Un vell (des)conegut

La veritat és que havia passat molt de temps, tant que ja pràcticament no el recordava, per això quan el vaig veure per primera vegada no hi vaig pensar, de fet no hauria parat esment en la seva presència si no hagués estat per la seva mirada incisiva i aquell somriure, pràcticament malèfic, que se li dibuixava al rostre.

La primera vegada, com deia, no el vaig reconèixer, vaig obviar la seva mirada i vaig seguir el meu camí, però l’escena es repetí durant tota la setmana, cada dia més insistent, cada dia una mirada més punyent fins que el divendres amb un gest de la mà em convidà a seure a la seva taula.

Vaig seure, el cambrer s’acostà i li vaig fer la comanda, un cafè. – Vostè i jo ens coneixem, no? – I tant! No em dirà que s’ha oblidat de la nostra conversa i la meva magnífica i espectacular sortida d’escena! – Quasi, de fet he fet esforços per oblidar-ho. Va ser vostè qui em va amenaçar? – I ara! Protocol, una mica dur però protocol a la fi. De fet ningú no se’l creuria.

Se’m va escapar un riure sarcàstic. – Ho sento, perdoni’m, però hi ha un munt de gent que creu en visionaris amb històries més inversemblants que la meva. – Sí, però vostè no en voldria treure profit de crèduls, voldria convèncer els que són com vostè, ateus, descreguts, científics, empírics, escamats amb la religió. Se’l menjarien viu. Altra cosa és que fes un llibre i el vengués com a ficció, llavors sí, l’aplaudirien, però això no ens posaria en perill.

Tornava a recordar la seva maleïda prepotència. – Es considera, es consideren intocables? – No. De fet som molt febles. Desproveïts dels sentiments humans, quan les coses es fan irracionals ens trobem perduts. Els humans són una espècie increïble, desconcertant, capaços de les més miserables actituds i de les més heroiques accions, i tot sense canviar d’individu.

Li vaig tallar. – ja, ja sé com som. El que no sé és què és vostè. Què són? Que fan aquí? – L’individu va riure. – Bona pregunta. Veurà, la nostra espècie va abandonar el seu planeta natal ja fa com ... milions d’anys, dels seus anys, de fet ja no queda ningú que l’hagi viscut. – Si són milions d’anys l’estrany seria que quedés algú. – Em mirà despectiu. – Humans! Tot el calculeu amb la vostra mida. Som biològicament immortals, no envellim, no creixem, sols podem morir si ens matem, o ens maten.

Ara qui mirava despectivament era jo. – Em vol fer creure que no evolucionen? Com comencen llavors? Com neixen?. – Néixer! Quin concepte tan barroer. – L’home, o el que fos, s’obrí la camisa i em mostrà una mena de butllofa prou gran com per haver d’agafar-la amb les dues mans. – D’aquí a un parell de dies caurà, llavors apareixerà un altre jo, tindrà tots els meus coneixements, tota la meva experiència. El que no tindrà serà el meu cos actual, necessitarà un nou cos.

La imatge de la butllofa era bastant fastigosa, tot i així vaig seguir la seva explicació, al final vaig afegir. – Així sou com els virus, que necessiten d’una cèl·lula per sobreviure. – Si fa no fa. – Em va sorprendre que no s’ofengués. – La diferència és que no matem a l’hoste. – Perdoni’m però vol dir que aquella sèrie americana ... no recordo com es deia ... Sí. Stargate. Vol dir què te un punt de veritat? – Un punt, però no som cucs. – Llavors? – Vostè l’ha dit abans, som semblants als virus, a les bactèries.

Sense voler se’m va escapar el pensament. – Paràsits. – Sí, exactament, però donem a l’hoste la possibilitat de viure eternament. – Ja. Pot decidir l’hoste? Pot elegir el que fer? Pot contradir al paràsit? – No. – Llavors l’esclavitzeu. – És una paraula molt lletja aquesta. – Les paraules lletges acostumen a definir la realitat. – Pensi-ho. Viure eternament, no emmalaltir, poder viatjar per l’univers, poder viure tota la història, poder ... – Poder res. Si no sóc lliure d’elegir no puc fer res.

