divendres, 27 de febrer del 2009

3426. La posta I

El segon truca esverat a la porta del cap. – Senyor! Si us plau! – Què li passa? Algun problema amb els garants? – El garants? Ah! No, senyor, ja fa unes quantes jornades que van acavar el càstig, i com el líder continua tancat ... No, el problema és que s’apropa la posta.

El cap es mira la segon incrèdul. – La posta? Perdoni però ni de lluny ha passat un cicle des de que els grangus van fer la posta. – La dels grangus no, senyor, la nostra. No ha notat res al cos senyor? – No ... jo ... Vaig tenir un accident, no sóc fèrtil, ni com a mascle ni com a femella. Algun tripulant és femella en aquesta posta? – Em temo que jo, senyor, l’he sentit en aixecar-me. – Ja ... quantes vegades ha estat femella?

El segon abaixa els ulls. – És la primera vegada, senyor. – Merda. – Perdó. – No, no s’ofengui, és que la primera vegada és crítica, l’índex de femelles mortes en la primera posta és del cent vuitanta sobre dos-cents cinquanta-sis. – Ho sé senyor, havia pensant en una intervenció. – Una posta quirúrgica? El risc és similar.

El cap rumia un moment. – Sé que el que li diré ara és molt dur però haurà de formar algú per que el substitueixi en cas que no superi la posta. – Ja n’havia pensat, senyor, però dins la tripulació no tenim ningú amb el nivell d’estudis requerit. – I entre el passatge? – Quatre sinars, un d’ells el coneixem, és aquell parià ...

El cap assenteix. – De bon principi em sembla un bon candidat, que em diu dels altres? – No els conec, sols tinc la seva fitxa, amb quinze jornades no se m'acudeix com elegir-ne un i formar-lo. - formi'ls als quatre, jo faré la elecció. - I si no en volen? - reuneixi'ls i els miraré de convèncer.

El segon ha reunit els possibles candidats a una sala, el cap entra. - Salutacions senyors, suposo que el segon els hi haurà posat en antecedents. - Sí senyor. – Doncs així es tracta que facin les preguntes que vulguin. – El parià s’aixeca i li pregunta al cap. – Com és que no hi ha a la tripulació ningú qualificat?

El cap mou el cos. – Això és el que m’agradaria saber a mi, es suposa que haurien dos possibles substituts, tanmateix ara ja no podem reclamar. No creu? – D’acord, però la tripulació acceptarà l’entrada d’un estrany? – El càrrec de segon no és pas dins la graduació de la tripulació, el segon és elegit pel cap i ha de tenir una preparació que no cal per la resta.

Un sinar comenta. – Jo no he format part mai de cap tipus de transport, tot i que els meus estudis avalarien la meva capacitat sempre he treballat dins un laboratori. Francament li oferiria tot el meu ajut per resoldre un problema puntual però no em veig amb cor de donar ordres a ningú. – Mai no ha tingut ningú a les seves ordres? – Sí, però era algú que estava aprenent, és diferent.

El cap guarda silenci un moment. – Lògicament no puc obligar ningú a acceptar el càrrec, voldria que s’ho rumiessin, el lloc de segon és vital, no és el que li porta els papers al cap, és una segona opinió, és un substitut del cap si aquest no està en condicions. Sé que és molta responsabilitat però si ens quedem sense segon tindrem problemes. Facin servir aquesta jornada per pensar-ho, demà, si es veuen amb cor els esperem aquí. Gràcies.

La següent jornada sols es presenta el parià, el segon pensa que el cap no podrà elegir gaire. - Més val que el candidat sigui l’adient o que el dia de la posta sobrevisqui. – Recorda la nit, ha trobat tres mascles preparats, i l’han inseminat, creu. Encara queden catorze jornades, i els prop de tres-cents ous que esperen dins seu han de tenir una oportunitat.

El dia transcorre amb normalitat, el candidat es mostra atent a les explicacions, fa preguntes adients i no intervé quan el cap i el segon parlen si no li pregunten directament. El segon pensa que potser tindrà un bon substitut. Al final de la jornada acorden anar a tastar un bon plat de grangus en un dels menjadors de la nau.

El segon es deleix amb el seu plat de pota de grangus, el candidat pregunta. – Coneixia el cap d’abans? – No, fins que no vaig ser contractat no el vaig conèixer. – Pensava que cap i segon eren uns càrrecs estables. – El seu segon anterior va morir, crec que te a veure amb el seu accident. – Accident?

El segon deixa el menjar. – Pel que sembla van tenir un accident, el segon va morir i el cap va perdre la capacitat de procrear. – Vol dir que hores d’ara no és ni mascle ni femella? – Exacte. – Li ha explicat com va ser l’accident. – No, tampoc no li he demanat. – Ja ... Sap? Conec un cas semblant, però no va ser un accident ... Va ser fa uns anys a l’illa del fred, els garants havien format un cos de guerrers, els guardians principals, tots ells esterilitzats ...

El segon es mostra interessat per la història. – Insinua que el cap podria ser un d’ells? – No ho sé, és una possibilitat, però si ho és el que no sabem és de quin bàndol. – Bàndol? – Sí, veurà, es diu que un grup es va rebel·lar contra el líder suprem, fins i tot diuen que el van matar. – Fins on jo sé, aquest líder era viu abans que aquesta nau iniciés el viatge. – O no, imagini’s que l’haguessin assassinat però els seus asseguressin que continués viu i donessin consignes en el seu nom.

El segon rumia un moment. – Quina seria la seva percepció respecte al cap? Seria un dels rebels? Seria un dels lleials? No tindria res a veure? – El candidat calla un moment. – Crec que te alguna cosa a veure, francament, preferiria que fos un dels rebels però podria ser un dels lleials. – Vostè ha demostrat menys ràbia cap als garants que el cap. Com pot pensar que pot ser lleial?

