3426. Abatre el joc

El cap es troba amb el segon, junts caminen sense vibrar fins a una sala buida, el cap tanca la porta darrera d'ell. - Ara ja som sols. - Sí, senyor. - Em sembla que podem deixar el protocol per una estona. Sóc el guardià principal Insaur, sóc el que va clavar la seva fulla al cos del gran líder del garants.

El segon escolta en silenci. - Crec que vostè és també un guardià, si és així, i d'acord als pactes finals, li exigeixo que s'identifiqui. - Crec que s'equivoca, i ho sento, Insaur, jo no sóc un guardià principal, sóc, era un membre del servei secret del govern. Vaig estar infiltrat entre els garants molt de temps, controlant i informant sobre l'exèrcit de guardians.

El cap es mostra sorprès. - Què sap de nosaltres? - Moltes coses, durant el seu captiveri a l'illa del fred el gran líder va ser femella a la primera posta, l'única femella. Aquest fet es va convertir en un senyal per als garants. Tots els ous que van prosperar es van convertir en els membres de l'ordre dels guardians principals, l'exèrcit que conquistaria Shan, per a glòria de Unr.

- Per què ens van extirpar els organs genitals? - Això va ser una interpretació d'un dels versicles que havia escrit temps abans el líder. “De tots els guerrers de Unr sols un sobreviurà però els seus fills no veuran la llum.” - Així sóc fill d'aquell tarat? - Em sembla que sí. - I li dec el no poder procrear. - També.

- Si encara em quedava cap dubte de la justícia dels meus actes avui s'ha esvaït per sempre. Quin paper tenia vostè allà? - Oficialment sols observava, ara bé, ningú no em va ordenar no tancar les portes. - Així va ser que vam poder arribar al líder. - Vagi a saber. - M'està sorprenent ... - Si pregunta pel meu nom, ho sento, s'haurà de conformar amb l'actual, Lirnur, he tingut tants noms que ja no recordo el primer.

- Així tenim un problema, a la nau hi ha un altre guardià i no l'he localitzat. - Entenc que no es puguin reconèixer, aquell vestit els tapava d'amunt a avall. Però com sap que hi ha un altre? - el cap li mostra un dels tentacles. - Veu aquest bony? - Sí. - Un sensor, indica la presència d'un guardià a poca distància, és per això que no ho entenc, sempre que estem junts el sensor es posa en marxa. - Ara també. - Sí. - Crec que sé que passa.

El segon treu un estabornidor i es dirigeix a la porta, obre poc a poc. Se sent com algú s’esmuny pels passadissos. – S’ha parat. – Crec que sé de qui es tracta, l’eliminaré. – Pot detenir-ho però no l’elimini. – Seria preferible. – Ho sento, em lliga un pacte. – Vostè mana. – Gràcies. Tinc una reunió amb el meu informador, ens reunirem els tres. – Quan? – L’avisaré. Procuri que no estigui la seva ombra. – Així ho faré.

Cap i segon surten de la sala i tornen al pont el segon parla apart amb el cap de seguretat, el cap parla amb el pilot. – Quant queda fins al proper planeta? – En tres jornades podrem enviar sondes, ara, jo no em faria gaires il·lusions, està massa a prop de l’estrella. – En el moment que confirmem dades adverses canvií el rumb cap al proper sistema. – A velocitat màxima no arribarem fins d’aquí a déu cicles. – Massa temps. – Pensa el cap. – En poques fases estarem enmig d’un batibull que no ens en sortirem.

El cap es retira al seu habitacle, encén el terminal i revisa els missatges, hi ha un del líder dels garants, - L’obre i a mida que el llegeix se li encongeix el cor. – Estimat i temut guardià principal, us prego vingueu en el meu socors. Un dels fidels ha posat en dubte que jo tracti amb un guardià i ha assegurat que ell si en tracta i reclama que us presentem. Com bé sabeu si en tres jornades no us presento la meva mort serà un fet.

El cap crida al segon al seu habitacle. – Digui. – Em temo que ja tenim una data, tres jornades, miri d’aïllar la zona on els garants fan les seves reunions, que els vigilants deixin passar qualsevol que s’identifiqui com a garant. – Què ha de passar? – Han reclamat al líder que presenti al guardià principal amb qui parla. – I vostè anirà a eliminar-ho? – Sóc jo.

El segon es mostra sorprès. – No pateixi, no l’he enganyat, després dels primers aldarulls vaig pensar que una manera de controlar-los era tenir el líder local dominat. Al no tenir ningú a sobre podia fer i desfer, havent-hi un guardià qualsevol acció havia de ser informada prèviament. – Entenc, un doble joc. Bé, sospito que hi haurà morts. – Sospita bé, l’altre guardià apareixerà també.

El cap tecleja alguna cosa al terminal. – Acabo d’enviar la confirmació al líder. També l’hi he enviat un senyal al meu informador, ens reunirem aquí en un fase. – Així doncs tornaré al pont si no l’importa. – Faci, però pensi una possible estratègia, ja que és el dia vull que sigui el punt i final. – Això m’ha sonat molt dur. – Ho és. – Fins després cap.

Un senyal al terminal portàtil indica al segon que ha d’anar amb el cap, quan entra a l’habitacle un sinar, que recorda vagament, l’acompanya. – Segon, li presento a Rouah, és un sinar del continent est, un especialista en passar desapercebut. – Crec que ens hem vist en alguna ocasió. – El sinar li respon amablement. – Potser, he coincidit amb algunes missions del servei secret, algunes vegades del mateix bàndol, d’altres en bàndols contraris. – Ara! Vostè és el més esmunyedís dels lladres industrials que és coneix! – Ho era. Ara, les empreses que em pagaven ja no existeixen.

El cap, sorprès per les paraules del segon, pregunta. – espero que això no sigui un problema. – Cap ni un, senyor, mai no el vam poder enxampar però mai no ens va causar cap baixa. – Crec que s’equivoca, va haver-hi un cas. – Indústries del Sud. Sí, el recordo, vam haver d’elegir, o el deixàvem anar i ens feia la feina bruta o el capturàvem i un traïdor els seguia passant informació.

El sinar es sorprèn. – Què vol dir? – Que l’estàvem veient i que vostè no era el nostre objectiu, era ell. S’havia venut a Indústries del Sud, els hi passava tota la informació que arribava a les seves mans. – I perquè no el capturaven? – Política de departament. – Doncs, aprofitant que tots som vells coneguts què els hi sembla si anem per feina? – Intervé el cap.