M’aixecà de la taula disposat a anar-me’n. – Si us plau. Acabi d’escoltar-me. – La veu de l’individu havia canviat, semblava preocupat. Vaig seure mentre li feia el comentari. – No es pensi que em convencerà, ja l’he vist, vostè cerca un hoste per al seu fill, o el que sigui. Sap? Potser moriré aviat, potser moriré de vell, amb Alzheimer, o incapaç de moure’m per mi mateix. Però no penso renunciar a la meva, petita, llibertat.

L’home semblava abatut ara. – Ens estan eliminant. Estem perdent la batalla, la guerra. – I? – Ell. Ell és el problema, entestat en controlar els humans. No vol aprendre de l’experiència. Ja vam haver de deixar el planeta anterior al ocupar tots els cossos. No permetre que es reproduïssin va ser un error. – Vol dir que una vegada un humà convertit en hoste ja no pot reproduir-se? – L’home no contestà, però la seva mirada era una afirmació sense dubtes.

El silenci es va apoderar de la situació una llarga estona. – Ja em perdonarà, però no veig el guany en que vostès augmentin el seu nombre en comptes d’ells, qui siguin. A la fi, amb uns o altres nosaltres perdem. – És diferent, nosaltres tenim un creixement controlat, no superem mai l’un per milió de la població del planeta i estem cercant nous planetes a colonitzar.

El seu aire de superioritat havia tornat, estava clar que per a ells érem poca cosa més que ramats de bèsties. – Això no és un avantatge, és un mal menor en tot cas. Què més ofereixen? Què guanya la humanitat amb vostès? Important, qui són els vostès i qui els altres?

L’home es mostrà contrariat. – Pensava que estava clar. Tanmateix li aclariré. Ells i nosaltres, hem estat amb la humanitat des de poc després que els homes comencessin a ser una mica més que micos. Sap la representació d’àngels, dimonis, elfs, gnoms, deus banyuts, etc ...? Éren les espècies hostes anteriors, les que vam dilapidar, n’hi havia molta varietat i tot i així vam acabar amb elles.

- Abans d’arribar aquí teníem un cap, un líder electe, això va canviar en arribar-hi. Ell va prendre el control per la força. – Qui és ell? – El que no te nom. L’alfa i l’omega, bla, bla, bla. – Vol dir que existeix? – Bé, si obviem omnipotència, omnipresència i omnisciència, sí, existeix algú que es considera creditor d’obediència cega. – I ara em dirà que vostès són l’exèrcit de Satan. – Dit així sona malament. Però la seva paraula Satan de fet vol dir enemic, i llavors sí, som els enemics.

- Com li deia, Ell va prendre el control, llavors va començar una guerra, com que no podia fer-se amb tots els cossos va aprofitar la beneiteria dels humans per crear exèrcits d’humans que ens fessin la guerra, el que vostès coneixen per religions. Nosaltres també vam tirar de veta però el resultat va ser, sempre, que els humans es dedicaren a matar-se entre humans i passar de nosaltres, i d’ells.

La veritat és que tota aquella història, sostinguda per la meva experiència anterior i una butllofa desagradable, em resultava poc creïble, a la fi podia estar sent víctima d’uns brètols amb ganes de divertir-se a costa meva, l’alternativa també em desagradava, d’aquella història ni uns ni altres em semblaven tenir un pam de net.

Vaig mirar el meu interlocutor a la cara. – Miri, potser és veritat el que em diu, potser no, però en cas que no m’estigui aixecant la camisa sento que tant uns com els altres ens fan servir com titelles, han sembrat la llavor de la discòrdia entre nosaltres amb tal d’assolir els seus objectius i, en darrer cas són vostès els que necessiten de nosaltres, no pas al revés.

L’home em va mirar. – Ell els destruirà. – Potser, també és possible que acabem nosaltres amb nosaltres mateixos, i de pas amb vostès. – Mentre deia això m’aixecava per anar-me’n, a bon punt de sortir se’m va acudir un pensament lapidari.

Em vaig girar i li vaig deixar anar. – Sap? Ja no puc dir que no crec en un ésser superior, no em cal, m’ha demostrat que no existeix, que sols existeixen éssers normals i éssers prepotents, i aquests segons depenen dels primers per sobreviure. - He tornat a passar pel mateix lloc moltes vegades, però l’home ja no hi era, vés a saber a qui li va encolomar la butllofa fastigosa aquella.

