Tots els anys dedico la darrera entrada d'aquest bloc a parlar del poble saharaui. A dia d'avui encara no he deixat de pensar que és un dels grans pobles oblidats per la comunitat internacional (amb aquesta afirmació tampoc no descobreixo res de nou). Espero i desitjo que l'autodeterminació dels pobles (tots) sigui una realitat molt propera.
Les tres fotos que he posat són un "work in progress" que estic segur que serà un viatge directe a l'aprenentatge. Rosa, moltes gràcies!
Dilluns passat Tarragona es va vestir de festa per rebre la visita d'un tros de músic californià anomenat Jeremy Jay. La Sala Zero no es va omplir ni de bon tros però els que allí estavem vam poder viure com la música ens transportava als millors Smiths dels anys vuitanta per passar tranquil·lament als noranta revisitant als escocesos Belle and Sebastian... Tot un luxe de dilluns gràcies a la bona feina de la productora Vortex!
Més fotos oblidades... El que ara he fet ha sigut mesclar les lletres que componen la paraula Tokio i ha aparegut la paraula Kioto acompanyada d'aigua i de milions de vides anònimes (entre elles la Xisara)...
Quan retorno a fotos quasi oblidades m'envaeix una sensació que no sabria dir si es mou entre la nostàlgia i l'enveja. El que tinc molt clar és que sempre retorno a Japó, a les mil vides anònimes que allí hi viuen i a les fotos que vaig fer amb una càmara compacta...
Sempre he tingut debilitat per aquesta banda mallorquina que tant m'ha fet viatjar i somiar amb les seves lletres entre surrealistes i quotidianes. Van aparèixer en el moment que fer pop en català deixava d'estar de moda, però van arribar cargats d'aire fresc i de paisatges i melodies que et transportaven a móns onírics. Antònia Font no ha sigut un grup que anés a remolc de les modes i això ho demostra la publicació de "Vostè és aquí", el seu darrer disc. Quin grup avui dia s'atreveix a treure un disc amb quaranta micro-cançons deixant de banda la ortodoxia que marquen els cànons pop i sortir a defensar-ho en directe en teatres i auditoris? I no morir en l'intent...
Perquè la grandesa de la qual avui dia pot presumir Antònia Font és la del luxe de poder presentar un espectacle en directe basat en el seu darrer disc prescindint totalment de tots els seus grans clàssics. Ara que és temps de grans retorns sense cap disc ni novetat davall del braç (Sopa de Cabra, Ja T'ho Diré) és tota una declaració de principis que una banda surti de gira presentant un espectacle molt particular basat en un disc de quaranta cançons que, en el cas del concert de Vic, encara no havia sortit al mercat. Potser això també és símptoma de maduresa musical de la nostra societat... Tot i què els comentaris que vaig sentir ahir en sortir del concert van ser en el sentit de trobar a faltar els grans èxits d'Antònia Font.
I com que Antònia Font són un grup molt particular, també ho va ser la posada en escena. Un escenari presidit per una bicicleta, Pere Debon amb la seva bateria arraconat al lateral dret, i Pau Debon al fons ocupant el lloc de la bateria i acompanyant puntualment amb la guitarra al mestre Joan Miquel Oliver. Tota una declaració de principis...
Aquests dies s'està celebrant el Festival Internacional de Fotografia "Scan Tarragona" i la ciutat viu una efervescència fotogràfica que és molt d'agrair. Són dos mesos plens d'exposicions, conferències, tallers i activitats diverses relacionades amb el món de la fotografia.
M'agradaria destacar o comentar diverses d'aquestes activitats ja que algunes les he viscut en primera persona i he disfrutat molt.
Una de les grans exposicions porta per nom "Talent Latent" i és l'obra de deu fotògrafs emergents que mostren la seva obra més particular. A mi, personalment, un dels autors que més m'ha atrapat ha sigut el tarragoní Jordi Díaz, amb una inquietant visió de la seva realitat familiar més propera i quotidiana i amb un llenguatge molt identificable cinematograficament (a mi m'ha recordat molt a David Lynch i especialment a la seva pel·lícula "Blue Velvet"). Des d'aquí no vull deixar passar el moment per agrair l'impagable visita comentada que ens va realitzar Jesús Micó, comisari de l'exposició, a un grup d'IGers tarragonins i tot gràcies a la bona feina dels managers de @igerstgn (Rosa Comes, Cecilia Bofarull i Albert Anguera), moltes gràcies als tres! La podem veure a l'Espai Tabacalera, Av. Vidal i Barraquer.
L'altra exposició que m'ha agradat molt porta per nom "Transitant" i és el recorregut vital d'un fotògraf rodamón anomenat Lluc Queralt. Es pot veure a la Fundació Forum (C/ Granada, 11).
També m'agradaria destacar un altra activitat més alternativa anomenada "Scanoff" i comisariada pel fotògraf Pep Escoda. El Café Bar Museum es converteix durant algunes nits en el punt de trobada de gent interesada en el món de la fotografia. Allí es pot gaudir de diverses projeccions fotogràfiques, conversar i intercanviar experiències.
Tot això i moltíssim més és l'Scan... Si t'agrada la fotografia no hi pots faltar!
A vegades descobreixes grups que et sorprenen... "The Faith Keepers" han sigut un d'ells! És una banda de saragossa que fa soul/funk amb un referent clar com és l'africà Fela Kuti i el seu afrobeat.
Ahir vam poder disfrutar d'un dels directes més coherents de l'escena musical ibèrica: Bigott va visitar la Sala Zero de Tarragona per presentar el seu darrer treball "The Orinal Soundtrack". Un disc que no està, ni de bon tros, a l'altura dels dos anteriors però que en directe guanya consistència i energia gràcies a la bona feina dels músics que l'acompanyen (a destacar molt especialment el xixones Paco Loco).
Aquest directe s'enmarca dintre d'un cicle de concerts organitzats per Vòrtex, una promotora independent tarragonina que ha apostat molt fortament per dinamitzat l'escena musical de Tarragona. Jo col·laboro amb ells fent les fotos dels concerts, estan disponibles clickant en aquest enllac de Flickr Vortex