L’informador explica la situació, s’ha presentat l’altre guardià tot i que no l’ha pogut identificar perquè anava amb l’uniforme. – Això no serà problema. Ja l’hem identificat, és un dels membres del servei de neteja. – El càrrec ideal, sempre estava a prop i mai no l’identificava. Qui es fixa en algú que neteja? – No l’han capturat?

La pregunta de l’informador va acotar el cap al segon. – És l’únic que no s’ha presentat quan els hem cridat per revisar els habitacles. – No patim ara. – Intervé el cap. – Jo aniré a la sala, quan tots els garants siguin a la sala vull que la tanquin. – Quan haurem d’obrir-la de nou? – el cap no respon. – Senyor! Quan haurem d’obrir-la? – Quan li ho ordeni. – I si li guanya? – No em guanyarà.

El segon es mostra disconforme. – Sembla molt segur, senyor, espero que no s’equivoqui. – No m’equivoco, segon. Rouah li dirà si queda algun garant fora, els coneix a tots. Segon, tot i els meus dubtes ha estat un bon segon, Haurà de convertir-se en cap de la nau, és problema seu, però convèncer aquell parell de grins de laboratori per que un d’ells li faci de segon.

Creix sense remei

Mires les fotografies de fa uns anys, aquell petit farcell que portaves al braç dormia, plorava i embrutava bolquers, s’ha convertit en un belluguet que salta, crida t’explica històries, es fa mal, s’enfada, t’enfada, t’abraça i et fa un petó amb els morrets plens del darrer que ha menjat.

Avui, quan escric, la he deixada al col·legi amb el seu pastis d’aniversari, com sempre quan ja m’anava m’ha fet tornar per fer-me l’abraçada de rigor, per la cua d’ull he pogut veure com el de la furgoneta feia mala cara en veure’m recular.

No fa gaire encara havíem de pensar que era el que ens deia, avui s’explica perfectament. Fins i tot n’he viscut el seu primer desengany amorós. Em va colpir veure-la voler estar amb aquell nen i ell, amb veu ferma, dir-li al seu pare “Ja li vaig dir ahir que no la estimo.”.

Sí, l’he de reconèixer, em fa una abraçada i començo a liquar-me, directament, i tanmateix hi ha moments que t’has de posar, fer el cor fort i renyar-la quan en fa una de grossa. Sort dels moment en que t’infla d’orgull, quan amb molt pocs errors arriba a comptar fins a quaranta, quan identifica “la teva lletra” a l’alfabet, quan la sents cantar, emocionada, la cançó de les preti quiur.

Ja ho sé, quina bajanada de dibuixos, l’argument és una calca d’episodi a episodi, la coherència és una virtut inexistent; dimonis hiper musculats contra dues nenes de ... Deu anys? Potser dotze? I van i els guanyen. Però hauríeu de veure els seus ulls, aquella brillantor ho diu tot. I a la fi jo m’emocionava amb el Meteoro i el Simbad el marino, que es feia fort en estrènyer-se el cinturó, i quan les veig avui penso exactament el mateix que de les preti quiur dels nassos.

He vist els seus dibuixos passar de ser gargots incomprensibles a figures tremoloses, les seves paraules desmanegades a explicacions coherents, la he vist pujar a la bicicleta i prémer els pedals fins moure-la, la he vist pujar al tobogan mentre se’m feia un nus a dins i llençar-se sense por. I el seu somriure constant, les seves rialles, els seus ulls marrons il·luminats.

Creix sense remei, cada dia és una mica més independent, cada dia em necessita una mica menys. És un procés imperceptible, inevitable i a l’hora imprescindible. Cada dia hi ha un motiu per alegrar-me i un altre per patir. Avui, el dia que escric, farà quatre anys, és una nena gran, una mica més gran que ahir, més gran que fa un any. I això em recorda que jo sóc, també, una mica més gran, més gran que ahir, més gran que fa un any.

3426. Malediccions

El cap entra a una petita sala, el llum no està encès, tanmateix sap que no està sol. – Hola. – Hola cap. – Què sabem? – El líder està neguitós. – Per què? – No acaba d’entendre la seva posició, pensa que vostè, com a guardià, s’hauria hagut de posicionar davant l’oferta del segon.

El cap rumia un moment. – Ha dit que jo en sóc el cap i alhora un guardià principal? – No pas, tot i que hi ha alguns que ja sospiten. – Potser hauré de parlar amb el líder. – Penso que és més greu, alguns estan qüestionant al líder. – Això potser molt bo o molt dolent. – Jo diria que és molt dolent.

- Per què? – No són els més moderats quins dubten de l’eficiència del líder sinó els més radicals. – I quin és el problema? – Volen brega, passar a l’acció. – Valorem el que pot passar. Suposem que el líder decideix fer-los cas i radicalitzar la situació. – Segurament hi hauria un atac als parians o al segon o a vostè.

- Interessant, preferiria que el blanc fòssim nosaltres preferiblement jo, vull evitar víctimes innocents. - entenc. - Suposem que el líder no els hi fa cas. – Em temo que podria ser assassinat. – en aquest cas ens hauríem d’assegurar que no poden donar la culpa a ningú altre, i seria el final del garantisme. – Podria esdevenir una matança entre garants. – Sí, ho sé. – Intentaríem evitar-ho?

- Indubtablement. Quina altra possibilitat hi ha? – Que el líder fos forçat a renunciar. – Aquesta sembla menys perillosa. – No crec, el substitut seria el seu auxiliar i pertany a la corrent més radical, de fet va ser el responsable de l’enfrontament amb els parians. – I com és que el líder no va actuar en contra d’ell? – Crec que en sap alguna cosa del líder que no sabem la resta.

- Això ens obre una altra possibilitat. – No la veig. – Centris en l’individu aquest, vull saber tot el que sigui possible d’ell abans de presentar-m’hi. – Així ho faré. Acabarà el malson? – Encara no ha començat em temo. – També ho penso així. Adéu. – Adéu.

El cap surt de la sala i fa el recorregut cap al seu habitacle, una ombra es mou a distància darrera d’ell. El cap sembla no adonar-se, el seu cervell navega en foscos pensaments esbrinant les passes a fer en aquelles terres fonedisses. El segon, no pot sincerar-se amb el segon tot i que voldria, si els garants pensen en un atac abans d’hora perillaria la seva vida.

