Un dels efectes secundaris de les vacances que he fet aquestes
últimes setmanes (que per una vegada a la vida han estat vacances
del tot, sense feinetes per fer a hores lliures ni últimes
revisions ni correus ni comentaris ni posts) és que el blog no s'ha
fet ressò de dues dates assenyalades del calendari, el dia de Sant
Jeroni (patró dels traductors) i, més modestament, el primer
aniversari d'aquest blog.
Pel que fa a Sant Jeroni, em sap greu no haver pogut participar en
cap activitat, i com que ressenyar-les a pilota passada no té massa
sentit, em limitaré a dir que la reivindicació de la traducció
literària em sembla més necessària que mai ara que la crisi que
ens assola obliga els editors a centrar esforços en els llibres més
fàcils de defensar, que són els d'autor català. No cal exagerar,
no estic avisant del risc d'una extinció sobtada de les traduccions, però potser val la pena insistir en la importància de
tenir, en català, el bo i millor del que s'escriu arreu del món, de
no conformar-nos mai a tenir una cultura d'àmbit estrictament
domèstic. Entre d'altres coses, perquè estic convençut que
l'existència de bones traduccions contribueix a crear l'humus
necessari perquè la creació en català sigui més rica, diversa i saborosa.
Pel que fa a l'altra efemèride, l'aniversari del blog, veure que el
temps ha passat tan de pressa només em fa venir ganes de posar-m'hi
amb més força i regularitat. Un any i escaig després dels tres
posts amb què vaig engegar el projecte puc dir que els dubtes que
durant molt de temps em van impedir posar-m'hi ara em semblen
absurds: de moment, el blog només m'ha portat satisfaccions. Té
l'audiència que té, que no sé si és molta o poca, però cada
vegada més tinc la sensació que el blog arriba a qui ha d'arribar.
A més a més, amb els mesos he vist que convé no fer valoracions
precipitades. Més d'una vegada he tingut la sensació (per
l'absència de comentaris o pel nombre relativament reduït de
visites) que un post havia passat totalment desapercebut, i al cap de
moltes setmanes una trobada casual o un correu m'han fet evident que
hi havia com a mínim una persona que no només se l'havia llegit amb
molta atenció, sinó que el recordava i que l'havia tingut en compte
per a una o altra cosa. I això és una gran alegria, perquè els
comptadors de visites no en diuen res, de quanta gent es limita a
seguir un enllaç i quanta es llegeix veritablement les entrades. La
motivació inicial del blog era bàsicament la de tenir un lloc on
esplaiar-me, on verbalitzar les impressions i reflexions provocades
per la pràctica de l'ofici, perquè a vegades resulta una mica
frustrant barallar-te amb un text durant una colla de setmanes i en
acabat lliurar-lo i trobar-te amb un «Rebut, gràcies!»
com a única resposta. Que algú hi dediqui una mica
d'atenció «de qualitat», si
se'm permeten les ínfules, és més del que havia gosat esperar.
Dit això, em fa una mica de basarda veure que sóc tan lluny d'on em
pensava que seria. Quan vaig començar el blog tenia clar que volia
desenvolupar com a mínim quatre fils temàtics, i que a poc a poc
miraria de trenar-los en un discurs relativament unitari. Dotze mesos
més tard, d'aquests quatre fils només n'he treballat un i mig i la
trena està tota per fer. Al blog hi ha massa posts anunciats i no
fets, continuacions que tinc mentalment molt clares però que no he
trobat el moment per escriure. Ja vaig anunciar des del primer dia
que aquest blog seria intermitent, perquè és el màxim que puc
garantir amb la mena de feina que faig, però les pauses han estat
més prolongades del que m'hauria agradat. Sense prometre res, aquest
any miraré d'anar una mica menys a batzegades.
I com és de rigor, voldria expressar el meu agraïment més sincer a
tots els que heu anat passant per aquí, especialment durant les
setmanes de sequera. Aquest vespre mateix em prendré un gintònic
(qui sap si dos) a la vostra salut!
