Mars Royale: Capítol 10 i final: Cloenda

L'eixam d'helicòpters omple d'ombres el terra i de soroll l'ambient. Les tres pistes d'aterratge no arriben a absorbir la plaga mecànica que se li ve a sobre. A la petita torre de control els tres controladors suen la cansalada mentre darrera les veus dels pilots s'escolten les veus dels executius, directors, presidents, vocals i estrelles invitades, tots convençuts de tenir dret a ser els primers a posar peu a terra.

El presentador, amb un gin-tònic a la ma i el membre dins la boca d'un noi de manteniment escolta cofoi el sarau que munten els seus invitats. Sap que l'hauria pogut evitar, com s'acostuma a fer, organitzant l'ordre d'arribada, però això no va amb ell, li agrada el merder, gaudeix veient, escoltant en aquest cas, patir controladors i pilots, com uns i altres tracten de mantenir una conversa raonable i tècnica amb una paparra mal educada a l'orella.

S'acaba la beguda quasi al temps que acaba amb el noi. - Ja t'hi pots anar. - El noi s'aixeca amb cara de fàstic i surt de la sala, ni tan sols tanca la porta i el presentador pot escoltar com vomita i no pot, ni vol, reprimir un somriure. S'aixeca pujant-se la cremallera, mira l'ordinador i prem el botó d'enviar missatge. A la torre de control reben l'ordre d'aterrada, en una hora l'eixam desapareix del cel i es crea una marabunta de vestits de festa que s'enfila cap a la casa-palau del presentador.

L'Elianor desperta els concursants. - És l'hora, s'han acabat les vacances. Tots tres s'aixequen mandrosos i es vesteixen. - Podem menjar alguna cosa? - Diu la Sakura. - Què sigui ràpid. - Respon l'Elianor. - La Sakura agafa un tros d'embotit del rebost i li clava una mossegada, el Sigfrid es fa un cafè i s'ho pren quasi d'una glopada. - I ... vosaltres, què fareu quan acabi això? - Escampar la boira. - Diu la Nereida mentre agafa una peça de xocolata. Tots tres van cap a la cuina-ascensor on espera l'Elianor. Pugen i van directes al vehicle, l'Elianor es posa al volant, engega el motor i fa sortir el blindat a tota velocitat. - Propera parada la gran cloenda de Mars Royale. - Diu l'Elianor. Tots es miren sorpresos però callen.

A la gran sala, un exèrcit de cambrers acompanya els invitats a les taules assignades, la mala maror de l'aterratge s'esvaeix a mida que les boques s'omplen de menjar i alcohol i l'aire de salutacions hipòcritament amicals. A l'escenari un presentador de tercera dóna pas a l'artista de moda, més famosa per la seva descontrolada vida que no pas per les seves virtuts musicals. Els que hi són a prop veuen els símptomes del juppie barrejat amb alcohol i Spinarol. - Qualsevol dia esclata com un globus. - Comenta un dels regidors.

El presentador, comandament en ma, va repassant l'elenc convidat. - Sí, mengeu, porcs, bandarres traïdors, d'aquí a una estona sereu un munt de carn picada. - Algú pica a la porta. - Endavant. - Quan vulgui, senyor, fa l'entrada. - Sí, per suposat. - El presentador es treu la roba i es vesteix els pantalons verds xarol, la camisa vermella i la jaqueta blanca, fa una ullada al mirall. - Avui estic molt moderat. - Es calça les sabates i surt de la sala. Pel camí una noia li posa una petaca i el micro lligat a la solapa. Un maquillador li treu la brillantor amb la brotxa plena de pols.

El vehicle para davant la porta i baixen els tres concursants i una Elianor. - No hi ha ningú a la porta. - Diu el Sigfrid. - Ja us he dit que el tinc tot sota control. Seguiu-me. - Els quatre entren a l'edifici, l'Elianor obre una porta dissimulada i accedeixen a una escala, arriben a una balconada que dóna sobre la sala. - Aquí abaix hi són tots els directius de la WWBB, a l'escenari hi és el presentador, dispareu sobre tothom. - I els cambrers i els tècnics, la gent que hi treballa? - No pateixis, sé que no t'agrada matar innocents, vas elegir els directius d'entre la colla de treballadors. - No va servir de massa, algú va fer baixar l'edifici. - I van morir tots. Ara toca passar la factura, deixeu parlar el Cesburloni, quan digui adéu, comenceu a disparar.