Fer que caigui l’actual líder i fer que el substitut el tingui a ell, al cap com a enemic, ell és un guerrer, no te problema en arriscar la vida, però el segon, és amic de parians, i això no li ho perdonaran els garants. L’ombra s’acosta encara més al cap, el cap segueix endinsat als seus pensaments, l’obra es llença a sobre el cap al temps que una fulla metàl·lica fa pampallugues amb la llum.

El cos de l’agressor cau a terra amb la fulla clavada al cos. – Sabia que vindries. – Li diu el cap. – L’agressor, esbufegant sang li pregunta. – Qui t’ho va dir? – Sabia que vindries per mi tan bon punt vaig veure la marca al teu tentacle, ets un guardià principal, com jo. – Maleït, jo també te conec. Però tu com em coneixes? – Sóc el mateix que et va marcar en la gran batalla, Recordes?. – Ets un traïdor. – És curiós, jo penso el mateix de tu.

Els guardians de la nau s’apropen a la carrera, - Senyor? Què ha passat? – M’ha atacat. On és el segon? – Ja arribo, senyor. – Prengui el comandament, s’ha d’anomenar un tribunal. – Un guardià adverteix. – És mort, senyor, ja no podrem jutjar-ho. – El protocol diu que els fets s’han d’investigar. – El segon intervé. – recullin les gravacions de seguretat de la zona i identifiquin el mort, cap, ho sento, l’han d’acompanyar al seu habitacle i li demano que no es mogui d’allà. – No s’excusi, és el seu deure.

Un guardià acompanya el cap fins al seu habitacle, el segon fa una crida urgent a l’assemblea per a formar el tribunal, fases després el tribunal examina les gravacions. – No hi ha dubte, el mort ataca el cap. – Diu un dels jutges. – De totes maneres em sembla sospitós que el cap es pugui defensar així. – El cap te formació militar, segons la seva fitxa. – Tot i que no consta que entrés en combat mai.

El president del tribunal assevera. – No estem jutjant la carrera del cap, estem discernint si hi ha motiu per procedir a jutjar-ho. – Per què? – Pregunta un altre jutge. – Què vol dir? – Sí, per què l’ataca? El cap ha estat prou curós en les seves decisions, no hi ha un ambient hostil cap a ell. – Molt em temo que això no el sabrem mai. Penso que hauríem de decidir si procedim.

Els membres del tribunal emeten el seu vot, tots menys un aixequen el tentacle esquerre, l’altre aixeca el dret. El president, seguint el protocol li pregunta. – Quin és el motiu de la seva discordança? – Crec que el cap hauria d’explicar el que sàpiga de l’agressor. – Això l’hi ho podem demanar en aquest moment. Algú està en contra?

Ningú no respon, el president demana al guardià que faci venir el cap, una estona després el cap és davant el tribunal. El segon també ha vingut, tot i que es manté apart. El president li explica al cap la situació. – Tenim una pregunta a fer-li, li vull recordar que, en aquest moment pot no contestar-la, tot i que podria ser contraproduent per a vostè, però si la contesta que sigui la veritat perquè si després es demostra que menteix, com ha de saber, seria delicte.

El cap respon al president. – Gràcies president, tractaré de respondre tot el que sigui possible i em permeti el meu càrrec. – Per quin motiu el mort el va atacar? – El cap rumia un moment. – Els hi adverteixo que hi ha una part que no puc explicar però intentaré aclarir-ho.

- Jo era un cadet, hi havia un grup clandestí que s’estava preparant per donar un cop d’estat, estaven ensinistrant un exèrcit molt nombrós, els superiors lleials organitzaren una operació de sabotatge. L’intent de cop es va portar a terme i va tenir un èxit parcial, des de llavors els que vam estar en aquella història estem en guerra, una guerra encoberta.

Un dels jutges, incòmode, pregunta. – I el mort? – Evident ment l’atacant i jo estàvem en bàndols oposats. – I en quin bàndol estava vostè? – En el dels bons, es clar. – No podria ser més explícit? – Pregunta el jutge, molest. – Ho sento, va haver-hi una treva on es va acordar que fins que no acabés la guerra ningú no ho explicaria tot.

El president pregunta al cap. – Vol dir que encara hi hauran més situacions així? – Potser una més, quedem dos guardians a la nau, no ens coneixem i no sabem si pertanyem al mateix bàndol, si ens acabem identificant com a aliats, haurem guanyat i portarem a terme el nostre objectiu final sinó un del dos morirà i el guanyador portarà a terme el seu objectiu final. – Pot explicar-nos aquests objectius finals? – Ho sento, encara no.

El president agraeix al cap la seva col·laboració i el tribunal torna a votar, es produeix el mateix resultat que la vegada anterior. – Potser voldria explicar-se. – Pregunta el president. – Crec que les explicacions del cap no són suficients ni aclaridores. Sóc conscient que estic en minoria però vull que consti la meva disconformitat amb la decisió del tribunal. – Aplaudeixo la seva actitud i així constarà.

El president dóna per tancat el cas i indica al segon que es pot aixecar la inhabilitació temporal del cap. – Bé senyor, ja l’ha sentit torna a ser el cap de la nau. – Bona feina segon, hi ha res important que m’hagi d’informar? – No res senyor. – Crec que haurem de parlar vostè i jo. – Quan vulgui. – Demà. – Demà parlarem senyor.

3426. Alternatives II

L’operador avisa al segon. – Senyor, una de les sondes amb càmera ha trobat senyals de vida animal. – És possible que sigui intel·ligent? – No crec senyor, sembla que mengin vegetals del terra, el problema és la mida. – Són molt grans? – com cent vegades més que un grangu.

El segon pren nota. – poden arribar a ser bones noticies. La boira, s’ha observat cap canvi? – Sembla que hi hagi un lleu retrocés. – I sota la boira, hi ha res d’interessant? – Res que detallar, la visibilitat és nul·la. – Gràcies. – El segon va a l’habitacle del cap. – Amb permís. – Endavant. – Els garants no semblen massa interessats, tanmateix els hi he donat dos fases per pensar-s’ho. – Ja veig, molt em temo que la seva jugada de deslliurar-se del problema no funcionarà.

El segon fa un gest d’assentiment. – Tanmateix hi ha un grup que estan prou interessats. – Sí? Ja saben tots els riscos? – Crec que sí, de fet sembla que és el que més les hi interessa. – Com va el sondatge, però? – Sembla que hi ha fauna autòctona. – Intel·ligent? – No, pel moment no. – Bé esperarem a veure que hi diuen els garants.

