Pluja

La tempesta l’enxampà de ple i la falta de visibilitat el va fer agafar erròniament un camí desconegut. Hauria volgut aturar-se en un voral, però la carretera era estreta i al marge dret hi havia un desnivell que no aconsellava parar. Va pregar, cosa que no acostumava a fer, que els frens no li fallessin. L’aigua queia amb insistència. Tot i que era un conductor experimentat i molt prudent, la roda posterior de la furgoneta va ensopegar amb un sot. Va baixar per sospesar com sortir-ne, però era un sot profund, com si hagués estat foradat a propòsit, com una mena de trampa feta per caçadors, va pensar, i un calfred li va recórrer el cos. Va fer un esforç per sobreposar-se, perquè ja es feia fosc i havia de trobar un lloc des d’on trucar perquè enviessin una grua. En aquell paratge el mòbil no tenia cobertura, i ja es veia passant la nit enmig del no-res.

No gaire lluny, gairebé al cim del turó, l’home esguardà una cabana. Semblava deshabitada. Tot i així podria posar-se a cobert fins que minvés la pluja. Mentre ascendia, albirà un tot terreny agònic. Més enllà, un Clio rovellat amb les llantes descarnades. Un mal auguri el sacsejà, però no era qüestió de fer-se enrere. Al porxo de la casa, un gos xuclat, decrèpit, lligat a una estaca, repelava un os amb desfici. En veure’l, va fer un ganyol las, a penes perceptible. Pobre animal! Quina crueltat deixar-lo aquí tot sol, va pensar. Llavors, observà que la porta era oberta. A dins, no hi havia llum i va maleir haver oblidat la llanterna. A l’aire, hi surava una olor de sopa de farigola que li recordà la infantesa. A fora, s’havia fet de nit. La resplendor dels llamps il·luminava, de tant en tant, la foscor. Va ser així com les va veure: tres criatures malgirbades, mig despullades, armades amb maces, punxons i badaines que s’abalançaven damunt d’ell per sorpresa. Després, només va sentir la fulla esmolada que li seccionava la jugular i la veu maternal que deia: «ja tenim vianda per a uns quants dies!».

El mestre republicà

El senyor Marimon feia les lletres a la pissarra i, després, demanava que els alumnes les copiessin al quadern ratllat. «Fixeu-vos-hi bé –deia–, la l és llarga i esvelta com si el seu cap rodonet volgués tocar el cel. La o, en canvi, és una pometa poruga que no es vol perdre. Per això, amb el petit branquilló, s’agafa amb força a la lletra germana que té al costat. Mireu, la m fa muntanyetes suaus que no costen de pujar i la s és com el número 1 però amb el cul sortit. Hi ha dues lletres que els agrada dur barret. Qui les sap?». Els alumnes aixecaven les mans i ell repartia anissos de colors. Pensava que ja arribaria el dia que els toqués de mestre el senyor Reglà, ja arribaria el trist moment d’haver de posar els palmells ben plans per rebre un cop de vara. El caparrut del senyor Reglà convençut que la lletra només amb sang entra!

Quan va acabar la guerra, el senyor Marimon va ser acusat de subversió al règim i el van empresonar. Llavors va canviar els alumnes de primària pels companys de presidi i, en comptes d’anissos, els repartia cigarretes i els explicava la història de les lletres amb uns exemples més apropiats. Un dia el senyor Reglà el va anar a veure i se sorprengué de trobar-lo tan animat i satisfet. «Doncs vós m’hauríeu d’entendre –li va dir–, perquè no hi ha goig més gran que ensenyar a viure». 

El te Darjeeling

Ella és una noia diferent de totes les que ha conegut fins ara. Molt diferent. Té una bellesa exòtica: la mirada de gat, el somriure provocatiu, el cos flexible i els cabells rinxolats, llarguíssims! Quan avui li ha dit de quedar, el cor se li ha accelerat i ha sentit papallones que li voletejaven per dins. Quan es troben, ella li fa un petó i ell pensa que, per ella, seria capaç de fer-se vegetarià, de convertir-se a l’hinduisme, de viure al Nepal... S’asseuen en una terrassa. Ella demana al cambrer dos tes Darjeeling, una de les millors varietats del món. Ell no és cap expert en això del te, és més de birres i de sangria. Es mira l’aigua acolorida, bullint en ple mes de juliol. Fa la intenció d’afegir-hi sucre, però això, segons diu ella, seria un disbarat. Fa el primer glop i no pot evitar una basca. Llavors observa, a la taula del costat, un grupet de noies. N’hi ha una de rosseta que està per sucar-hi pa, amb una faldilla curtíssima, prenent una canya, assaborint unes patates braves. I de sobte pensa què hi faria ell, en una ONG. De debò que no entén què li ha pogut veure en aquell secall que va de hippy. Si és que no hi ha res com una noia normal i corrent!