L'escenari i la sala són a les fosques, el presentador, situat al bell mig de l'escenari, es gira. Una veu omple l'aire de la sala. - Senyores, senyors, amb vostès el creador de Mars Royale, el programa amb més audiència dels darrers anys, el presentador estrella de la televisió actual. Amb vostès Carlo Cesburloni! - Sona la música del programa mentre un llum solitari il·lumina al presentador. Mentre es gira amb els braços oberts i un somriure el públic aplaudeix esperonats pels aplaudiments de llauna que també sonen.

El presentador comença a parlar: Senyors presidents, consellers, directius, cabrons, meuques, paparres i escòria varia. - una remor de desaprovació s'escolta a la sala. - Sí, escòria, no sou més que un batibull de traïdors que estàveu negociant amb el govern la immunitat. - El presentador calla, s'escolten crits entre el públic i a l'escenari arriben diferents objectes que no toquen al presentador, aquest fa el gest d'apaivagar-los amb les mans. - Espereu, encara no he acabat. Jo ... jo sóc més bon jan i he pensat. Com podríem fer-ho per què tothom es lliuri de la presó? Sí, sou uns traïdors i jo, jo que us he fet d'or, sóc el cap de turc. Però jo vull que aconseguiu la immunitat ... Sí

El presentador calla i es mou d'una banda a l'altra de l'escenari per seguir parlant a continuació. - Hem d'evitar que la policia pugui entrara aquí ... Ja està tancarem l'edifici. - En aquell moment sonaren les cortines d'acer caient davant les portes i finestres. A la sala s'escoltaven crits i gent que corria a colpejar les cortines. - Sí, tot un problema, ells no poden entrar però nosaltres no podem sortir, tot i així ... el govern cercarà la manera d'entrar i emmanillar-nos ... Com ho podríem solucionar? ... Difícil ... Bé, sempre podem esperar que entrin i dir-nos adéu. - Ara – Crida l'Elianor. - Els llums s'encenen i tots quatre disparen sense descans sobre la gent de la sala, el vermell de la sang s'estén pels vestits i pel terra, els cossos queden escampats a mida que les ràfegues els hi arriben.

El presentador riu sobre l'escenari, la Nereida deixa de disparar i apunta directament al seu cap. El tret sembla no haver trobat el seu objectiu. A la sala sols s'escolten les darreres raneres dels agonitzants. - La Sakura intenta millorar el tret de la Nereida però el presentador continua rient aliè als trets. - No hi és. - Diu el Sigfrid. - Què dius? - Replica la Nereida. - És un holograma. - Tots tres es giren cap a on era l'Elianor. - On s'ha ficat? - Pregunta la Sakura. - Recarregant-se. - Diu el presentador a l'escenari. - Heu estat molt hàbils però la gent vol sang i fetge i jo els hi vull donar. En aquest moment tenim un share del 98%. - Era vostè des del principi. - Es clar. Sabeu. Em vaig atipar de la meva dona i de la religió que li havia creat i els vaig eliminar, i em vaig auto-eliminar però no vaig saber fer-ho i tenia molts serralls penjant, serralls que avui he polit. - També s'ha cansat de ser Carlo Cesburloni? - Sí, la veritat és que sí, però ara tinc més experiència i vosaltres sou els serralls.

Un grup de cortines s'aixeca. - És l'últim programa, el vostre, l'Elianor us perseguirà per tot l'edifici fins acabar amb tots vosaltres ... ah!, Sí, que no us queda munició. - El presentador aixeca les espatlles. - Mala sort. - La imatge s'esvaeix de l'escenari. Tots miren els carregadors. - Ni per fer-li pessigolles. - Digué la Nereida. - Doncs la meva pell li sortirà cara, diu la Sakura mentre acarona un cinturó explosiu. El Sigfrid i la Nereida la segueixen, entren a la sala de servei i es troben els cossos dels cambrers i cuiners crivellats a terra. - S'ho ha pres seriosament lo dels serralls. - Diu la Nereida. - Sí. - Responen els altres. - Què fem? - Diu la Sakura. - Què us sembla morir? - És la veu de l'Elianor.