Records

Aquesta és la meva aportació al 108è joc literari d'en J.M. Tibau

Aquella estatueta havia estat allà des que la va portar l’àvia d’una de les seves moltes vacances amb l’Inserso. Tot i que el motiu no tenia res a veure a Benicarló; ja em diràs que tindrà a veure la costa castellonenca amb el Quixot; a ella li servia per exercitar la seva malmesa memòria i per sentir-se viva.

Però els records; els souvenirs que deia ella; sovint es convertien en un imant per a la pols i perdien el seu sentit quan les llacunes mentals inundaven ves a saber quina part del seu cervell.

I això és el que va passar, l’àvia ja no recordava que era allò, qui era aquell anomenat Quixot, ni el Sancho que l’acompanyava ni un lloc anomenat Benicarló del que mai no havia sentit a parlar i que estava segura que havia de ser en algun país de l’est.

Per això quan el seu besnét va trencar la figureta, lluny d’enfadar-se o entristir-se, la va recollir dient que ja era hora de treure aquella cosa tan lletja de l’aparador i la va llençar a les escombraries sense la més mínima recança.

3426. Solució final

Diari del cap de la 3426:

Estem a les acaballes. Sols ens queda menjar per unes quantes jornades, i això fent racions molt per sota del necessari. Fa cinc jornades va morir el darrer grangu i dels tres-cents ous que havien de prosperar no ha sobreviscut cap.

Es produeixen aldarulls sovint, tant que m’he vist forçat a imposar l’estat d’excepció prohibint les reunions de més de tres sinars si no són autoritzades prèviament. Els membres de l’assemblea han estat d’acord amb mi, però ja fa temps que no gaudeixen de la confiança de la població.

Els càlculs indiquen que encara no arribarem al sistema que ens van indicar els alienígenes fins d’aquí a cinc cicles. Sols ens queda una possibilitat, hivernar la població de la nau. Això implica reduir la velocitat i trigar més, tant que fora possible que la nau esgotés tota l’energia abans d’arribar. És una aposta a lema o efígie (n.a.: equivalent a cara o creu.).

He repassat la informació que tenim d’altres llançaments, d’altres naus, de les quatre mil vint-i-sis que van sortir he rebut confirmació de fracàs de tres mil cinc-centes disset. Colònies establertes cent-tres, inclosa la que vam deixar nosaltres. Això pot semblar un èxit absolut tenint en compte que feia tan poc que havíem mirat cap al cel pensant en sortir.

És curiós, els nostres científics havien mirat més cap a dins que cap a fora. De fet, si no s’hagués constatat que Unr s’estava inflant el projecte més ambiciós era baixar a la sima més profunda del planeta, una cova que, es sospitava, podia arribar entrar dins la segona capa interior.

Encara recordo com es va celebrar la creació del servei de previsió geològica. Un equip de sinars capaç d’avisar amb temps suficient de sismes i erupcions.

Enyoro Shan. Enyoro el desert del sud, on anàvem cada estiu a cercar els fruits del gorian, recordo lo divertit que era deixar caure una gota d’aigua i en pocs minuts eixia una bola vermella, plena d’una carn sucosa i dolça. Enyoro fins i tot l’illa del fred, situada en ple nord del planeta, rodejada, coberta de gel. Sols era possible apropar-se en transport aeri i no es podia estar fora més enllà d’un sospir.

Enyoro el cap, el meu predecessor, ell, com tots els guardians, no va parar atenció en la meva persona en aquelles jornades. Qui s’havia de preocupar d’un auxiliar dels vigilants? Qui podia saber que era un informador del govern? I tanmateix recordo que era dels pocs que es comportava d’una manera amable.

El vaig veure canviar, de ser un sinar guerrer, abocat al combat a fer preguntes inconvenients. Rebre sovint el càstig dels seus superiors per la seva xerrameca perniciosa. I el dia que va callar, no va dir res més, obeïa al gust del gran líder, l’havien redreçat. De fet vaig pensar que estaria al bàndol dels lleials fins que el vaig veure al capdavant dels rebels.

