Si fa unes quantes setmanes vaig
començar parlant d'Això
del català pel final, és a dir, pel recull d'articles que
tanca el llibre, és perquè em sembla la manera més sana i
profitosa de llegir-lo. Sana perquè evita un enfrontament o una
adhesió viscerals, apriorístics, basats en criteris ideològics i
no lingüístics. I profitosa perquè, pel que fa a la llengua, i
aquí em baso en la meva experiència, és la batalla diària amb un
reguitzell inacabable de casos concrets el que permet passar al
raonament més general i, un cop fet el pas, posar-lo constantment a
prova. Però això no treu que sigui la primera part del llibre, «Per
una normativa del segle XXI», la
que conté la tesi forta de Pla Nualart i la que ha aixecat més
polseguera en determinats ambients.
En aquesta primera part, l'autor mira d'exposar les raons que fan
necessària una revisió de la normativa. Parla de la paradoxa que
suposa el fet que les escoles ensenyin unes combinacions de pronoms
febles que els alumnes constaten que no fa servir ningú, ni al
carrer, ni als mitjans de comunicació, ni (últimament) als llibres.
De fet, ni tan sols les fa servir el professor de català en la seva
parla espontània. Parla de la sensació d'irrealitat que això
transmet, i de com aquesta sensació contribueix (tot i que no
justifica) a la desoladora deixadesa lingüística de la gran majoria
de catalans. Descriu els problemes amb què s'ha d'enfrontar
qualsevol que ensenyi llengua (catalana o qualsevol altra) tant a
primària com a secundària, i el fracàs que suposa el fet que un
munt de llicenciats que han fet tot l'ensenyament en català siguin
incapaços de redactar tres paràgrafs perfectament normatius.
Insisteix que hi ha aspectes concrets de la normativa que generen
errors sistemàtics, fins i tot en el cas d'articulistes o
periodistes, de gent que viu d'escriure. I arriba a la conclusió que
potser valdria la pena revisar-los.
Abans d'enumerar-los, però, Pla Nualart fa un llistat dels obstacles
que dificulten la reforma, i posa un esment especial en la descripció
de determinades actituds lingüístiques. I aquí, cal dir-ho, fa una
mica de sang. Fa sang en la seva antològica definició del que és
un mestretites («una versió molt nostrada del pedant»,
algú que «que viu en la consciència del pecat», que sent «una
gran satisfacció quan tot és molt complicat» i que pateix «aquella
inseguretat del pobre d'esperit que necessita un dogma, una autoritat
i un reglament perquè no se'l mengi de viu en viu la pròpia
sensació de petitesa»), en la seva crítica a la «lentitud
exasperant» amb què
treballa l'IEC i en la caracterització de la fe religiosa amb què
certa gent contempla la normativa fabriana, talment com si fos una
veritat revelada. Es nota que el tema li cou i que s'ha hagut
d'aguantar en un munt d'ocasions, com tot aquell que alguna vegada ha
començat una conversa mirant de resoldre una frase amb un gir no
normatiu que li sembla útil i adequat al context i l'ha acabada amb
la sensació de trobar-se davant d'un consell de guerra, acusat
d'alta traïció, de vendre's la llengua i la nació catalana per
quatre rals. Pla Nualart sap de què l'acusaran, i té l'encert de no
defensar-se'n explícitament en gaires ocasions. Quan ho fa, però,
mira de ser clar i eloqüent, i s'esforça (inútilment?) a dir
exposar els seus punts de vista de la manera menys tergiversable que
pot. Succintament: «Crec que s'ha de plantar cara a la interferència
fins a les últimes conseqüències, és a dir, que no n'hem de
deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida.
[...] Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins
a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò
que, tenint un origen castellà, s'usa des de fa molts anys, ningú
ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional
que qualsevol altra forma el que volíem dir.
[...] Sobretot, cal acabar d'una vegada amb aquesta confusió absurda
que fa creure que alguns punts artificiosos de la normativa són més
catalans, més genuïns, que el que la gent diu. I que
qüestionant-los donem barra lliure a la màniga ampla.»
També en paraules seves, Pla proposa la «crucial decisió
estratègica de canviar les
trinxeres de lloc», i més endavant, que «deixem de desgastar-nos
en batalles inútils». Que ens centrem en les batalles que podem
guanyar, que la discussió entre «l'hi dic» i «li ho dic» corre
el perill de quedar sepultada per l'esgarrifós i cada vegada més
present «s'ho dic». Recorda la reforma fabriana es va fer amb una
sèrie de premisses ideològics (intentar recrear la llengua tal com
hauria estat sense els llargs segles de decadència, establir una
llengua que no és reflex de cap dialecte concret sinó que
consisteix en un conjunt de formes triades de cadascun d'ells) i que
Fabra mateix la concebia com una proposta que caldria revisar un cop
s'hagués vist si el gruix de parlants l'havia feta seva. Per dir-ho
d'alguna manera, Fabra va fer un vestit (un trajo?) amb quatre
parracs, se'n va sortir tan bé que el vestit ha fet patxoca durant
tots aquests anys i encara en fa, tot i que ara, un cop l'hem dut a
tot arreu i hi hem fet contorsions de tota mena, se'ns fa difícil
ignorar que el vestit tiba una mica quan intentem fer determinats
moviments i que comença a ser hora de refer quatre costures per
poder-nos-hi sentir més còmodes.
Acabo l'apunt (encara en vindrà
un altre, menys perifràstic) sense fer esment de cap dels punts que
Pla considera que cal revisar. Ho faig perquè són al llibre,
evidentment, però sobretot perquè no em sembla tan important la
forma final que prengui la norma del canvi i caiguda de preposicions
com el debat públic sobre les actituds que acompanyen la norma. Un
debat que ajudi a aclarir una mica els conceptes, a separar els
debats, a parlar del que volem parlar, que és de llengua. Que es
plantegi quin valor donem al català natural i a la intuïció
lingüística, i que serveixi per aconseguir que un detall sintàctic
sigui això, un detall sintàctic, i no una mesura del compromís
nacional. Si aquest debat públic es produeix, potser veurem que en
molts casos les trinxeres ja fa anys que han canviat de lloc, que
entre els professionals de la llengua hi ha un consens més ampli del
que pot semblar, i que només cal que l'autoritat competent ho faci
oficial, miri d'aturar el foc amic i enviï més efectius al
front real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada