el millor dia es va considerar dijous que era el més allunyat de divendres i diumenge. La primera raó no l'acabo d'entendre, si algú m'ho sap explicar millor, el comentari serà benvingut. Altres diuen que la raó és que el dijous era el dia en què les botigues i les feines tancaven abans i hi hauria més participació electoral.
Sigui com sigui, avui en dia cap d'aquests motius sembla ser prou important per mantenir el dijous com a dia electoral, però ja sabeu que els anglesos son amants de les tradicions.
Les escoles han de tancar pels alumnes perquè són locals electorals, tot i que en algunes poblacions hi ha altres llocs on es pot votar, com per exemple un pub o un bus. I jo em pregunto: la gent que treballa, què fa amb les criatures? No sembla que aquesta qüestió importi massa, almenys jo no n'he sentit cap comentari ni al carrer ni a la premsa.
El que sí que vaig sentir l'altre dia va ser un debat sobre si hauria de ser obligatori votar. Obligatori en el sentit de que si no ho fas, et puguin posar una multa o fins i tot privar de llibertat! Hi ha pocs països al món on això es fa, però he flipat bastant en veure quins: Bèlgica, Austràlia, Àustria, Itàlia, Grècia, Luxemburg. Podeu veure la llista sencera aquí.
No sé vosaltres, però jo penso que un dels pilars de la democràcia és justament que pots triar si vols participar del joc o no. Si t'obliguen a votar hi haurà més participació, però no crec que es tradueixi en més democràcia. Fins i tot pot ser contraproduent perquè la gent pot anar a votar emprenyada, produint vots nuls o inútils. Ho podria entendre en països on hi ha grans diferències socials i poca tradició democràtica, on els "amos" podrien limitar el dret dels ciutadans a votar, per exemple via coercions (veure Chile, Brazil, Bolivia...) Però als països esmentats?
En fi, ahir deien les enquestes que la partida entre Conservadors i Laboristes estava molt ajustada. Jo només espero que els de Ukip no treguin ni un escó. I que guanyi el millor!

El (no) pragmatisme dels anglesos (2a part)

Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el poc pragmatisme anglès en aquest post.

No sé perquè em vaig oblidar d'una coseta que és justament de les més irritants i a més es fa servir diverses vegades al dia. Ara ho entendreu. 
A la majoria dels banys, tant privats com públics, encara hi ha dues aixetes per rentar-se les mans: una per l'aigua calenta i una per l'aigua freda. És a dir, o bé et cremes o bé et queden gelades, perquè anar passant d'una aixeta a l'altra no és massa pràctic, la veritat. A casa també pots posar el tap i barrejar l'aigua de les dues a la pica, però vaja, em sento una mica iaia. En els llocs més moderns, tipus aeroport o centres comercials amb banys molt nous, hi ha només una aixeta " però no pots triar la temperatura, i generalment l'aigua surt bullint! Això sí, hi ha cartells per tot arreu com aquest

que t'avisen que l'aigua surt molt calenta, suposo perquè no els puguis demanar indemnitzacions milionàries. La pregunta és perquè no trien una temperatura més baixa i estalvien una mica?

Com en el cas de les finestres, no entenc perquè els anglesos no s'han modernitzat en l'àmbit de les aixetes. Un misteri més dels seus hàbits. El més estrany és que a la dutxa sí que la majoria de gent té un "monocomandament".

Un altre dels aspectes incomprensibles que em fan ballar el cap és la recollida d'escombraries. El servei l'administra l'ajuntament de Birmingham en els diferents barris de la ciutat. Nosaltres, al barri de Harborne, tenim dos contenidors a l'entrada de casa: un per les deixalles que es cremen i un pel reciclatge de plàstic, vidre i paper. Si pagues una mica més també pots tenir el de les deixalles del jardí. En canvi, no hi ha escombraries orgàniques. La brossa no reciclable es recull un cop per setmana. L'altra cada dues. Fins aquí tot pot semblar força normal, malgrat el poc ecologisme. El que no entenc és perquè al barri del costat nostre no disposen de contenidors. Un cop per setmana, la gent deixa amuntegades les bosses d'escombraries a la vorera, just a fora de casa seva. Seran allà fins que passi el camió i les reculli. La imatge és bastant xocant i pudorosa. No ho entenc! Perquè aquest barri no té contenidors? On acumula la gent les escombraries abans de deixar-les a la vorera?
Vaig fer una foto ràpid i corrents des del cotxe per poder penjar-la aquí.

