Somio

Somio la nostra trobada, arribar al sabor dels teus llavis, a la carícia de la teva mirada. Somio sentir el teu calor, el teu tacte, la teva veu. Somio no saber com posar una pausa per respirar. Somio els nostres somriures nerviosos, somio el no saber que fer.

I pateixo, pateixo per la por de no agradar-te, pateixo per no trobar-te, pateixo per no saber com fer per que em vulguis al teu costat. Voldria saber que no fugiràs, voldria estar segur de no decebre’t.

Rellegeixo els meus escrits i penso que potser dono una imatge mes agosarada del que sóc, i que t’he entabanat, que quan em coneguis no arribi ni a la meitat que els meus escrits suggereixen.

Tanmateix somio trobar-te, besar-te, parlar, acaronar-te, sentir la teva presència, el teu alè, la teva veu. I tornen els dubtes i la por, l’angunia de l’espera, la por al arribar el moment. I tracto de fer-me a l’idea que no serà, que em rebutjaràs, que preferiràs no fer-ho, no viure aquesta història, i tindràs raó, i l’hauré d’acceptar.

I em retiraré trist, pensant que no ha estat el que somiava, però que tanmateix l’havia de fer, t’ho havia de dir, l’havia d’intentar. I llavors torno als somnis, i somio que sóc amb tu, que ens trobem, que ens fonem en una abraçada i un petó... Somio de nou amb tu.

Comiat

És l’hora de plegar de la feina, l’Ada li pregunta a la Lídia si vol anar a fer un cafè. “Es clar que sí.” A la cafeteria l’Ada es perd dins el seu cafè amb llet. “Que et passa? estàs molt seriosa.” Li diu la Lídia. L’Ada aixeca el cap i la mira, te els ulls plorosos.

“Volia acomiadar-me de tu. No volia fer-ho amb els altres per això t’he demanat que vinguessis.” La Lídia se la mira. “Que n’has trobat una feina millor? Però això no significa que haguem de perdre el contacte, som amigues.”

“Deixa’m parlar sisplau. Sí som amigues, i hem tingut una experiència genial, però m’he enamorat i sé que no podrà ser i m’he d’anar.” La Lídia adopta una posició un mica defensiva. “Dona! Ja sé que el Joan es tot un homenot, que enlluerna les dones, però això es passa, no pateixis, per això no hem de trencar la nostra amistat.”

“No és el Joan, sí es molt maco i m’ho vaig passar molt be amb ell l’altra dia, encara que el cul em va fer mal un parell de dies.” L’Ada riu una mica. “No m’he enamorat del Joan, m’he enamorat de tu, ets tu la persona que viu als meus somnis, t’estimo, et desitjo, i sé que no pot ser, el vaig veure l’altre dia, les teves mirades eren pel Joan, els petons que et vaig robar no s’assemblaven gens als que li donaves a ell.”

L’Ada calla, les llàgrimes li mullen la cara. La Lídia està perplexa, mai no s’ho hauria imaginat. “Ho sento.” Diu mentre li salten les llàgrimes. “Si m’hagués imaginat això no ... no t’hauria proposat res. Però per què no m’ho vas dir? Per que no em vas dir que t’agradaven les dones?”

“No ho sabia, no sabia ni que m’enamoraria de tu. Ja ho sé, sóc tonta, podria dir-te que volia repetir l’experiència, i estaria amb tu, però no et vull compartir, i no vull fer-te mal ni a tu ni al Joan. Per això el millor és desaparèixer.”

“On te’n vas?” Li pregunta la Lídia. “A Alemanya, a un poblet al costat de Düsseldorf que no sé ni pronunciar” “Però si tu no saps alemany!” li replica la Lídia. L’Ada s’encongeix d’espatlles. “M’han ofert una feina allà, ja n’aprendré.” Diu l’Ada mentre remou a la bossa, d’on acaba traient un paper. “Aquí està se’n diu Rommerskirchen, m’han dit que és un lloc molt maco.”