El primer, l’espasa nua, entrant a l’habitacle del líder, sense dir paraula. Va ser la seva espasa la primera que es va enfonsar dins el cos del líder, sense dir res, sense gesticular, sense amenaces. Recordo veure els tentacles del líder vibrar preguntant per què. Recordo l’espasa segant-los d’una volada.

Sé que la seva darrera acció va ser brutal, però ell no en coneixia cap altra via, sabia que acabarien sotmetent tothom per la por, sabia que sols alliberant-se del perill del fanatisme tindríem una possibilitat.

I ara encetem la darrera aposta, serem tots hivernats, la nau viatjarà en pilot automàtic fins al final del trajecte. Llavors sortirem de la hivernació un grup reduït, si hi ha sort ens establirem a un planeta, sinó aplicarem la solució final. El proper missatge en aquest diari es farà una vegada arribem a final de trajecte.

Diari del segon de la nau 3426.

Hem estat deshivernats per l’ordinador central, hem constatat la mort d’un cent dos sobre dos-cents cinquanta-sis, el motiu és que hem estat engolits per un d’aquests remolins, el sotrac ha desconnectat el sistema vital de les víctimes, entre elles el cap.

Ara hi som en una zona desconeguda de l’univers, relativament a prop d’un sistema, tot i que massa lluny per arribar-hi, sols l’operador i jo sabem que no arribarem, afortunadament és un sinar de confiança.

Em toca prendre la decisió que hauria pres el cap. He reprogramat l’ordinador per què apliqui la solució final, per evitar problemes amb els vigilants que han estat deshivernats els hi he dit que intentarem arribar-hi, tornant a hivernar-nos, deixaré la nau fent el recorregut però ja no despertarem de nou.

Si més no hem rebut una bona notícia. La colònia que vam deixar a Anatkis s’ha alliberat de la boira tòxica, la generava una instal·lació d’una cultura anterior que va ser exterminada per la seva pròpia creació. Ara han pogut desactivar definitivament la màquina i l’han desmantellada. Ara, a més de poder establir-se per tot el planeta, tenen la possibilitat d’estudiar una cultura alienígena.

Els envejo, els envejo i em maleeixo, jo podia estar amb ells, m’ho van proposar, fins i tot em van insistir, però em va fer por d’arriscar-me. Ves per on el no arriscar-me ha estat pitjor que fer-ho.

De totes maneres crec que puc dir que hem fracassat, que no sobreviurem i que el llançament 3426 no ha donat més fruit que un petit grup de sinars en un petit planeta al mig de l’univers. Després d’això entraré al compartiment d’hivernació i esperaré que l’ordinador em subministri la dosi letal. La 3426 ha fracassat.

Què ha passat?

Sovint m’és difícil saber perquè en un moment donat se m’acaben les piles, sense més, sense saber com deixo a mitges textos que començo amb una idea clara però a mida que els escric la idea es difumina fins a quedar en res.

L’ambient tampoc no acompanya, sobretot a la feina, en una situació on qui em paga no te més vinculació amb que em fa treballar que la factura que passen per mi, i on tinc molts poques possibilitats d’encaixar a una o altra banda, uns perquè sóc extern i massa gran i d’altres perquè el que faig no te res a veure amb el que fan ells. D’altra banda, qui em dona feina a fer em manté aïllat del projecte esperant que demostri la meva vàlua professional. Dit d’una altra manera no podràs escriure a màquina fins que em demostris que ho saps fer.

Que sí, que la culpa també és meva, meva per no anar davant del meu cap i dir-li que si no l’interesso que no esperi més, meva per callar. Sempre he pecat de callar, però és fa difícil anar a fer el gall sabent que acabaràs al carrer quan al darrera en tens una família. I sí, es cert que al final el resultat serà el mateix, però tenim, tinc, una certa tendència a esperar a veure si canvia el vent, però el vent no canvia.

A casa el problema passa per la feina, i l’entenc, entenc que algú que cobra menys de la meitat que un no entengui que s’estigui frisant per escampar la boira, entenc que li faci ràbia. però jo no tinc una professió de subsistència, jo vaig elegir la meva professió i em rebenta que em paguin pel que sóc i fer una altra feina que no te res a veure, i veure passar les possibles feines i que li assignin a un altre.