Preguntes sense resposta evident. Si en sabeu alguna cosa més, no dubteu en deixar-m'ho en un comentari!

magatzem de tresors

Ho sé, fa molt que no escric. En part perquè probablement no tenia res interessant per explicar, en part perquè m'he tornat a embolicar a estudiar un semestre a la Uni. Aquesta vegada, aprofitant l'ocasió estic estudiant anglès: lingüística, literatura i cultura. També tinc altres coses que m'ocupen i una d'elles és sobre la que us vull parlar avui.

Des del gener que estic fent de voluntària al Museu de Birmingham, a la part de conservació. Un cop per setmana vaig a ajudar a restaurar unes tapisseries del s.XVIII. No és que jo en tingui massa idea de com es fa, simplement segueixo les instruccions que em donen i n'estic aprenent força. És bastant al·lucinant veure com s'han preservat els colors i la llana amb la que es va brodar. En canvi, la tela de lli sobre la que es va brodar, està en força mal estat i fa que algunes de les parts brodades no s'aguantin. En fi, no us avorriré amb aquest tema, però us en deixo una foto perquè us en feu una idea.
Per altra banda, el fet de ser voluntària em brinda l'oportunitat d'anar a llocs que altrament no són accessibles al públic en general. Dilluns vam anar a veure el magatzem on es guarden tots els objectes que per qüestions d'espai no es poden exposar a les sales del museu. Una gran part d'objectes provenen del museu de la Indústria, que es va tancar fa uns anys, i del de Història Natural (una gran quantitat d'animals dissecats) que va patir la mateixa fi. Hi ha, però molts ítems que han estat donats per col·leccionistes privats. Hi ha de tot: des de ceràmica prehistòrica provinent de l'actual Síria fins a joguines dels anys 30 o fins i tot coses actuals (un monopatí, un mòbil...) que algun dia ocuparan un lloc especial en algun museu, segur! Una part dels objectes està guardada en uns armaris enreixats i en sales no massa acollidores, però la part més interessant, pel meu gust, estava exposada en plan magatzem d'Ikea, com veureu a les fotografies. Cap vidre, cap corda ni porta que et privés de contemplar l'objecte en qüestió. Era un somni passejar-se per aquestes sales, tot i que el temps estava limitat.
Personalment, em va agradar molt la colecció de vehicles, la de mobles i tots els objectes d'utilitat quotidiana, des de l'època victoriana fins als anys 50: cotxets, rentadores, vàters, rellotges... 

Ja ens van dir que ens deixaven fer fotos i penjar-les a internet, sempre i quan en mencionéssim la procedència. He volgut compartir-ho amb vosaltres. No hi ha manera, però de poder-les posar mínimament endreçades, ho sento.

 

consola d'ordinador

 

grabadora-magnetòfon

WC  victorià

Amants dels gossos

És ben sabut que als britànics els agraden molt els animals de companyia, que anomenen pets. La paraula es sol recordar a la primera quan s'aprèn anglès.
Segons l'Associació de productors d'aliments pels pets (PFMA), al 2014 el 46% de les llars britàniques tenien un animal de companyia. L'animal més popular és el gos, que viu en el 24% de les llars, seguit del gat (17%). Els altres animals estan bastant repartits entre peixos, conills, ocells i hàmsters.
En qualsevol cas, és habitual trobar-se gent passejant amb gossos, tan a la ciutat com al camp, boscos, etc. En general, la gent és força neta i recullen les caques, especialment si són a la vorera. No obstant, en plena natura semblen ser més lacis, suposo que pensant que la caca ja es desintegrarà i fins i tot adobarà la terra. Em sembla bé sempre i quan ho facin en un lloc per on no ha de passar la gent, però no pels camins senyalats, encara que no siguin asfaltats.
Diumenge vam anar a passejar per una reserva natural molt bonica, amb vistes precioses sobre les valls de Clent, un parc del National Trust. Hi havia bastanta gent i  molts d'ells amb gossos. Fins aquí tot normal. El que ens va cridar l'atenció va ser veure que les caques de gossos que els amos no havien recollit estaven encerclades amb pintura fluorescent. Perquè? No sé si el motiu és senyalar-les per la gent que ha de caminar per allà, perquè no les trepitgin o si és una manera de fer agafar consciència als propietaris d'aquests animals. També he vist que hi ha esprais que fan activar la descomposició dels excrements més ràpid... Potser totes tres coses? Curiós, si més no, i em faria gràcia saber si funciona.
També hi havia aquest cartell, que ens va fer molta gràcia i que traduït vindria a dir "la fada de les caques de gos no existeix" (aquí enlloc d'un ratolí, qui s'emporta les dents de llet és una fada).