El segon es retira de nou al pont mentre el cap segueix treballant al seu terminal, un missatge privat apareix davant seu, és el líder dels garants: “Admirat Guardià Principal, voldria les seves indicacions respecte a l’oferta que ens ha fet el segon de la nau. Que la voluntat d’Unr ens guiï.”

El cap obre una resposta on hi escriu: “Com bé sap la meva funció és vigilar que el procés de teocratització es faci d’acord a les indicacions del gran líder, en aquest sentit la opció és vàlida per a les premises, a la fi començar sense la presència d’infidels és un gran avantatge. Com a cap us puc dir que l’oportunitat, tot i els riscos que comporta és prou interessant. Tanmateix és vostè qui ha de decidir. Què la voluntat d’Unr ens guiï.”

Després d’una llarga estona el cap rep un altre missatge: “Admirat Guardià General. Després de valorar-ho he arribat a la conclusió, si vostè no diu el contrari, que servirem millor a Unr si seguim la feina de captació de fidels dins la nau. Què la voluntat d’Unr ens guiï.”

El cap llegeix una vegada i una altra el text. – Aquest barrut em farà parar boig. – “Estimat líder local. Si així ho considereu no tinc res a dir. Què la voluntat d’Unr ens guiï.” – Merda! I tant que tinc a dir! M’hauria deslliurat de tots vosaltres d’una vegada. – El cap es comunica amb el segon. – Si us plau, vingui. – El segon arriba a l’habitacle. – Vostè dirà. – D’aquí a poc tindrà un missatge dels garants, rebutgen l’oferta. Voldria reunir-me amb els seus amics, els aventurers. – Vol que els convoqui? – Sí, a tots, d’aquí a una fase hi haurà prou temps? – Penso que sí. – Espero el seu avís.

El segon envia un missatge al seu conegut, una fase després es reuneixen tots, el cap i el segon arriben. – Bé senyors. – Diu el cap. – Vull assegurar-me que ningú de vostès baixarà al planeta enganyat. Així que els hi explicaré tot tant si ho saben com si no. La zona habitable és una plana al mig d’una serralada, la seva alçada sobre la superfície del planeta és d’unes tres mil passes, la temperatura s’ha calculat entre els sis freds i els vint calors i es calcula una capacitat màxima de mil individus.

El cap para un moment per copsar l’ambient. – Fins aquí les bones noticies. Ara els problemes. Sabem que hi ha fauna, desconeixem si n’hi ha carnívors, però els herbívors són cent vegades més grans que els grangus. I el problema més important, la plana està al peu d’una muntanya i per sobre una vall coberta per una boira altament tòxica, no sabem si pot pujar, pel moment saben que està descendent.

El cap espera a veure alguna reacció, però tots romanen en silenci. – Aquest és un viatge sols d’anada, quan la llançadora surti de la nau nosaltres ens anirem i vostès quedaran sols en aquest planeta. Es portaran un sistema de comunicació com el que ens informa de la sort de la resta de naus, però no tornarem en cap situació, si no és que ens diuen que hi podem baixar tots.

El cap mira als sinars. – Alguna pregunta? – Un sinar respon. – Quan podem baixar? – El cap fa un gest de sorpresa. – No els hi preocupa la boira? – No. – Per molt herbívors que siguin els animals poden ser molt agressius. – Els grangus també. – Hi tenen algun metge? – Un altre sinar parla. – Sí, jo. – I algú que no hagi perdut l’enteniment? No, ja veig que no. Segon si us plau que els hi preparin el transport. Senyors, jo ja no els veuré. Els hi desitjo tota la sort de l’univers.

Un parell de fases després una llançadora surt de la nau cap al planeta, la nau accelera per tornar al seu viatge, el cap i el segon observen en silenci al terminal l’entrada de la llançadora a l’atmosfera i l’aterrament. – Desitjo que els seus amics puguin establir-se sense problemes. – Jo també. – Marqui aquest planeta, han dit algun nom per a ell? – Anaktis. – Anaktis, l’antiga deessa de la fortuna, gran elecció. Que Anaktis els protegeixi doncs. – Així sigui.

Titella (Relats conjunts)

Relats conjunts: El pelele ( Goya 1791-1792)

Sí, sempre ha estat així, sempre hi ha hagut una persona, una dona més aviat, de qui he depès. La primera va ser la mare, tot i les seves constants queixes per la meva poca vàlua sempre estava a sobre meu, controlant tots i cadascun dels meus moviments, decidint per mi des de la roba, interior inclosa, fins les noies que més en convenien, es a dir la filla de la Manoli, la seva perruquera.

La filla de la Manoli, que també es deia Manoli, era una bona nena sempre i quan la seva mare i la meva fossin al davant, tan bon punt ella estava segura de no ser observada tots els afalacs i nyonyeries es convertien en una continu espai-temporal de retrets i ordres.

Així va ser com la Manoli i jo vam acabar casats, per l’església i de blanc, ella, com manen els cànons i la decència, bé, lo de la decència el deixarem en que era el que pensaven les mares, perquè verge no ho era, ella, jo sí, i si ho sé és perquè el paio que se la va tirar ho va fer davant meu, no perquè a ell li fes més morbo, de fet li va tallar una mica, era ella qui ho va voler així.

Durant els dos anys de matrimoni la Manoli va fer el paper de la mare a més del seu propi, em controlava els cèntims que portava, la roba que duia, amb qui parlava i que mirava a la tele, de fet es va entestar que m’havia d’agradar el futbol i em feia empassar els partits de Champions, lliga, segona, fins i tot em vaig haver de fer soci del club de futbol del barri.

Pel que fa a la vida sexual ella gaudia de les visites dels seus amants quan volia i sense necessitat de que jo no fos a casa, crec que lo del futbol te a veure amb que s’entenia amb bona part de la plantilla, tret d’un parell que en deia, ella, que eren maricons. No sé pas si n’eren d’homosexuals però per casa no van passar.

Un dia, en arribar de la feina, em vaig trobar la casa remoguda, no vaig a torbar a faltar gaire cosa fora de la roba d’ella, les maletes i la tele de plasma, a canvi em va deixar una nota: “Barrut: No et suporto més, me’n vaig amb el Paco, ell sí que és un home i no tu. Que t’aguanti la meuca de la teva mare.”

