Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Angle editorial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Angle editorial. Mostrar tots els missatges

dimecres, 9 de novembre del 2011

La dona del tigre, de Téa Obreht




Ho vaig anar traduint primer amb una lleu sospita, després amb sorpresa i finalment amb admiració: però si aquesta escena sembla treta d'El mestre i Margarida! Si recorda la inoblidable arrencada de l'obra mestra de Bulgàkov! Vaig fer una mica de recerca i ho vaig confirmar: quan li pregunten per les seves influències, la joveníssima Téa Obreht (primera autora més jove que jo que tradueixo, molt més jove, de fet, cosa que suposo que d'aquí a poc ja no m'impressionarà) s'afanya a esmentar Bulgàkov. I Garcia Márquez, i Andrić, també, però jo en aquell moment només hi veia Bulgàkov, la gosadia que cal per emmirallar-s'hi tan clarament als 25 anys i el talent necessari per sortir-ne indemne. Perquè el fragment en qüestió (que no descric per no aixafar la guitarra lectora) em continua semblant, uns mesos més tard i després de múltiples relectures i reescriptures, el moment més brillant d'una molt notable primera novel·la.

Téa Obreht, jove com és, ha tingut temps de rodar món. Va néixer a Belgrad, hi va viure fins que va esclatar el conflicte i després va marxar amb els seus avis i la seva mare a Egipte, des d'on s'acabaria traslladant als Estats Units, on viu actualment. Aquesta trajectòria és ben palesa a La dona del tigre, escrita en anglès però situada als Balcans, que n'acaben sent els protagonistes últims. Uns Balcans reduïts a l'essència, despullats de referencies concretes, amb un cert aire mític, que l'autora recrea hàbilment en tota una panòplia d'històries que barregen elements realistes i fantasiosos i que d'una manera o una altra acaben convergint en els dos personatges principals, la narradora i el seu avi, metges tots dos. La narració, concebuda en forma de mosaic, ens porta del llogaret perdut a les muntanyes on es va criar l'avi, dominat per pors i supersticions especialment intenses arran de l'aparició del tigre del títol, fins al poble de l'«altra banda» on la narradora i la seva amiga Zóra van a vacunar uns nens a qui «els seus» soldats han deixat orfes, passant per la Ciutat amenaçada i després bombardejada, on la gent reacciona de manera sorprenentment festiva i on és inexplicablement difícil aconseguir un bon crani per fer pràctiques mèdiques.

De forma inevitable, el conflicte i la mort planen constantment sobre la novel·la, però Obreht té l'encert de no descriure mai l'horror, de deixar-lo latent i situar la narració sempre un moment abans o després, a la recerca de detalls reveladors. La dona del tigre és una novel·la sobre com es comporten els humans davant la imminència d'un conflicte, i sobre com i en quina mesura se'n refan un cop ha passat. I qui diu conflicte diu mort: el text contraposa constantment les diferents maneres d'entendre i afrontar la mort, ja sigui amb la càrrega poètica heretada dels costums ancestrals o amb la racionalitat científica d'un metge, i també s'interroga sobre si és una sort o una desgràcia, si val més saber que s'acosta o desaparèixer sobtadament, sobre el valor, crucial o negligible, dels rituals funeraris.

Més enllà de tot això, La dona del tigre és un cant a una terra ferida i profundament contradictòria, però vital, colorista i absorbent. Un llibre amb zones fosques, però essencialment lluminós, amarat de la felicitat de narrar i d'una profunda estimació per allò que explica. Amb alguna reiteració, potser, però amb moments fascinants. La presentació en societat d'una autora que caldrà seguir de totes totes.

*

El llibre, acabat d'arribar a les llibreries, ja ha cridat l'atenció a com a mínim dos lectors de luxe, Enric Sòria (ajustadíssim, com sempre) i Jordi Puntí (que en parla més de passada). Per a la petita història de la traducció catalana, crec que puc afirmar sense dubtes que sóc el primer a publicar dues traduccions consecutives amb la paraula tigre al títol. What are the odds?