Llavors us podeu adonar que la inspiració se’m talla, com un tradicional “gatillazo” (algú sap com es diria en català?). A més cal afegir que a la UOC estem a final se semestre i, aquí sí em trobo a gust, tinc dues pràctiques per fer, una darrera PAC de lògica i, com no, els exàmens. Bé crec que ja us he explicat que passa, perquè aquesta setmana no he penjat res. De totes maneres dilluns serà un altre dia, potser ho necessitava, aquest lapse, i a la fi és petit.

Altra cosa és el bloc eròtic, aquí si que he de dir que faré una parada tècnica, he escrit moltes històries i em fa por de repetir-me, així que esperarem un temps a que, això que porto dins una capsa a sobre el coll hagi fet net, s’hagi refrescat i trobi altres històries que contar, amb més calma això sí.

3426. Portes tancades

El pilot crida al cap. – Senyor estem a prop del primer planeta accessible del sistema. – Heu enviat les sondes? – Sí senyor, sembla que tindrem una possibilitat. – Vaig al pont, avisi al segon. – Ja és aquí senyor.

El cap surt del seu habitacle i s’atansa al pont. – Operador, de quines dades disposem? – Prometedores si més no, temperatures estables, oxigen, hidrogen, aigua líquida, no es detecten gasos tòxics i te dos continents prou grans, quasi bé oposats, però que s’estenen d’un extrem a l’altre de l’eix de rotació. La jornada és una vegada i mitja la nostra actual.

El cap mira les dades que li ha atansat l’operador. – Com sabem que estem al periheli? – El cicle del planeta és prou ràpid i l’hem tingut en observació des de que hem entrat al sistema, això ha permès a l’ordinador calcular l’el·lipse a partir del recorregut que ha realitzat. – Vida? – Els sensors no han detectat res encara, de totes maneres no hem trobat cap construcció.

El pilot talla la conversa. – Senyor! Tenim visita. – El cap es gira estranyat. – Què? – un bòlid se’ns aproxima, i els moviments que realitza descarten que sigui un asteroide. – Vol dir que ha canviat el rumb? – Sí, senyor. – Això no són bones noticies. – Intervé el segon.

Al monitor, el senyal alienígena s’acosta ràpidament, el pilot mira de tant en tant el cap esperant una ordre. – Senyor, què faig? – Res, pel moment res. – La nau es para a una distància relativament curta. – Senyor, estan emetent alguna cosa. – so? – sembla un senyal d’imatge. – El podem interpretar? – Pregunta a l’operador.

L’operador, sense respondre, dona ordres a l’ordinador, al terminal principal apareix una seqüència d’imatges estàtiques. – Crec, senyor, que és una advertència. – Diu el segon. – I què ens adverteixen? – A la primera imatge es veuen les dues naus, a la segona la nostra nau gira cua, fixi’s que hi ha un símbol a la cantonada superior. A la tercera sols hi ha la nau alienígena. Hi ha el mateix símbol. La quarta i la cinquena tenen un altre símbol en la quarta la nostra nau s’apropa al planeta, a la cinquena alguna cosa surt de la nau alienígena que trenca en dos la nostra nau.

El cap conclou. – Ens estan dient que ens anem, ens fan fora. Pilot, giri la nau de manera que quedi clar que ens anem, i recuperi totes les sondes possibles. – El cap rumia un moment. – Operador, segon, com els hi podríem dir que ens anirem però que necessitem menjar? – El segon mira de fer uns gargots al seu terminal. – Jo els hi enviaria replicades les imatges dos i tres. – Operador, faci-ho. – Respecte al menjar, tenim un problema, no sabem ni com són ni que mengen, depèn del que diguem poden interpretar-ho com una amenaça.

El cap dona voltes. – Algú te una idea? – diu en alt. – L’operador respon. – Una imatge d’un grangu, una imatge d’un sinar, les imatges repetides però tatxades. – Manca alguna cosa. Han de veure que en mengem grangus, sols grangus. – potser amb unes fletxes i aquí un tros de pota de grangu ... – Intentem-ho.