Com que no sabia que fer m’hi vaig anar a ca la mare, que en llegir la nota se’n va anar de pet a la perruqueria, a la nit la treia de la comissaria amb uns quants blaus i esgarrapades, clar que la Manoli, la perruquera, tenia un ull de vellut, un esquinç al braç dret i les empremtes dentaries de la mare a l’altre braç.

No vaig haver de patir per res, la mare va tenir cura de mi els tres anys següents, decidint per mi tot allò que era important, i allò que no ho era també, fins que li va arribar l’hora, pobra mare meva. Llavors va aparèixer la Xesca.

La Xesca era tot dedicació, es preocupava de la meva salut, tot i que fins llavors jo no havia estat conscient d’estar malalt, però ella sí, se n’adonà que em faltava ferro, que tenia poques defenses i que sempre estava refreda, fins i tot a l’estiu, la seva preocupació era tal que va parlar amb el meu cap perquè em posés en una sala on no hi haguessin fumadors ni aire condicionat, ni màquina de cafè. El meu cap va accedir sense problema, em va despatxar.

La Xesca llavors em va buscar una feina que no m’obligués a sortir de casa i així em vaig convertir en un tele-treballador, a l’empresa del seu germà, he de dir que mai no vaig saber quant guanyava, d’això es preocupava la Xesca que era l’administradora de l’empresa, jo sols revisava aquelles avorrides enquestes que els comercials omplien cada vegada que un client no els hi comprava res.

Però un dia la Xesca no va tornar, l’ordinador no es connectava amb la xarxa de l’empresa, al mòbil em van començar a arribar trucades dels empleats dient que ningú no havia obert l’empresa aquell matí, trucades a les que jo responia que no en sabia res, que jo sols revisava enquestes.

Algú va pensar que jo no deia la veritat perquè a les vint-i-quatre hores m’havien engarjolat i un advocat d’ofici m’informava que jo constava com a director general de l’empresa, màxim accionista i únic amb signatura per treure diners del banc. Sempre havia pensat que els papers que em feia signar la Xesca eren documentació interna de l’empresa.

L’advocat també em va informar que el germà de la Xesca no ho era i, pel que sembla, cardaven més que treballaven, si més no l’he d’agrair que no ho fessin a casa com la Manoli. Afortunadament el jutge va veure clar que jo era tan víctima com els treballadors i proveïdors, tot i que no vaig entendre perquè em va dir allò de “fer el favor de prendre les regnes de la meva vida d’una puta vegada”. També quin llenguatge per a un jutge.

De la Xesca em va arribar una carta de comiat amb segell de les Sheyselles, em deia que ho sentia, que m’estimava molt i que em cuidés i sobretot que no deixés d’abrigar al sortir de casa, fins i tot a l’estiu. Ara que recordo em va semblar estrany que la tele de plasma s’espatllés el dia abans i se la portessin a reparar, el problema és que no trobo el resguard per anar a buscar-la.

I aquesta és la meva vida, ja em diràs que et sembla. – La Bet se’l mira amb cara d’àngel. – No has de patir per res, amor, a partir d’ara jo tindré cura de tu i no deixaré que ningú no et faci mal.

D'erugues i papallones

Això és la meva col·laboració al Concurs de relats breus de terror d'Hesperia.cat

El més difícil va ser evitar que la mort li sobrevingués en separar-li el cap del cos, a la fi era un humà i volíem veure la seva reacció.

Però com que sóc així el primer intent va ser aquest (total, ja veus, una petita confusió entre caràcters i paraules.):

El metge va entrar amb cara de circumstàncies, el pacient no li treia l'ull de sobre. - Si us plau, doctor. Què em passa? - El doctor respirà profundament abans de començar. - Vostè sap què és una eruga? - Sí. - I sap què és una papallona? - Es clar! A què ve això ara? - Miraré d'explicar-li. Aquesta mena de tel que li està cobrint el cós l'està generant vostè. Està fabricant un capoll, com les erugues. - Què diu? I què em passarà? - No ho sabem, sols sabem que vostè no és humà i que es convertirà en un altre ésser. No pateixi, el cuidarem bé, sigui el que sigui. - El doctor sortí de la cambra, el só de la porta de seguretat retronà en l'edifici. - Doctor si us plau! No em deixi aquí!

I ja posats, que us sembla si seguim?

El director va a l'encontre del doctor. - Què em diu? Tota una troballa, no? - Sí, però no acabo de tenir al consciencia tranquil·la, pobre hom... el que sigui. - Au, va! Pensi que si no ho fem nosaltres el faran uns altres i a la fi sols volem observar un procés que no hem induït. - Sí, ja, no, si l'entenc ... - Pensi quan publiquem la investigació, una papallona humana! - Encara no ho sabem. - Està fent un capoll! En que pot convertir-se sinó? - No ho sé.

Un auxiliar esverat corre cridant cap a ells. - S'ha accelerat! S'ha accelerat! - Què diu? Que ja és un capoll! Ha estat un tres i no res! - Tots van a la sala d'observació, a l'altra banda del fals mirall una immensa bola de fils grisos comença a bellugar-se. La massa de fils es trenca i comença a sortir una massa grisenca coronada amb dos punts negres i el que sembla un orifici bucal.

L'ésser es gira cap al mirall mentre acaba de sortir del capoll, es recolza en la fràgil peça i aquesta es tenca en mil bocins a l'hora que salta l'alarma. - Sortim d'aquí diu el director. - Massa tard, la porta està bloquejada! - crida l'auxiliar. - Doctor! No m'hauria d'haver deixat sol. - El doctor està paralitzat de por, l'auxiliar es llença desesperadament contra la porta i el director intenta amb un afany ridícul tancar-se dins la taquilla.

La bèstia obre la boca en la seva màxima extensió i engoleix el doctor, després s'apropa a l'auxiliar que està estès a terra i es tapa la cara amb el braç mentre s'ofega en el seu propi crit. - Gana! Tinc gana. - Diu l'ésser per xuclar dins seu l'aterrit auxiliar.

El director agafa amb la punta dels dits la porta de la taquilla, prement amb tanta força que ja li comencen a sagnar, no sap el que passa fora, tan sols una remor estranya i alguns cops, després d'una bona estona es fa el silenci, un silenci aterridor, Per fi el só de la porta de seguretat que cau i una veu. - Surti a poc a poc! No faci cap gest brusc, l'estem apuntant. - El director deixa anar la porta que s'obre. Davant d'ell un policia armat apuntant-lo i una muntanya de terra, pedres i trossos de rajoles.

