hàmster

De la mateixa manera que quan fa mal temps em queixo, haig de dir que aquest any la tardor està siguent molt suau. Va glaçar un parell de nits però ara ja fa dies que no baixem a 0 C, la qual cosa s'agraeeix tenint en compte que ja sabem el que dura aquí l'hivern. L'any passat per aquestes dates ja havia nevat! Això sí, la foscor no te la treu ningú. Ara, amb el canvi d'hora, a les 5 de la tarda ja és fosc, i cada dia una mica abans.
El títol del post l'he triat per comentar-vos que l'Elna fa una mica de hàmster. No perquè faci bola amb el menjar, sinó perquè "acumula" coses. Per exemple, al seu llit -no pas als peus, sinó al costat del coixí- hi col.loca una nina, dos gossos, un conill i un gat de peluix i depèn del dia s'hi afegeix alguna cosa més abans d'anar a dormir. A part, s'amaga cosetes al prestatge, darrera una caixa. Són coses per ella "especials", que potser no vol que la germana gran trobi o vegi, a vegades perquè justament són de la germana gran i els hi ha pres sense permís. També tot sovint, ha de carregar amb alguna/es joguina/es cap a taula, a l'hora d'esmorzar, dinar o sopar, no fos cas que algú li prengués...
Enfí, espero que això no es desenvolupi cap a una mania d'aquelles que té alguna gent que van col.leccionant coses fins que ja no hi caben a casa.
Jo per si de cas, vaig fent neteja de tant en tant i per sort, no sembla que l'afecti. :-)

el convidat

Ultimament m'estic mirant els vídeos d'aquest programa. Quan el van fer aquí a Suècia (en aquest cas, "la convidada") només el vaig veure una vegada. Més que res perquè els personatges que apareixien no m'interessaven el més mínim. En canvi, els de l'Albert Om m'agraden, suposo que perquè també m'agrada estar "conectada" amb l'actualitat catalana, veure com la gent menja pa amb tomàquet, sentir-me més a prop de l'ambient barceloní, etc. També, no ho negaré, perquè sóc curiosa de mena i m'encanta veure com viu la gent.
Em va agradar especialment el que va fer amb en Bonafuente. No tant per la figura en qüestió, si no per les vistes de la casa de Bcn i lo bé que semblava estar la dels caps de setmana...
Els dos últims que he vist, però, m'han deixat una mica decebuda. Per una banda, el del Gerard Quintana. Vaig sentir per CatRàdio que s'havia discutit molt el tema de que parlava castellà a casa seva. A mi això no m'importa, cadascú a casa seva que parli el que vulgui. El que ja em sembla més trist, és que els seus fills, que viuen a Eivissa, no siguin capaços de contestar preguntes senzilles (com "quants anys tens?") en català. La mare (o sigui dona d'ell) diu tota contenta que és nascuda a Bcn i probablement més catalana que en Gerard, però s'expressa en castellà tota l'estona :-(.

L'altre capítol que no m'ha agradat és el d'en Santiago Dexeus pels següents motius:
- la senyora que li fa d'assistenta (que és com de la familia, diu l'Om, però que va amb un uniforme de minyona dels anys 50), Mari Carmen, fa 23 anys que és al seu servei, o sigui com a mínim en fa els mateixos que viu a Catalunya i -com en el cas dels fills del Quintana- no és capaç de contestar en català. A més, en algun moment, l'Om fa allò que sabem fer tan bé tots els catalanets: canvia al castellà quan al cap d'unes quantes vegades, la senyora segueix parlant en sa llengua materna (és de Sevilla, però en canvi no té accent, curiós.).
- les floretes que li tira l'Albert al Dr., del tipus "és l'home que més vides ha dut al món". Què passa, que no hi ha més ginecòlegs en aquest país? A més a més, respon al patró tan habitual al nostre país: el ginecòleg s'enduu tots els aplaudiments quan és la llevadora qui ha estat tota l'estona amb la dona que està de part, fins el moment de l'expulsió que és quan arriba el metge.
- Preguntes del tipus "què sent una dona en el moment del part?" Per molt bon metge que sigui, no pot contestar a aquesta pregunta perquè senzillament ni ha parit mai, ni és una dona. Per l'amor de Déu!
- Preguntes relacionades amb la sexualitat de la dona. És ginecòleg, no sexòleg! I torno a insistir: és un home!
- L'accent "pijo" de la filla quan parla català... Ibizza, diu (com a pizza)! Almenys ho intenta. Això sí, amb el pare "en castellano que queda más fino"
- Una sèrie de detalls que em van fer pensar en alguns especimens que poblen Sarrià, Pedralbes, Bonanova, Sant Gervasi i Sant Cugat, i que no m'agraden gens.