L’espera es fa llarga, la nau alienígena no respon. De sobte la nau es desplaça lentament apropant-se encara més mentre es posa en paral·lel amb la 3426. – Senyalin l’entrada als molls. Diu el cap. – Senyor, ens estem arriscant a molt. – Ja ho sé, però el resultat de l’alternativa ja el conec. – de la nau surt una mena de petita llançadora que entra dins els molls.

El cap i el segon van cap al moll on ha parat la nau, res no es mou fins que ells són al costat, un soroll indica que alguna cosa es belluga, s’obre una porta i surt un ésser enfundat en una mena de vestit gris, no es veuen extremitats i es desplaça sobre un grup de rodes. – Potser és un autòmat. – Diu el segon. – És raonable, el primer contacte és delicat i perillós.

L’ésser es para davant d’ells, a través d’una mena de vidre es veu el que semblen uns ulls compostos, del vestit surt un braç clarament mecànic que els hi atansa una massa sòlida. El cap l’agafa, l’olora, fins i tot la tasta. – La olor i el sabor no són especialment bons. Podem analitzar-ho ràpid?

El segon agafa un pessic i se’l porta, al cap d’una estona torna amb un informe. - És comestible!. – Crida des de l’entrada, el cap, dona una mossegada davant l’ésser i abaixa el cap, esperant que l’entengui. L’ésser gira i torna a entrar a la llançadora i torna a la seva nau.

Passen les fases, al pont alguns estan neguitosos. – Cap, ens hauríem de preparar per un atac. – Diu un dels tripulants. – Sí? I què fem? – No ho sé, atacar primer? – Amb què? Aquesta nau no te armament extern, les llançadores tampoc i no disposem de vestits per sortir a l’exterior.

El tripulant calla però el cap segueix. – A més, suposant que podéssim, contra quantes naus hauríem de lluitar? – Com a mínim contra quatre. – Intervé el pilot. – S’apropen tres naus més. – Bé. Ara sabrem que ens espera. – La nau alienígena es posa en moviment separant-se de la 3426. les altres tres naus s’apropen i es posen a l’alçada de la primera.

L’operador avisa al cap. – Altra imatge, senyor, es veuen les naus i un seguit de naus més petites cap a la nostra. – Bé. Això pot significar que ens aborden o que ens porten allò que hem tastat. Sigui com sigui no tenim alternativa. Obrin tots els molls, tothom disponible preparat per ajudar al transport del que sigui.

De les tres naus començaren a sortir, una darrera l’altra, llançadores una mica més grans que la primera. Una darrera l’altra van anar entrant als molls i dipositant la seva càrrega sense que ningú sortís d’elles.

Durant cinc fases les llançadores anaren de la seva nau a la 3426, deixant la seva càrrega fins que van sortir les tres darreres, una vegada descarregaren i tornaren a les seves naus aquestes es posaren en marxa i s’endinsaren dins el sistema. – Taquin els molls i portin el menjar als refrigeradors. Operador. Envií una imatge d’agraïment.

L’operador envia una imatge amb un sinar estenen els tentacles. Immediatament arriba la imatge tres. – Ens diuen que ens anem, senyor. – Doncs fem-ho. Pilot, sortim d’aquí. – la 3426 s’allunya del planeta i de la nau alienígena, quan sou prou lluny reben una altra imatge.

L’operador es mira la imatge amb cura. – Senyor, crec que ens indiquen un altre sistema. Miri, aquesta és la distància del planeta a l’estrella, aquesta fletxa senyala aquest punt d’aquí, diria que el punt seria la distància del planeta, el punt està en un grup de ... – D’acord, és un escala, anem al gra. Quina distància?

L’operador fa uns càlculs al terminal, se’ls mira, els repeteix, torna a mirar-se’ls. – Operador? – Sí, cap, perdoni però ... – Digui. – a velocitat alta trigarem cinc-cents trenta-dos cicles. – I a màxima? – uns tres-cents. – Sabem les coordenades? – sí, és aquesta estrella d’aquí. – l’operador senyala una estrella en la imatge que està marcada. – Doni les coordenades al pilot. Pilot, velocitat màxima.

El cap i el segon es retiren. – Massa cicles, senyor. – Tenim alternativa? – No senyor. – Llavors no ens planyem de la nostra dissort i seguim endavant. M’agradaria saber com el hi va als que van quedar a Anatkis. – Fa temps que no ens arriben missatges, però el darrer era molt bo, la boira minvava. – Si més no ells sobreviuran.

