Això s'acaba!

Aviat hauré de treure del títol del bloc i de l'usuari del twitter la part de Birmingham perquè dimarts que ve ja s'acaba la nostra aventura britànica.
Han estat 11 mesos intensos que han passat volant. Hem viscut una experiència molt enriquidora que recomanaria a tothom a qui se li presenti la oportunitat. Les nenes han absorbit la llengua anglesa com a esponges i s'han impregnat de la història i la cultura d'aquest país. Hem visitat llocs impressionants, hem conegut gent interessant i en definitiva hem guanyat en -m'atreveixo a dir- tolerància, adaptació i coneixement.
Quasi es fa estrany tornar a casa nostra, diria que fins i tot certa mandra. Però primer gaudirem de vacances en família i després de passar uns dies a Estocolm volarem cap a Catalunya a gaudir tres setmanes. Les nenes aquest any gairebé no tindran vacances d'estiu perquè el 18 d'agost ja tornaran a començar l'escola. I jo, a partir de l'1 de setembre, torno a les aules universitàries de la ciutat que em va acollir com a Erasmus al 97, Uppsala. Aquesta vegada, tres semestres que espero que ja siguin els últims, tot per treure'm el títol que em permetrà exercir com a mestra també per alumnes d'estudis secundaris (de 16 a 19 anys).
Demà venen els de la mudança i el més calent és a l'aigüera!

darrera sortida

Algunes de les coses que hi ha per veure en aquest país -bàsicament les que tenim més aprop de casa- les hem anat deixant pels últims dies. Aquest passat cap de setmana vam anar a una de les visites obligades per la majoria de turistes que venen a Anglaterra: Stonehenge, un monument del neolític que ningú sap del cert perquè servia. La teoria més estesa és que era un lloc de trobada, per fer rituals, festes o sacrificis. Quan més gent s'hi congrega és al solstici d'estiu perquè la llum del sol queda alineada amb les pedres de l'entrada del monument, cosa que fa pensar que en aquells temps ja feien algun tipus de celebració. Stonehenge també inclou unes tombes o enterraments en forma de muntanyetes (això em va recordar a Uppsala) que es van anar fent durant centenars d'anys, un cop ja acabat el cercle petri. A través d'eines sofisticades, s'han pogut veure que hi ha altres construccions enterrades, la més impressionant un segon cercle de pedres gegants que seria molt més gran del que hi ha visible.
És espectacular quan penses que les pedres aixecades pesen moltes tones i algunes venen fins i tot des de Gales. El monument ha sofert diversos canvis al llarg del temps i des dels inicis (fa 4000 anys) fins l'acabament (que no és exactament tal i com es veu ara) van passar uns 800 anys. És bonic i interessant de veure, però no entenc perquè s'ha convertit en un lloc de peregrinatge de turistes, que per altra banda sembla que els importi més fer-se un selfie amb les pedres darrera que realment contemplar l'escena. Això encara es fa més evident quan vas a la zona de l'exposició i no hi ha ni la quarta part de gent que a les pedres. I és allà on hi ha la informació arqueològica i històrica, així com objectes i esquelets que s'han trobat en la zona.
També ens vam arribar fins a Salisbury per veure la famosa catedral i hi vam escoltar part d'una missa cantada. És allà on es preserva la Carta Magna, primer document on es limitaven els poders d'un rei anglès i que aquest any ha celebrat els 800 anys. Als que heu llegit Els pilars de la terra de Ken Follet us farà gràcia saber que es va inspirar en aquest edifici per escriure el seu llibre.
L'endemà vam visitar Oxford, un altre dels llocs preferits dels turistes i grups de joves italians i espanyols enviats pels pares a "aprendre" anglès durant un parell de setmanes. La ciutat és bonica i evidentment amb molta càrrega històrica, si més no per tota la gent que ha passat per la seva universitat i colleges. La biblioteca que per llei rep un exemplar de tots els llibres que es publiquen a GB, és al·lucinant. També vam anar a una exposició de llibres antiquíssims i alguns manuscrits originals d'autors britànics. Molts dels colleges eren tancats al públic, suposo que ja estan farts de tant turista i amb raó.  Les nenes van voler anar al museu d'història natural i les hi vam portar. Per acabar, ens vam passejar pel jardí botànic, que no té res a envejar al de Birmingham, però que té el seu mèrit.

