actituts i Mac

Ahir, tornant del centre en el tren de rodalies vaig poder constatar un cop més l'individualisme d'aquesta societat. Anava jo carregada amb 4 bosses (vaig anar de compres) + el bolso, guants, bufanda, gorro i jaqueta de plomes. Com que el tren no anava massa plè i jo anava tan carregada, vaig deixar les bosses que duia al seient del costat. Davant meu seia una senyora d'uns 55 anys, al costat seu una noia d'uns 40 anys i al meu costat una noia d'uns 30. Totes ben vestides, una llegint, l'altre escoltant música, gent en definitiva "normal". Quan s'acostava la meva parada em vaig aixecar, oblidant-me una de les bosses. Abans de baixar, me'n vaig adonar i vaig tornar cap al seient on efectivament hi havia la bossa (uf!). El que em va doldre és que CAP de les senyores assegudes al meu voltant em van cridar per dir-me que m'havia oblidat la bossa, quan és evident que se'n van adonar. I no perque pensessin que se la podrien quedar, sino perque és aquesta mentalitat de "no m'haig de ficar on no em demanen" o millor encara "no haig de parlar amb gent que no conec, quan ni em va ni em vé (és a dir, quan no en treuré cap benefici)." Fa uns mesos em va passar una cosa similar però aquella vegada era jo qui vaig veure que un nen s'havia deixat la motxil.la. Ningú no va dir res, però jo em vaig aixecar i el vaig cridar: "Ep! no és teva aquesta bossa?" I el nano, és clar, ben content: "ostres, i tant! Gràcies!". Tant costa ajudar al prògim?
La cosa no s'acaba aquí, no. Al sortir de l'estació vaig corrents cap a la parada del bus, en veure que estava allà parat (és a 20 metres), i tenint en compte que només passa cada 30 minuts. Us podeu creure que el conductor em va esperar? O que algun dels passatgers que em veia per la finestra venir corrents va dir-li alguna cosa? Evidentment que no! Vaig haver d'anar caminant fins a casa; mitja hora de rellotge, amb dues bosses a cada mà (n'haguessin pogut ser una i dues), neu i gel pel camí i a -5C. Visca l'individualisme!
I a sobre, m'adono ara que l'IMac no reconeix la meva càmara de vídeo (de 7 anys d'antiguetat) i que no podré editar totes les pel.lis que tinc pendents. Si algú és un expert en la matèria, agrairia l'ajuda (la camara és una Sony DCR-TRV33E i tinc l'ILife 11,  he buscat tots els temes d'ajuda sense trobar sol.lució al problema).