El candidat vibra un somriure. – Són dues organitzacions antagòniques en l’objectiu però similars en l’operativa, infiltrats que informen, altres que boicotegen, altres que simulen boicotejar, dobles, triples, quàdruples jocs ... – I com sé que vostè no està en el joc? – Sóc un mascle aquesta vegada, no sóc estèril. – L’hauria de comprovar. – L’entenc, però no podrà ser avui, ho sento, m’he compromès per aquesta nit amb una altra femella i els mascles sols podem inseminar una vegada cada jornada.

El segon insisteix. – Demà? – Sí, demà és factible. – I com és que s’ha fet parià? – No en sóc, ho sento, sols estava escoltant, tinc amics parians, però no va amb mi tota la seva filosofia. – Crec que el cap creu que ho és. – Demà li puc aclarir, si vol. Entengui’m, no m’ofèn que algú s’ho pensi però si no ho sóc no ho sóc. – L’entenc. Bé, va sent hora de plegar, els sopar ha estat molt bo i la conversa interessant, però m’esperen uns mascles. – Sí, a mi també m’esperen, ja ho he dit abans. Fins demà. – Fins demà.

Segon i candidat es separen fins al dia següent. El segon rumia sobre el que li ha explicat el candidat, tot aquest entramat el neguiteja, sempre ha estat un sinar molt planer, a la fi els sinars camperols mai no han estat interessats en intrigues i ell és descendent de camperols, cultivadors de bogs i marnagues. Ha d’apurar el pas per arribar a la cita, els mascles acostumen a estar molt neguitosos, ho sap per experiència, quan el líquid semínic fa pressió angoixa molt.

dimarts, 24 de febrer del 2009

3426. En el nom de Unr

Un sinar cerca el cap, l'apropen a la porta del seu habitacle, el guardià truca a la porta, aquesta s'obre. - Cap, aquest sinar pregunta per vostè. - Sí, l'esperava, passi si us plau. - el sinar entra i la porta es tanca. - Qui era guardià? - Pregunta el segon. - No ho sé, ha preguntat pel cap i el cap l'ha fet passar.

El segon sent que alguna cosa no va bé. - Avisi'm quan acabi l'entrevista, he de parlar amb el cap. - El segon es torna al pont, després de comprovar que tot es en ordre escriu alguna cosa a l'ordinador, està neguitós, pensa que el cap pot estar cometent algun error de judici, el seu cervell es debat entre la lleialtat i els seus principis. – Potser hauria de parlar clar, no em queda massa temps. – Pensa.

El guardià l’avisa que el cap ha acabat amb la visita. Torna a l’habitacle del cap. Truca i el cap el fa passar. – Senyor, tinc un dubte respecte el que parlàvem l’altre dia. – Expliqui’s – M’ha semblat, i prego que em disculpi si m’equivoco, que te una actitud molt bel·ligerant respecte als garants. – Ho diu per la conversa amb el seu líder? – No pas, tot i que va ser molt dur, em refereixo als comentaris que va fer després, vull dir. Com vol impedir-los que aconsegueixin adeptes?

El cap se’l mira amb ironia. – Com ho faria vostè, segon? – No ho sé senyor, el que si sé és com no voldria fer-ho. – Molt bé, com no voldria fer-ho? – No voldria veure’m en mig d’una matança, d’una operació encoberta per desacreditar-los si això suposa que hi hagin víctimes, més si en són innocents. – Suposem que decideixo portar a terme una acció així, què faria?

El segon es mostra espantat. – Si us plau, senyor! Això m’obligaria a prendre una decisió ... – Sí? – M’hi hauria d’oposar a la seva decisió. – Una posició aclaridora i em sembla correcta, però no s'ha de preocupar per mi hores d'ara, el que estic fent és intentar d'assegurar-me que no se m'avançaran, que no tindrem problemes greus. - De sobte sona l'alarma.

Una veu els avisa. - Hi han altercats a la zona d'activitats. - El cap i el segon corren cap a l'ascensor, baixen fins la planta d'activitats on els hi espera el responsable. - Són els garants, senyor, els parians estaven fent una de les seves xerrades i els garants van entrar per impedir-los-en.

El cap mira al segon, torna la mirada cap al responsable. - No entenc que hi fan els garants aquí. - Tenen autorització per fer servir la zona després dels parians. - Què han fet els parians? - M'han cridat i s'han posat a raser. - Han agredit algú? - No, però el líder no vol parlar amb mi, diu que no parla amb subalterns. - Podem treure els parians? - ja són fora. - D'acord després parlaré amb ells. Gràcies.

El cap es gira cap al segon. - Què faria vostè? - Intentaria parlar amb el lider. - I desacreditar el responsable? No, ja vaig avisar el líder, és hora de posar ordre. - Responsable tanqui les entrades i avisi tots els que tenien un temps cedit que se'ls hi rescabalarà pel temps d'avui.

El cap va a parlar amb els parians mentre la porta es tanca darrera d'ells. El segon el segueix neguitós. - Els parians esperen en silenci, el cap comença a vibrar. - Em dol el que ha passat, i em dol perquè malgrat volia avançar-me a incidents així no he arribat a temps. Penso fer que quedi clar que no es pot repetir una acció així. Els garants romandran tancats fins que es mostrin dialogants.

Un dels parians se li adreça. - Disculpi cap, però no crec que així aconseguim res, són fanàtics, estar tancats els enfortirà, a més no ens ha passat res, li prego que els deixi anar. - A vostè el conec. No va ser qui volia veure el meu habitacle? - Sí. - Em sembla lloable la seva actitud, però si els hi deixem passar la propera vegada serà pitjor, cregui'm, sé del que parlo.

