Abans que res, dir-vos que m'ha agradat llegir els vostres comentaris, sempre interessants... Estic totalment d'acord en que és difícil trencar hàbits tan arrelats. Sabieu però que el color rosa es va començar a considerar "femení" a finals del s.XIX? Fins llavors era el blau cel que era de nenes perque se'l relacionava amb els sers angelicals... En quant a que molt és "instintiu" tinc els meus dubtes. Hi ha moltes coses en joc encara que no en siguem conscients. Per exemple, els nens i les nenes solen fer el que veuen que els altres fan i també el que veuen que comporta una reacció "positiva" per part dels adults. Així, si el dia que agafen una nina veuen que ens fa gràcia, ho seguiran fent. Probablement és normal que una nena abraci o acaroni una nina, perquè és el que els seus pares li fan a ella. Però igual de normal seria que ho fés un nen. Ara bé, quants nens hi ha a qui se li regaliin nines? Quantes reaccions "adverses" no tindria un nen a qui agradés molt jugar a nines?
Enfí, proposo una altre tema de debat que també és fruit de la lectura d'un article de diari: televisió, si o no? L'article parlava d'una familia que des de fa 10 anys viu sense tele, PERÒ -important- amb projector. Els nens no miren els programes infantils (tenen 11, 8 i 5 anys), els pares no miren les noticies ni altres programes. Els caps de setmana miren alguna pel.licula, però entre setmana el que fan més quan arriba el vespre és xerrar i llegir.
Fa poc em van trucar de l'empresa amb qui tenim el contracte telefònic, suministrament d'ADSL i televisió, per intentar-me vendre un nou paquet de TV digital. La noia em feia preguntes per veure quin era el paquet més adequat per la nostra familia, però no encaixàvem gaire enlloc. L'única cosa per la que fem servir la televisió és per mirar pel.lis o sèries en dvd, notícies i de 18h a 19h el programa infantil que mira la Júlia. De fet, la TV que tenim la vam comprar fa ja quasi 10 anys, de pantalla plana però medeix el mateix d'amplada que de profunditat. Haig d'admetre que si em quedo sola algun vespre és probable que em miri "Grey's anatomy" o "Desperate housewifes" però poca cosa més. De fet, si poso la tele acabo fent zapping tota l'estona i no trobo res que m'agradi, només perdo el temps. Però reconec que és molt agradable seure una estona al sofà quan les nenes ja dormen i després de sopar, per no fer res, ni tan sols pensar. És com el moment del dia en que la ment i el cos descansen.
Definitivament podriem viure sense TV, però aleshores hauriem de comprar un projector i a més posaria l'ordinador al menjador per poder veure algun programa que m'interessés per internet. I vosaltres, podrieu viure sense TV?
diumenge, 26 d’abril del 2009
dimarts, 21 d’abril del 2009
blau o rosa?
Tornant al tema de la "modernitat" sueca... Com fa sovint el Dagens Nyheter (el diari al que estem subscrits), hi ha una "sèrie" sobre un tema: cada dia hi ha un article que parla del tema en qüestió. Aquesta setmana s'escriu sobre el sexisme en l'educació infantil.
Des de fa uns anys, cosa que no passava per exemple als anys 70, les cadenes de roba distingeixen entre roba per nen i roba per nena (des de recent-nascuts als 16 anys): la dels primers és negra, blava, taronja, caqui... Generalment colors apagats, amb algun monstre, heroi del tipus spiderman, cotxes... La roba "de nena" és rosa, vermella, blanca, té purpurina, flors, princeses...
Si es vol sortir d'aquesta tendència s'ha d'anar a botigues més cares, més de disseny o de segona mà.
Com us podeu imaginar, és bastant aborrit anar a comprar i trobar-se sempre aquests patrons però encara és més patètic pensar que les botigues venen el que la gent demana... Què passa amb els altres colors? Perquè un nen no pot tenir una jaqueta amb flors però s'accepta que una nena porti roba blau marí? Vol dir que ser femení encara té una connotació negativa mentre que tot el masculí és bo?