Troballes

Una de les coses que m'encanta fer aquí a Anglaterra i que trobaré a faltar quan tornem cap a Suècia, és remenar en les botigues de segona mà i les fires d'antiguitats o mobles vells. Realment el que m'agrada és trobar objectes que potser no tenen massa valor ni històric ni material, però que es poden reconvertir en peces boniques, amb una mica de traça.
Les antiguitats o les andròmines amb una mica d'història sempre m'han agradat, des de que era adolescent. El que més m'entusiasmava era descobrir objectes a casa els avis, pensar que allò havia estat fet servir per algun avant-passat meu. Anar a casa algun drapaire i trobar ampolletes velles de farmàcia o alguna caixa de fusta ja em feia il·lusió, perquè per quatre duros m'havia firat (als meus ulls, és clar). Ara ja quasi no en queden de llocs on trobar tresors, tot es fa pagar bastant perquè el vintage està de moda. A vegades per quatre ferralles et demanen una suma exorbitant, però deu ser que hi ha gent disposada a pagar-ho...
Per això, si tens sort pots trobar cosetes a les botigues de les ONG's dels High streets (us en vaig parlar aquí) o regatejant a les fires de mobles vells. El factor clau és la paciència i la perseverança perquè la majoria de vegades tornes a casa amb les mans buides, malauradament hi ha molta morralla en aquestes botigues. De tant en tant, però, trobes alguna coseta que et fa feliç.
Avui us penjo unes fotos ("abans i després) d'un tamboret reposa-peus. Molt lleig quan el vaig adquirir però ben bufó després de posar-hi unes capes de pintura de guix.

abusos

Tornant de portar les nenes a l'escola escolto la BBC, canal local. A aquesta hora sempre hi ha un programa de debat, però no entre "tertulians" sinó entre locutor i públic que truca o escriu al programa. El presentador proposa un tema relacionat amb l'actualitat i la gent hi diu la seva.
Avui m'ha agafat tanta ràbia escoltant-lo que necessito buidar el pap.
La notícia a discutir és la següent: una jutgessa (sí, lamentablement, una dona) ha considerat que un pare acusat de pegar el seu fill de 7 anys i la seva dona, s'hauria de jutjar tenint en compte la seva cultura d'origen (Índia), on aquest fet no es considera delicte. Podeu llegir-la íntegrament aquí.
A Gran Bretanya, des de només l'any 2004, si un progenitor pega als fills deixant marques visibles, pot arribar a complir una condemna de fins a cinc anys de presó. No es considera malament, en canvi, que els pares peguin als fills per motius disciplinaris, sempre i quan no deixin marques.
O sigui, es podrien discutir dos temes: l'aplicació de les lleis per una banda i el maltractament infantil per l'altra.
El primer dels temes, tot i que fa quasi 20 anys que vaig acabar la carrera de Dret i mai he exercit, penso que és claríssim. Un dels principis del Dret és que la ignorància de la llei no eximeix de complir-la. Encara que no sàpigues que hi ha una llei que diu que has de pagar impostos, si no els pagues estàs incomplint la llei i ja s'encarregaran de fer-te la complir. El de la immigració, és un tema candent a tot arreu. Òbviament hi ha un xoc de cultures quan es barreja gent provinent de llocs molt diversos i amb valors diferents. Però penso que el país d'acollida no és el que s'ha adaptar a la gent nouvinguda, al menys pel que fa a les lleis d'una societat que ja porta molts segles de democràcia.
Pel que fa al segon tema, em sembla al·lucinant que encara es pugui discutir. Hi havia gent trucant dient que si els nens es "porten malament", se'ls ha de pegar perquè aprenguin que no ho han de fer. Que no és el mateix que un maltractament continuat, cremant amb cigarretes o estomacant amb un cinturó. D'acord, no és el mateix, però això no treu que estigui mal fet. Quan s'ha demostrat que les coses s'aprenen rebent estímuls negatius i especialment abusos físics? Ni tan sols als gossos ni als cavalls se'ls ensinistra pegant-los! No ens enganyem, els pares que peguen als fills amb l'excusa d'educar, estan simplement abusant del seu poder i sovint és simplement una reacció d'irritació i frustració envers el fill. De moments d'aquests, tots els que tenim fills n'hem viscut però això no ens duu a fotre'ls una bufetada. Tots aquells que defensen una cleca pel bé de la disciplina, haurien d'acceptar que si fan alguna cosa mal feta a la feina, el seu superior els clavi una bufetada. Així ho aprendran a fer bé.

què fer?