qui el té més lleig?

Si en el seu moment vau llegir El diari de Bridget Jones o vau veure la peli, us sonarà que el dia de Nadal, la seva mare li fa posar un jersei del tipus que anomenem hortera i que personalment mai em posaria.
Doncs sapigueu, que aquí és una tradició molt arrelada (ignoro quan va començar). És habitual per aquestes dates veure homes i dones sortir dels pubs abillats amb jerseis de punt que fan mal d'ulls: amb Pare Noels, amb rens i les banyes en 3D, amb un arbre de Nadal que s'il·lumina, ninots de neu, etc. Quasi que es podria fer un concurs de qui el porta més horrorós, tot i que també hi ha la línia amb classe. El més increïble és que t'hi acostumes i fins i tot li trobes l'encant a aquesta tradició tan kitx , però no patiu que no crec que m'hagi adaptat tan ràpidament a la vida anglesa!

Us en passo algunes mostres...

 

El (no) pragmatisme dels anglesos

Un mes feia que no escrivia! El blog ja ho té això: a vegades hi ha inspiració i coses interessants a explicar i a vegades no.
Ja feia dies però, que us volia comentar un tema que em ronda pel cap. Es tracta del poc pragmatisme dels anglesos.
Hi vaig començar a pensar un dels primers dies de ser aquí, quan esperava l'autobús. Les parades que tenen aixopluc (tauladeta i mampara de vidre) estan orientades al revés del que estic acostumada, tant a Suècia com a Catalunya. És a dir: la mampara et queda davant els nassos enlloc de l'esquena i tocant al carrer per on circulen els cotxes/autobús. Aquí la foto, per que us quedi més clar.

Com veieu, el vidre molts cops està decorat amb pòsters publicitaris, de manera que tampoc hi veus massa a través seu. El resultat és que o bé t'esperes al costat de l'aixopluc, per veure quan arriba el teu bus o bé has d'anar traient el cap cada cop que en para un, aviam si és el que esperaves. Imagino que el motiu d'aquest disseny és la seguretat dels futurs passatgers, per que no s'arrimin massa a la vorera i puguin ser atropellats, però no les tinc totes. En qualsevol cas, no és gens pràctic.
Un cop arriba l'esperat autobús, només hi ha una porta. La mateixa per la que han de baixar i pujar els passatgers. D'acord, és més difícil que la gent es "coli", però també és força ineficient, tant pel temps que triga com pels moviments dins el mitjà.

Un altre exemple: les finestres de les cases, que com sabeu acostumen a ser de dos o tres pisos. Només s'obra mitja finestra (horitzontalment) i cap enfora o a manera de guillotina. O sigui, des de dins, no pots netejar els vidres de fora. I des de fora, o tens un netejador telescopi o has de pujar a una escala molt llarga. La solució arriba en forma d'empresa netejadora de vidres que disposa de l'equipament necessari. Tant costaria posar finestres com a la majoria de països europeus???  Potser perquè volen mantenir l'estil victorià de les cases...

Més coses: a l'hora de pagar el dinar de l'escola, enlloc de fer una transferència bancària, has d'omplir un sobre amb diners en efectiu o un xec (encara existeixen???) i si cal, et tornen el canvi. El mateix per cada vegada que toca paga un extra (visita museu, pagament d'activitat extra-escolar, etc). I sense sortir del tema escolar, perquè les nenes han d'anar amb aquestes sabatetes tan si fa sol com si plou?

Un altre: per reservar una classe al gimnàs has de trucar per telèfon (amb lo fàcil que seria fer-ho per Internet) i quan arribes, ensenyar la targeta a recepció perquè et donin un paperet que has de donar a l'instructor de la classe...?