L'ajuden a sortir. - On és? - Pregunta el director. - On és qui? - El monstre! La bèstia que s'ha empassat el doctor i l'auxiliar! - Parla d'ells? - Li pregunta el policia mentre assenyala un munt d'ossos on ressalten dues calaveres. - I aquest terra? - El director s'enfila fins al cim i mira dins el cràter, una mena de llengua el lliga i l'arrossega entre crits a l'interior. Els policies lluny de fer res per alliberar-ho buiden les seves armes dins el clot i escampen la boira.

Avui fa cinc anys

(Nota prèvia: He canviat el títol (posava quatre en comptes de cinc) per un error atribuïble al meu mal sistèma de càlcul mental. Demano disculpes.)

L’onze de març del 2004 la meva companya i jo ens aixecàvem tard, érem a Portugal, a l’Algarve, una trucada de rutina a la feina ens va assabentar del que havia passat.

En aquell moment res no era clar i per als que no entenem era possible que els responsables fossin els terroristes d’ETA, tot i que allò era un canvi radical a la seva manera d’actuar.

Les primeres hores van ser de descontrol i angúnia tractant de parlar amb la meva germana que hi viu a Guadalajara i que sovint feia servir un dels trens. Un SMS ens va calmar. Tots bé. Ja a la tarda vam poder parlar.

Al dolor que provoca un fet així es va unir una perplexitat esborronadora, un govern, en qui havíem de confiar, ens estava insistint en que l’atemptat era cosa d’ETA malgrat les proves deien altra cosa.

Al dia següent la perplexitat es convertia en ràbia. BBC, RAI, Televisió alemanya, Televisió portuguesa, totes deien el mateix, Al Qaeda. TVG i TVE insistien desesperadament en l’autoria d’ETA.

La imatge d’Acebes contradient les evidències era ofensiva, tan ofensiva com va ser després la insistència per part dels mateixos de sempre en que tot era un muntatge. Una ofensa a la meva intel·ligència.

De la mateixa manera recordo amb ràbia les imatges d’un grapat de fills de la grandíssima puta escridassant les víctimes a l’entrada dels jutjats, acusant-los d’haver-los fet perdre unes eleccions.

Un grapat d’imbècils que ens volen fer creure que un líder en qui no creia ni el seu propi partit, recordem que li deien Bambi, havia organitzat una operació internacional. Que és pensen que som?

Avui vull recordar-los, recordar-los a tots i recordar l’ofensa que suposa oblidar que va passar aquell dia, més de dos mil víctimes directes, entre morts i ferits, a saber quantes víctimes indirectes entre familiars i amics. Donar-los a tots el meu condol pel que han passat.

3426. Alternatives I

El pilot crida al segon. – Senyor, estem dins de la distància de sondeig. – El segon, encara adormit pregunta. – Distància de sondeig? Perdoni’m però ara no n’estic ... – Sí, senyor, volia dir que podem enviar sondes a un planeta. – Ja, ara. Anem a veure, la distància de l’estrella està dins dels paràmetres? Te una rotació raonable? Disposa d’aire respirable i aigua?

El pilot respon aclaparat per les preguntes. – Si us plau, senyor, són massa preguntes de cop. La distància a l’estrella és acceptable donada la intensitat de la llum que genera, la rotació estimada seria el doble de la de Shan, la translació, tot i que encara no hem vist una complerta, sembla ser també el doble. Quant a l’aire i l’aigua i la temperatura mitja haurem d’esperar al que ens diguin les sondes.

Mentre el pilot s’explicava el segon ha revisat el protocol, les característiques del planeta entren dins dels paràmetres per enviar sondes. – Tenim algun altre planeta a l’abast? – Fa dues jornades vam superar un planeta gasós, amb satèl•lits, però cap d’ells dins dels paràmetres.

El segon revisa la documentació. – Cap ni un? Hem rodejat el planeta? – Hem tingut una visió total del seu diàmetre, tots els planetes eren massa petits, sense pràcticament rotació i la translació els deixava a l’ombra massa temps. – D’acord, redueixin velocitat pel llançament de sondes.

Mentre el pilot executa les ordre el segon va a la cerca del cap, el localitzador el situa a la plataforma d’esbarjo, no és un lloc habitual pel cap, més donat a estar en el seu temps lliure al seu habitacle o a la sala de documentació. El segon, intrigat, decideix no comunicar-se amb ell fins no trobar-lo.

Quan el veu està en companyia d’un sinar que ha vist sovint entre els garants. Pensa que és preferible no posar al cap en un compromís en aquell moment, el crida amb els transmissors. – Cap? – Sí segon? - Senyor, bones notícies, crec, tenim un candidat a l’abast. – Des de la seva posició pot veure com el sinar es fa fonedís pels passadissos de la zona.

El segon surt a l’encontre del cap mentre mantenen la conversa. –Quines probabilitats hi ha que sigui viable? – Pregunta el cap mentre emprenen el camí cap al pont. – Voldria dir que moltes, però la distància de l’estrella és el doble de la de Shan, si està al periheli serà molt fred, potser massa.

- I si està a l’afeli? – Pregunta el cap. – Dependrà de l’excentricitat i e la inclinació, però hi haurien més possibilitats que fos un bon candidat. - El cap calla per una estona. – Veig que haurem de parlar aviat. – Crec que sí, senyor. Em permet una pregunta? – Digui. – Qui és el sinar amb qui parlava? – Un vell amic. – L’he vist sovint amb els garants. – Sí, li ho vaig demanar jo. – Un espia?

El cap es gira cap al segon. – Espia és una paraula molt lletja. Informador, sols m’informa, no actua. – És un guardià? – No pas, però li pregaria que pel moment no em pregunti més, la seva missió és molt arriscada. – L’entenc. Sap? Trobo que aquesta situació m’hauria de resultar incòmoda, però resulta que m’agrada.

Cap i segon arriben al pont, cadascú ocupa el seu lloc, el segon ordena el llançament de les sondes, és el primer coet de sondes que s’envia, una vegada arribi a l’atmosfera del planeta deixarà anar les diferents sondes que s’estendran al voltant del planeta i iniciaran un lent descens registrant la densitat i composició de l’atmosfera fins arribar a una hipotètica superfície, allà faran un anàlisi del terra i acabaran la seva feina.

Unes fases després del llançament arriben les primeres dades, l’ordinador va recollint les dades fins que salta una alarma, la primera sonda ha tocat terra, la temperatura a la superfície és de més seixanta freds. – Esperem que sigui una muntanya.- Diu el cap. – I molt alta. – Afegeix el segon.