Divendres vaig tenir l'últim examen. Dissabte vaig córrer la cursa a la que m'havia apuntat amb una amiga catalana que també viu per aquí i després vam dinar molt a gust a casa seva amb tota la família, perquè el parc (enorme, amb bosc, prats, llacs) on vam córrer és molt a prop. Va anar bé, la gràcia era que es feia per recollir diners per la investigació contra el càncer. Jo, sobretot gràcies a un donant anònim que va posar-hi un pessic molt gran, he arribat a les 140 lliures, tot i que encara hi ha alguna gent més que n'afegirà (o això m'han dit).
Estic contenta perquè últimament puc córrer 5 km a un bon ritme. Les cames no em fallen, les ganes tampoc. El que més em costa és el respirar. Per poder seguir corrent, haig de parar al cap dels 5km i caminar per recuperar un pols més o menys estable. La fita seria fer-ne 10, i ara que comença a fer bon temps intentaré superar-me. Poc a poc allargaré la distància i aviam fins quan arribo, perquè alguns dies, el genoll dret se'n ressent. Sempre és la cama dreta la que em porta problemes: el taló, el nervi ciàtic... Però com que no veig que empitjori quan corro (o faig altres esports), doncs segueixo.
Ara tinc tot l'estiu per endavant: cap obligació a part de les familiars i el voluntariat al museu un cop per setmana. De sobte tinc tant temps que no sé què fer. Moltes idees però a l'hora de dur-les a la pràctica, les hores em passen volant i el més calent a l'aigüera! El que és segur és que puc llegir els llibres que em vinguin de gust enlloc dels obligatoris del curs!
La pena és que les nenes no acaben l'escola fins el 17 de juliol, o sigui que tampoc podem tornar abans cap a casa (on el jardí necessita molta mà) o cap a Catalunya. Intentarem doncs aprofitar al màxim el temps que ens queda a Anglaterra.
Dissabte anirem a un lloc molt especial -sobretot per la Júlia- però com que és una sorpresa, encara no n'escriuré res. Ja us ho explicaré quan tornem.

cap al Nord

Avui toca crònica de viatge. Aquesta vegada, aprofitant que les nenes tenien vacances escolars (ara ja no en tindran més fins al 19 de juliol) vam marxar divendres al matí cap a Escòcia, concretament a Edimburg. El camí d'anada el vam fer per la part oest de l'illa i ens vam parar a Cheshire i al Lake District (Cumbria). El de tornada, el vam fer per l'est i vam parar a Yorkshire, tant a la costa nord com a l'interior. Vam arribar a casa dimarts a la nit o sigui que han estat uns dies apretadets, amb molta activitat però que han condit de valent. També hem tingut sort amb el temps: no ens ha plogut cap dia!
Edimburg és una ciutat molt bonica, tot i que després de Londres és on més turistes he trobat a Gran Bretanya. Allà ens vam trobar amb uns amics de l'època Erasmus i ens van fer de guies, cosa que s'agraeix. Entre altres llocs, com que la Júlia és una fan del Harry Potter, vam anar al cafè on la J.K. Rowling va escriure la primera entrega de la sèrie, quan era una total desconeguda. Als propietaris els ha tocat la loteria perquè és lloc de peregrinatge dels entusiastes d'aquests llibres. Us deixo foto del  lavabo, plena de gargots adreçats a no se sap ben bé qui.
Amb aquest viatge ja són 23 els llocs del National Trust que hem visitat en el que portem d'any i costa de dir quin ha sigut el millor. Em sembla que tot i haver mencionat aquesta entitat en altres posts no he explicat mai en què consisteix. Un dia, quan ja hagi acabat tots els exàmens, n'escriuré un.
Penjo algunes fotos, aviam si us entren ganes de visitar Escòcia o Anglaterra!