Tots tres li disparen però l'únic que aconsegueixen és acabar la munició, del tors de l'Elianor surt una flama que els envolta, entre les flames la ma de la Sakura arriba al detonador del cinturó. L'explosió fa que la flama es torni contra l'Elianor. al apagar-se el foc sols queden tres cossos carbonitzats a terra i les deixalles socarrimades de l'androide, s'obre la porta d'un armari i un cos cau a terra.

A l'aeroport de Sidney un home que recorda vagament el presentador llegeix al diari sobre la massacre a la WWBB,¡. No pot amagar un somriure al llegir que havien trobat el cos de Carlo Cesburloni entre les víctimes. L'Home plega el diari al sentir la crida pel vol a Barcelona, s'aixeca, agafa la petita maleta i treu la targeta d'embarcament. S'apropa a la porta on és l'hostessa i li atansa. - Que tingui bon viatge senyor Smith. - Li diu l'hostessa mentre comprova la targeta. - Això espero, senyoreta, això espero.

Petit

(Un altre que s'apunta al carro de l'Assumpta)

Doncs sí, aquest sóc jo de petit, i com podeu veure ja llavors no tenia problema en expressar la meva opinió d'una manera fefaent.

Si pregunteu tothom us dirà que jo era un bon nen, i sí, no acostumava a fer res que malmetés la meva fama, no pas perquè hi tingués un interès especial en mantenir-la sinó perquè el vuitanta per cent del temps estava als núvols.

Tanmateix, arribada l'hora era dels que les feien grosses, una vegada vaig guanyar al pilla-pilla a tots els més atlètics i ràpids nens del carrer, tota una proesa si considereu el fet que acostumaven a enxampar-me a la primera.

Però aquell dia havia plogut i els tolls cobrien una bina part del carrer i jo volia guanyar al preu que fos. El joc es va acabar amb tots els nens rodejant un toll d'aigua i jo en una petita illa al bell mig, moll i victoriós. La mare no ho va entendre així.

Mars Royale, Capítol 9: La darrera frontera

L'homenet suava mentre dirigia una mirada de xai al grup armat. - Jo sóc qui reparteix al feina en aquesta gent. - El Sigfrid se li apropà, el mirà als ulls i mirà als de la taula. - Sí, vostè és l'encarregat, però volem els que manen, i aquests tampoc. - Mirà una taula que restava una mica més apartada, els vestits de més qualitat, el servei da taula de roba, quatre persones en una taula de sis. - Vostès, amunt i cap a la porta.

El grup és mirà, un d'ells s'aixecà. - I per què pensa que som nosaltres els que manem? - N'he menjat amb molts com vostès. Au, passant. - Aquí no es mourà ningú. - respongué l'home. El Sigfrid feu un tret al sostre i apunta a la taula. - Deu, nou, vuit, ... - Un dels altres s'aixecà esverat. - Pari, pari, ja anem. - Indicà els altres que el seguissin i tots quatre sortiren per la porta acompanyats pels concursants. En Sigfrid, abans de sortir es dirigí a l'encarregat. - Hi ha sortida d'emergència? - L'home, tremolant agità el cap. - Sí. - I senyalà una porta a l'altre extrem. - Jo de vostès sortiria d'aquí a cinc minuts, no es facin els herois, no paga la pena.

Fora ja indicaren als presoners que es traguessin els vestits, ells feren el mateix, es posaren la roba dels caps i aquests els uniformes dels concursants. - Agafeu el vostre vehicle i escampeu la boira. - Digué la Nereida. - Però ... no ens podrem defensar ... - Vosaltres teniu comissió, oi? - Sí. - Sabíeu tot el passava. - ... Sí. - Doncs ara toca pagar. - Ens mataran. - Com ens anaven a matar a nosaltres, bé també podeu avisar que no som nosaltres, o no? - La Nereida rigué.