“Però per què? Per què t’has d’anar per aquesta bestiesa, escolta’m és passatger, quatre dies i ja t’hauràs oblidat. Que em sembla molt be si t’agraden les dones, però que no vull perdre la meva amiga per això!” Li diu la Lídia amb els ulls envermellits.

“Ja l’he decidit Lídia, no puc estar al teu costat i mirar-te sols com la meva amiga.” L’Ada s’aixeca i agafa les seves coses, es mira la Lídia. “Et puc fer un darrer petó?” La Lídia assenteix, l’Ada posa els seus llavis sobre els de la Lídia. “Fins sempre.” Comença a caminar cap al metro i desapareix escales avall.

L'Heroi

La guerra havia acabat, la rendició de l’altre bàndol havia estat una sorpresa, però els polítics i militars no es van preguntar perquè, malgrat eren conscients que fins el dia anterior estaven perdent.

Era l’hora de les celebracions, i dins d’aquestes, la més gloriosa seria el lliurament de medalles a un tinent de progressió que, desprès d’haver liderat un escamot d’alt risc amb l’índex més petit de baixes, havia portat l’acta de rendició del bàndol contrari.

Cameres de televisió, una desfilada triomfal, i l’heroi, esperant amb el seu escamot, l’acte triomfal. Parlà el president, Celebrant la victòria, parlà el cap de l’exèrcit, glossant la figura del tinent, un tinent que havia començat per ser un soldat ras, a qui la seva modèstia li feia rebutjar els ascensos fins que no quedava més remei, un valent que s’enfrontava a la mort en cada batalla sense deixar que la por l’esglaiés.

Arriba el moment i el general posà la medalla al pit del tinent. Era el moment de fer el discurs, d’explicar l’orgullós que es sentia d’haver servit el seu país.

President, general en cap, generals, compatriotes. Suposo que el que tothom espera. Orgullós de servir el meu país? D’haver guanyat la guerra? Realment hem guanyat? Mireu al vostre entorn, la misèria se’ns menja, tots els que ara tornem no tindrem feina fins d’aquí a un temps. Quanta gent haurà de tornar demà a casa sabent que ja no existeix el seu lloc de treball? Quan temps trigarem a recuperar-nos?

Potser sí hem guanyat la guerra, però hem perdut la pau. I vostès, president i generals, em donen una medalla, una medalla al meu valor. Valor? Què importa si quan un fuig corre endavant o enrere? Tant se val, fuig, encara que al fer-ho dispari. O és que algú es creu que als nostres enemics els hi passava res de diferent?

Si al combat fóssim voluntàriament, convençuts no malgastaríem una sola bala, cap enemic no passaria mes enllà de nosaltres mentre no haguéssim mort. La realitat, la crua realitat és que al camp de batalla es creuen dos grups d’homes cridant i plorant de por, disparant a dojo sense sentit, creuant-se, avançant i retrocedint sense ordre ni concert.

La veritat és que no sóc un heroi, sols he fugit. Sols hem fugit companys, endavant potser, i potser hauríem estat herois si ens haguéssim girat contra l’autèntic enemic, vostès senyors generals, vostè senyor president són els enemics.

Mentre parla, l’heroi deixa caure la medalla, es treu la gorra, la jaqueta, ... poc a poc se’n desfà de l’uniforme.

Potser els altres han perdut la guerra, sí, però la guerra sols la guanyen quatre bandarres, la resat no l’hem guanyada, no hem guanyat res. I quan un no guanya perd. Oblideu-lo, hem perdut la guerra. Tornem a casa companys, tornem a casa.

L’heroi abandona l’escenari, travessa la multitud que des de fa estona guarda un silenci absolut, els seus companys el segueixen deslliurats de les vestidures militars. Poc a poc es difonen, es dissolen entre la gent, les banderes cauen a terra, el president tracta de dir alguna cosa, ningú ja no escolta, la gent se’n va.

I a l’escenari, amb cara de circumstàncies el president i els generals veuen com la gran esplanada queda buida de gent i encatifada amb les banderes caigudes i trepitjades.

Per als que seguiu l'Ada

Tal com us havia dit l'Ada i la Lídia s'han anat a donar una volta per l'altre bloc.

Cliqueu en el títol per anar-hi, si voleu.

Estic pensant

Sóc un blogger poca vergonya. Els qui em coneixen en la vida real se’n deuen estar fent creus. – Tan bon home que sembla! Si mai no ha trencat un plat! Qui ho havia de dir que escrivia aquestes marranades! – I la veritat és que m’ho passo d’allò més.

Quan escric, mentre escric, penso en el que els hi passarà als que em llegeixin, me’ls imagino (i me les imagino) sentint ganes d’agafar al company del costat i fer un de ràpid. I se m’escapa el somriure de diablet.

I no us penseu que jo em salvo. No sé si als altres bloggers marranots els hi passa, però més d’una vegada he de fer una pausa en el que escric, airejar-me una mica, fins i tot deixar-ho pel dia següent ... Això últim poques vegades s’acompleix.

La veritat és que, quan agafo el fil de la narració, l’únic que em frena és la poca traça amb el teclat. Les idees flueixen al meu cap convertides en imatges, sóc allà quan el Josep i la Mireia fan de les seves, quan l’Ada s’espanta al temps que li pica la curiositat quan veu alguna cosa que desbarra.

Què voleu que us digui. M’agrada desbarrar, m’agrada pensar que la gent em llegeix i que s’ho passa bé llegint-me, m’agrada pensar, somiar que hi ha una parella en algun lloc que espera amb impaciència la meva darrera narració per, desprès de llegir-la, fer un clau genial.

Potser sóc una mica vanitós, sí, és possible que ho sigui, però en un món on tenim tants salvadors que ens maten prefereixo ser el bandarra que fa feliços als altres, i m'agradaria creure que és així.

Adéu Dosdemaig

Rera una setmana de problemes per accdir-hi a bloc.cat, avui l'he pogut constatar, el bloc Segona Pell ha tancat, Dosdemaig s'anat.

Ha estat una relació curta, un bloc que parlava de sentiments, sentiments molt profunds, d'un amor que es perdia, trobat en una categoria que no li pertocava. Era llegir poesia on la resta explicavem marranades (delicioses marranades).

Avui quan he entrat sols una nota, un punt i final i tots els textes esborrats; aquesta vegada és definitiu. Dosdemaig ja no escriu.

Dosdemaig, lamento que ho hagis deixat, no pas per tu, sinó pels que et llegiem (potser era jo sol? Qui sap.) Tanmateix és la teva decisió, espero que el forat al cor que portes s'ompli aviat, hauria preferit que el teu punt final fos dient "Ha tornat". Et desitjo que trobis la felicitat aviat.

Fins sempre Dosdemaig.

Una proposta

L’Ada i la Lídia estan prenent un cafè al acabar la jornada, la Lídia està una mica neguitosa, es mira l’Ada, i al final es decideix. “I així, què t’expliques de la teva nova vida?” “Poca cosa, sí, els homes em miren, però alguna cosa no funciona, no se m’apropa ningú.” Li respon l’Ada una mica decebuda.

“Saps, potser el problema és que no els hi dones peu, si hi ha algú que t’agradi li hauries de fer algun senyal, sinó, la majoria dubtaran de dir-te res. Darrerament els tenim molt acollonits.”

“Ja, però és que em fa una mica de tall, no tinc experiència, no sabria ni per on començar.” La Lídia se la mira, sospira i es llença. “Escolta’m, et parlaré clar. Si en algun moment et molesta el que et dic i no vols que continuï, dius prou i no segueixo. Però m’has de prometre que no li diràs a ningú el que et digui ara.”

L’Ada se la mira una mica espantada, un pessigolleig a la panxa li diu que aquella conversa no serà trivial. La curiositat però guanya la partida. “Està bé, et prometo que mai ningú no sabrà el que parlem ara.”

La Lídia agafa aire i comença la seva explicació. “Veuràs, el meu marit i jo, fa un temps que hem eixamplat la nostra vida de parella. De primer vam provar amb joguines, i comportaments que, se’n surten del que seria una relació clàssica o ‘procreadora’. Em segueixes?” L’Ada assenteix. “Francament crec que si no l’haguéssim fet ara ja seriem separats i, per altra banda, des que fem tot això em sento més feliç. No sé si te’n fas la idea.”

L’Ada pensa un moment i, amb un to irònic, li diu “Dona, tenint en compte la meva extensa experiència en el tema, doncs no, però molt en temo que fins que no el visqui no ho sabré.” Ambdues riuen.

la Lídia se sent alleugerida i segueix. “Tens raó. Doncs fa uns dies que em rondava la idea de fer una festeta a casa, una festa una mica especial, on li portaria un regal al meu marit.”

L’Ada se la mira i diu. “Bé, suposo que li compraràs alguna cosa d’aquestes, no?” La Lídia somriu. “No. No es tracta de comprar cap joguina eròtica. Voldria portar-li una noia.” Els ulls de l’Ada es converteixen en plats, la Lídia, en veure que l’Ada no para boca, segueix. “Diem que jugaríem tots tres. El joc, m’imagino, ja saps quin és. I la proposta és que siguis tu.”

L’Ada es sent marejada, tracta de dir alguna cosa, però es veu movent les mans com si espantés mosques. Quan és recupera li contesta. “Però ... vols que el teu marit em faci ...?”. “I jo també, aquí hi jugarem tots, es clar si tu vols.”

Es fa un silenci, l’Ada es perd en els seus pensaments, La Lídia comença a pensar que no ha estat bona idea. “Potser no te l’hauria hagut de dir, disculpa’m, no voldria ...” “Calla, sisplau.” Li diu l’Ada d’una manera que la Lídia interpreta com un retret. “Perdó.” Diu la Lídia al moment en que se li escapen unes llàgrimes.

“Per què plores?” Li pregunta l’Ada. “No ha estat bona idea dir-t’ho i ara m’odiaràs.” “Au va, calma’t. Una pregunta, ja comptes que sóc verge?” A la Lídia se l’il·luminen els ulls. “Si, es clar, però això no és problema.” “Però, pel que he llegit, s’ha de trencar el ...” L’Ada dubta de fer servir la paraula. “l’himen.” Li completa la Lídia. “Sí, això. I com ho farem? I que hauré de fer jo? I què dirà el teu marit? I això no és trencar la fidelitat? ...”

La Lídia, atabalada per les preguntes, la talla “Para, para, una pregunta darrera una altra. És infidelitat si un el fa d’amagat de l’altre, en aquest cas jo li faig un regal, el meu marit estarà content, jo estaré contenta i tu espero que també. Pel que has de fer no pateixis, al principi t’anirem guiant, i quan menys t’ho esperis seràs tu la que facis coses. Pel que fa a l’himen no pateixis, no hi pensis.”

La Lídia calla, espera que l’Ada digui alguna cosa, l’Ada se la mira. “Nosaltres dues també ...?” “També.” Li respon la Lídia. “Però això serà una vegada i prou o serà per sempre?” La Lídia se la mira amb un punt de malícia i li mormola. “Pel moment serà una sola vegada, però desprès podem parlar ...”.

A L’Ada se li dibuixa un somriure. Mira a l’entorn assegurant-se que no hi ha ningú conegut, abraça a la Lídia i li fa un peto als llavis. “Espero que això no sigui infidelitat”. Li diu somrient a la Lídia. ”Tranquil·la li explicaré al Joan en el seu moment, ara espatllaria la sorpresa.”

Nota de l'Autor: Com podeu preveure la Lídia i l'Ada s'aniean a donar un volt per l'altre bloc.