Tatton Park, primera parada

lavabo al cafè The Elefant House

Castell d'Edimburg

Lake district, Aira Force

Castell de Dunstanburgh al nord-est d'Anglaterra

al costat del mateix castell

Whitby (costa nord-est)

Abadia de Whitby

Fountains Abbey, jardins aquàtics. Darrera parada

Fountains Abbey

visites

La setmana passada van venir unes amigues de Suècia amb les que tenim un "club de lectura". Som 4, totes casades amb homes col·leccionistes de whisky i totes treballem o hem treballat en el món de l'escola. Les nostres edats es mouen entre els 39 i els 45 anys i les dels nostres fills entre els 14 i els 7 anys.
Ens vam conèixer quan vivíem en un barri de cases adossades i teníem els nens petits. Ara ja ningú viu en aquell barri però hem mantingut l'amistat.
De fet, el club de lectura va sorgir com una excusa perquè els nostres marits es trobaven per fer tasts de whisky un cop al trimestre i vam decidir que nosaltres també ens volíem trobar sense fills regularment. L'al·licient afegit és que fem un viatge a l'any i intentem buscar un llibre que hi tingui alguna relació. L'any passat vam anar a Berlin i allà mateix vam decidir que aquest any tocaria Birmingham, tenint en compte que jo hi viuria. El llibre que hem llegit és "El curiós incident del gos a mitjanit". Si no m'equivoco, estan fent l'obra de teatre a Bcn (a Londres també).
Total, van arribar dimecres a la nit a Londres i jo m'hi vaig afegir dijous. Divendres a la nit vam agafar el tren cap a Birmingham i elles van tornar cap a Suècia diumenge a la tarda.
Tot això per dir-vos que si aneu a Londres i teniu temps o ja hi heu anat altres vegades i per tant no voleu veure "tot el que s'ha de veure", aneu als roof gardens de High Street Kensington. Són a la teulada d'un hotel i es poden visitar gratuïtament. Un oasi al mig de la ciutat, molt recomanable. Els jardins tenen diferents estils: moresc, mediterrani, japonès... Fins i tot tenen flamencs passejant per allà. El que no entenc és a nivell arquitectònic: com afecten les arrels dels arbres a l'edifici? A més, no és nou d'ara, es va fer als anys 30!
Al mateix carrer també hi teniu un mercat que es diu Whole food market on hi podeu trobar tot tipus de productes i menjars preparats ecològics, així com delicatessen per celíacs o intolerants a la lactosa entre altres. Només per veure com estan exposats els productes ja val la pena. Ara acabo de veure que és una cadena que té botigues també a EUA.
Només afegiré que les visites van quedar sorpreses de trobar tantes coses boniques a Birmingham, perquè es pensaven que només era una ciutat industrial sense cap gràcia. El cert és que la capital de West Midlands també ofereix petits tresors desconeguts per la majoria.

Que guanyi el millor!

