Islandia Nunca Quema - "Applause"

Encara que pugui semblar contradictori, si alguna cosa no vam passar el dissabte passat a la Sala Zero de Tarragona va ser fred. Islandia Nunca Quema, una de les bandes més elegants del panorama musical actual (per algun lloc he llegit que fan "pop il·lustrat") presentava "Applause", el seu primer i esperat disc. Després de la gravació de dos EP de 7" era el moment de l'edició del primer llarga durada, i per a demostrar la seva elegància ho han fet només en format vinil. Acostumats com ens tenen a passatges sonors plens de guitarres elèctriques, el dissabte a la Zero vam poder gaudir de les cançons d'"Applause" suaument embolcallades amb guitarres acústiques i vents.

Tot i que el nom ens pugui transportar a paratges nòrdics i molt freds, la veritat és que res més allunyat de la realitat, Islandia Nunca Quema son una banda de melodies brillants, guitarres delicioses (fantàstic Salva) i veu càlida i molt profunda.

No voldria caure en la falsa temptació de dir que són del Camp de Tarragona perquè això ens faria pensar que alguna cosa falla, no es possible que una banda com Islandia Nunca Quema hagin aparegut enmig d'una escena pop rock tarragonina quasi inexistent. Per això vull creure que, musicalment parlant, son fills de Glasgow, Londres o Chicago...

Falmfest 2013 (Coversfest)

Crònica: Jordi Ferrús


No sé si es tracta d’una filia o una fòbia massa subjectiva, però la veritat és que des de sempre he tingut la impressió que un dels marcadors a tenir en compte per mesurar la qualitat d’un directe (i també la solvència d’una banda), són els “covers” que el grup (o solista) interpreta durant el concert. Al meu parer, incloure alguna bona versió dins del “set list”, on es noti la mà del “versionador”, suma. Sempre que, un no tingui la sensació que aquell tema és simplement un recurs per allargar cinc minuts més el show.

Històricament les versions o “covers” han estat presents dins del repertori dels més grans. Als inicis de l’era rock, Elvis versionava a Carl Perkins o Ray Charles, The Beatles a artistes de la Motown, els Stones a Nat King Cole o Chuck Berry (bé també els Beatles i els Beach Boys el verionaven), The Byrds i Hendrix a Dylan, i així un llarg etc. Inclús, a alguns dels grans festivals de la història del rock, el moment que ha passat a la posteritat és una versió. Aquí, per citar-ne alguns, hi podem posar des del “With a little help from my friends” dels Beatles per Joe Cocker o l’himne americà “Star spangled banner” de Hendrix a Woodtock 69, fins al “Rockin’ in the free world” de Neil Young en versió dels Pearl Jam, a la mítica actuació dels de Seattle al Lollapalooza del 92.

A nivell estrictament personal comentar que recordo “covers” excepcionals, o simplement versions fetes al moment just i al lloc oportú, que han estat decisives perquè, a l’hora d’arxivar el record d’aquells concerts, aquests vagin a la carpeta: “De Precepte”. En aquest sentit, així de primeres, recordar un moment Benicàssim; “The girl from yesterday” (Chica de ayer) de Nacha Pop versionada pels nord-americans Gigolo Aunts (No, Carlos?). Un altre moment "festivaler", a un dels primers Primavera Sound, dos bandes de Glasgow, Teenage Fanclub i Belle & Sebastian, rendint tribut a Big Star, interpretant conjuntament el clàssic “September Gurls”. I finalment, un moment molt més íntim, a la prova de so del primer concert de Wilco a la sala Razzmatazz de BCN, una vintena de persones pul·lulant per la sala ens vam quedar tots hipnotitzats quan vàrem sentir l’exquisida versió (íntegra) que van fer del “I shall be released” de Bob Dylan & The Band. Per cert, una versió que no van tocar al concert de la nit.

I tot això com encaixa al Palmfest 2013? Bé, la resposta hauria de ser evident per tots aquells que han assistit a aquesta darrera edició de la cita estiuenca a L’Hospitalet de l’Infant, ja que, segurament, aquest ha estat un dels festivals que més densitat de versions per minut ha tingut de tots als que he assistit al llarg de la meva vida. Recapitulant per sobre; Corizonas versionant “Wish you were here” de Pink Floyd o “Mr. Soul” de Buffalo Springfield. Doctor Explosion interpretant el “Blue monday” dels New Order o “Surf talibán”, una curiosa adaptació del “Ça Plane Pour Moi” de Plastic Bertrand. Les Sueques refent de manera inclassificable “L’Empordà” de Sopa de Cabra. Reptile Youth enviant un missatge còsmic amb el “Gimme some truth” de Lennon, o els mexicans Austin TV acabant el seu espectacular show amb una personal visió del “Around the world” dels ressuscitats Daft Punk… Molta versió, majoritàriament solvent i amb personalitat pròpia, tal com ha de ser... Com deia aquell: “El algodón no engaña”.

Islandia Nunca Quema

He de dir que Islandia Nunca Quema és una banda per la qual tinc debilitat. M'agrada molt la seva elegancia, els seus passatges sonors carregats de detalls elèctrics (per algun lloc he llegir "pop il·lustrat"), la veu profunda i alhora càlida, i aquest aquest referent (tant recurrent i gens amagat) a Yo La Tengo...