El parià li pregunta. - Hi ha alguna manera de fer-li canviar d'opinió? - Te alguna proposta? - Un judici públic. Per a ells serà més dur veure's reprovats per la població que estar tancats. - Segon, com és que no se'ns ha acudit aquesta idea? - El segon, contrariat respon. - Ho sento, senyor, no he tingut temps de reaccionar. - Doncs jo si l'havia pensat, però no estic tan segur del resultat com vostè. Tanmateix ho provarem.

El cap es dirigeix al responsable. - Que entri un escamot i els condueixin a tots a la plaça central, treguin els transmissors a aquells que en tinguin, ja se'ls hi tornaran al judici. - El cap s'acomiada dels parians. - Ens veurem en unes hores a la plaça. - Allà hi serem.

Ja a la plaça, amb tot el passatge present, comença el judici. Els garants són a la vista de tots, lligats i sense transmisors, tres membres de l'assemblea fan de tribunal. El cap s'adreça al tribunal. - Senyors, aquest grup ha volgut apropiar-se d'una zona de la nau per a ús exclusiu, contravenint les normes de la nau i amenaçant a passatger que feien ús de la concessió donada. Hauria volgut ser més dur però els afectats m'han demanat benevolència.

El cap mira directament al lider dels garants. - Avui els deixo sota la justícia civil, la propera vegada no tindré miraments. - El cap torna a mirar al tribunal. - Espero justícia. - El cap es retira, el segon li segueix. - Senyor, de veritat creu que el judici no els afeblirà? - Potser ara sí, però si els deixem tornaran.

A la consola del cap arriba el veredicte, els garants hauran de treballar netejant la zona dels grangus durant quaranta jornades, al iniciar cada jornada se’ls hi llegirà la sentència, el líder però romandrà aïllat durant cent jornades, no podrà vibrar amb ningú, no podrà escriure ni podrà llegir res que no passi primer pel cap de la nau.

El cap se sent cofoi, te al líder dels garants sota el seu control. Dóna ordres de tancar-lo en una zona aïllada, anomena un parell de guàrdies de la seva confiança, ningú més entrarà allà fora dels guàrdies i ell mateix.

És de nit segons els cronòmetres, fora no hi ha dia ni nit, porten ja moltes jornades de viatge i encara estan lluny, molt lluny del primer objectiu. El cap camina sol, entra a la zona restringida, s’identifica i accedeix a l’habitacle on està el líder dels garants. Li ofereix els tentacles, sense transmissors.

El líder, amb desgana, accedeix a vibrar. – espero que estigui còmode, dins la situació es clar. – Si més no tinc on allitar-me. Què vol? – Tenir una xerrada tranquil·la amb vostè, explicar-li algunes coses que sols vull que vostè sàpiga. – I que farà si les escampo? – No res. No necessito fer res si vostè explica res, a la fi vostè mateix s’ha fet poc creïble.

El líder se’l mira amb ràbia. – Per què? – Perquè no esta seguint les normes del gran líder, perquè vostè vol instaurar ja, aquí, l’estat diví, i s’equivoca. El gran líder va dir que hauríem de fer-ho una vegada trobéssim un planeta habitable. – Com ho sap vostè tot això?

El cap es tensa. – Com pensa que ho sé? Inútil! La consigna era fer que la gent confiés en nosaltres, evitar la confrontació, fer que fins i tot els parians s’apropessin a nosaltres. Som els garants d’Unr i com guardià principal li ordeno que quan surti d’aquí no torni a crear-me problemes, sap que tinc autorització del líder suprem per acabar amb qui ens barri el pas.

El líder mira el cap amb por. – Li prego em perdoni, guardià principal, si ho hagués sabut ... – Si m’hagués escoltat ho hauria sabut. Deixi-ho, ha estat una relliscada, aquestes cent jornades li serviran de coartada per canviar d’actitud. Li deixo el Llibre, és un tractat de zoologia, entén? No és el nostre Llibre, Li queda clar? – Sí, guardià, és el Llibre de zoologia, no pas el llibre dels garants. – Que descansi. – Gràcies. – El cap abandona l’habitacle i es torna al pont.

divendres, 20 de febrer del 2009

3426. Qui va dir que èrem racionals?

El cap s’aixeca esverat, les vibracions al seu llaç indiquen que hi ha una situació d’urgència. Es posa els comunicadors i crida al segon. – Que passa? – La població, senyor que s’ha esverat. – Per quin motiu? – Els habitacles els hi semblen molt petits. – I l’assemblea? – És al capdavant. – Digui la població que vaig cap allà.

El cap surt del seu receptacle, recorre el passadís fins arribar a un dels ascensors i baixa fins a la zona reservada a la població. Tan sols sortir ja es troba tot el passatge esperant neguitosament. S’apropa al segon. – Ja estic aquí, vaig a mirar de calmar els ànims.

Regula el seu transmissor per transmetre les seves vibracions a tothom. – Si us plau. Voldria que m’escoltéssiu un moment. Sé que els habitacles no són, ni de lluny les vostres llars, sé que totes les comoditats que en teniu no hi són. Però heu de fer-vos el càrrec que estem en una nau, que no tenim tot l’espai que teníem a Shan.

Para un moment per copsar l’ambient, encara hi ha gent que vibra amb els del costat. – Escolteu, si hi ha algú que, per error, siguin més que no pas els previstos, feu-lo saber i el solucionarem. Aquest viatge serà llarg i és la nostra única possibilitat de sobreviure.