Un soroll inesperat els esverà a tots, l'edifici s'enfonsava sense previ avís. - Què collons passa? - Cridà el Sigfrid. - Han manat tancar l'edifici. - Digué un dels caps. - Moriran molts. - Per què? - Us volien aixafar a vosaltres. - Doncs mataran un munt d'innocents. - Digué la Sakura. - On porta la sortida d'emergència? - A un soterrani sota el turó, te una sortida a mig quilòmetre d'aquí, però no tindran temps de sortir tots de la sala. - es va fer un silenci sepulcral, dos minuts després el sostre era arran de terra. - Marxem. - Va dir la Nereida. - Sí, anem, aquí ja no fem res. - Afegí el Sigfrid.

Muntaren al blindat i esperaren que els caps fessin el mateix al seu vehicle, els deixaren anar i els seguiren deixant prou distància. Van poder veure com les Elianors els bloquejaven i mataven. Després van aprofitar per passar ells. Les Elianors, havent detectat la suposada mort dels quatre concursants, romangueren parades, totes menys una que els tallà el pas. - No dispareu. - Què vols? - Digué la Nereida sense baixar del vehicle. - La sortida està a vint quilòmetres entre aquells dos turons. - Som a la Terra? - A Austràlia, als estudis de la WWBB. - Qui ha volgut matar-nos? - El presentador. - Qui ets tu. - Ningú.

L'Elianor s'apartà i ells seguiren el camí que els hi havia indicat. A prop de fer els vint quilòmetres van poder distingir una paret mig caiguda quins extrems es perdien a una i altra banda. Van para just en l'esquerda, havien caigut prop de vint metres d'ample i fins uns quinze d'alçada. - Això el conec ... - Va dir la Martha. - ... Sí, i tant! Ho va fer, va construir la Cúpula, el Paradís ... - De què parles? - Preguntà la Nereida. - Hummard va dir que crearia una cúpula on els seus seguidors hi serien a raser de l'ira de Déu. - Els seus? No ets una d'ells? - Preguntà el Sigfrid. La Martha envermellí, callà una estona i al final respongué. - Era el meu paper ...

La Nereida li clavà la mirada. - Ets de l'organització? - No! Sóc una actriu, teòricament si perdíem ens havien de salvar abans els concursants reals no ens matéssiu. - I quants es van salvar? - Cap. - I per què seguies fent el paper? - Preguntà la Sakura. - I tu m'ho preguntes? M'hauríeu mort. - Segurament. - Asseverà la Nereida. - De totes maneres, et dius Martha? - Sí, això sí. Bé, ara ja ets morta, de fet hi som tots morts, si més no de cara al públic. - Però no crec que ens deixin sortir d'aquí així com així.

Un grup d'Elianors aparegué al camí, prou lluny encara el Sigfrid mirà a l'entorn, va veure un petit coll pedregós que semblava un bon amagatall. - Anem allà. - tots quatre corregueren cap al coll i s'ajupiren darrera els rocs. - No dispareu mentre no vinguin cap a nosaltres. - Digué la Nereida. El grup d'Elianors seiguí el camí fins arribar a l'escletxa, llavors formaren una línia tallant el pas. - Merda, ens esperen. - Va dir la Sakura. - Sí, hauriem hagut de sortir abans en comptes de perdre el temps xerrant. - Va dir el Sigfrid. - Un plaer haver-vos conegut.

No s'havien adonat però la Martha corria cap a la línia d'Elianors. Aquestes, en detectar moviment començaren a disparar, la Martha seguí corrents fins caure als peus dels androides. Les Elianors deixaren de disparar. La Martha saludà amb la mà quasi sense forces. L'explosió feu caure pràcticament totes les Elianors, algunes començaren a disparar anàrquicament fent blanc en les seves companyes. Al cap d'una estona parà el tiroteig i el núvol de pols començà a disipar-se.

El grup baixà fins l'escletxa, no quedava cap Elianor sencera i el cos de la Martha s'havia volatilitzat. En silenci miraren a l'altre costat, a uns centenars de metres es veia un grup d'edificis. - Deuen ser els edificis de la productora. - Digué el Sigfrid. - Crec que hauríem d'anar a presentar-los els nostres respectes. - No encara. - La veu era d'una Elianor. Es giraren cercant l'Elianor activa però l'únic que van trobar va ser un tors sense cap que els hi parlava. - Els edificis que veieu són el complexe on viu el presentador, d'aquí a uns dies farà una festa de cloenda, llavors serà el moment de fer el que vulgueu.