Respecte a la higiene també n'hi ha unes quantes, però la més sabuda és la del tema de les moquetes. Us podeu imaginar la de merda que s'acumula? I a sobre, a la majoria de cases la gent no es treu les sabates quan entra!!! Encara hi ha cases que tenen moqueta als banys, per sort la que lloguem nosaltres no. Però si vols passar l'escombra, t'hauràs d'ajupir a l'hora de recollir amb la pala, perquè tampoc han entès que és molt més pràctic i ergonòmic tenir-ne una amb pal.

En fi, potser és que estic massa ben acostumada al pragmatisme suec. :-)

Frankfurt és a Birmingham!

La setmana passada va començar el mercat de Nadal a Birmingham. Concretament, el mercat alemany o de Frankfurt. Sí, sí, tal com ho llegiu. Tot de paradetes en casetes de fusta tipus alpines i amb gent que ve des d'Alemanya per vendre els seus productes. Es veu que és la fira alemanya més gran que hi ha fora d'Alemanya, i la fan cada any.
Hi vam treure el cap ahir i la veritat és que em va decebre una mica perquè m'esperava més varietat. Sobretot hi ha menjar i cerveses germàniques però també artesania i productes típics. Hi havia vàries parades que venien el mateix: pots de vidre per posar espelmes, casetes de porcellana, ninots de fusta... També n'hi havia algunes de més originals on es podien comprar guants i bufandes fets a mà, llibretes de pell, decoracions de ceràmica... Això sí, ambient tradicional de Nadal sí que el creen. No hi falten llumetes, cançons, Pares Noels i tota la parafernàlia.
El cert és que no entenc perquè han d'importar el mercat... No en podrien tenir un de britànic?
De totes maneres, prefereixo les fires nadalenques sueques, què voleu que us digui.

roselles i consulta

cua per votar a la delegació de Londres

Molts ja ho sabeu: ahir vaig arribar-me fins a Londres per poder anar a expressar la meva opinió sobre la pregunta que ens va plantejar el Govern de Catalunya. Vaig fer cua durant dues hores mentre m'anaven arribant whatsapps de família i amics comunicant-me que ja havien votat. No m'entretindré parlant del tema perquè ja en deveu tenir el pap ple entre uns i altres.
Va valer la pena i per sort no va ploure ;-)! I un cop introduïda la papereta vaig anar a retrobar-me amb marit i filles que ja estaven fent el turista.

Demà és el dia de l'Armistici o Remembrance day, quan es recorda tots els caiguts (britànics i aliats) durant la Primera Guerra Mundial i en general en totes les guerres posteriors on ha intervingut Gran Bretanya.
Una de les maneres que tenen de commemorar aquest fet és mitjançant el que anomenen poppy appeal (vindria a ser "crida de la rosella") i que s'ha fet des de 1921. Es decoren llocs públics amb roselles de paper o plàstic i també se'n venen per portar a la solapa de la jaqueta i els beneficis van destinats a ajudar als veterans. El disseny és el mateix per Anglaterra, Irlanda del Nord i País de Gales però diferent a Escòcia, Canadà o EUA. Jo, que sóc molt ignorant, no en tenia ni idea que existís aquesta tradició, però vosaltres potser ja la coneixíeu. El cas és que diumenge a les 11h es van guardar dos minuts de silenci i el mateix es farà demà, per recordar que l'11 de nov. de 1918 a les 11h es va acabar la Gran Guerra.
La rosella es va escollir perquè un soldat canadenc va escriure un poema (En els camps de Flandes) l'any 1915 a Ypres. Va veure un amic seu morir i descriu el paisatge arrasat per la conflicte juntament amb la bellesa de les roselles que creixen en els camps, malgrat la destrucció.
Aquest any, coincidint amb el centenari del començament de la Guerra, s'ha creat una instal·lació  molt especial, que vam visitar ahir. S'ha omplert tot el voltant de la Torre de Londres, on normalment hi ha gespa, amb 888 246 roselles de ceràmica (una per cada soldat britànic mort durant la Gran Guerra). El resultat és espectacular, una marea roja que impressiona. El lloc estava a petar!
De nou, m'entra aquest doble sentiment respecte a les organitzacions caritatives: per una part em sembla molt lloable que els britànics se sentin tan orgullosos dels seus soldats i el seu país i que vulguin ajudar als que han tornat ferits de la guerra, o simplement recordar els que hi han mort. Per altra banda, penso que és una vergonya que no sigui l'Estat el que s'encarregui d'ajudar els ex-combatents i les seves famílies.
Bé, aquí us deixo unes quantes fotos. Espero que es pugui apreciar la vermelló de les flors.