Les darreres paraules provoquen el final de totes les vibracions, tothom està atent a les paraules del cap. – No penso dir-vos que això serà un camí planer, moltes naus han fracassat ja i no puc assegurar-vos que no ens passarà. Sisplau, us demano col·laboració, si a cada problema hem de desatendre les nostres funcions pot passar qualsevol cosa.

El cap deixa de vibrar un moment per continuar. – Voldria reunir-me amb els vostres representants per parlar i ensenyar-los la nau, a partir de demà hi haurà la possibilitat de fer visites guiades a totes les dependències, en grups reduïts, per no interferir a la feina. També s’han d’organitzar diferents serveis que us mantindran ocupats, si més no una part del dia, fins i tot és possible que obrim places dins la tripulació per a feines auxiliars. Gràcies per escoltar-me.

La gent torna a vibrar entre ells, comentant les paraules del cap, algú vibra per a tothom. – Segur que el cap de la nau te un habitacle millor que el de qualsevol. – El cap es gira i pregunta. – Qui ha dit això? – Un sinar (nom de l’espècie, a l’estil de la paraula humà o home) aixeca el braç. – Jo! – Si us plau, apropi’s que anirem a veure el meu magnífic habitacle.

El cap canvia la freqüència dels comunicadors i l’indica al sinar. – Acompanyi’m. És vostè de l’assemblea? – No. – És molt petit el seu habitacle? – No ho seria si estigués jo sol, però som sis. – De quina classe és? – Ronna. – Els Ronna són de sis places, si no recordo malament hi ha sis divisions privades i comparteixen els serveis.

El sinar assenteix. – No sé com vivia vostè a Shan, però jo tenia una caseta amb jardí on criava marnagues, unes precioses marnagues blaves. – Sí les conec aquestes flors, tot i que la seva punxada és molt molesta. – Si que ho és. – Jo no tenia jardí, però tenia un apartament a la ciutat, amb vistes sobre el mar i era més ample que el pont d’aquesta nau. Ja hem arribat.

El cap obre la porta del seu habitacle i l’invita a passar, ell es queda parat a l’entrada. – I els serveis? – Els de la tripulació. – No m’enganya? – No tinc cap necessitat. – Li demano excuses, la meva divisió privada sembla un saló al costat d’això. Com és que no fa servir un de la nostra zona? – Necessito estar a prop del pont.

Tots dos fan el recorregut invers fins arribar a la zona, el sinar torna amb els seus veïns, el cap el veu vibrar amb ells. – Segon, tingui present aquest sinar, pot ser un interlocutor raonable quan les coses vagin mal dades. – Pitjor que això? – Això? Això era d’esperar, ja li explicaré mentre tornem al pont.

El cap i el segon es retiren al pont. – Els historiadors i sociòlegs van estar fent una sèrie de càlculs de totes les incidències que es podrien tenir amb la població, fins i tot es va fer un programa de càlcul. És impossible que tinguem menys de cinc altercats greus, i un dels factors més perillosos és la presència del garants.

El segon recorda el que va llegir sobre ells, sobre els parians i sobre altres sectes ja desaparegudes. – Entenc que els garants li preocupin, però i els parians? – Si es mantenen en la seva línia no seran un problema en si mateixos, fins i tot poden ajudar a calmar les coses, el problema està en que d’ells pot sortir una altra secta viòlenta, de fet els garants van nèixer dels parians.

El segon li reclama. – Llavors, els haurem de controlar també? – També. – Un sinar s’apropa al cap i li ofereix els tentacles, no porta transmissors ni receptors, el cap ofereix els seus. – Bon dia cap, sóc el primer dels primers dels garants i vull queixar-me del mal tracte que estem rebent.

El cap mira al segon. Aquest intenta comentar, però el líder dels garants el talla. – Estic parlant amb vostè, cap. Jo no tinc perquè parlar amb subordinats. – Aquest és el problema? – Aquest és el primer problema. – Miri, deixarem clara la seva situació perquè no tornin ha haver-hi malentesos.

El cap respira a fons i segueix. – Dins la seva associació vostè pot ser considerat el que li doni la gana, a mi tant m’és, però a la meva nau, vostè és un més del passatgers, si vol alguna cosa li demanarà a qui ho hagi de fer i sols arribarà a mi quan sigui necessària la meva intervenció. Segon, sisplau, expliqui’s.

El segon reprèn l’explicació. – Li prego que em disculpi per no haver-ho informat encara, havien exigit un lloc per al seu temple, en exclusiva. – Quantes associacions tenen assignat espai en exclusiva? – Cap. – El Líder intervé. – La presència de no adeptes en terra sagrat és una blasfèmia que es paga amb la mort!

Els ulls del cap es claven en els del líder. – Això reclama una altra advertència. Vostès no poden matar ningú, un sol ferit a mans d’un garant i els hivernaré a tots, un sol mort a mans d’un garant i els llençaré a l’espai a tots. – Segon, se’ls hi cedirà una zona les hores i calendari que acordin, però sense exclusivitat, tampoc no podran deixar les seves icones i símbols instal·lats, els hi facilitarem on desar-los entre activitat i activitat.

El líder es mira altivament al cap. – Vostè, cap, s’està oposant a la voluntat d’Unr, això li causarà molts problemes, som els garants de la veritat! – Vostè, líder dels fanàtics, sols tindrà un, jo seré el seu problema. - El líder abandona el cap i el segon sense ni tan sols acomiadar-se i visiblement emprenyat. – Cap, crec que tindrem problemes. – Ho sé, però amb aquesta gent no pot ser d’altra manera, si mostres feblesa es creuen guanyadors. No entenen de diplomàcia. – No, ja ho he vist, però em fa por que aconsegueixin adeptes amb facilitat, les condicions de vida a la nau són dures.