Avui és dia d'eleccions a Gran Bretanya: parlamentàries i municipals. Nosaltres, com a immigrants de la UE podem participar a les municipals però no ho farem. Bàsicament perquè marxarem cap a casa d'aquí a poc menys de tres mesos i per tant, no ens afectarà la política que es dugui a terme a Birmingham.
Aquí es vota en dia feiner, concretament un dijous. Això es fa així des de 1935 i la raó sembla ser la següent (segons The Guardian): els divendres els treballadors rebien la paga setmanal i sovint anaven al pub local a fer la cerveseta cosa que els sotmetria a la pressió dels interessos cervesers dels Conservadors. Si es feia en diumenge, estarien sotmesos a la influència persuasiva de l'Església, generalment lliberal. Per tant, el millor dia es va considerar dijous que era el més allunyat de divendres i diumenge. La primera raó no l'acabo d'entendre, si algú m'ho sap explicar millor, el comentari serà benvingut. Altres diuen que la raó és que el dijous era el dia en què les botigues i les feines tancaven abans i hi hauria més participació electoral.
Sigui com sigui, avui en dia cap d'aquests motius sembla ser prou important per mantenir el dijous com a dia electoral, però ja sabeu que els anglesos son amants de les tradicions.
Les escoles han de tancar pels alumnes perquè són locals electorals, tot i que en algunes poblacions hi ha altres llocs on es pot votar, com per exemple un pub o un bus. I jo em pregunto: la gent que treballa, què fa amb les criatures? No sembla que aquesta qüestió importi massa, almenys jo no n'he sentit cap comentari ni al carrer ni a la premsa.
El que sí que vaig sentir l'altre dia va ser un debat sobre si hauria de ser obligatori votar. Obligatori en el sentit de que si no ho fas, et puguin posar una multa o fins i tot privar de llibertat! Hi ha pocs països al món on això es fa, però he flipat bastant en veure quins: Bèlgica, Austràlia, Àustria, Itàlia, Grècia, Luxemburg. Podeu veure la llista sencera aquí.
No sé vosaltres, però jo penso que un dels pilars de la democràcia és justament que pots triar si vols participar del joc o no. Si t'obliguen a votar hi haurà més participació, però no crec que es tradueixi en més democràcia. Fins i tot pot ser contraproduent perquè la gent pot anar a votar emprenyada, produint vots nuls o inútils. Ho podria entendre en països on hi ha grans diferències socials i poca tradició democràtica, on els "amos" podrien limitar el dret dels ciutadans a votar, per exemple via coercions (veure Chile, Brazil, Bolivia...) Però als països esmentats?
En fi, ahir deien les enquestes que la partida entre Conservadors i Laboristes estava molt ajustada. Jo només espero que els de Ukip no treguin ni un escó. I que guanyi el millor!

Marató i caritat

Ahir vam tornar de Londres on el Tomas va córrer la marató diumenge. Deixeu-m'ho dir perquè em fa sentir molt cofoia, no us enganyaré. Tot i que no és, òbviament, la mateixa sensació que si participa un mateix, el fet que el teu estimat creui la línia de meta i ho faci en un temps prou bo per ser un aficionat, fa il·lusió i emociona. Fins i tot t'entren ganes de fer-ho alguna vegada (però les ganes se't treuen quan surts a córrer 6 km i quedes morta).
Desconec com és a la marató de Barcelona, però a Estocolm hi ha una diferència molt gran amb la de Londres. No es tracta del recorregut ni de la organització sinó dels participants i els que els animen. La majoria de gent que corre ho fa "patrocinant" alguna de les tantes ONGs que existeixen en aquest país. De fet, és un intercanvi interessat. M'explico: gairebé és impossible inscriure's per lliure a la marató perquè no hi ha places buides, però en canvi, les ONG tenen una quota de places amb les que atraure participants. Si vols córrer, t'ofereixen una plaça a canvi que aconsegueixis aportar una quantitat de lliures (mínim 1500 = 2000 eur) per la seva causa. A part, pagues el que costa la inscripció (aprox. 30 lliures). Per aconseguir aquests diners, crees amb ajuda de "Virgin money" una pàgina web on la gent pot fer les aportacions. Per tant, es tracta de fer màrqueting perquè familia, amics i companys de feina hi posin calés. Si no arribes al mínim indicat, hauràs de posar tu els diners que faltin... El dia de la marató també corres amb la samarreta de la ONG, per si algun espontani li agafa per voler posar-hi alguna cosa. El Tomas va corre per una organització que fomenta l'esport entre els nens amb discapacitats. Això a Suècia no es fa.
Com ja us vaig comentar aquí, els anglesos estan molt habituats a donar diners (caritat) per diferents causes, cosa que no passa a Suècia, on s'entén que tot ha d'anar a través dels impostos, que ja són prou alts. I ha quedat prou clar en el cas del Tomas: un, només UN, amic suec ha posat diners per la causa. La resta ha vingut de la família, l'empresa on treballa i els companys de feina anglesos. I sí, ha arribat al mínim i una mica més.

Cornwall

Sóc experta en procastinació i com que acabem de tornar de vacances i tinc un munt de textos per llegir i exercicis per fer, no se m'acut res millor que escriure un post per ensenyar-vos les meravelles paisatgístiques de Cornwall. Si no hi heu estat i teniu la intenció de viatjar cap a Anglaterra, no us ho penseu i arribeu-vos hi!