I no tot acaba amb la roba, les joguines són un altre bon exemple. Fins i tot els catàlegs estan dividits en joguines per nens/nenes. El lego, que semblava ser una de les joguines "unisex" per excelència, ara es ven en format nena: palaus roses que ja estan construïts (clar les nenes pobretes no en saben de fer cases) i princeses.
Com ens dirigim a un bebé si sabem que és un nen? I una nena? Canvia el nostre to de veu? Quina actitut ens esperem d'una nena de 4 anys? I d'un nen?
Ara que per primera vegada tindré un nebot (després de tres nebodes), que serà el primer net pels meus pares (després de cinc netes) podrem comprovar si hi ha diferències evidents des de bon començament... ;-)
Des de fa uns anys, cosa que no passava per exemple als anys 70, les cadenes de roba distingeixen entre roba per nen i roba per nena (des de recent-nascuts als 16 anys): la dels primers és negra, blava, taronja, caqui... Generalment colors apagats, amb algun monstre, heroi del tipus spiderman, cotxes... La roba "de nena" és rosa, vermella, blanca, té purpurina, flors, princeses...
Si es vol sortir d'aquesta tendència s'ha d'anar a botigues més cares, més de disseny o de segona mà.
Com us podeu imaginar, és bastant aborrit anar a comprar i trobar-se sempre aquests patrons però encara és més patètic pensar que les botigues venen el que la gent demana... Què passa amb els altres colors? Perquè un nen no pot tenir una jaqueta amb flors però s'accepta que una nena porti roba blau marí? Vol dir que ser femení encara té una connotació negativa mentre que tot el masculí és bo?
I no tot acaba amb la roba, les joguines són un altre bon exemple. Fins i tot els catàlegs estan dividits en joguines per nens/nenes. El lego, que semblava ser una de les joguines "unisex" per excelència, ara es ven en format nena: palaus roses que ja estan construïts (clar les nenes pobretes no en saben de fer cases) i princeses.
Com ens dirigim a un bebé si sabem que és un nen? I una nena? Canvia el nostre to de veu? Quina actitut ens esperem d'una nena de 4 anys? I d'un nen?
Ara que per primera vegada tindré un nebot (després de tres nebodes), que serà el primer net pels meus pares (després de cinc netes) podrem comprovar si hi ha diferències evidents des de bon començament... ;-)
divendres, 17 d’abril del 2009
despres de Pasqua
Avui em toca treure les decoracions de Pasqua... Alguna gent omple la casa de pollets, ous, plumes i altres accessoris considerats de Pasqua. Nosaltres només fem això del "påskris" que bàsicament consisteix en agafar branques d'algun arbre o arbust, posar-les en aigua i penjar-hi algunes decoracions, que a mida que van passant els anys augmenten amb les aportacions de les manualitats fetes a guarderia i escola. Aquest any vaig comprar branques de Forzicia que com podeu veure han florit i tot.
Vam tenir uns dies fantàstics amb sol, cel blau i bona temperatura (10-15 graus!). Un gust! El meu germà i familia la van ben encertar, tenint en comte que a Barcelona no va parar de ploure, segons tinc entès :-) Va ser molt divertit tenir-los aqui, i les nenes van jugar molt. Al jardí ja es comencen a veure brots i els al.liums cada dia més alts... M'encanta la primavera i l'eufòria que encomana!
Avui llenco una pregunta a l'aire per obrir debat: sabieu que a Suècia una dona que no té parella estable no es pot inseminar? Les que volen ser mares solteres sense haver de lligar-se un tio a la discoteca, han de viatjar fins a Finlandia o Dinamarca. No us sembla curiós en un país tan modern per altres coses?
dimecres, 8 d’abril del 2009
cinema
Els que em coneixeu ja ho sabeu: m'encanta el cinema i és una afició heredada per part de pare, des de que vaig néixer. No és una exageració, quan tot just tenia un dia de vida, el meu pare no va faltar a la seva cita anual del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (ja us podeu imaginar la gràcia que li va fer a ma mare).