Feliç

Diumenge vam veure un documental que potser alguns ja heu vist i que si no, us el recomano. Es diu Happy i el podeu llogar i saber-ne més coses aquí.
La qüestió central de la pel·lícula és sobre l'eterna pregunta "què és el que ens fa feliços". Una de les primeres afirmacions que es fan és que les investigacions han establert que el 50% del nostre estat d'ànim ve determinat genèticament, un 10% ve donat per les circumstàncies que ens envolten i un 40% per el que fem nosaltres mateixos.
L'interessant és, evidentment, aquest 40%, sempre i quan les circumstàncies siguin mínimament bones. És a dir, un cop tenim les necessitats bàsiques cobertes (aliment i habitatge) el demés no importa tant com un s'imagina. Tornem doncs a la típica frase "els diners no fan la felicitat". De fet, mai estem satisfets amb els diners (vegis amb el què fem amb els diners) que tenim i sempre en voldríem tenir més.
Però concentrem-nos en aquest 40% restant... Què és el que ens fa feliços? Hi ha algunes variants que es repeteixen entre tots els humans, independentment del lloc on viuen (món occidental o no) i de la cultura. Un d'aquests aspectes l'haureu experimentat en pròpia pell: es tracta de la companyia. Viure en família o entre amics, estar envoltat de gent amb qui compartir el temps, les experiències, etc.I sobretot, ajudar als demés, sentir-nos útils.
Un altre factor, al meu entendre molt important, és fer aquelles coses que ens fan sentir bé. Aquelles activitats que ens fan produir dopamina, altrament anomenada hormona de la felicitat: fer exercici físic, aconseguir fites que ens proposem, escoltar música, escriure o llegir, activitats artístiques, estar en contacte amb la natura, etc.
En el meu cas, una de les coses que més bé em va és la de treballar amb les mans. Em va a èpoques. Ara mateix (i des de fa poc més d'un any) estic fent ganxet i també gaudeixo molt amb el tema de repintar mobles o trastos vells.
Imagineu-vos la meva alegria quan l'altre dia em vaig trobar pel carrer aquestes potes de banc, fetes de ferro colat. No sé d'on provenien (un parc?), però estaven tirades i aconseguir una d'aquestes coses totalment gratis, encara fa més il·lusió! Me les enduré a Suècia i compraré la fusta per fer-ne un banc pel jardí l'estiu que ve. Potser el Joan podria fer-me'n 5 cèntims.

el castell de Warwick

Aprofitant que hem tingut visites, hem anat a fer una mica el turista. Bé, de fet no parem d'anar a descobrir coses però diguem que les atraccions on s'hi arriba amb transport públic (només disposem d'un cotxe i la gent no vol llogar i conduir per l'esquerra) i que són, d'alguna manera, més espectaculars, les guardem per quan ve gent.
Dissabte vam arribar-nos fins al castell de Warwick, que és bastant impressionant. La primera construcció data del s.XI, però es va anar eixamplant i transformant al llarg de diferents etapes. Des dels anys 70 s'ha estat restaurant i és obert al públic (pagant, és clar!). L'empresa que el gestiona també s'encarrega de fer espectacles que fan més atractiva la visita: petits teatres, llançament d'una bola de foc amb catapulta, activitats pels nens, etc. Les sales del castell que es poden visitar inclouen una gran col·lecció d'armadures i armes de diferents segles, tapisseries i mobles. També hi ha bastantes figures de cera que recreen diferents ambients. Hi ha dues atraccions que s'han de pagar a part, però que no vam visitar: la presó -amb sala de tortures inclosa- i la Torre de Merlí. A la presó s'hi poden veure instruments utilitzats en tortures o càstigs, que fan pensar que els humans estem més sonats del que un s'imagina.
Com que aviat és Halloween, aquest cap de setmana tenien un munt d'activitats relacionades amb el tema i la decoració estava inspirada amb la nit de les ànimes, bruixes, carabasses i tot el que s'escaigui d'aquestes dates.
El poble de Warwick també és molt bonic i val la pena visitar-lo. Fins i tot hi ha un restaurant català! I el paisatge tardorenc el trobo preciós.
Us en deixo algunes fotos.

