Fa massa dies que tinc la sensació d'estar dintre de la pel.licula d'Almodovar "Qué he hecho yo para merecer esto?" Abans de res he de dir que no soc Carmen Maura (i menys Chus Lampreave) ni treballo de dona de fer feines. Estic parlant d'aquesta sensació de que el Món (o almenys la societat que hem heredat dels nostres pares) s'en va a la puta merda, ens han fet creure que es culpa nostra i no s'hi pot fer res. A la gent de la meua edat se'ns va etiquetar com a generació X (fins i tot ens van dedicar una pel.li), erem gent que passava de tot, fills del benestar, depresius i acomodats. I una merda! I una puta merda! Això son etiquetes que van la mar de bé a la tropa que ens (des)governa i que els serveixen per a tenir-nos controlats i profundament adormits. A vegades penso quina és la veritable realitat: la que vivim la gent normal o la que viuen aquests fills de puta des de la seva privilegiada atal.laia? Això hem fa pensar en una cosa que explicava el gran Gato Pérez: per poder retratar i explicar la veritable realitat te l'has de mirar de d'una atal.laia. Sembla que el cercle es tanca...
I la cançó que poso es titula: l'Home que va vendre el Món ("The Man Who Sold the World"), i en versió d'una banda anomenada Nirvana, si la mateixa, la banda per excel·lència de la Generació X.