A mida que arriben més sondes a la superfície es va dibuixant un paisatge molt extrem, amb diferències importants d’alçades. Una altra alarma apareix als monitors. Un augment de la pressió i la densitat del mitjà indica l’existència de masses líquides, masses que es pot identificar sense dubte amb aigua. – Caldria esbrinar si és acceptable per a consum. – També la podríem tractar. – Preferiria no haver de fer-ho.

Al final de la jornada l’ordinador emet una recomanació, tan sols hi ha una zona on s’hi podria establir una població petita, un espai insuficient per a tot el passatge. – Temps perdut. – Potser podríem oferir-lo als garants. – El cap mira al segon incrèdul. – Deixar-los aquí? Deixaria que establissin aquí la seva societat teocràtica? – Ens estalviaríem un problema a la llarga.

El cap rumia un moment. – Operador, que l’ordinador calculi les possibilitats de supervivència d’un grup de ... cinc-cents sinars? – diria que en són menys, senyor, potser quatre-cents. – els dos càlculs. – Rera una estona de processament l’operador dona el resultat. – Senyor, hi ha un factor aleatori. – Expliqui’s. – La zona localitzada permetria una colònia d’uns mil individus, el terra permetria el cultiu de bogs, tot i que la temperatura podria oscil•lar entre el 6 freds i els vint calors. – I el problema?

L’operador atansa un document al cap. – No sabem si la boira que està a les valls al peu de la plana són estàtiques, el que sí sabem és que són absolutament tòxiques, si pugessin sols podrien sobreviure dins edificis estancs. – Què pensa segon? – Jo els hi plantejaria, sense amagar-los res, però els hi donaria l’opció, podríem deixar-los un parell de llançadores per fer-les servir de refugi mentre s’acaben d’establir. –El cap no respon, està rumiant. – Em sembla una bona opció, faci les gestions. – D’acord senyor. – El segon surt del pont i es dirigeix a la cerca del líder dels garants.

El líder està al seu habitacle, rodejat d’un grapat de garants, el segon se n’adona que el líder no porta transmissors, la xerrada haurà de ser a través dels tentacles i els hi ofereix. El líder els rebutja i un dels seus, que si porta transmissors, parla al segon. – El líder no te contacte directe amb cap subaltern si no és a través meu. Digui el que ha de dir.

El segon, que coneix les dèries dels garants, respon altivament. – Jo no sóc un subaltern, portava una oferta per a vostès, però si el vostre líder no vol tenir contacte amb mi diré al cap que no heu acceptat. – L’ajudant del líder li transmet el que ha dit el segon, el líder assenteix i ofereix els tentacles al segon. – Vostè dirà. – Durant una bona estona el segon li transmet tot el que saben sobre el planeta. – I hem pensat que potser als garants els hi interessaria.

El líder rumia. – Ja, i digui’m, si declinem la seva oferta que faran? – No ho sé, potser si trobem algun grup que vulgui intentar-ho ... – Li oferiran als parians? – Potser. – I si li dic que no m’ho crec? – Miri, m’és el mateix si s’ho creu o no, li he dit tot el que sabem, els hi ho hem ofert, pensi-ho, parli-ho amb els seus. Dues fases, dins de dues fases ens ha de dir sí o no. – El segon abandona l’habitacle sense ni acomiadar-se.

Pel camí va rumiant. – Què n’és de caparrut, de desconfiat, de ... – Un sinar el crida. – Segon! – Sí? Ah! Hola. – Hola segon, i felicitats pel càrrec. – No ho sé si m’he d’alegrar. – Escolta’m ens ha arribat el rumor que hi ha un planeta habitable. – Hi ha una zona habitable, amb riscos, molts riscos. – A nosaltres potser ens interessaria. – Els hi hem ofert als garants. – També ho sabem. – Com és que els parians esteu interessats? – No! No pas com a parians, som un grup on hi ha parians i no parians, la majoria som tècnics i científics, i tenim ganes de tornar a respirar aire no enllaunat, tot i que sigui perillós. – D’acord, esperarem la resposta dels garants, i li comentaré al cap. Quants sou? – Dos-cents. – Prenc nota.

3426. La posta, II

El candidat truca a la porta del cap. – Endavant. – Perdoni senyor, però és que estic esperant el segon fa ja una fase que l’espero. – Ha mirat de comunicar-se amb ell al seu habitacle? – Sí, però no respon ningú. – El cap crida un tripulant. – Senyor? – Saben alguna cosa del segon? – No.

El cap activa el canal de comunicació general. – Parla el cap de la nau. A partir d’aquest moment i fins que el segon estigui recuperat el seu lloc l’ocuparà el sinar que l’ha acompanyat aquestes jornades. Si algú en te notícies del segon que ens les comuniqui. – El cap tanca el canal de comunicació. – Segon, està autoritzat per obrir l’habitacle de l’antic segon. – Com vostè ordeni, senyor.

El nou segon i el tripulant surten de l'habitacle del cap i entren a l'habitacle de l'antic segon, l'habitacle no te senyals d'haver estat fet servir pel seu usuari en les darreres fases. Sona la alarma, el segon cerca informació al seu terminal de mà mentre surt al corredor.

Pel camí s’uneix al cap. – Senyor, sembla que han trobat una femella ponent en una de les zones d’oci, podria ser l’antic segon. – Ja han arribat els serveis mèdics? – Sembla que sí, que són ells els que han engegat l’alarma. – Esbrini on el porten. – El segon manipula el terminal. – A la zona de posta, em diuen, però, que està molt malament.

Tots dos s’encaminen a la zona de posta, una de les bodegues de la nau especialment habilitada per l’ocasió tot i que encara no s’havia fet servir. Al centre una piscina preparada per rebre els ous de les femelles, als costats jaços on les femelles romandran fins acabar la posta.

Al fons, rodejat pel personal sanitari, l’antic segon agonitza mentre pon els darrers ous. El cap se li apropa i seu al seu costat. – Hola amic. – Hola senyor, ho sento el meu cos s’ha avançat, no he pogut acabar de formar el meu substitut. – No pateixi ara. – Cap, senyor, vull preguntar-li una cosa en privat.

El cap es treu els transmissors i li treu a l’antic segon, uneixen els tentacles i enraonen sense que la resta dels presents pugui entendre’ls. – Cap, és vostè un guardià principal? – Veig que els rumors continuen ... Sí, sóc un guardià principal. – Rebel o lleial? – Això és més difícil, sóc lleial als meus principis. – Va rebel·lar-se contra el gran líder dels garants?