El primer record de cinema que tinc és la pel.licula de Superman, la vam anar a veure al Cine Bosque quan tenia 6 anys i l'escena que em va quedar gravada per sempre va ser la del terratrèmol, quan Lois Lane es va quedant ensorrada dins el cotxe...i després Superman fa girar el món al revés per fer ressucitar-la... us deixo el clip, per si ho heu oblidat. Jo hi vaig tornar a pensar dilluns, quan em vaig enterar del sisme a Itàlia.
Però al que anava... El cinema és una de les meves aficions, tot i que des de que sóc mare es limita sobretot als dvds a casa, amb pauses forcoses tipus "anar a veure perque plora la nena"... No obstant, des de fa un temps ja no puc veure qualsevol tipus de pel.lícula, perquè el seu contingut m'afecta psicològicament. La primera vegada va ser veient "Las horas" (tot i que reconec que és una gran pel.lícula) quan viviem a Madrid i estava embarassada de la Julia... si no hagués segut al mig de la filera, hauria marxat de la sala, perquè se'm feia insuportable veure una mare que volia abandonar els seus fills (el paper que feia Julian Moore) i els problemes psiquiàtrics d'aquests i altres personatges.
He tingut èpoques en que he tornat a veure pràcticament tot tipus de cine, però en general hi ha uns arguments que evito i d'altres que prefereixo. Bàsicament no puc veure les pel.lícules que toquen el tema de les drogues (quan vaig veure Trainspotting, em va encantar i ara no voldria tornar-la a veure), les que tracten de gent amb problemes psiquiàtrics i les que proposen temes relacionats amb mal tractes infantils de qualsevol mena.
A vegades, aquesta mena de "fòbia" també s'extén a sèries de TV (també en versió dvd) que depèn del dia em poden donar molt mal rotllo, com per exemple House, que per altra banda trobo boníssima, i a llibres. El trimestre passat em vaig haver de llegir "Amor, curiosidad, Prozac y dudas" i em va fer posar de mala llet.
Em fa ràbia, no sé perque em passa això... Per què m'ha d'afectar tant una cosa de ficció? Us ha passat que després de ser mares/pares els vostres gustos hagin canviat? És perque ja vaig prou estressada durant el dia que necessito veure/llegir coses agradables quan em vull relaxar?
El primer record de cinema que tinc és la pel.licula de Superman, la vam anar a veure al Cine Bosque quan tenia 6 anys i l'escena que em va quedar gravada per sempre va ser la del terratrèmol, quan Lois Lane es va quedant ensorrada dins el cotxe...i després Superman fa girar el món al revés per fer ressucitar-la... us deixo el clip, per si ho heu oblidat. Jo hi vaig tornar a pensar dilluns, quan em vaig enterar del sisme a Itàlia.
Però al que anava... El cinema és una de les meves aficions, tot i que des de que sóc mare es limita sobretot als dvds a casa, amb pauses forcoses tipus "anar a veure perque plora la nena"... No obstant, des de fa un temps ja no puc veure qualsevol tipus de pel.lícula, perquè el seu contingut m'afecta psicològicament. La primera vegada va ser veient "Las horas" (tot i que reconec que és una gran pel.lícula) quan viviem a Madrid i estava embarassada de la Julia... si no hagués segut al mig de la filera, hauria marxat de la sala, perquè se'm feia insuportable veure una mare que volia abandonar els seus fills (el paper que feia Julian Moore) i els problemes psiquiàtrics d'aquests i altres personatges.
He tingut èpoques en que he tornat a veure pràcticament tot tipus de cine, però en general hi ha uns arguments que evito i d'altres que prefereixo. Bàsicament no puc veure les pel.lícules que toquen el tema de les drogues (quan vaig veure Trainspotting, em va encantar i ara no voldria tornar-la a veure), les que tracten de gent amb problemes psiquiàtrics i les que proposen temes relacionats amb mal tractes infantils de qualsevol mena.