Els anglesos i la seva cortesia

-->

Ja comencem a estar més instal.lats. Ja tenim compte bancari, metge de capçalera assignat, wi-fi a casa, telèfon fixe i comencem a conèixer els carrers i les botigues de la zona.

Em trobo diàriament en situacions en les que se m’ocorren comentaris per posar al bloc i si puc, ho apunto en algun lloc per anar-vos posant al dia. Tinc una llista de temes i mica en mica els aniré explicant aquí.

Avui volia comentar un aspecte que m’encanta: la bona educació dels anglesos. Em refereixo a les normes de correcció social, com el saludar i donar les gràcies. Tothom és súper amable: des de la caixera del supermercat fins al vellet que et trobes a la parada del bus o la noia que t’aguanta la porta perquè entris abans de que surti ella. En comparació amb Suècia, es fa molt més fàcil demanar indicacions, saludar a desconeguts, preguntar a les botigues... amb això s’assemblen molt més als catalans del que em pensava. 

Cal també concretar que hi ha tanta diversitat d'orígens ètnics que ningú s'estranya de la teva aparença ni qüestiona d'on véns, cosa que no puc dir de Suècia (on per cert, el partit populista-racista ha esdevingut la tercera força més votada en les eleccions de diumenge). Això sí, a l'hora d'omplir el formulari per l'assignació del metge, et pregunten la teva ètnia i diferencien entre "blanc britànic", "blanc irlandès" o "blanc altres". A part, òbviament de totes les altres opcions (negre africà, negre del Carib, negre i blanc, indi, etc...)

A l’hora de conduir, i amb això no que no s’assemblen a nosaltres, tothom respecta als altres conductors, no fan servir la botzina gairebé mai i et cedeixen el pas quan en un carrer estret no hi caben dos cotxe; el primer que troba un forat s'hi posa per deixar passar el que ve de cara. Si sóc jo la que cedeixo el pas, l'altre conductor em donarà les gràcies alçant la mà o fent-me llums. Això ho experimento sovint perquè el carrer on vivim nosaltres hi aparquen cotxes a ambdós costats (la zona blava, excepte al bell mig del centre, pràcticament no existeix) i és de doble sentit. Per sort, nosaltres tenim garatge i no ens hem de preocupar de trobar lloc per aparcar, perquè us asseguro que no és la norma. Vivim en una zona que abans era un poblet i ara és un barri de Birmingham, amb les típiques cases angleses enganxadetes, d'obra vista i força estretes. La majoria, sense pàrquing inclòs -suposo que perquè quan es van construir no hi havia tants cotxes com ara.

Apa, un altre dia, més!

Viure a Birmingham

Sí, potser hauré de canviar el nom del blog. D'aquí un mes i poc comencem una nova aventura tota la família, que durarà un any. Marxem a viure a la segona ciutat més gran d'Anglaterra: Birmingham.
L'empresa on treballa el T. va oferir-li la possibilitat d'anar a treballar un any a l'oficina d'allà i vam pensar que era una bona oportunitat. El moment no podia ser millor: jo no tinc feina fixa, les nenes encara tenen una edat on l'adaptació a un nou lloc i l'aprenentatge d'una nova llengua són prou fàcils.
Total, que a finals d'agost agafem els trastos (no gaires perquè la casa que lloguem està moblada) i cap a Birmingham falta gent! Ens ve de gust canviar d'aires, de societat i sistema per una temporadeta.
Jo estudiaré a distància part dels punts que em queden per treure'm la "llicència" de mestra i la resta del temps, quan no m'hagi d'ocupar de les filles, espero poder dedicar-lo a mi.

Però tot això serà després de passar unes setmanes per Catalunya i França, de vacances familiars ben merescudes (bé, jo i les nenes ja en fa tres que estem de vacances... avantatges de treballar de mestra!)