Títol: La dona del tigre
Autora: Téa Obreht
Editorial: Angle Editorial
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Data de publicació: Octubre de 2011

dimarts, 19 d’abril del 2011

A la caça de la dona, James Ellroy



En l'obra i en la personalitat de James Ellroy hi batega un nucli fosc, una energia intensa i angoixant. No és difícil determinar d'on prové: quan Ellroy tenia només deu anys, la seva mare va morir assassinada. D'aleshores ençà, el seu fantasma l'ha perseguit. Ellroy sempre ha cregut que aquesta mort la va provocar ell, que havia maleït la seva mare i que al seu torn havia quedat maleït per ella.

La maledicció va prendre forma poques setmanes abans de l'assassinat. Els pares d'Ellroy s'estaven separant. Ellroy i la seva mare van parlar d'amb qui preferia viure el nen. Ell va dir que amb el pare. Ella li va clavar una bufetada. La barreja d'odi i d'atracció il·lícita que Ellroy va sentir en aquell moment per la seva mare el va dur a desitjar-li la mort. I la mort va arribar, violenta i encara avui inexplicada. De resultes de tot això, James Ellroy ha passat tota la vida obsessionat amb les dones i ha vist com el fantasma de la seva mare s'interposava una vegada i una altra en les seves relacions successives. A la caça de la dona és el relat dels efectes de la maledicció Hilliker (cognom de la mare) i una reflexió sobre els vincles tan envitricollat que sempre més han tingut Ellroy i les dones.

Dues característiques singularitzen aquest llibret pertorbador: l'honestedat i la concisió. Ellroy s'ha construït un personatge públic sovint antipàtic (petulant, dretà, fortament religiós, poc amic dels drets civils) però és evident que la seva obra està feta des d'un sentit moral molt fort. Aquest sentit moral l'obliga a ser cru amb si mateix, a no suavitzar mai la sordidesa de la realitat, a mostrar-se a si mateix de manera gens afalagadora, i a la vegada a ser just, tendre i agraït amb les dones que l'han estimant. L'ànsia d'explicar-ho tot, de posar la carn a la graella dóna a A la caça de la dona una força especial. Però aquesta força no seria tan eficaç sense la particular prosa de l'autor. Ellroy és ferotgement concís i el seu estil es podria definir de manera precisa però enganyosa com a frase-punt, frase-punt. Poques coordinades i pràcticament cap subordinada. Ritme telegràfic, sequedat extrema. Però aquesta fórmula podria suggerir un laconisme a l'estil del Carver de Lish, i no. Les successions de frases i punts d'Ellroy estan farcides de pirotècnia verbal: un argot tan peculiar que és més aviat un idiolecte, al·literacions, jocs de paraules, jocs amb la sonoritat, una recerca constant per la sorpresa verbal, gust per les paraules estrambòtiques... Un estil veritablement inconfusible, cosa que no es pot dir de gaires autors.

Les dones omplen el llibre en desfilada constant, però en el rerefons hi apareix un altre tema que m'ha interessat enormement i que no voldria passar per alt: la creació artística. És probable que Ellroy representi un cas extrem d'escriptor: poc format, poc lector, el seu talent no prové d'una obertura de mires sinó d'un tancament. Ellroy s'interessa obsessivament per un nombre molt reduït de coses (les dones, Beethoven, la història americana recent) i es desentén de la resta. No és un home amb una curiositat general. És un fanàtic i és enormement ambiciós. Se cenyeix als seus temes i hi aprofundeix sens fi: barrina sol a les fosques durant hores i hores, precisa imatges, intensifica percepcions i en acabat treballa fins a l'extenuació sense deixar-se distreure per res. Per res que no siguin les dones, és clar.

A la caça de la dona és un llibre singular i una aposta valenta d'Angle Editorial. Que Ellroy no estigués traduït al català clamava al cel. De moment, aquest primer Ellroy català parteix amb desavantatge: la versió castellana (molt bona, de Montserrat Gurguí i Hernán Sabaté) fa setmanes que és a les llibreries. Sigui com sigui, espero que el llibre tingui una oportunitat, perquè se la mereix. 

Títol: A la caça de la dona
Autor: James Ellroy
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Angle
Data de publicació: Març de 2011