Darrera oportunitat

La nau va aterrar sense grans problemes a la plana, l'androide va parar els motors s'aixecà de la cadira de comandament i s'encaminà a la cabina de sortida. Una vegada es tancà la porta interior obrí l'exterior, l'aire de la cabina es barrejà amb el del planeta, a ell no li afectava però calia assegurar-se que els components permetrien respirar el passatge.

Els seus sensors confirmaren la viabilitat, ells no ho sabien però hauria hagut d'aplicar-los la dosi letal si no fos viable habitar allà. Tanca la porta exterior i accedí a l'interior de la nau, a la taula de comandament premé els botons de la seqüència de revifament, en menys d'una hora tot el passatge hauria despertat del seu somni de vint anys.

Dins la cabina de passatge els porticons dels nínxols s'han obert, dels lentament van sortint la gent, encara entumits i desorientats, comencen a agrupar-se per origen, dones i homes soldats, combatents en la darrera guerra de la Terra, es miren amb un cert recel, dins el seus caps no fa gaire eren enemics.

La porta de la cabina s'obre i entra l'androide. - Bon dia, senyors, els comunico que hem arribat al nostre destí, sé que estan encara desorientats, és normal, han estat més de vint anys en suspensió vital. - On som? - A uns cinc anys llum de la Terra, a la seva nova casa. Suposo que tindran gana pel passadís a la dreta arribaran al menjador, si us plau passin en ordre i no intentin combatre, els collars que porten els immobilitzaran.

Una remor s'estengué entre la gent, alguns intentaren treure's l'andròmina sense aconseguir-ho. - Si us plau, espereu, es una mida temporal, una vegada a cent quilòmetres de la nau podreu treure-vos-les. - I llençar-les? - No, bé no us ho recomano, la nau quedarà com zona neutral, mai que hàgiu de negociar aquesta zona serà neutral, però caldrà que us poseu els collars per entrar-hi.

L'androide esperà en silenci mentre la gent parlava entre ells, molts adreçant-se als que havien estat els seus caps. Un dels caps preguntà. - I les normes fora de la zona neutral? - Això si us sembla bé el parlem després, i ara, si voleu passeu al menjador.

En ordre, sense mirar-se entre els antics enemics, sortiren de la cabina per darrera vegada, l'androide feu un repàs als nínxols, no s'havien adonat però disset cossos romanien al seu lloc, comprovà que no hi haguessin constants vitals, anotà les identitats i tancà els nínxols ocupats, Aquestes eren les primeres baixes i la cabina de passatge s'havia convertit en el primer cementiri del planeta.

Abandonà la cabina i s'encaminà al menjador, a mig passadís, però es trobà, front per front, els dos líders, en silenci, semblaven descol·locats, sabia que el metrallarien a preguntes. - M'acompanyeu? - Encara no li hem dit res. - No estic programat per endevinar però és previsible que vulguin saber més. - L'androide obrí una porta i accediren a una sala.

Tots tres van seure. - Potser si pregunten ... - Indicà l'androide. - On som? - En un planeta habitable lluny, molt lluny de la Terra. - Per què? - Tots vostès sou soldats especials, humans manipulats per ser totalment destructius, incapaços de sentir el més mínim respecte per la vida. - Ja, però no es tracta d'un valor moral aquest respecte? - Em resulta difícil d'explicar, però sou psicòpates, elegits acuradament entre els més brutals criminals, amb un excés d'adrenalina constant, no sé si l'enteneu.

Tots dos homes quedaren callats assentint amb el cap. - No recordo haver estat a la presó. - Amnèsia induïda, us van esborrar tots els records. Ambdós bàndols van arribar a la conclusió que éreu, més enllà d'armes de destrucció massiva, elements incontrolables, vau devastar poblacions senceres fins i tot aliades. - I s'ens van treure de sobre. - Sí. Tanmateix el fet d'haver de fer una treva per solucionar el problema va suposar el primer pas per acabar amb la guerra. - Ja però això ja no va amb nosaltres.

L'androide seguí l'explicació. - Com us haureu adonat ja no disposeu d'armament inserit al cos, s'han respectat però les pròtesis que substituïen ossos. A partir d'ara l'únic armament del que disposareu serà clàssic, armes blanques i de foc, totes de mà, a més disposareu de vehicles, els suficients. - Ja, i què es suposa que hem de fer?