IKEA i els impostos

Alguns de vosaltres potser ja ho sabreu: Suècia és coneguda pels elevats impostos que els seus habitants han de pagar. Com a contrapartida, però també existeix un "Estat del benestar". Ara com ara, la cosa està dins de la normalitat, en termes europeus (més que a Espanya però menys que a Dinamarca, que ha passat a ser el num. 1). Sigui com sigui, als anys 70, sí que era el país on més impostos es pagaven del món. El marginal era el 83% i si a sobre eres empresari, et tocava pagar més, inclús arribant al 102%. Això ho va explicar molt bé Astrid Lindgren (la creadora de Pippi Långstrump i molts altres llibres) en el seu article-conte de debat sobre la Sra. Pomperipossa. He trobat una traducció prou bona en català, us en deixo l'enllac (son 5 pàg. i valen la pena de llegir).
Tot i tenir un govern conservador, a la televisió pública sueca encara hi ha una consciència clarament socialista. A més les lleis sueques impliquen total transperència pel què fa als ingressos dels seus habitants, empreses, etc. És a dir, si tu vols saber què guanya o té de patrimoni el teu veí o el propietari de l'empresa on treballes, només cal que vagis a un registre a buscar-ho. Tothom té dret a saber-ho. De fet, cada any els diaris publiquen una llista amb la gent que més diners guanya de la teva regió.
Dit això, ahir van fer un documental a la televisió pública sueca, sobre Ikea i el seu fundador Ingmar Kamprad que em va fotre de mala llet.
Un periodista suec, a lo Michael Moore, va fer el documental desplacant-se per mig Europa per ensenyar, Déu meu Senyor, quants diners tenia el Sr. Kamprad escampats per tot arreu sense que Suècia se'n pogués beneficiar. El problema, és que als anys 70, quan la política fiscal sueca va arribar al seu extrem, l'Ingmar Kamprad va emigrar del seu país , tal i com van fer tants altres milionaris suecs (ABBA, el creador de Tetra Pak, el de Metro, esportistes d'èlit, etc) per establir-se en el seu cas, a Suïssa. Des d'aleshores, el fundador d'Ikea no ha pagat més impostos a Suècia. A més a més, fixeu-vos hi bé, té una xarxa d'empreses i consorcis que controlen els seus diners a països com Holanda, Bèlgica i Leichtenstein. Entre d'altres coses, es va insistir en el fet de que tots els productes d'Ikea tenen un cost de "copyright" (3%) que va directament a parar a una de les empreses filials d'Ikea. Quin pecat! I què?????? Estem parlant d'una empresa privada, per l'amor de Déu! No és blanqueig de diners, ni venta de drogues, ni tràfic d'armes. Simplement és una idea genial que va tenir aquest tio, bon disseny, mobles barats i empaquetats que un es monta sol. I, sorpresa! A la gent li agrada i ho compra, el senyor s'enriqueix, inverteix de nou, segueix enriquint-se i viu com vol. I no és això la base del mon capitalista? Que jo sàpiga no explota a ningú ni ven gat per llebre, simplement és un tio llest.
Un altre tema que va treure el periodista, tot enfadat: què té de sueca Ikea a part dels colors? Doncs mira, li diria jo, per comencar, tot el mon relaciona l'empresa amb Suècia, es venen productes alimentaris suecs a qualsevol botiga Ikea del mon, els noms dels mobles són en suec... Per descomptat ha fet més publicitat Ikea per Suècia que la familia Reial, que sí que viu del pot!!!
Per altre banda, el tio estava tot indignat perquè en els països que va anar a investigar, ningú (despatxos d'advocats, sobretot) li donava informació sobre les finances de l'empresa. I com si el tio no hagués sortit mai del seu país, s'escandalitzava de que no pogués tenir accés a aquestes dades, tractant-se d'una empresa que abarca un sector molt ampli i important per l'economia. En canvi jo, no he entès mai aquesta mania que tenen els suecs d'anar amb la nòmina del sou penjant del coll.
L'única cosa de les que va criticar el periodista amb la que vaig estar d'acord és el fet que tot i la riquesa d'aquest senyor, des de que té 65 anys, cobra la pensió per jubilació, directament pagada des de Suècia. Quasi sembla una broma de mal gust, però el cert és que hi té dret.
Ostres quin rollo us he fotut, però m'he ben desfogat!

les veus del Pamano o del Llobregat?