El cap rumia un moment abans de contestar. – Te raó, hauré de pensar com els hi impedim ... Tenen algun representant a l’assemblea? - Cap ni un. – Rumiaré que fer, no trigaré gaire. – Avisi’m si hi ha res de nou. – Així ho faré. – El cap es retira al seu habitacle i el segon continua cap al pont. El cap recorda un antic llibre, Afalagant el meu enemic es deia, parlava de com s’ho feien per descavalcar un líder amb molt de carisma, potser hauria de llegir-ho.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Adéu Facebook

Ho sento, ho sento perquè havia reprès el contacte amb alguna gent de fa molt temps, ho sento perquè tot i no ser un sistema on em mogués amb comoditat em semblava que, per algunes coses, podia ser interessant.

Però mai no acceptaré que algú tingui la santa barra de dir que els meus records, els vostres records, són propietat d'algú que tan sols ha barrejat unes quantes eines per fer una pàgina de contactes socials.

Així doncs avui m'he donat de baixa de Facebook, no sé si encara veureu el meu perfil però si és així estarà totalment desactivat. Facebook ha mort.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Els corbs han tornat (Relats conjunts)

Relats conjunts: ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871


Feia tant de temps que no en veien un animal com aquells que la por els va envair de cop. La centraleta de les policies local, estatal i federal estaven saturades, els que aconseguien parlar ho feien a crits i amb descripcions poc menys que apocalíptiques. Algú va dir que era un eixam de milions d’individus, d’altre va assegurar, contradient la majoria, que eren animals d’uns deu metres d’envergadura.

Les línies privades, aquelles que s’utilitzen per comunicar-se entre cossos de seguretat i autoritats, també quedaren col·lapsades, els cotxes de policia, amb les sirenes enceses i d’una manera caòtica cercaven aquells éssers que tanta gent havia vist i que es volatilitzaven abans no arribessin.

Al museu ornitològic, en Pere treballava aliè a tot l’enrenou de la ciutat, ni tan sols va reparar en l’augment significatiu del pas de vehicles amb sirenes. Feia temps que preparava aquella exposició tot i que sabia que dels pocs visitants que tingués la majoria no planyerien que aquells ocells haguessin desaparegut.

Mentre preparava el material rememorava el dia en que es va donar l’ordre des del govern federal per acabar amb aquella “plaga”. Ell era un nen però li va quedar clavada la imatge d’un home, d’aspecte descuidat, cridant com un posés – No ho feu! No els mateu! No són una plaga! – mentre els polítics se’n reien de les seves explicacions “estúpides”.

Amb el pas del temps va arribar a conèixer-lo, tan vell que ja amb prou feines sortia de casa seva. Ell li va transmetre tot el que sabia d’aquells ocells, de l’error monumental que es va cometre en exterminar-los. Des d’aquell dia una estranya malaltia es va anar estenent per les ciutats, avui estava malalta una família sencera i al cap de quatre dies s’havien guarit però tornaven a caure en poc temps.

El telèfon sona. En Pere, molest per aquella interrupció l’agafa sense interès. – Sí? – Museu d’ornitologia? – Pregunta una veu a l’altra banda. – Sí. Què vol? – Sóc l’alcaldessa, em podria dir quin animal és aquest que està esverant la gent? – En Pere es sobta per la pregunta. – Perdoni, però no sé de què em parla. – A l’altra banda s’escolta una remor de sorpresa. – Perdoni, però no ha vist la televisió avui? No ha escoltat la ràdio? No ha sortit al carrer?

En Pere amb mig somriure produït per la desgana se n’adona que la resposta a les tres preguntes és – No. – L’alcaldessa, descol·locada, mastega unes quantes frases inintel·ligibles, part d’elles dirigides a la gent que l’acompanya. En Pere escolta una veu cridanera al fons del telèfon. – Hem capturat un! – Tenim un exemplar, li enviem ara. – I que n’he de fer jo? – Dir què és, si és perillós, si ... Fer la seva feina collons! Què és per això que li paguem.

Un silenci talla la comunicació, en Pere intenta no esverar-se, a la fi és l’ajuntament qui li paga i no vol perdre la feina. – Faré el que pugui. – Respon sec abans de penjar el telèfon. No han passat ni deu minuts que s’escolta una sirena i una frenada al costat de la porta. Ni tan sols toquen el timbre, algú colpeja amb força la porta mentre el crida pel seu nom. En Pere obre la porta sense esma, a contrallum veu la silueta d’un policia que porta un bolic de mida considerable als braços.

El policia li atansa. – Aquí el te, agafi’l. – Recuperat de la ceguesa que li ha produït la llum exterior identifica el bolic, un munt de plomes negres, uns ulls foscos i petits, un bec pràcticament recte. – Per tots els dimonis! Què collons li heu fet? – Què li hem fet? Aquesta bèstia ha picat a un dels meus companys, li ha deixat la mà destrossada!

En Pere mira al policia amb una mirada assassina. – Jo també ho hauria fet en el seu lloc. – El policia es queda palplantat fins que reacciona. – La senyora alcaldessa vol saber si és perillós. – Jo li diré qui és perillós, l’ésser humà és perillós. Li heu trencat un ala! ... L’hem de portar al veterinari. – Doncs ja el portarà vostè. – Respon el policia donant mitja volta.

En Pere agafa amb cura l’ocell, a la carrera s’atansa a la porta del cotxe patrulla i la obre, seu a dins i crida. - Al veterinari, ja. – Això és un un vehicle oficial! – Això és un assumpte oficial! He dit que anem al veterinari. – Més preocupat per una possible reprimenda que convençut el policia tanca la porta i els porta a ca’l veterinari.