Pandèmia

Els primers casos de la malaltia A es van donar a les illes Caiman, tot i que es van detectar a les oficines de Big Bastards Investment Incorporated de Londres. De fet eren una alta directiva i el seu assistent, nom amb el que designaven les prostitutes i els prostituts que estaven al servei dels directius.

Ràpidament les forces armades del ministeri de sanitat van aïllar l'edifici, però la mida, que es va saldar amb vint morts abatuts en voler escapar, no va tenir l'efecte desitjat, hores després es detectaven nous casos a les oficines veïnes i un cas aïllat a l'altra banda de la ciutat.

L'exèrcit de Sanitat va haver d'encerclar la ciutat, després de deixar sortir el membres del govern i la reialesa, impedint per la força la fugida dels sospitosos d'infecció. Al final del dia els morts fregaven el miler.

Dins la ciutat els saquejos, violacions i venjances personals es van apoderar de carrers i edificis, en algunes cases els amos van optar per defendre's a trets, donat que la policia encapçalava els disturbis, d'altres van aprofitar per practicar el tir al blanc des de la seva finestra.

Amb prou feines s'havia post el Sol que es va poder veure com unes immenses flamarades es cruspien el Big Ben. En la foscor de la nit els trets dins de la ciutat i contra l'exèrcit de Sanitat va haver de demanar ajut a la O.T.M.I. (Organització del Tractat Mèdic Internacional) que va enviar dos helicòpters amb metralladores i míssils terra aire.

El foc a la ciutat es va anar estenent cremant tots els edificis que es trobava al seu pas i sense que els bombers intervinguessin, prou feina tenien en defensar-se dels que els estaven crivellant des de l'exterior de les casernes. Els hospitals no estaven pas millor doncs un exèrcit de ionquis i camells havia entrat a sac a la recerca de medicaments d'us restringit.

Tant des de Colchester, Luton, Oxford, Reading i Maidstone es podien veure les flames, que cremaven la capital, fins i tot des de Brighton es veia la resplendor al cel.

Les primeres llums del dia van mostrar la magnitud de la tragèdia, els cadàvers encatifant els carrers, el fum sortint de la major part d'edificis i els pocs supervivents de la nit que bandejaven pels carrers sense rumb.

Sa majestat George VIII, conegut George de la selva pel seu costum d'anar en pilotes per Buckingham Palace, va fer un discurs a la BBC, cadena de televisió que sols emetia discursos de la família reial donat que les emissions d'altres programes havien estat cedides a sa altesa Imperial, Silvio Berlusconi III, emperador d'Europa.

En el seu discurs, el rei va plànyer totes les morts causades directa o indirectament per la pandèmia i excusà haver de prendre mides contundents per evitar la seva expansió a tot el país, per la qual cosa comunicava que Londres seria bombardejada fins que no quedés cap possibilitat de supervivència del virus, bacteri o microorganisme responsable de la pandèmia.

Així una hora després un exèrcit d'avions del cos de fumigadors, ruixaven la ciutat al complert amb un compost àcid altament corrosiu. Al més següent, quan els efectes de l'àcid ja havien desaparegut es va poder comprovar que dels vint milions i escaig d'habitants ja no quedava ningú. La pandèmia havia estat vençuda.

A les illes Caiman, els quatre malalts declarats, dues prostitutes de luxe, un venedor de crack i una escombriaire municipal, van ser tractats amb aspirines i enviats a casa a dormir la galipàndria.

3426. Quan van mal dades II

Al final de la jornada els magatzems estan sota control dels vigilants i els detinguts estan tots al centre de detenció. El cap espera als membres de l’assemblea. Arriben junts, alguns visiblement emprenyats, d’altres amb signes de preocupació. – Què ha passat? – Pregunta al cap el president de l’assemblea. – Era una operació orquestrada des de fa temps, havien acumulat menjar, robat als congeladors, i tractat amb sal. El pensaven vendre. – I per un robatori posa a la presó a un representant? – Pregunta un altre.