La Nereida aixecà el tors cercant alguna càmera però no va trobar res. - Hi ha un edifici de manteniment a tres quilòmetres d'aquí, seguint el camí, hi ha menjar i armes de reserva, aneu allà, us esperaré. - Com sabem que no ens trairàs. - Preguntà la Sakura. - Com sempre, no ho sabeu. - Queden més Elianors? - Una, la controlo jo. - Qui ets? - Arribat el moment em presentaré. - El tors feu una lleugera fumarada i deixà de parlar. - És la primera vegada que parlo amb uns pits. - Digué el Sigfrid. - No t'escarrassis, que els homes ho feu sempre això. - Respongué la Nereida.

El grup agafà el vehicle i retornaren al camí. Després de tres quilòmetres arribaren a un edifici d'una planta que es sostenia en peu més per voluntat pròpia que pel seu manteniment. Un vell i atrotinat garatge buit va servir per amagar el vehicle. Dins l'edifici un munt de mobles vells amb la pols de tota la història reberen els tres ex-concursants. - I això qui el netejarà? - Preguntà la Sakura fent cara de fàstic. - Podem limitar-nos a una sola sala. - Digué en Sigfrid. La Nereida mirava el que es suposava que era el dormitori. - Hauríem de parlar-ho amb els habitants actuals. - Quins? - Preguntaren els altres dos. - Puces, paneroles, ratolins ... Busquem el menjar i dormim al vehicle.

Entraren a la cuina, no hi havia rastre del menjar fora d'una llauna prou oxidada com per estar segurs que l'interior no era recomanable. - Ens han aixecat la camisa. - Digué la Nereida. - O ens hem equivocat de lloc. - Digué la Sakura. - Com deia l'ànec Duffy hauríem hagut de girar cua a Alburquerque. - Qui? - Duffy ... No heu vist mai els dibuixos animats del segle XX? Bugs Bunny? Porky? - Les dues noies el miraven amb cara de poker. Sigfrid feu un gest amb la ma. - Deixeu-lo, no sabeu el que us heu perdut. Mirà al sostre, una bombeta solitària penjava del sostre. - Sembla nova, si més no més nova que no pas la resta.

Mirà cap a les parets. - Què busques? - Preguntà Sakura. - Un interruptor. Aquí. - Sigfrid va prémer l'interruptor de la paret i la bombeta s'encengué. - Si més no hi ha llum. - De sobte el terra començà a descendir fins parar davant d'una porta. Obriren la porta, havien trobat l'amagatall. Un armari amb armes, una sala amb lliteres, i un rebost ple a vessar. Tots recordaren que amb prou feines havien menjat i s'abocaren desesperats a menjar tot el que trobaven. - Que us aprofiti. - La veu sonà per tota la sala. - Qui ets? - Preguntà la Sakura. - El mateix d'abans. Mengeu el que voleu i gaudiu de l'estada. La Nereida, cercant la càmera, preguntà. - I què voldràs fer el darrer Show de Carlo Cesburloni, fins a les hores mengeu i dormiu.

Mars Royale, Capítol 8: La banca guanya

Mentre sona la música de caràtula del programa, a la pantalla central es pot veure l'exèrcit d'Elianors avançant pel desert suposadament marcià i a un costat es retalla la silueta estàtica del presentador. Desapareix la música i la imatge s'esvaeix mentre s'il·lumina el plató.

La càmera es centra en la cara somrient del presentador. - Bona nit, estimada audiència! Bona nit, bona nit. - El presentador camina pensatiu, portant-se una mà al mentó mentre la càmera el segueix. - Què es pot fer quan algú es salta les normes? - El presentador guarda silenci fins que arriba a l'altre extrem de l'escenari. - Què s'ha de fer amb els infractors? Hem de ser condescendents? ... A la fi són allà, sols, lluitant per la seva vida ... però una cosa és això i altra fer un cau on no podem veure'ls, on no podem gaudir amb el seu patiment.

