dissabte, 16 de juliol del 2011

nabius

Us parlava de les maduixetes del bosc l'altre dia i avui enceto aquest post amb els nabius, també coneguts com mirtils, que són aquestes boletes blaves que veieu a la foto. La planta salvatge que creix al bosc és un matoll petitet, d'uns 20 o 30 cm i la baia no és tan gran com el de la raca americana, que és la que se sol comprar a les botigues o plantar al jardí (que més que un matoll és un arbust d'un metre). A casa en tenim dels dos tipus. Generalment solen madurar a l'agost però aquest any ja fa unes dues setmanes que en podem menjar, segurament a causa de la calor que va fer al pont de maig que va accelerar tot el procés de la natura. També hi ha plantes que han florit abans d'hora.
Demà marxem cap a Barcelona i probablement em quedaré sense veure florir el clematis que és plè de flors a punt d'obrir-se però que no acaba de decidir-se. Els cosmos tampoc no sé si els veuré florits, amb sort encara n'hi haurà quan tornem a mitjans d'agost. Segueixo practicant amb la nova càmara i us deixo algunes fotos més, si les voleu veure en detall només heu de clicar damunt d'elles. Per cert, l'altre dia vaig veure que dos carrers més enllà hi ha una casa que té ruscs d'abelles i em sembla que per això aquest any n'hi ha tantes al jardí, que són molt benvingudes, tot i que la Júlia ja n'ha trepitjat dues, que evidentment l'han picat. Malhauradament la nostra gespa conté més trèbol que herba i a les abelles els encanta volar de flor en flor (que per molt que tallis, al cap de dos dies ja hi tornen a ser).

echinacea purpurea

Malva alcea i hemerocallis

leontopodium alpinum (Edelweiss)

lavandula angustifolia i achillea millefolium

lavandula ang. rosae amb borinot

clematis alpinum pujant per la roca, la de l'esquerra és la que està plena de flors a punt de sortir

part d'ombra, bosc darrera. L'astilbe del mig està preciós i les hosta i les heucherella van prenent forma

les fulles del meu gingko bilboa que va creixent però moooooooooooooolt lentament...

llit de flors sota la finestra de l'habitació de les nenes

dimarts, 12 de juliol del 2011

abans

No pot ser a causa de l'edat, perquè ja de nena, o a l'inici de l'adolescència, vaig comencar a interessar-me per les coses "d'abans". Al principi podia semblar una simple curiositat xafardera de remanar a l'armari de l'àvia, buscant objectes vells, o a la  capsa de fotografies de quan la mare era soltera. Però per a mi s'obria tot un món nou, amb ganes de saber-ne més: com vivien en aquelles èpoques? Evidentment, per a  mi, tot era tenyit d'un romanticisme que probablement era bastant lluny de la realitat, però el simple fet de poder provar-se un vestit que algú havia dut dècades enrera, implicava desplacar-se en el temps, imaginar-se una vida bucòlica dels meus avantpassats, quan de ben segur la seva existència de treballadors (del camp per una banda i de la ciutat per l'altra) poc temps els deixava per gaudir-ne.
Les antiguetats (o coses velles) em segueixen interessant, especialment quan provenen d'una casa o lloc que m'és afí. Són la memòria dels que ja ens han deixat, si més no, ens poden ajudar a crear records de moments que potser mai van existir.
Fa temps, però, que penso que aquesta possibilitat s'acaba amb la nostra generació. Les meves filles encara podran, potser, probar-se algun vestit dels 60 o 70 que va portar la meva mare, però jo no he guardat res de roba dels 80 o 90, més que res perquè estava molt desgastada i era de producció industrial, res únic. El mateix passa amb les joguines o objectes de la llar. La meva sogra ha guardat bastanta cosa al llarg dels anys, però per exemple el plàstic dels "clics", sobretot el dels objectes més petits, es trenca i és de mala qualitat. A més, tots els que vam néixer als 70 vam jugar amb el playmobil... què té d'especial?
En canvi, sí que té gràcia fer servir un cotxet de fusta per les nines que va construir l'avi del meu marit i que ha passat per 3 generacions.
Quan havia de néixer la Júlia, em van donar unes "batistes" que havia cosit la meva àvia: una monada! (no recordo si eren de quan era bebé el meu pare o nosaltres). La roba que he guardat de quan les meves filles eren bebés és roba comprada en alguna cadena, de cotó que es dóna al cap d'unes quantes rentades i que probablement ja està forca descolorida.
Altres coses més generals, com el parament de la llar, els recipients del menjar o les begudes, els electrodomèstics, etc, no tenen tampoc cap gràcia. Objectes de comprar, usar i llencar, a l'abast de tothom.
Ara, més que mai, penso en el valor de les coses fetes a mà i amb materials naturals com la fusta, la pedra i el ferro. Potser serà més car que el que està fet a la Xina, però a part de ser molt més bell, un dia arribarà ser vell i algú n'apreciarà l'encant.