La costa de l'oest anglès ofereix tant platges de sorra fina i blanca com penya-segats dels més espectaculars. Nosaltres teníem només 4 dies però els vam exprimir el màxim i vam anar de Looe a Tintagel passant per Penzance i "la fi del país", el punt més a l'oest. Pel camí vam visitar tres jardins impressionants, dos dels quals del National Trust del qual som membres des que vam arribar l'agost passat. El moment ideal per veure les magnòlies, les camèlies i els rododendres en flor. I com que com diu el tòpic val més una imatge que mil paraules, us en deixo unes quantes perquè tasteu aquest indret tan bonic.

Un dels llocs més interessants és The Minack Theatre, construït des dels anys 40 per una dona amant del teatre i d'aquell paisatge.

El (no) pragmatisme dels anglesos (2a part)

Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el poc pragmatisme anglès en aquest post.

No sé perquè em vaig oblidar d'una coseta que és justament de les més irritants i a més es fa servir diverses vegades al dia. Ara ho entendreu. 
A la majoria dels banys, tant privats com públics, encara hi ha dues aixetes per rentar-se les mans: una per l'aigua calenta i una per l'aigua freda. És a dir, o bé et cremes o bé et queden gelades, perquè anar passant d'una aixeta a l'altra no és massa pràctic, la veritat. A casa també pots posar el tap i barrejar l'aigua de les dues a la pica, però vaja, em sento una mica iaia. En els llocs més moderns, tipus aeroport o centres comercials amb banys molt nous, hi ha només una aixeta " però no pots triar la temperatura, i generalment l'aigua surt bullint! Això sí, hi ha cartells per tot arreu com aquest

que t'avisen que l'aigua surt molt calenta, suposo perquè no els puguis demanar indemnitzacions milionàries. La pregunta és perquè no trien una temperatura més baixa i estalvien una mica?

Com en el cas de les finestres, no entenc perquè els anglesos no s'han modernitzat en l'àmbit de les aixetes. Un misteri més dels seus hàbits. El més estrany és que a la dutxa sí que la majoria de gent té un "monocomandament".

Un altre dels aspectes incomprensibles que em fan ballar el cap és la recollida d'escombraries. El servei l'administra l'ajuntament de Birmingham en els diferents barris de la ciutat. Nosaltres, al barri de Harborne, tenim dos contenidors a l'entrada de casa: un per les deixalles que es cremen i un pel reciclatge de plàstic, vidre i paper. Si pagues una mica més també pots tenir el de les deixalles del jardí. En canvi, no hi ha escombraries orgàniques. La brossa no reciclable es recull un cop per setmana. L'altra cada dues. Fins aquí tot pot semblar força normal, malgrat el poc ecologisme. El que no entenc és perquè al barri del costat nostre no disposen de contenidors. Un cop per setmana, la gent deixa amuntegades les bosses d'escombraries a la vorera, just a fora de casa seva. Seran allà fins que passi el camió i les reculli. La imatge és bastant xocant i pudorosa. No ho entenc! Perquè aquest barri no té contenidors? On acumula la gent les escombraries abans de deixar-les a la vorera?
Vaig fer una foto ràpid i corrents des del cotxe per poder penjar-la aquí.

Preguntes sense resposta evident. Si en sabeu alguna cosa més, no dubteu en deixar-m'ho en un comentari!