Murmuris en conserva omplen l'aire mentre el presentador simula apaivagar-los amb la mà. - Sí, sí, no ens enganyem, ells van signar per mostrar-nos la seva vida i la seva mort, les seves alegries, el seu dolor, les seves misèries ... però han decidit convertir el vehicle en el que van fugir en un forat negre per a nosaltres ... I això no el permetrem!. - Aplaudiments sense públic. - Heu vist l'exèrcit, el nostre exèrcit privat d'Elianors, elles seran les que s'encarreguin i ja us dic que hi haurà una sorpresa. De totes maneres haurem d'esperar al final del programa.

El presentador s'en va a l'altra banda del plató on, en penombra li espera algú. - Bona nit. - Bona nit. - La veu de l'invitat sona distorsionada. - Vostè és un funcionari de l'estat? - Pregunta el presentador mentre seu davant el convidat que segueix sota l'ombra. - Qui hi ha darrera la llei que volen aprovar? - Mala gent, enemics del mercat lliure, comunistes a la fi. -Ja, però hi ha noms importants que han donat suport a la moció. - Degenerats, drogoaddictes, enemics de la llibertat. - Alguns parlen de drets humans ... - Sí, clar, d'alguna manera han de fer-ho perquè la gent els hi faci cas. - Gràcies, seguim parlant.

El presentador s'aixeca i la càmera l'enfoca en primer pla. - Hem vist les Elianors, però no hem vist on son els concursants. Podem veure'ls? Sí? Doncs endavant. - Al monitor apareix el vehicle parat i es veu la Sakura que surt corrents, i s'ajup mentre s'abaixa els pantalons, el pixelat li cobreix lleugerament el cul però es veu perfectament la resta. - Vaja! Sembla que tenim una urgència. - Mentre els riures enllaunats omplen l'espai el presentador fa una ganyota tapant-se el nas. - Què hi farem! Això a les Elianors no els hi passa. - Més riures.

El presentador calla un moment mentre escolta algun comentari de control. - Sí, entenc ... - La imatge s'esvaeix. - Em diuen que els hi hem preparat un parany, un bonic parany. Un edifici i un munt de vehicles en una vall al costat d'on són ara. Tan bon punt entrin a l'edifici aquest s'enfonsarà i acabarà tot. Els vehicles són altra alternativa, porten, a més de càmeres un bonic sistema de detecció que atraurà totes les Elianors, siguin actives o no, a més no es tracta de vehicles blindats. Resumint, han begut oli. - Sonen riures i aplaudiments. - Ens veiem després d'uns anuncis.

El regidor dóna la veu, ja no són a l'aire. - Merda! - Crida esverat el presentador. - Quan collons han vist el menjador dels treballadors? - Fa una hora. - Hi són a dins? - Sí – plegueu el menjador! - Senyor, hi són els treballadors a dins. - He dit que els aixafeu! A tots! - Els papers de guió surten volant uns metres més enllà. - Comunistes! Com se t'acudeix dir comunistes a tu? - El convidat, en realitat un dels col·laboradors habituals, s'excusa. - M'havies dit que desbarrés com un fatxa, què vols? - Com un fatxenda! Havies de tractar-los de curts, de babaus! Ara tenim una part de la població en contra! Tothom pot renegar del govern i dels polítics, però posicionar-se! ... Inútil!

El presentador s'apropa al regidor. - Com anem de temps? - Dos minuts. - Perfecte. - A veure! Vull que no es vegi un sol treballador quan baixi el sostre! - és una mica difícil això. - Diu un dels tècnics. - Què dius? - És que ja han sortit de l'edifici. - Merda! Per què no els heu aixafat? - No ha donat temps, quan l'ha dit ja sortien. - Menys indemnitzacions per a les famílies dels treballadors. - Em temo que s'hauran de pagar. - Què? - Quan ha donat l'ordre l'hem executat, però ja havien sortit, ells i quatre empleats, hores d'ara s'estan canviant la roba.