Una última coseta, i amb això acabo: de 12 personalitats que visita aquesta temporada, només 4 són del sexe femení.  En la primera temporada, 4 de 13... No em faran creure que no hi ha més dones interessants a Catalunya!!! O potser és que no han volgut tenir un convidat a casa?

*com que no estic al dia de la premsa catalana, ignoro si aquest tema ja s'ha tret en algun debat...

La Caputxeta Vermella

Vaig pensar que escriuria aquest post quan l'altre dia llegia el conte a l'Elna.
La versió que la majoria de nosaltres coneixem és la que van popularitzar els germans Grimm. No crec que sigui necessari, doncs, transcriure-la. Hi ha algunes variacions en el final: un llenyataire o un caçador és el salvador que mata al llop o el fa fugir. A vegades l'àvia és a l'armari, altres dins la panxa del llop d'on en surt "vivita y coleando" quan disseccionen l'animal.
El que molta gent no sap és l'origen d'aquest conte i les implicacions que té.
En la tradició oral, la història ja existia a l'Edat Mitjana, tot i que poques semblances tenia amb la versió "actual". La protagonista i heroïna era la nena i el dolent el llop. En cap moment hi havia la intervenció d'un home. La Caputxeta s'encarava al "món", un cop arribada l'adolescència (simbologia del vermell-sang menstrual) amb l'ajuda dels consells de la seva mare i per arribar a la saviesa de l'àvia. Tres dones, en tres periodes diferents de la vida, juntes contra el "mal" personificat en el llop. Una mena de ritus d'iniciació a la maduresa, podriem dir. El més interessant és que en aquesta versió, la Caputxeta se'n sortia tota soleta i amb la seva astúcia aconseguia evitar ser menjada pel llop.
Al s. XVIII, el francès Charles Perrault publica la primera versió escrita, però en canvia totalment el missatge, amb un objectiu clarament disciplinari. La protagonista és una nena de classe alta, ingènua, bonica i crèdula, que no escolta els consells/ordres de la mare (autoritat) i que sense adonar-se de la seva capacitat "seductora" (culpa i simbologia sexual), acaba devorada pel llop.
Finalment, ens arriba la popular versió dels Grimm, on la crueltat que es veia en Perrault es matitza, però on s'introdueix l'element masculí-salvador, sense el qual, és evident, les dones no poden sortir-se'n. En aquest cas, es barrejen els objectius didàctics de Perrault (obediència a l'autoritat) amb l'element masclista de la inutilitat de la nena que si no fos pel caçador, acabaria dins la panxa del llop.
Tot això són teories molt simplificades per apropar-vos a una mirada més crítica dels contes que en un principi semblen tan innocents... Quina versió explicarieu a les vostres filles?
Amb tot això en ment, l'argentina Luisa Valenzuela va escriure un conte, "Si esto es la vida, yo soy Caperucita Roja", que us recomano que llegiu.
*El resum que he fet de les versions i teories l'he tret d'un article de Willy O. Muñoz, on analitza l'obra de Valenzuela.
Haig d'afegir que en els últims anys s'han fet arribar moltes variacions del conte, entre elles l'episodi de "Les tres bessones", que em sembla bastant acertat.