A vegades, aquesta mena de "fòbia" també s'extén a sèries de TV (també en versió dvd) que depèn del dia em poden donar molt mal rotllo, com per exemple House, que per altra banda trobo boníssima, i a llibres. El trimestre passat em vaig haver de llegir "Amor, curiosidad, Prozac y dudas" i em va fer posar de mala llet.
Em fa ràbia, no sé perque em passa això... Per què m'ha d'afectar tant una cosa de ficció? Us ha passat que després de ser mares/pares els vostres gustos hagin canviat? És perque ja vaig prou estressada durant el dia que necessito veure/llegir coses agradables quan em vull relaxar?
dijous, 2 d’abril del 2009
baixar-se coses
Abans que res us haig d'anunciar (tenint en compte lo agoviada que estava en l'anterior post) que per fi sembla que la primavera ha començat!! Ja fa uns dies que estem entre 5 i 10 graus durant el dia i la neu s'esta fonent a marxes forçades. Fins i tot he vist com els àliums que vaig plantar a la tardor ja comencen a treure el cap!!
Ahir va entregar en vigor la llei que permet que les empreses distribuïdores de cds i dvds puguin exigir veure quina persona utilitza una determinada adreça IP. En altres paraules, poden veure qui és que s'està baixant música o pel.lícules d'Internet, amb la conseqüent denúncia a les autoritats.
Fins ara hi havia una llacuna legal: estava prohibit "compartir" parts d'un document en format digital mitjançant un bit-torrent (per Internet, fent servir programes com l'e-mule, ares, etc.) però el problema era que no es podia saber qui era el que comitia el delicte. Ara sí, i les empreses estan més contentes que un gínjol; durant 2 anys i mig han estat enmagatzemant informació amb les adreces IP que es dediquen a "compartir" i a partir d'ahir ja poden començar a investigar qui s'amaga darrera d'aquestes adreces. Segurament la penalització serà econòmica en un principi (per la gent que només ho fa per ús privat).
La qüestiò és si denunciaran a tothom, només als que es passen el dia baixant-se coses o bé triaran a l'atzar unes quantes persones que serviran d'exemple? A l'escola, el 90% d'alumnes es baixen música i pel.lícules d'Internet i per tant m'imagino que és el que fan la majoria de joves del país. També tinc amics i col.legues que ho fan o ho han fet.
No sé com deu estar ara el Codi Penal espanyol perquè quan jo vaig estudiar Dret, no existia aquest problema. Com es controla i penalitza la infracció de "pirateria" a Espanya? Ho sabeu?
Ahir va entregar en vigor la llei que permet que les empreses distribuïdores de cds i dvds puguin exigir veure quina persona utilitza una determinada adreça IP. En altres paraules, poden veure qui és que s'està baixant música o pel.lícules d'Internet, amb la conseqüent denúncia a les autoritats.
Fins ara hi havia una llacuna legal: estava prohibit "compartir" parts d'un document en format digital mitjançant un bit-torrent (per Internet, fent servir programes com l'e-mule, ares, etc.) però el problema era que no es podia saber qui era el que comitia el delicte. Ara sí, i les empreses estan més contentes que un gínjol; durant 2 anys i mig han estat enmagatzemant informació amb les adreces IP que es dediquen a "compartir" i a partir d'ahir ja poden començar a investigar qui s'amaga darrera d'aquestes adreces. Segurament la penalització serà econòmica en un principi (per la gent que només ho fa per ús privat).
La qüestiò és si denunciaran a tothom, només als que es passen el dia baixant-se coses o bé triaran a l'atzar unes quantes persones que serviran d'exemple? A l'escola, el 90% d'alumnes es baixen música i pel.lícules d'Internet i per tant m'imagino que és el que fan la majoria de joves del país. També tinc amics i col.legues que ho fan o ho han fet.
No sé com deu estar ara el Codi Penal espanyol perquè quan jo vaig estudiar Dret, no existia aquest problema. Com es controla i penalitza la infracció de "pirateria" a Espanya? Ho sabeu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)