Mentre en Pere i el veterinari atenen l’animal el policia parla amb l’alcaldessa que li reclama una resposta. – Ja em perdonarà, senyora, però aquest científics són així, els hi he preguntat al del museu i al metge dels gossos i la resposta ha estat la mateixa, que els perillosos som nosaltres. – Molt bé, aniré jo. – Una estona després un grup de cotxes policia i el cotxe de l’alcaldessa arriben

L’alcaldessa entra a pas lleuger, visiblement cabrejada, fins que es troba amb els dos homes. – Bé. Ara em diran que n’he de fer? – Tant en Pere com el veterinari se la miren, després es miren l’un a l’altre i riuen. – M’explicaran què és tan divertit? – Tot aquest enrenou, senyora, tot aquest desplegament d’estupidesa és divertit. – Replica en Pere. – M’està dient que sóc estúpida?

En Pere compta fins a deu mentalment. – No, senyora, vostè personalment no. Com li explicaria? Ah, sí! Recordarà l’apagada de Nova York. – Sí. – Doncs va haver-hi un munt de trucades a la policia perquè al cel s’hi veien llums misterioses. De fet eren estels, hi havia gent que no havia vist mai els estels. Aquí està passant el mateix.

L’alcaldessa, una mica contrariada, li demana. – Expliqui’s. – Això és un corb, un ocell que fins que el van expulsar d’aquí, feia una funció de neteja important. – I que es suposa que hem de fer. – Res. – No atacaran la gent? – Si no els emprenyen ... – I perquè els van exterminar? – Perquè som l’espècie més estúpida del planeta, capaç d’eliminar allò que ens és necessari i de mantenir i defensar allò que ens fa mal.

L’alcaldessa surt de la clínica, quasi a cau d’orella dona una ordre al cap de policia, tots se’n van. En Pere li pregunta al veterinari. – Com és que han tornat? – És una operació de reintroducció, ara són els corbs, més endavant seran d’altres animals. – Li fa un senyal al Pere per què miri una de les potes, un petit bony que passa desapercebut. – Un xip? – Sí. – Tots dos somriuen.

divendres, 13 de febrer del 2009

Meme del 7

La Xurri m’ha passat aquest meme. La veritat és que feia temps que no em passaven cap, i com que no és gaire complicat doncs m’apunto i el faig.

Les normes són senzilles:
- Enllaçar qui t’ho ha passat (fet).
- Explicar set coses sobre un mateix.
- Passar-la a set blocaires més.

Com que no hi ha una norma del tipus de coses faré un poti-poti i a veure que surt.

Primera:
Tot i que alguns ja ho sabeu i d'altres l'intuïu diré que sóc programador, una professió que m'agrada molt, de debó, tant que si m'agradés menys ja m'estaria dedicant a una altra cosa.

Segona:
A la feina gaudeixo d’un horari flexible (així li diuen), sempre que faci quaranta hores a la setmana, a la fi això és l’únic que l’interessa a qui em paga la nòmina, i faig feina per a un client que viu del fet diferencial català (aquell que diu que ens diferenciem d’Espanya perquè som els únics capullos que paguem per anar per la carretera) fent software perquè segueixi vivint d’aquest fet. Espero que m’ho sabreu perdonar, tinc una família que depèn de mi.

Tercera:
Escric tres blocs, que ja coneixeu, estic subscrit a uns cent blocs, a infojobs i a trabajar.com. Miro de tant en tant la Tafanera, Meneame i a Chuza (en gallèc). Tinc compte al facebook però encara no li trobo la gràcia. Tinc un avatar a Second Life que s’assembla llunyanament a Einstein (vaig posar tot a l’extrem) i que deu estar mort d’avorriment. Sovint llegeixo una web anomenada “Darwin Awards”, en anglès, es dediquen a recollir històries, verídiques i contrastades, de gent que ha ajudat a millorar l'espècie traient-se ells mateixos del mig sense deixar descendència. Us la recomano.

Quarta:
Visc a la segona ciutat de Catalunya, on fins fa poc regnava un tal Corbacho que no és actor. Hi visc des dels deu anys. I encara que m'hauria agradat anar a viure al Pirineu o a Finlàndia o a Alaska, per qüestions familiars m'he quedat aquí.

Cinquena:
Segueixo infidelment (si no puc no ho miro) la Fórmula 1, House i CSI, la Vegas i New York, ho sento però l’estil venjador emmascarat de l’Horatio no m’agrada. No tinc ni vull tenir televisió de pagament. Abans seguia Star-trek NG, però TV3 te la mania de repetir i repetir i repetir .. Odio el futbol des de la més tendra infància.

Sisena:
No estic casat, la meva companya tampoc, de fet fa més de vint anys que no estem casats. Tenim dos fills, un que ja pot volar per si mateix (farà vint aquest any) i altra que encara la hem de portar de la mà (farà quatre).

Setena:
Sóc un negat pel que no sigui programar ordinadors i escriure. Aquestes dues coses les faig mitjanament bé (crec), però tampoc no penso que destaqui. A la fi amb els quaranta-set anys que faré d’aquí a uns mesos caldria un miracle per a què em contractés la ESA o em donessin el Nobel de literatura, de la creu de Sant Jordi, no dic res, que se’ls hi està acabant la llista de premiables i d’aquí a poc es començaran a rebre trucades de l’estil “- Què fa alguna cosa per la qual li podem donar la Creu de Sant Jordi? – Jo? ... Sóc capaç d’escriure amb el peu esquerre. – Magnífic, vingui el dia ...”