cuina mol.lecular

Divendres vaig enganxar a mitjes (mentre feia el sopar) el programa de Catalunya Ràdio, "La tribu", on comentaven un documental sobre Ferran Adrià i el fet que ja començava a fer-se'n un gra massa. Que fins i tot els seus pares estaven tips de veure'l en els mitjans mediàtics.
Quan van ser els pares aquí, també me'n van parlar d'un reportatge sobre el cuiner i el seu famós restaurant, que ara passarà -si ho he entès bé- a ser una mena de laboratori culinari.
En qualsevol cas, m'ha fet molta gràcia veure avui en la secció de cartellera del diari suec, un petit anunci sobre l'estrenam, la setmana que vé de la pel.licula "El Bulli" (les lletres fetes amb aliments). Suposo que deu ser el mateix documental i ignoro quin cinema el mostrarà ni quants dies durarà...
Per altra banda, en el suplement dominical del mateix diari, hi ha unes planes dedicades a la cuina mol.lecular sueca. Parlen de tomàquets centrifugats, d'hamburgueses que triguen 30 hores a preparar-se i altres coses que em sonen molt a cuina "adriàtica".

Productes poma

Confesso que no acabo d'acostumar-me a la nostra "tauleta digital" (si ho he entès bé, aquest és el nom català de l'artefacte), altrament dit, en el nostre cas, Ipad.
Fa tres setmanes que el tenim i de moment les nenes (i l'avi la setmana passada quan era de visita) són les que més l'han utilitzat. La Júlia navega per youtube per veure els seus clips preferits d'algunes pel.lis, intenta tocar el piano o la guitarra o juga amb diferents apps.A l'Elna sobretot, li agrada dibuixar.
En qualsevol cas, jo el vull utilitzar per llegir articles i llibres digitalitzats que em calen pels estudis i/o la feina, sense haver-los d'imprimir ni ser davant de l'ordinador a casa, ni haver de dur el portàtil amunt i avall. Per exemple, a la biblioteca. Ja m'he baixat l'aplicació per poder també editar (subratllar, anotar, etc) els documents en pdf. En canvi, si el pdf prové d'un escanejat, no es pot editar perquè el programa no el reconeix com a text sino com a fotografia... :-(.
Per altra banda, m'irrita una mica que tota l'estona hagis d'anar fent anar el dit perquè t'apareguin els menús, o que no puguis tenir dues finestres obertes (de diferents programes/apps) simultàniament. Bé, suposo que serà qüestió d'anar practicant i mirant tutorials.
De moment a casa ja tenim dos productres "poma", ja veurem quines necessitats més ens crearem. Intueixo que la propera poma serà en forma de telèfon.

80 x 120 cm.

Aquestes són les mides de la meva finestra al Mediterrani, on en aquest cas, la mar no canvia mai d'estat. Em refereixo a la imatge que veieu a dalt, que he fet imprimir com un quadre i que ara decora la paret de davant el llit. La foto la vaig fer aquest estiu a Begur i espero que em porti un bri de llum en els matins que ja comencen a ser a força foscos per aquestes latituts.

no l'he llegit

Mal em dolgui reconèixer-ho, no conec la poesia del guanyador del Nobel d'enguany: Tomas Tranströmer.
Un poeta suec, que va néixer i viu a Estocolm, al barri d'artistes per excel.lència: Södermalm. El seu nom s'ha nombrat bastantes vegades com a candidat al premi i finalment, aquest any, l'Acadèmia li ha otorgat.
Pel que sé, la seva obra és plagada de simbologia i metàfores, però repeteixo que no l'he llegit. Ha estat tradruïda a moltes llengües, no sé si al català també, però no m'extranyaria.
Fa 11 anys va patir una embòlia que li va deixar la part dreta del cos paralitzada i la parla tocada, com a un bon amic meu moianès... Transtörmer segueix però, tocant el piano amb la mà esquerra.