El presentador calla un moment. - Quina repercussió tindrà això? - Les Elianors aniran darrera els vestits. - Re-programeu-les. - No podem des d'aquí. - Collons! Què he fet jo per què tot se'm giri en contra! - Idees! Vull idees! Ja!. - El silenci es fa amo i senyor del plató. El presentador mira un a un tots els presents, ningú para boca. Tots abaixen la mirada. - He d'entendre que estem perduts? Què aquells cabrons se'n sortiran? Què el mon sabrà que hem mort no concursants? - No te perquè. - Diu una veu al darrera el presentador. - Explica't. - Respon el presentador donant-se la volta.

Qui ha respòs, una hostessa, raona. - Si agafen un dels vehicles sols cal seguir-ho, les Elianors s'encarregaran, els treballadors aniran en el blindat, si ho tanquen tot sols hauran d'esperar que acabi la batussa. - I si s'en van en el blindat? - Podem recarregar les imatges dels treballadors amb les dels concursants. - El presentador somriu i mira al seu entorn. Amb el dit apunta la noia. - Això ... això, senyors, és una solució. - Es torna cap a la noia i li diu. - Quan acabi el programa passa per personal, et donaran una gratificació. - alhora li lliura una targeta amb una nota.

El presentador, després de mirar-se el rellotge dóna una palmada. - Au! Vull veure com els rosteixen. - Senyor ... - Crida un dels guionistes. - Sí? - Hauria de quedar un. - El presentador somriu malèvol. - M'han fallat, ningú no guanyarà el concurs. Els vull tots morts. Anem per feina! - Tothom torna al seu lloc, el regidor marca l'entrada a l'aire.

El presentador, assegut a la seva butaca, quasi estès, amb les cames creuades i el papers a la mà, somriu a càmera. - Què hauran fet els nostres amics? Hauran entrat a la casa? Hauran agafat un dels vehicles? O s'hauran anat en un dels vehicles-trampa? - El presentador fa una pausa, manté la posició en silenci, sense cap moviment. De sobte s'incorpora. - Això ho sabrem d'aquí a una estona, en rigorós directe ... bé amb el petit desfase de les comunicacions amb Mart, un segons. - Per l'auricular l'informen que les Elianors han cercat el vehicle amb els treballadors i han començat a disparar.

El presentador no mostra cap emoció. S'apropa al convidat en l'ombra i seu al seu costat. - Em deia que hi havia grups de pressió amb interessos obscurs. - Sí, grups que volen minvar la llibertat individual, que desitgen crear un govern mundial dictatorial, on la gent no pugui fer el seu lliure albir. - Ja, però és que parlem d'una llei que, a la Terra ja s'aplica, des de sempre. - Però va sent hora de canviar-ho; no hauria de ser una modificació sobre les lleis de nous hàbitats, com ara Mart, sinó la derogació d'una llei obsoleta aquí, a la Terra. - Queda clar el que pensa. L'aprovaran? - Esperem que no, pel bé de l'humanitat. - Gràcies. - A vostè.

El presentador s'aixeca i mira a càmera. - Ja ho veuen si canvien la llei, aquest programa serà il·legal. Hauríem de cessar en l'activitat i, probablement respondre davant un tribunal per fets que, avui per avui, són perfectament lícits. Recordo ... recordo quan vam començar, el casting va ser llarg, prop de mig milió de persones volien entrar al programa, i era clar que dels que entressin sols sobreviuria un. Molt pocs, prop d'uns dos-cents no van passar la primera advertència. - El presentador es porta la mà a l'orella. - Em diuen que ja podem veure el que passa a Mart. Endavant imatges.

El presentador es gira cap al monitor, s'abaixen els llums el plató i s'encén la pantalla. Un vehicle de transport es para en mig del desert marcià, surten els quatre concursant agitant els braços, criden alguna cosa inintel·ligible. Les Elianors que els rodegen comencen a disparar, són poc més de vint segons, els concursants miren de fugir però cauen sota la pluja de bales. Quan les Elianors deixen de disparar la càmera enfoca els quatre cossos ensangonats, estesos a terra, inertes. - Au revoir! Good bye! Arrivaderci! Adéu! - Diu el presentador girant-se mentre s'encenen els llums. - Han perdut, però nosaltres encara ens veurem a la gala de cloenda. Els espero! Sóc Carlo Cesburloni i això ha estat Mars Royale!