Ara li hauria de passar la pilota a set blocaires, i tenia una llista, però al mirar resulta que aquest meme s’ha escampat a la velocitat de la llum per la blogosfera que conec, així que deixo la porta oberta a qui el vulgui fer i ningú no li hagi passat.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Adéu Eluana

Ahir es va acabar el seu suplici, ahir el seu cor va deixar de bategar. Si realment tenim una ànima ahir va quedar clar que l’ànima d’Eluana volia acabar el seu patiment. Adéu Eluana, no importa si a l’altra banda de la línia que anomenem mort hi ets o no hi ets, el que queda de tu, tot lo bo que ha pogut quedar de tu en aquest món és al cor de la teva gent, de la teva família, dels teus amics.

Pel que fa als que encara bramen, aquells que es neguen a mirar l’evidència, aquells que condemnen els metges que han assistit Eluana, aquells que condemnen els seus pares. Recordo que m’ensenyàveu que el pecat era pecat per acció, paraula o pensament. No he tingut intervenció per acció en aquest cas, tan mateix si ho tinc per paraula i pensament.

Si al final tinguéssiu raó i existís el voster déu venjador, apunteu-me sense dubte, jo també he acompanyat el final d’Eluana, jo també sóc culpable i no em penedeixo.

Sembla que un altre pare va escriure a Beppino Englaro, el pare de Terri Schiavo, Segons El Periódico li deia: “La meva filla semblava un detingut dels que es veuen als documentals sobre els camps d'extermini nazis”. Parlant del procés per posar punt i final. I és cert, tenen aquest aspecte, ho sé perquè l’he vist, el que s’oblida de mencionar Bob Schindler és que aquest és l’aspecte d’un mort cerebral mantingut artificialment amb vida.

Adéu Eluana.

divendres, 6 de febrer del 2009

Eluana Englaro

Jo no sóc creient, no crec en cap déu, no crec en la paraula de la Bíblia ni de l'Alcorà. Tanmateix sóc, acostumo a ser, respectuós amb les creences dels altres mentre no em vulguin fer combregar per força.

De del 1992, una dona és mantinguda artificialment amb vida a Itàlia, des de fa 16 anys es manté, contra natura, amb vida el cos d'una dona que hauria hagut de morir en pau ja fa temps.

No sé si hi ha una ànima lligada a cada cos, però sí sé el que m'ensenyaven de petit, sota una ferma creença catòlica, i sé que ells ho creuen així. Molt bé, no l'anem a discutir, una ànima, un cos.

Dins les ensenyances catòliques es condemna el suïcidi i la seva assistència, d'acord, no l'anem a discutir ara. L'església i el govern Berlusconi s'han entestat en impedir, amb tot tipus d'amenaces, que el cos d'Eluana sigui desconnectat de la màquina que el manté amb vida, asseguren que serà un homicidi, tot i haver més d'una sentència judicial que els ho nega.

Em revolta l'estomac quan em volen colar bajanades com veritats, si tenim una ànima, si es suposa que quan morim hem d'anar a parar a un judici diví, si es suposa que segons els nostres actes anirem a un cel o un infern. Perdoneu l'expressió. Què collons s'empatollen?

Puc discernir que d'acord amb les seves creences condemnin a algú per treure's la vida, el que no puc entendre és que, seguint amb les seves creences, condemnin una ànima a no poder arribar al judici on fa setze anys que hauria hagut d'arribar, perquè segons les seves creences mentre el cor bategui no està morta.

Però el seu cor no batega per una raó natural, el batec el fa realment una màquina, una màquina que introdueix el mínim necessari perquè el cos no entri en descomposició, una màquina que produeix la macabra il·lusió de vida en un cos mort, un cos que tornarà a la realitat tan bon punt el desconnectin d'aquella andròmina. Fa sols cent anys Eluana Englaro hauria mort en pau sense ser lligada a cap màquina.

Senyor Berlusconi i govern italià, senyors de l'església, per l'amor que dieu del vostre Déu, per respecte a les seves lleis, deixeu que el cos de qui fou Eluana Englaro descansi en pau, deixeu, si les vostres creences són certes, que la seva ànima pugui trobar el seu destí, deixeu, per l'amor del vostre déu, de torturar la seva ànima, el seu cos, la seva família i a tots nosaltres.

El Periódico 5/2/2009 :El Govern italià preveu un decret urgent per evitar la mort d'Eluana

dilluns, 2 de febrer del 2009

3426, Viatge sense retorn

Neguitós per tots els preparatius el cap entra dins el pont, el segon manega la consola de ruta. – Bon dia. – Bon dia cap. - Respon el segon. - Fa dues fases que ha pujat tothom, és el moment. – Els grangus també hi són? – Sí, cap els hi hem reservat una bodega, l’hem aïllada per evitar la pudor. Mira que la seva carn és bona, però ensumar-los és fastigós.

El cap obvia el comentari del segon. Es situa davant la consola general i ordena salpar, la nau abandona el moll lentament fins trobar-se en espai obert. El cap prem un botó i el brunzit dels propulsors principals envaeix la nau, un petit sotrac indica que s’ha superat el primer llindar de velocitat.

El cap abandona la consola. – Pilot, prengui el control, d’aquí a sis fases hauríem d’haver assolit la velocitat de viatge. Avisi si tenim cap incidència – El cap i el segon abandonen el pont. – Segon, quin tipus de passatge tenim? – Urbana en la seva majoria, fora d’una colònia de ramaders.

El cap rumia un moment. – Els ramaders, són els que s’encarreguen del grangus? – Sí. – Quants són? – Dos-cents. – I en total, quanta gent portem? – els dos-cents ramaders, sis mil quatre-cents urbans, vuit-cents tripulants i mil grangus.

El cap es para en sec. – Sols mil grangus? – Són a punt per la posta, senyor, calculem que les femelles posaran un milió d’ous i d’aquest quedaran fecundats uns vuit-cents mil. Tenint en compte les probabilitats de supervivència tindrem uns deu mil cadells d’aquí a sis fraccions de cicle.