Desconeguda

Manhattan, Ítaca desitjada, quina vista tan esplèndida des del River Cafe! Ella hi va anar a dinar com una turista més. De postres, demanà gelat de pistatxo que va assaborir delerosa... Excitava mirar-la, va dir el cambrer. Alguns vianants recordaven que, a mitja tarda, caminava a prop del pont i semblava neguitosa. Era rossa i prima, comentaven les dones. I molt agraciada, deien els homes. Voluptuosa, precisaren alguns. El taxista assegura que van travessar el riu, que la va deixar a tocar Saint James School davant d’un edifici d’apartaments. I afegí que tenia la veu dolça, amb un deix de suau malenconia, que no parlava l’anglès amb fluïdesa. Potser era hispana, segurament catòlica. S’havia fixat en l’estampa de la Mare de Déu que duia al parabrisa. Dues veïnes de l’edifici d’apartaments van reconèixer-la. Coincidien a haver-la vist pujar acuitada, perquè l’ascensor era fora de servei. No sabien a quin pis anava. Una va recordar que duia una brusa blau cel, que semblava fràgil, delicada. Del coll li penjava una creueta d’or, va memorar l’altra. Ens va somriure, van dir. Tenia les dents ben cuidades. I una ombra a l’esguard. Tal vegada, estava espantada.

Es feia fosc quan algú avisà a emergències. A l’East River, hi surava el cos d’una dona jove. Cap testimoni de com havia arribat a l’aigua. La dona era rossa, gràcil, d’aspecte saludable, sense roba, ni joies, ni somriure, ni nom... Desconeguda, així van etiquetar el cadàver. Vivim i morim sense que ningú no conegui el goig que ens mou ni el dolor que ens turmenta, tret de Déu Omnipotent, va dir el capellà. La ciutat de Nova York va pagar el sepeli. La notícia als diaris va fer vessar llàgrimes solidàries. ¡Pobre desconeguda, perduda a l’anhelada Ítaca! Lluny, una mare viu amb l’ànima esquinçada des que va emprendre el vol per conèixer món, la filla. Lluny, inútilment, la mare espera mentre teixeix la vida.

Quan la brevetat és un valor afegit

En vigílies de Sant Jordi, no puc resistir la temptació de recomanar llibres, petits tresors que, per la seva singularitat i la seva qualitat, m’agradaria compartir amb vosaltres, sobretot perquè tinc l’immens plaer de conèixer les autores i perquè em sento molt propera a la seva manera d’entendre i de fer literatura.

Així, doncs, us parlaré de Bavastells, un recull de cinquanta relats molt breus, signat per Marta Pérez i Sierra, il·lustrat per Pitu Álvarez i publicat per Walrus. El títol fa referència a ninots d’aparença humana, fets de fusta policromada que utilitzaven els joglars moros. D’aquests ninots, avui en diem titelles o putxinel·lis. L’autora es va inspirar en els ninots creats per Teresa Travieso, del Taller de Marionetas Travi, un lloc on s’hi respira màgia. En el centenar de pàgines d’aquest recull, hi viuen personatges entranyables amb històries força peculiars. Riureu amb la iaia Traila o el pallasso Troncho, us emocionareu amb Mímbria, una cantatriu que «duu cosides, als doblecs de la pell, totes les històries del món», amb el rondallaire Pepón o amb la senyora Poch i el senyor Poquet. Hi ha moments en què les històries ens transporten a la infantesa. D’altres, en canvi, ens submergeixen en una realitat crua de la qual voldríem escapar. I tothora, l’autora sap atiar la imaginació del lector i arribar-li al cor. 

A Dones de vidre, el primer recull de contes que publica Montserrat Medalla en solitari, agrupades en torn a «la vida» i a «la mort», hi trobem dotze històries, unes de molt breus, altres amb el tempo  i la textura que caracteritza la novel·la, algunes ens transporten al passat i d’altres transcorren en ple segle xxi, i tenen una característica comuna: les protagonistes són dones de totes les edats, dones vulnerables i alhora sofertes, transparents o translúcides segons s’escaigui, sovint corren el perill d’esmicolar-se, com el vidre, però es tracta d’un miratge, perquè sempre hi ha un bon motiu per aferrar-se a la vida, per resistir, per estimar, per harmonitzar l’ahir i el demà. Per fora, doncs, ens poden semblar de vidre, però a dins hi tenen desig, passió, voluntat de viure i de transformar l’existència. A partir d’unes situacions quotidianes i mitjançant uns diàlegs molt fluïts, l’autora explora l’ànima femenina i té l’habilitat de fer que el lector s’identifiqui ben aviat amb un seguit de dones que ens enamoraran des de la primera pàgina.  

Breu també és el poemari Dona i ocell, publicat per l’Editorial Denes a la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra. Amb aquesta obra d’excepcional delicadesa, Empar Sáez ha guanyat el XXXI Premi Ciutat d’Alcoi. Repartits en dos apartats que porten per títol «Estances d’aire» i «Èxodes», hi trobareu cinquanta poemes on els protagonistes són el pas del temps, la memòria, el somni, la paraula, el llenguatge silent del cel, del mar, de la terra, la saviesa perpètua de la natura reflectida a les pedres, els arbres, les flors, els ocells, la pluja... La llum, sigui de l’alba o del capvespre, hi és sempre present, encara que sovint de manera imperceptible, com si no volgués robar-li a l’aire el paper principal. L’aire se’ns mostra com la imatge de la lleugeresa, de l’espai on l’esperit somia, s’enlaira, vagareja lentament, lluny de la terra que ens arrela, de la pols que ens acotxa, del camí que ens mena cap a la fi. I també se’ns ofereix com la imatge de l’absència, del deixar-se anar cap a l’infinit sense recances. A més de la riquesa de les imatges, hi ha una musicalitat que recorre els poemes, una melodia suau que afavoreix la sensació constant d’ingravidesa. En resum, un poemari per llegir i rellegir.