El cap se’l mira de fit a fit. – El primer. Un representant, com qualsevol càrrec de responsabilitat és el primer a respondre dels seus actes. Per altra banda no és un simple robatori. Es van apropiar d’un bé comú, el van emmetzinar amb sal i pretenien vendre’l a la població amb totes les conseqüències que això implica. L’acusació no serà de robatori, serà d’assassinat. – I qui és vostè per posar-s’hi per sobre l’assemblea. – Ningú. Però no m’he posat per sobre de l’assemblea, seran vostès qui hauran de condemnar-los.

El president li torna a preguntar. – Han trobat el menjar? – Sí. – Hi ha alguna manera de recuperar-ho. – No ho sé, l’hi he dit al segon que parli amb els metges i veterinaris, ells ho decidiran, però crec que podem donar-lo per perdut. – un altre dels representants pregunta. – Què passaria si els absolem? – O si les penes són mínimes. Caos. – respon el cap. – Qualsevol es veurà amb cor de robar aliments, de tractar-los inadequadament, de vendre’ls ... I les mides de racionament es convertiran, no sols en impopulars sinò en absurdes. Serà el final.

- Llavors. – Diu el president. – vostè que pensa que hem de fer? – No sóc jo qui ho ha de dir. – Suposem que ho fos. – La condemna ha de ser exemplar, el màxim càstig pel representant, desprès pels membres de la tripulació, a continuació els grangers i per acabar, on poden ser més condescendents, amb aquells que no pertanyen a cap dels grups.

- No veig perquè han de canviar les coses. – D’acord cap, faciliti’ns tota la informació, jutjarem cas per cas. – Amb la informació que els hi facilita el cap els membres de l’assemblea es retiren. Durant trenta llargues jornades revisen cas per cas. Condemnen els responsables d’acord al grau d’implicació i al grau de responsabilitat social. Un per un van sent hivernats, partint dels cinc-cents cicles de l’antic representant fins als quaranta cicles per als ciutadans sense càrrecs.

Els aliments fets malbé són reciclats al generador d’energia, l’equivalent a tres mil grangus acaben convertits en gas. – El que no acabo d’entendre és perquè els hem de mantenir amb vida senyor? Cinc-cents i quatre-cents cicles implica que quan siguin deshivernats amb prou feines superaran deu jornades, això si no moren al moment. – Sí, abans hi havia la pena de mort, però algú va dir que era una mida massa compassiva. – Ja, però hivernats no pateixen, no senten, no en són conscients.

– S’equivoca. A mi em van hivernar, no per condemna, era l’única manera de transportar-me a un hospital. Cent jornades, les recordo totes, tot el dolor, tota la impotència, veure que la gent es mou, que t'ignoren com si fossis un paquet a transportar, que d’altres et donen per mort ... Li ho asseguro, és un infern.

El segon mou el cap. – Tot i així, el consum d’energia ens resta de la disponibilitat per la nau. – Desgraciadament no és aquest el nostre problema, tant de menjar fet malbé sols el podrem aprofitar per generar energia i poc o res podem fer per que els grangus facin la posta.

El cap de grangers, s’acosta al cap. – Salutacions, cap. – Alguna noticia? – Afortunadament no, però podem donar per acabada la posta. Francament mai no hi havia viscut una de tan desastrosa. – Quants ous de grangus tenim? – Prop de tres-cents ous. – I que puguin prosperar? – en això sóc més optimista, tots són fecundats i com que són tan pocs hem habilitat una piscina amb compartiments per anar-los traient a mida que descloguin i així evitar que es mengin entre ells.

El cap, alleugerit demana més informació. – I que els hi donaran de menjar? – Per això el cercava, cap. Tinc un estudi que explica que la carn emmetzinada per la sal es pot recuperar per donar-li als grangons, una vegada dessalada. És un sistema que es rebutjar per ser poc rendible, al tenir carn de grangu en condicions, però en el nostre cas ... – Enviï’ns aquest informe, m’ho miro immediatament. – M’hi torno per enviar-li cap.

Des del pont el pilot crida el cap. – Senyor arribem al sistema. – Quantes fases queden? – unes vint i podrem llençar les sondes al primer planeta. – No esperin ordres, tan bon punt es pugui facin-ho. Bé segon, crec que és hora de cridar a la deessa de la fortuna. – Sí, cap, sembla que s’obre un camí. – esperem que ho sigui.