L'androide respongué - Això és el vostre problema, podeu sortir i matar-vos entre vosaltres sense miraments, podeu intentar crear dues societats aïllades o una de sola. - Tenim mapes del planeta? - L'androide tragué un parell de llibres electrònics. - Aquí hi és tota la informació del planeta, si més no de la que disposem, com podeu veure hi ha un sol continent, afortunadament hi ha prou rius l llacs, desconeixem el tipus de fauna que trobareu, també hi ha un immens oceà.

Els dos homes miraren la documentació sense parar boca, una bona estona després un d'ells proposà. - Crec que intentar anar tots junts hores d'ara és una bajanada, proposo fer una línia divisòria, l'est per uns l'oest pels altres. - Crec que hauríem de tenir algun mitjà de comunicació directe, una línia vermella. - proposà l'altre. - Quin costat voleu? - A la Terra nosaltres érem a l'oest. - Això depèn des d'on es miri. - A l'oest de l'Atlàntic. - D'acord, el vols l'oest? - Sí, ja m'està bé.

Tots tres s'aixecaren, els grups es reuniren el els seus molls, recolliren armament i vehicles i iniciaren camins oposats, el Sol d'aquell planeta s'estava ponent provocant que els núvols es mostressin d'un blau intens, a l'est la foscor començava a cobrir les muntanyes. L'androide tornà al lloc de control, esperà pràcticament hora i mitja fins que els dos grups quedaren fora del radi de seguretat.

A la consola de la nau desactivà tot el sistema de manteniment vital i sols deixà l'ordinador de vigilància en marxa, entrà al seu cubicle es connectà a l'endoll i es posà en mode repòs. Sols l'arribada d'algú a la zona de seguretat el tornaria a activar.

Preguntes

Si et faria l’amor? Em preguntes si et faria l’amor, així, sense previ avís. M’ho preguntes sabent que tinc parella, i m’ho preguntes amb aquells ulls entremaliats que esperen que em posi vermell, que m’atrafegui, que em posi nerviós.

Em pregunto per què fas preguntes de les que ja saps la resposta. Saps perfectament que potser em resistiré en un principi, que intentaré pensar en ella i que no s’ho mereix, però saps que tan sols depèn de tu, de la teva insistència, de la teva perseverança, que al final cauré als teus braços.

Els homes tenim aquest problema, se’ns posa en marxa el cervell petit i el cervell gran, aquell que és semblant al vostre, les passa magres per mantenir el control i sovint acaba perdent-lo. És per això pel que no entenc com és que no domineu el món.

Saps perfectament que cardarem tantes vegades com vulguis, totes les que m’ho proposis, però no t’enganyis, no et faré l’amor, tan sols cardarem. I sí, estaré desitjós d’anar a tu, però no serà més que això, el desig desenfrenat que permetis accedir a tu, però no pensis en amor, en companyonia, és sexe, sols sexe.

No esperis que mai la deixi a ella, amb ella hi tinc la vida, amb millors i pitjors estones, però tu mai no seràs el motiu per deixar-la. Què potser un dia ens separarem ella i jo? Sí, és possible, però la raó serà perquè assumim que lo nostre no funciona, perquè pensem que ens enganyem quan volem tirar endavant, que ja no volem compartir les nostres vides, no pas perquè estiguis tu. Si m’he de separar serà independentment de si tu i jo acabem al llaç.

Ho sento, mai no seràs la primera, si més no mentre ella sigui a la meva vida, i no em reclamis que ho faci, acabaré dient-te que sí que m’aniré amb tu, però sempre hi haurà una excusa per esperar una mica més, per no acabar allò que de fet no vull acabar.

Així doncs, si de debò ho penses, si no em vols aixecar la camisa més val que pensis en un clau o dos o tres o cent i un adéu, que sigui perquè et ve de gust cardar amb mi, no pas perquè t’hagis enamorat, no pas perquè somiïs compartir la teva vida amb mi, a dia d’avui aquesta plaça està ocupada.

Si et faria l’amor? No, fer-te l’amor no, però si et ve de gust un clau ja saps on trobar-me.