Després de sentir la resposta del cap l’antic segon separa els seus tentacles i tanca els ulls. – S’ha acabat. – Diu un dels sanitaris. – Quants ous s‘han salvat? – Pocs. On va començar a pondre no hi havia pràcticament ningú. – Quan se’n portin el cos que m’informin del nínxol. – Així es farà. – Vull parlar amb el metge. – És allà a l’entrada.

El cap i el segon s’apropen al metge. – Senyor. Sento lo de l’antic segon. – Nosaltres també. Voldria saber, com és que s’ha avançat tant? – No li puc dir del cert però la manca de gravetat, l’aire de la nau ... podrien influir. – Què fem llavors? – Jo ordenaria que vinguessin totes les femelles, ja. – Metge, en aquest tema és vostè qui mana. Segon, passi avís i envií patrulles de recerca.

El segon envia l’ordre pel terminal, amb el cap tornen al pont, durant tota la jornada les patrulles cerquen possibles femelles sorpreses per una posta abans d’hora, a la zona de posta van arribant moltes que encara no han començat a pondre però de tant en tant apareixen d’altres que ja estan en procés.

El cap i el segon s’apropen al cementiri, una immensa paret amb tot de nínxols, un d’ells rep el cos de l’antic segon. – El trobaré a faltar. – Diu el cap. – Era un bon sinar, capaç de fer les preguntes adients en el moment adient. – Espero fer-ho tan bé com ell. – Segon, ens queda molta feina per davant. Voldria que tingués clara una cosa, m’ha de preguntar tot, des dels seus dubtes fins allò que sembli evident.– I si li faig una pregunta incòmoda? – M’ha de fer preguntes incòmodes.

El nínxol ja és tancat. – Fins sempre, amic. – Cap i segon surten del cementiri. – Com va la posta? – Totes les femelles són ja a la zona de posta. – Mortaldat? – El metge preveu un dotze. Pel moment sols tenim sis casos. – És molt optimista, el metge. – Està aplicant intervencions en els casos de risc, amb molt d’èxit per cert. – Tenia entès que eren arriscades. – Hem tingut sort, aquest metge porta moltes postes a la seva esquena.

El cap acota la vista. – Llàstima, per a l’antic segon no va estar a temps ... Disculpi, no vull menysprear-lo. – Em faig el càrrec. – Per cert, quan hagi d’anar a les seves reunions amb els parians li pregaria que m’avisés amb temps. – Crec que li hauria d’explicar que no en sóc de parià, estava allà com a convidat.

El cap es mostra una mica sorprès. – Em va semblar, no sols que ho fos sinó que era algú amb una certa preponderància. – Veurà la meva relació amb els parians és llarga, de fet els he estudiat des de fa molt de temps. Vaig començar amb la meva tesi de final d’estudis, he dedicat tant de temps que de vegades recorren a mi quan volen saber dades de la seva pròpia història.

El cap, encuriosit, li pregunta. – I què els hi explicava? – Curiosament el moment en que els garants es van escindir, el perquè i el com. Estan preocupats, la majoria d’ells són gent amb estudis, poc donats a dogmatismes, però el fet que els garants naixessin dins el parianisme els amoïna. – Coincideixo amb ells que és un moment que no acabo d’entendre.

El segon li replica. – Pensava que un guardià principal tenia una visió ja feta del tema. – El cap es mostra contrariat. – Què insinua. – Res, cap, afirmo. Vostè és un guardià principal. Sé llegir les vibracions dels tentacles. Sols no he acabat d’entendre la darrera resposta, la similitud entre les vibracions “el vaig matar” i “el vaig defensar” no m’ha permès saber si puc confiar en vostè una vegada trobem un planeta.

El cap vibra rient. – Així que no sols ha estudiat el parians. – No sols, senyor. – Bé, puc comptar amb vostè durant el viatge? – Sí. – I digui’m, on serà vostè al arribar, amb mi o en contra meu? – Senyor, jo no en sóc un guardià com vostè, però fins que no esbrini on serà vostè no decidiré si li puc dir. – No l’acabo d’entendre.

El segon s’explica. – Si pensa seguir les ordres del gran líder i jo estic en contra i li dic, estaré en desavantatge, passaria el mateix si pensa acabar amb el garantisme i jo n’estic a favor i li dic. Sols li puc dir si el nostre objectiu és comú. – Però vostè no és garant. – Està segur?

El cap rumia un moment. – Seria un canvi qualitatiu important, els garants acostumen a ser més planers, fora dels guardians, i acaba de dir que no ho és. – Cert, però tot canvia. – No li puc respondre ara, però em comprometo a dir-li abans no trobem un planeta. – Espero que la paraula d’un guardià sigui encara fiable. – Ho és. – M’agradaria també saber que va passar. – També li explicaré, no pateixi. - El segon s’encamina al pont mentre el cap entra al seu habitacle, El cap escriu a la seva consola.

Entrada de diari: Avui he perdut el meu segon, no ha superat la posta. El nou segon em preocupa, sap molt dels garants, i dels guardians, tot i que diu que no és un de nosaltres no n’estic segur que no m’estigui enganyant. Va ser un gran error no acabar la batalla amb la mort del bàndol perdedor, hores d’ara sabríem que fer.

Rubianes

Se n'ha anat, la seva malaltia li ha guanyat la batalla, ens l'ha guanyada a tots. Sabia de la seva malaltia, sabia que el tabaca que mai no l'havia abandonat se l'havia menjat per dins. Tot i això no he pogut evitar sentir un buit a dins en sentir la notícia.

No vull fer un panegíric, sols vull dir el que sentia en veure'l, en escoltar-lo mes aviat, les seves frases brutals, la seva capacitat per saber dir allò que s'havia de dir, sense vendre's al maleït políticament correcte.

És curiós, he estat pensant quin gest era el que se li podria associar, quina era la seva característica que l'identificava i sols se m'acudeix una, ell. No tenia un acudit repetitiu, no tenia un gest que no pogués tenir qualsevol, però sabies que després de sortir ell tot seria diferent.

Amb ell vaig riure de la manera més bèstia que he rigut mai, perquè una entrevista al Pepe Rubianes era un show del Pepe Rubianes. Em perdut molt més que un actor o un humorista, hem perdut tot un paiaso, hem perdut el Pepe Rubianes.