dilluns, 11 de juliol del 2011

maduixetes del bosc


Aquesta és una de les fruites (o hauria de dir baia?) que més m'agraden. Aquí creixen per tot arreu, sobretot a les cunetes dels camins i voreres o a les zones boscoses del jardí. L'any passat no en vaig poder gaudir perquè vam marxar a finals de juny cap a Bcn, però aquest any sí. Ja n'hem menjat bastantes. Tene un gust tan dolcet, m'encanten!
No em desagrada viure l'estiu suec. Ens està fent bastant bon temps, ja hem anat a banyar-nos unes quantes vegades al llac, som al jardí, passejem... (les nenes i jo, el T. treballa). És clar que m'agradaria tenir més temps per llegir, però ja se sap que fins que les filles no llegeixen pel seu compte, la lectura arriba quan són al llit i dormen!
De totes maneres, ja tinc ganes de baixar cap a Catalunya i canviar l'aigua insípida i marronosa del llac per la salada i blava del Mediterrani... Evidentment també per veure a la familia i els amics, sobra dir-ho.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Ja la tinc!

Gràcies als vostres consells, a haver llegit algunes ressenyes i a que feien una d'aquestes súper-ofertes en una botiga, m'he comprat una Nikon D3100! De moment estic examinant-la, llegint les instruccions i fent provatures. Ahir vaig fer algunes fotos per provar, només amb l'automàtic, sense cap funció del menú i ja puc veure bons resultats. Quines ganes tinc de fer fotos!!!
papaver somniferum

borinot sobre delphinium
Us en deixo una mostra...

dimarts, 5 de juliol del 2011

klyva ved (o partir llenya)

Com passa tot sovint, hi ha paraules que en unes llengües tenen un significat ben específic i en altres és més genèric. Generalment la lògica està en el grau d'ús de la paraula. Els exemples típics són la quantitat de paraules que tenen els lapons o els esquimals (i en escala més petita, els suecs) per referir-se a la neu, depenent de les característiques d'aquesta.
Els catalans, com que de neu no em veiem massa, en tenim prou afegint un adjectiu darrera de la pròpia paraula: neu tova, dura, en pols...
El títol del post és una altra d'aquestes paraules difícils de traduir, no tant perquè no hi hagia un vocable homòleg, sinó perquè les referències cotidianes al terme són ben poques (a Catalunya, o potser hauria de concretar a les àrees urbanes catalanes).
Aquí, és la cosa més normal del món agafar la destral i partir llenya perquè s'assequi durant l'estiu i tenir-la a punt pels mesos més freds. Fins i tot hi ha moltes cases al nord que l'únic sistema de calefacció que tenen és d'estufa de llenya. La millor fusta és la de bedoll i sortuts com som, el veí ens va regalar dos arbres (o millor dit, dos troncs) que el Tomas va tallar en trossos més petits amb la serra elèctrica.
Doncs això, diumenge vaig estar partint llenya durant una bona estona, i creieu-me que és fins i tot adictiu! És un gust agafar un tió (d'uns 30 cm de llargada i d'uns 10 o 15 de diàmetre) i partir-lo pel mig amb un (o dos o tres) cops de destrals. Suposo que m'enteneu: el tronquet es posa vertical damunt d'una soca ben gran, s'agafa la destral i... xas! D'un cop sec es parteix la fusta. Evidentment, sempre amb les cames ben separades per si se'ns escapés l'eina o la llenya surtís disparada, no fos cas que de tant cop de destral ens enduessim la cama a Can pistraus!
Tot i que vaig acabar forca cansada, i gràcies a que vaig fer estiraments,  avui els únics muscles que em fan mal són els flexors dels polzes, curiós, no?

diumenge, 3 de juliol del 2011

nova càmara ja!

Ahir hi havia un munt de papallones al jardí, i s'estaven molt quietetes (per ser papallones). Es podia veure com feien servir la llengua, agafant el nectar i cargolant-la en forma d'espiral. Les podiem observar la mar de bé.
Evidentment, vaig anar a buscar la càmara i vaig fer fotos, però si m'apropava massa (amb el zoom i físicament), la foto sortia desenfocada.
Ja fa temps que penso que hauriem de comprar una càmara com Déu mana, amb un bon objectiu i possibilitats de zoom per fer fotos boniques de debò. La petita càmara compacta està bé per endur-se la a qualsevol lloc, però quan es tracta de poder fer alguna cosa amb cara i ulls, deixa molt per desitjar...
Enfí, us deixo de totes maneres les fotos per què us en feu una idea.
En suec aquest tipus de papallones es diuen nässelfjäril (literalment papallona d'ortiga). En llatí: Nymphalis urticae o Aglais urticae -és a dir, la traducció sembla forca exacta-. Algú en sap el nom català? De fet, mai he sentit els noms de les papallones en català, mentre que en suec en conec unes quantes...
S'accepten recomanacions de models de càmares (tenint en compte que no tinc un pressupost massa elevat).