Ahir, que estava sense marit, vaig aprofitar per veure la pel.lícula Les veus del Panamo perque no era subtitulada i per tant no la podiem veure junts (tot i que entén el català, encara és una mica difícil poder seguir una pel.lícula). Pensava veure-la en dues vegades però volia saber com acabava i em vaig acabar empassant els dos dvds d'una tirada.
Confesso que no he llegit la novela homònima de Jaume Cabré -escriptor que per altra banda sempre vé lligat en el meu cas al record de la seva germana que vaig tenir de mestra a 2on d'EGB-.
La trama és entretinguda i mostra una part de la Història que tan ha marcat el nostre pais. Pel meu gust un pèl massa tòpica en el sentit de que els castellans i els rics eren els feixistes i els pobres -i bons- la gent d'esquerra, tot i que la figura del mestre encarna tota aquella massa de la població que no volia saber res de política i que no obstant si va sentir implicada d'una manera o altra. Penso que el gruix de la població catalana va ser, en certa manera, com el mestre Fontelles: no volien problemes amb el règim, eren assiduus a les esglesies i a la vegada tampoc volien deixar de banda "els seus".
Fos com fos, hi ha una cosa que m'ha decebut molt de la pel.lícula i potser és un detall que a molts ha passat per alt: perquè tots els personatges tenen accent barceloní? Segons la història tan sols el mestre i la seva dona són els que vénen de Barcelona mentre els altres personatges tots són de la comarca del Pallars. Les úniques vegades en que se sent alguna variació dialectal (o lleidetà) és quan parla algun dels nens de la classe, (ni tan sols tots!), de manera que encara té menys lògica: és obvi que els nens d'una escola rural del Pirineu als anys 40 haurien de tenir tots els mateix accent de la regió.
No crec que un bon actor sigui incapac d'imitar un accent, quan d'altres més mediòcres sí que poden (vegis el Polònia o el Cracòvia). Actors britànics -com Hugh Larrie fent de Dr. House- saben interpretar parlant amb accent americà, actors espanyols actuen en francès,  i italià... i els catalans no saben ni canviar algun article i fer un "deix" que aporti una mica més de verecitat a la pel.lícula?
Tot i que servidora és de Barcelona, m'entristeix veure com es cau en el parany de neutralitzar les variacions de la nostra llengua...
Al vestuari, això sí, li dono un 10.

productivitat

Prou! No pot ser, haig de sortir de casa per poder concentrar-me i centrar-me, valgui la redundància! Quan tinc poca feina, menys en faig, i el temps em passa volant a base de navegar per Internet o d'aprendre noves coses de com funciona l'IMac. S'em fan les tres de la tarda i si miro el que he "produït" em frustro. Em fa ràbia saber que d'aquí a 4 dies tindré un munt de feina i que ara que podria, no faig res d'allò que vull fer quan no disposo del temps.
Això de treballar des de casa és un gran parany, sobretot a causa de l'ordinador. Entre buscar com es deia aquella pel.li, o mirar el programa aquell que es pot veure per "tv3 a la carta" que et va comentar algú que estava la mar de bé, llegir l'arxiu interessant que t'envia un col.lega, spotify, skype, blocs, botigues, comparació de preus, búsquedes a google... I sort que jo passo del Facebook! De veritat que no puc entendre la necessitat que té alguna gent d'anar explicant el que estan fent cada mitja hora. Almenys quan hom escriu un bloc és per transmetre -en principi- alguna cosa, si més no funciona com a teràpia perque s'intenten plasmar pensaments, reflexions, es busca (potser) una reacció. Però a qui li importaria saber banalitats del tipus "fa 5 minuts que estic esperant el tren" o  "tinc ganes de menjar bombons"? I del twitter ja ni en parlem!
Evidentment cadascú és lliure de fer el que vulgui, però personalment no li trobo la gràcia.

post escatològic

Ja he comentat altres vegades que cada vegada que torno a Catalunya m'horroritza veure la quantitat de tifes de gos que hi ha a les voreres, carrers i vies públiques en general, per no parlar dels pixats a cada cantonada.
Segueixo sense entendre com la gent es queda tan tranquila, veient com el seu gosset fa la cagarada, pensant que mentre no sigui dins de casa seva ja pot anar fent. Com reaccionarien si una persona també evacués al mig del parc i la deixés allà a la vista de tothom?
Total, aquí, ja sigui pel fred o pel civisme de la gent (vull pensar que és això últim), no se'n solen veure tantes de caques. No obstant, traient la neu davant del garatge, que m'he trobat??? Efectivament: un cagarro de gos! I això vol dir que l'animal (amb o sense amo) ha entrat al nostre terreny per fer les seves necessitats, que com podeu entendre contrasten, i de lluny, amb el blanc de la neu. Quin fàstic, per favor!!! Sort que a l'estar congelada no fa tanta pudor, però vaja, que Déu n'hi dó!
Ah, i n'he vist alguna més quan he sortit a passejar.