Després de rumiar el cap torna a caminar mentre l’indica. – Hauríem d’hivernar tots els viables que no tinguin possibilitats en primer terme. Els no fecundats, s’haurien de recuperar per menjar. S’ha organitzat ja l’assemblea local? – L’estan fent. – Quan estigui organitzada voldria parlar-hi.

Un tripulant s’apropa a la carrera. – Senyor, acabem de rebre la confirmació del fracàs de la 3397. – Merda! – El tripulant li apropa una taula amb l’informe. – Gràcies. – el tripulant se’n va mentre el cap es mira l’informe. – Ja són més de dues-centes naus que han fracassat. – El segon fa un càlcul ràpid. – Divuit sobre dos-cents cinquanta-sis, no és massa ...

El cap es queixa. – Això seria cert si no hi haguessin altres cent que han deixat d’enviar el senyal de confirmació. Tornem a la població. Algun grup religiós? – La majoria no pertany a cap religió, hi a membres d’un grup anomenat parians, han demanat un lloc per als seus balls rituals i un altre del que no havia escoltat a parlar, s’anomenen garants.

El cap vibra nerviosament. – Ens ha tocat el rebre. – Per què? – Vull que controlin aquests fanàtics, si donen problemes ordeni que els aïllin. – Perdoni, però què passa amb aquesta gent? – Miri, conec el parians, tenen una filosofia de vida curiosa si més no, es limiten el menjar, fan meditació i no molesten ningú, ni tan sols fan proselitisme.

El segon inquireix. – Llavors? – Els que em preocupen però són els garants, s’entesten a dir que Unr parla amb ells, que els hi envia missatges a través del seu profeta. Volen crear un sistema teocràtic, i en algunes zones han utilitzat la violència per imposar-se. No els hi deixem passar res.

Un soroll fa que ambdós es parin, el segon es palpa el tentacle de l'oïda, es gira nerviosament, localitza l'aparell i se'l torna a posar. - Perdoni'm, aquest receptor està una mica donat, aniré a manteniment a canviar-ho. Em podria repetir a partir de “teocràtic”. - Sí, li deia que no els hi podem deixar passar res, són violents, molt violents.

El segon es retira mentre el cap entra en les seves dependències, es posa davant de la consola i obre el programa d'anotacions.

Entrada de diari: Avui deixem casa nostra, la deixem per sempre mai, mai tornarem a veure els prats vermells plens de grangus menjant les fruites dels grans bogs, mai tornarem a veure el mar groc banyant les platges.

Havíem guanyat la batalla, havíem recuperat la natura després de quasi haver-la destruït. I quan estàvem feliços d'haver-nos congraciat de nou la els astrònoms ens van donar la mala notícia. Unr anava a créixer desmesuradament fins engolir el nostre planeta per acabar col·lapsant-se i convertint-se en res.

Som la nau 3426, tres mil quatre-centes vint-i-cinc van sortir abans que nosaltres, dues-centes han fracassat, de cent no s'està rebent informació, cada fracàs implica la mort de tots els ocupants.

La darrera, la 3397, ha pogut enviar un darrer missatge esfereïdor, estava sent atreta per una zona fosca. Recordo que algú havia pressuposat que havia estels en implosió, era una teoria curiosa però en aquell moment era irrellevant, amb prou feines pensàvem en visitar alguns dels planetes veïns.

No sé el que trigarem a trobar un destí, ni tan sols sé si el trobarem. Si tot va bé arribarem d'aquí a trenta cicles a un petit sistema, creiem que hi han tres planetes no habitables, però prou grans com per tenir satèl·lits habitables.

En aquest moments m'agradaria tenir, com tenien els antics, algú a qui pregar. Potser no estaria malament anar amb els parians una estona. Recordo quan els vaig conèixer, eren un grupet de bons veïns, els vèiem al sostre de davant ballant durant hores la nit més curta i la nit més llarga.

Un dia em vaig torbar amb un prenent una beguda, li vaig preguntar, al principi no volia parlar, però la meva curiositat va ser més forta. - Primer t'he de dir que el que t'explico és perquè m'ho demanes, no necessito que t'ho creguis, l'únic que vull és que m'ho respectis.

Li vaig assegurar que seria respectuós. - Per a nosaltres Shan és un ésser viu, una entitat dels que tots formem part, un tot. Fa temps que tractem de recuperar la unió amb aquest tot. - Durant hores em va parlar de tot el que creia. Havia llegit que els antics ja havien tingut algunes d'aquestes creences.

Al final li vaig fer la pregunta clau. - Així per a vosaltres Shan és un déu? - I ara! Un déu es defineix pel seu poder i el seu egocentrisme. No, Shan seria, com t'ho diria ... saps quan tens ganes de plorar i no trobes ningú? Llavors jo parlo amb Shan.

Sempre he estat incisiu. - I Shan et respon? - No, crec que no, però després de fer-ho em sento millor. - Després d'aquella xerrada encara vaig anar a alguna de les seves reunions, allà va ser on vaig conèixer els garants. Va ser un dia que es va presentar un “anunciant” l'ira de Unr, condemnant-los per heretges.

Em va sorprendre la seva reacció, tots callats fins que el garant va acabar el seu discurs, llavors van reprendre el seu col·loqui com si ningú no els hagués amenaçat. Al acabar la reunió els hi vaig preguntar. - No fareu res? Us a amenaçat. - I baixar al seu nivell? On és la seva força?

Dies després els garants passaren als fets. El petit grup de parians va ser assassinats a sang freda. El tribunal va condemnar al lider dels garants a ser reclòs de per vida a l'illa del fred i la resta de components de la secta van ser disgregats pel planeta. Ara tenia a la meva nau de nou els dos grups i sé que no seré neutral.