Fum

Aquesta setmana passada hi va haver vacances escolars. Uns dies els vam passar a Gales, a la costa nord. Un paisatge espectacular! Si no hi heu anat mai, us ho recomano.
La resta de la setmana vam estar per casa, sense fer res especial. Un dels dies, la meva filla gran va anar a jugar a casa una amiga de l'escola, però quan va tornar feia una pudor de fum impressionant. Ben bé com si hagués agafat el cotxe del McFly* i s'hagués plantat al passat dels seus pares, en una discoteca un dissabte a la nit dels anys 80.
Resulta que a ca l'amiga hi havia la seva àvia que, sembla, és una fumadora empedreïda. El cas és que la dona va estar fumant dins de casa, sense ni tan sols obrir la finestra i fins i tot a l'habitació de la nena. La meva filla va tornar escandalitzada i fastiguejada. A mi també em va semblar si més no poc saludable i òbviament la pudor de fum tampoc no em va agradar massa.
Em va fer pensar, però, que no fa tant era la cosa més normal del món que la gent fumés dins les cases, hi haguessin nens o no. Al principi de viure a Suècia em sorprenia que la gent sortís al carrer o al balcó a fumar el cigarret, encara que el termòmetre marqués -10°C.
Sorprenentment, a Catalunya es va acceptar molt bé la prohibició de fumar en establiments tancats i l'ambient en els cafès i restaurants avui en dia és molt més agradable. Sembla increïble que quan jo anava a la Facultat, hi hagués professors que fumessin dins l'aula mentre donaven la classe. Per no parlar dels alumnes als passadissos! No recordo com a cosa estranya que la gent fumés a casa. De fet, el meu pare va fumar pipa fins fa relativament poc. Tot s'ha de dir, però, la olor del fum de pipa és millor que el dels cigarros.
No sé com deu ser avui dia dins les cases de la gent, ni m'importa. Almenys a casa els meus amics i família no hi ha ningú que fumi, cosa que agraeixo.
La imatge del fumador ha canviat, almenys per mi. Abans (parlo de fa més de 20 anys), associava els fumadors amb els intel·lectuals, els actors, la gent que sortia de marxa, els enrotllats. Ara, fumar denota poca personalitat, classe baixa, pudor, fàstic. Puc entendre que hi hagi gent gran que no pugui deixar el vici, tot i que penso que no costa tant apropar-se a una finestra oberta per no empudegar tota la casa (especialment quan no és la teva!). Ara, el que ja em costa més d'entendre és la gent que sent jove es gasta els calés en paquets de tabac.

*de la pel·lícula "Regreso al futuro" 

magatzem de tresors

Ho sé, fa molt que no escric. En part perquè probablement no tenia res interessant per explicar, en part perquè m'he tornat a embolicar a estudiar un semestre a la Uni. Aquesta vegada, aprofitant l'ocasió estic estudiant anglès: lingüística, literatura i cultura. També tinc altres coses que m'ocupen i una d'elles és sobre la que us vull parlar avui.

Des del gener que estic fent de voluntària al Museu de Birmingham, a la part de conservació. Un cop per setmana vaig a ajudar a restaurar unes tapisseries del s.XVIII. No és que jo en tingui massa idea de com es fa, simplement segueixo les instruccions que em donen i n'estic aprenent força. És bastant al·lucinant veure com s'han preservat els colors i la llana amb la que es va brodar. En canvi, la tela de lli sobre la que es va brodar, està en força mal estat i fa que algunes de les parts brodades no s'aguantin. En fi, no us avorriré amb aquest tema, però us en deixo una foto perquè us en feu una idea.
Per altra banda, el fet de ser voluntària em brinda l'oportunitat d'anar a llocs que altrament no són accessibles al públic en general. Dilluns vam anar a veure el magatzem on es guarden tots els objectes que per qüestions d'espai no es poden exposar a les sales del museu. Una gran part d'objectes provenen del museu de la Indústria, que es va tancar fa uns anys, i del de Història Natural (una gran quantitat d'animals dissecats) que va patir la mateixa fi. Hi ha, però molts ítems que han estat donats per col·leccionistes privats. Hi ha de tot: des de ceràmica prehistòrica provinent de l'actual Síria fins a joguines dels anys 30 o fins i tot coses actuals (un monopatí, un mòbil...) que algun dia ocuparan un lloc especial en algun museu, segur! Una part dels objectes està guardada en uns armaris enreixats i en sales no massa acollidores, però la part més interessant, pel meu gust, estava exposada en plan magatzem d'Ikea, com veureu a les fotografies. Cap vidre, cap corda ni porta que et privés de contemplar l'objecte en qüestió. Era un somni passejar-se per aquestes sales, tot i que el temps estava limitat.
Personalment, em va agradar molt la colecció de vehicles, la de mobles i tots els objectes d'utilitat quotidiana, des de l'època victoriana fins als anys 50: cotxets, rentadores, vàters, rellotges... 

Ja ens van dir que ens deixaven fer fotos i penjar-les a internet, sempre i quan en mencionéssim la procedència. He volgut compartir-ho amb vosaltres. No hi ha manera, però de poder-les posar mínimament endreçades, ho sento.

 

consola d'ordinador

 

grabadora-magnetòfon

WC  victorià