tornada a la freda realitat

Com suposo que tots vosaltres, ja he tornat a la rutina diària, en el meu cas, freda i nevada, després d'una estada molt agradable per terres catalanes. Per sort no vam volar amb Ryanair (com la pobra Teresa) perque les carreteres que envolten l'aeroport on arriba estaven glacades i bloquejades per un camió que va quedar travessat.
Però no penso fer-vos una disserteció del temps, avui us parlaré d'una altra tema.
No sé si coneixeu una pàgina web que es diu ted.com i que recull conferències de gent experta i entusiasta en el que fan. El subtítol de la pàgina és "Ideas worth spreading", és a dir, idees que valen la pena de fer arribar al màxim de gent possible. Bé, doncs a la televisió sueca es poden veure algunes d'aquestes conferències que sempre trobo molt interessants, sobretot perque els que les fan son gent que a part de saber molt sobre el que parlen, acostumen a ser grans oradors que capten l'atenció dels oients. A més, les conferències solen durar entre 10 i 20 minuts, de manera que no aburreixen al públic a l'hora que en poc temps aporten molta informació.
En tot cas, diumenge vaig veure'n una que feia una neuròloga sobre un nou invent per detectar problemes de funció cerebral en nens. Per introduir el tema va afirmar que 1 de cada 6 infants pateix alguna malaltia del tipus hiperactivitat, autisme, dislèxia etc (em sembla que n'hi unes vuit), cosa que ja em va xocar. Després, comentava que els casos que es diagnostiquen es basen en la seva majoria, en el comportament del nen i no en l'observació de l'activitat cerebral. És a dir, com si a un malalt del cor mai li fessin un electrocardiograma sino que el diagnostiquessin segons els seus símptomes.
Amb aquest nou aparell, una mena de gorro amb electrodes que es posa al cap del pacient i on es pot medir la seva reacció davant diferent estímuls, es pot comprovar on radica el problema que fa que el nen tingui cert comportament. Va explicar el cas d'un nen que havia estat diagnosticat com autista perque practicament no parlava ni interactuava amb altres i al veure la seva activitat cerebral es va veure que tenia un altre problema (no em feu dir quin) que no tenia res a veure amb l'autisme. Se li va donar la medicació indicada i amb un any va passar de tenir 3 paraules a 3000 en el seu vocabulari, poder anar a una escola normal i fer en definitiva una vida d'acord amb la seva edat i inteligència.
Ho vaig trobar realment molt fort, pensant en tots els nanos que tenen aquests problemes a les escoles i que només son tractats des d'un punt de vista psicològic i de comportament, als que mai es fa ni un escàner. Quants n'hi pot haver que podrien ser ajudats?...
Una vegada vaig veure un documental d'un tio que tenia el sindrome de Tourette dut a l'extrem des de els 8 anys: tics constants que feien que no pugués dur una vida normal (fins i tot s'autolesionava, no podia caminar dret, etc). I ara, als 20 anys li havien posat una mena de pila en un lloc molt concret del cervell que havia fet que passés a ser com qualsevol altre, amb algun tic, però res a veure amb el que era abans.
De la mateixa manera, perquè a nivell psiquiàtric no es mira mai (em sembla, tot i que no sóc experta en el tema) la funció cerebral real amb dades objectives? Que jo sàpiga, els psiquiatres només es basen en allò que explica el pacient, en el que fa, en com exterioritza el que pensa, etc. Però qui sap si els malalts crònics no tenen alguna reacció en el cervell que fa que siguin com son? Si sabem que sovint hi ha un component genètic, perquè no s'investiga més a nivell físic? D'acord, les medicines ajuden, però i si resulta que simplement mitjancant una operació o un estímul elèctric en un punt clau del cervell la qualitat d'aquests pacients pugués millorar molt més?

Espero que s'aposti una mica més per la investigació en aquest àmbit, encara tan tabú.