Sempre he tingut la sensació que la Terra Alta està partida per la meitat, que hi ha una línia imaginaria, quasi recta, que va de Caseres a El Pinell. Ja entenc que això no té solta ni volta, però en meu imaginari terraltenc sempre he fet aquesta divisió geogràfica. Un dels projectes que tinc, i que segurament mai portaré a terme, és intentar plasmar fotogràficament aquesta divisió que la meua perturbada ment ha fet. La única veritat de tot això és que quan observes el territori aviat t'adones que la diferència existeix, que sóm un terreny fronterer i que el nord és mes sec que el sud, que el nord es territori de vinya i el sud és molt més montanyós (suposo que els Ports de Beseit hi ajuden).
La veritat és que en aquesta entrada volia parlar dels colors de la Terra Alta, dels colors de la primavera quan acaba, del color càlid de les vinyes tirant amb força, dels camps grocs sembrats que han tornat a envair l'imaginari terraltenc, de les primeres calors de l'estiu i sobretot d'aquella olor a pi que una vegada se t'ha posat dintre mai més s'oblida...
Ja sé que per aquesta entrada la millor opció de cançó era qualsevol dels Quicos, però només pensar en colors m'ha vingut a la memòria aquesta estrofa: "Azul, como el sol en tú mirada" de Los Piratas.
