Sense que calgui parlar de
complexes arquitectures narratives ni de grans trencaclosques, hi ha
una colla d'indicis (referències mútues entre les novel·les,
personatges episòdics que després es fan centrals) que fan pensar
que la ficció autobiogràfica d'Amélie Nothomb segueix un pla
preconcebut. Algú podria dir que no n'hi cal cap, de pla, que és la
pròpia vida de l'autora la que proporciona les línies mestres dels
seus llibres, però probablement seria pecar d'ingenu. Perquè
escriure sempre és triar, i en aquest cas triar quins episodis cal
narrar i quina forma és la que més els convé. I per això parlo de
«ficció autobiogràfica»: no perquè posi en qüestió la
veracitat del que ens explica (Nothomb sempre ha mantingut que tot és
rigorosament cert), sinó perquè tot i estar escrites en primera
persona per un personatge que es diu com l'autora, les obres
autobiogràfiques d'Amélie Nothomb estan concebudes com a novel·les
i no com a memòries ni llibres de records.
Però torno al que volia dir. Si,
més modestament, pensem en el conjunt de la narrativa autobiogràfica
nothombiana com una paret, una paret antiga i feta de pedres una mica
irregulars, no tinc cap dubte que la Biografia de la fam en seria
l'argamassa. La resta de novel·les serien les pedres o maons: són
sòlides i ben definides, tracten períodes molt concrets de la seva
vida, sovint lligats a un determinat tema central. I, com els maons
que són, encaixen, encara que sigui imperfectament. Metafísica
dels tubs descriu els
primers tres anys de vida de l'autora i transcorre al Japó. Per
tant, encara que la data de publicació digui el contrari, va abans
que El sabotatge amorós, situada a la
Xina quan l'autora té entre cinc i vuit anys. Estupor i tremolors i Nid'Eva ni d'Adam encara
encaixen millor: descriuen exactament el mateix període (el seu
retorn al Japó als 21 anys) però centrant-se en àmbits diferents,
una desastrosa experiència laboral en el primer cas i la primera
història d'amor mínimament reeixida de la seva vida en el segon. I
entre tots aquests maons hi ha la Biografia
de la fam, un llibre
singular, l'argamassa que omple els espais buits i dóna consistència
i unitat a la paret. Des d'un punt de vista purament
estructural, Biografia de la
fam fa de ciment
perquè és l'únic llibre que s'allarga en el temps i perquè entra
en contacte amb la resta de novel·les esmentades, sempre evitant de
reiterar el que ja ha explicat anteriorment. Però l'argamassa és
també conceptual, perquè en aquest llibre Nothomb parla de la fam,
de la fam insaciable que l'autora considera l'element decisiu i
aglutinador de la seva vida. Una fam que no és només de menges, és
clar: «Hi ha cap fam del ventre que no sigui indici d'una fam més
generalitzada? Per fam entenc aquesta esgarrifosa mancança de
l'ésser en si, el buit turmentador, l'aspiració no tant a la
utòpica plenitud com a la simple realitat: allà on no hi ha res,
imploro que hi hagi alguna cosa». I, emulant Flaubert, proclama: «La
fam sóc jo».
La fam és ella, doncs, i aquesta
és la seva biografia. Una biografia que, rere el que pot semblar una
simple enumeració de passions, amaga ritmes complexos. D'una banda,
la cadència dels quatre passos: descobriment meravellat, fam
insaciable, rebuig del món exterior, ocultació. Li passa amb tot:
amb el sucre, amb la xocolata, amb l'alcohol, amb l'aigua, amb la
lectura. Com si seguís el famosíssim Enivrez-vous
de Baudelaire, la Nothomb nena busca sempre el plaer (l'estadi diví),
se n'emborratxa i no en té mai prou. El sadollament és impossible,
sempre hi ha algú que demana mesura i que fa imprescindible el
secret. A aquest ritme principal cal afegir-hi el que es deriva de la
itinerància laboral del seu pare, culpable de l'alternança entre
els llocs d'èxtasi i els de consternació. Del Japó i de Nova York
en gaudeix a cor què vols; són llocs on el plaer és fàcil
d'aconseguir. Però aquests períodes de plenitud i embriaguesa van
seguits de les respectives davallades: les gàbies, Xina i Bangla
Desh. Cada desplaçament la porta a conèixer nous plaers: la fam
canvia de forma. Però la Biografia de la fam s'explica encara millor
per mitjà del tercer ritme, el més lent i devastador: el biològic.
