Pluja

La tempesta l’enxampà de ple i la falta de visibilitat el va fer agafar erròniament un camí desconegut. Hauria volgut aturar-se en un voral, però la carretera era estreta i al marge dret hi havia un desnivell que no aconsellava parar. Va pregar, cosa que no acostumava a fer, que els frens no li fallessin. L’aigua queia amb insistència. Tot i que era un conductor experimentat i molt prudent, la roda posterior de la furgoneta va ensopegar amb un sot. Va baixar per sospesar com sortir-ne, però era un sot profund, com si hagués estat foradat a propòsit, com una mena de trampa feta per caçadors, va pensar, i un calfred li va recórrer el cos. Va fer un esforç per sobreposar-se, perquè ja es feia fosc i havia de trobar un lloc des d’on trucar perquè enviessin una grua. En aquell paratge el mòbil no tenia cobertura, i ja es veia passant la nit enmig del no-res.

No gaire lluny, gairebé al cim del turó, l’home esguardà una cabana. Semblava deshabitada. Tot i així podria posar-se a cobert fins que minvés la pluja. Mentre ascendia, albirà un tot terreny agònic. Més enllà, un Clio rovellat amb les llantes descarnades. Un mal auguri el sacsejà, però no era qüestió de fer-se enrere. Al porxo de la casa, un gos xuclat, decrèpit, lligat a una estaca, repelava un os amb desfici. En veure’l, va fer un ganyol las, a penes perceptible. Pobre animal! Quina crueltat deixar-lo aquí tot sol, va pensar. Llavors, observà que la porta era oberta. A dins, no hi havia llum i va maleir haver oblidat la llanterna. A l’aire, hi surava una olor de sopa de farigola que li recordà la infantesa. A fora, s’havia fet de nit. La resplendor dels llamps il·luminava, de tant en tant, la foscor. Va ser així com les va veure: tres criatures malgirbades, mig despullades, armades amb maces, punxons i badaines que s’abalançaven damunt d’ell per sorpresa. Després, només va sentir la fulla esmolada que li seccionava la jugular i la veu maternal que deia: «ja tenim vianda per a uns quants dies!».