Fa cosa d'un mes, sota un sol que estavellava les pedres i convertia
les pagines blanques en miralls encegadors, vaig repetir un ritual
que en la seva forma primigènia data de cap allà l'any 84 o 85,
quan hi vaig anar amb l'escola, i que potser una dècada més tard vaig
començar a seguir per voluntat pròpia: la visita anual (tristament
interrompuda l'any passat, ho he de dir) a la Setmana del Llibre en Català. Si recordo aquella primera visita és gràcies a un adhesiu
que deia «A Sants, una setmana. A la llibreria tot l'any»
i que, resistent a qualsevol intent d'arrencar-lo, va perviure un parell de lustres al capçal del meu llit. Segons les estadístiques
oficials, vaig ser un dels 70.000 visitants de l'edició d'enguany.
Segurament vaig ser un dels més decebuts.
El que em vaig trobar era bonic i agradable: casetes de fusta enmig
d'un parc, un programa ben farcit d'activitats, força novetats
exposades i molts llibres infantils. Però, malgrat els esforços puntuals d'alguna parada (1984, Laertes...) no era el que buscava, no
era l'esperit de les velles Setmanes de les Drassanes, d'aquelles edicions que
se celebraven al febrer i que, segons repetien els diaris un any rere
l'altre, suposaven el tret de sortida de la campanya de Sant Jordi.
En aquella època, l'objectiu de la Setmana era exposar tot el
catàleg viu de l'edició en català. Això és dir molt, i no es
complia al peu de la lletra, però la mostra que hi trobaves era molt
representativa i sempre t'hi enduies alegries insospitades. I era
precisament aquesta idea de fons el que feia que la Setmana fos una
cita ineludible, perquè com he mirat d'explicar en aquest mateix
blog en diverses ocasions, el llibre en català té moltes
dificultats per aguantar a les llibreries més enllà dels primers
mesos. Les vendes són escasses, les edicions en butxaca triguen a
sortir, si és que ho fan, el ressò mediàtic s'obté sempre per
edició interposada i un grapat d'altres motius que ja he explicat i
que tornaré a explicar mil vegades, perquè són el pa nostre de
cada dia, fan que tot d'esforços valuosos es perdin de la manera més
trista. Costa Déu i ajuda constituir un fons digne de tal nom, és a
dir, una tria de llibres «d'actualitat permanent»
que haurien d'estar sempre a disposició del lector en una bona
llibreria. És la maledicció que ens impedeix posar mai una pedra
sobre l'altra i ens condemna a començar des de zero més o menys set
vegades per cada òrbita del cometa Halley.
La vella Setmana del Llibre no podia fer gran cosa per canviar
aquest estat de les coses, és evident, però empenyia en direcció
contrària. Tenia un sentit cultural fort i servia per recordar que
el món no s'acaba (o, més ben dit, no ha començat) amb l'últim
llibre que toca llegir per estar al dia. Potser les moquetes grises
de Drassanes no podien competir amb el sol espaterrant del Parc de la
Ciutadella, potser la concurrència hivernal no era tan abundant com ara que s'aprofiten les escorrialles de la manifestació de l'onze de
setembre, que se suposa falsament que és un públic captiu, però és
que no es tractava d'això.
Vagi per endavant que, per més que em dolgui, puc imaginar els
motius del canvi, i els puc entendre. Potser la Setmana tal com era
no era sostenible, potser els presumptes llibres de fons han passat
per la guillotina i ja no existeixen. Potser, en un context de crisi
duríssima, cal assegurar la màxima facturació amb la mínima
despesa possible. Tant és, ho entenc. El que em costa més de pair
és que, amb les honorables excepcions de rigor, tothom faci veure
que no se n'adona, que no veu que en aquesta bugada hi hem perdut tot
un joc de llençols. M'irrita la voluntat de mirar només les coses que
funcionen (que si Pa negre, que si la col·lecció Bernat
Metge de l'Ara, molt lloables totes dues) i desviar els ulls quan les
coses s'aprimen o es buiden per dins. Que se centri el debat en si la
Setmana ha de ser a la plaça Catalunya, a la Ciutadella o a
Drassanes. Que es justifiqui el volum de vendes en funció de si
l'emplaçament és més o menys cèntric. Exagerant una mica, sembla
que les casetes de fusta hagin de servir perquè un grapat de gent
s'hi passegi, i constati amb satisfacció que sí, que tenim una
industria editorial potent i que el català és una llengua de
cultura tan vàlida com qualsevol altra. Però és que això segon ja
ho sabíem i només un cofoisme estúpid pot rabejar-s'hi eternament.
Perquè la indústria editorial funcioni només cal que la gent
compri llibres, i les novetats ja fan el fet. Però els llibres no
viuen sols, es relacionen infinitament entre si, es recombinen a
mesura que vas afegint lectures i produeixen efectes nous. La vida
lectora és una carrera de fons i si només t'alimentes amb sucre
t'esgotaràs aviat.
Cal que fem un rèquiem per la carn.