Nothomb, que als tres anys es considerava divina, veu la infància
com un moment de plenitud i la creixença com una degradació, com
una expulsió del paradís. Mentre és petita té el plaer a l'abast
de la mà, cosa que no fa minvar mai la fam però que permet
lliurar-se a un gaudi quasi perpetu. Els plaers no li fan cap mal, ni
el seu sorprenent alcoholisme infantil ni els excessos amb el sucre.
Però la plenitud s'anirà esquerdant de mica en mica: els plaers
cada vegada costen més de satisfer, depenen del caprici dels altres
i no només del seu. S'acosta l'adolescència, i la narració
interior que sempre l'havia acompanyada es transforma en una veu
hostil. El cos es rebel·la: creix un pam, li surten els pits (que
mira de cremar-se), sent desig per un noi. El seu món es disloca i
té fam de cataclisme. I és llavors quan pren la decisió de no
tornar a menjar.
Tret de la seva eterna reticència
a parlar de sexe, enlloc no es percep tan bé el cantó pudorós
d'Amélie Nothomb com quan parla de la seva anorèxia. Un pudor que,
venint d'algú que ha escrit un grapat de llibres sobre si mateixa,
només es pot qualificar de paradoxal. Arribats a aquest punt, al
moment crucial en què decideix desobeir la fam, els capítols es fan
breus, el·líptics, el devessall d'anècdotes s'estronca. Nothomb ja
ha apuntat indicis de l'odi que sentia pel seu cos, però no
s'allarga en consideracions psiquiàtriques ni psicològiques. Però,
a diferència de la seva relació infantil amb l'alcohol, va deixant
frases doloroses i reveladores. Diu: «Després de dos mesos de
dolor, el miracle finalment va produir-se: la fam va desaparèixer i
va deixar pas a una alegria torrencial. Havia matat el meu cos. Vaig
viure-ho com una victòria espaterrant». I, una mica més avall:
«Aquesta manera de viure [...] em mantenia en una era glacial en què
els sentiments ja no creixien. Va ser un descans: vaig deixar
d'odiar-me». I rebla el clau: «En realitat, em trobava en el
paroxisme de la fam: tenia fam de tenir fam».
Però se'n surt. El cos es
rebel·la, no es vol rendir. I en algun moment de la recuperació
comença a escriure. I l'acte físic de l'escriptura l'ajuda. Ella
mateixa estableix una relació reveladora: la mateixa Llei (la
majúscula és seva) que la comminava a deixar de menjar la forçava
a repassar mentalment cada dia la pel·lícula de la seva vida. Costa
no veure-hi el ferment dels llibres futurs, de la ficció
autobiogràfica nothombiana. Construïda, ja ho dèiem, amb
l'argamassa de la fam.
*
Biografia de la fam va ser la
meva tercera traducció professional, i des d'aleshores ençà han
passat tantes coses (una trentena de traduccions més, per exemple)
que em sembla que ja en fa mitja vida. En aquesta ocasió, com en la
«meva» primera Nothomb, Antichrista, vaig comptar amb l'inestimable
col·laboració de la Nathalie Barbeta, la francesa bilingüe que
tothom voldria tenir al costat quan mira d'avaluar la dubtosa
equivalència entre dos girs. La traducció a quatre mans va
comportar un munt d'hores de conversa i de discussió apassionant i
constructiva (val a dir que en aquella època la meva subsistència
no depenia de les traduccions i que em podia permetre una parsimònia
que ara em sembla impensable). Rellegida ara, m'alegro de constatar
que el criteri general que segueixo no ha variat gaire, tot i que
s'ha fet una més sistemàtic i s'ha anat enriquint amb les eines que
només l'experiència pot donar.
Títol:
Biografia de la fam
Autora:
Amélie Nothomb
Editorial:
Empúries
Traductors: Ferran
Ràfols Gesa i Nathalie Barbeta
Data d'edició: Febrer
del 2006
