El Xampinyó

Ara que ja he enllestit les sortides endarrerides de Montserrat, puc centrar-me en d'altres collunades, com per exemple aquest capritxu meu... jijiji

No us ho he explicat mai però vaig viure dos anys a Torelló, compartint pis amb dos elements més: en Lluís i en Pepitu.

Encara no sé com vaig sobreviure a aquells 700 dies de jarana darrera jarana. Suposo que amb 30 anys ho aguantes tot. Ara seria incapaç de resistir aquell ritme trepidant ni una setmana!

Entre liada i liada anava a treballar, i sempre puntual, no com d'altres, i pasava cada dia per davant d'aquest  roc o pedrot o agullola o diga-li com vulguis. Sempre pensava que algun dia havia d'anar a mirar-m'ho, però van anar passant els anys i no va ser fins aquest passat 29 de Setembre que ens hi vàrem acostar.
La víctima en qüestió va ser el meu germà, que degut a l'accident que va patir fa 2 anys, i que més endavant ja us ho explicaré, diu que no vol escalar mai més. Pues es cardarà un fart d'equipar i d'assegurar "qué pa qué"!
Així que aquella tarda, carregats amb el taladru i una estelada dels xinus, 4'5€, ens hi vàrem posar. En realitat vàrem estar més estona de cotxe o caminant que obrint la via que duia entre cella i cella.
Amb els crokis de l'accés a l'aparcament i el de l'aproximació, no cal que us expliqui gaire res més, ja que la vieta en qüestió és fàcil de trobar: és la única que hi ha.
Sí soc realista, és un pet de via amb un pet de roca, però buenu, vam pasar la tarda i vam fer bullir una mica més l'olla, ja que hi ha algú per aquells verals que no li va sentar gaire bé, i el 20 d'Octubre l'estelada ja no hi era.

P.D.: Vaig estar buscant el topònim d'aquesta pedra, però no vaig saber trobar-lo. Entre els companys li diem El Xampinyó, però crec que és més encertat Agullola de la Mare de Déu de Gràcia, que és el nom de l'ermita que hi ha a l'altra vessant de la muntanya. No crec que s'hagi de batejar amb noms com l'Agulla del Kharma, o de Buda, o del Déu que em va parir com fa més d'un... y hay lo dejo...

Per si esteu disposats a perdre una tarda.

No crec que la repeteixi ningú però per si algú hi va.

Croki-paint!!!

No duia estreps, així que vaig improvitzar
 amb l'altre cap de la corda

Aquí ja és fàcil. 

Foto-cim x 2!

Reptant per Osona

Doncs ja que us he explicat abans una vieta inèdita, o curiosa, o poc coneguda, o digueu-li com vulgueu, us en mostro un altre.

Ja fa uns mesos, quan encara feia calor i el dia era força llarg, plegant de treballar vàrem dir d'anar a fer l'Agullola de Rupit, un petit cim molt clàssic de la comarca d'Osona.

L'Agullola de Rupit.

La ideia inicial era fer la via Normal, però tot i què és una via històrica, no ens va fer el pes i vàrem dirigir-nos a la Ecolight, una ruta molt lògica que segueix un sistema de fissures a la dreta de la Normal. Un cop a peu de via vam tornar a canviar d'opinió ja que la "roca", per dir-ho d'alguna manera, era realment un pilot de sorra mal premsada. Finalment vam arribar a l'inici de la Romenage a trois.

Quina pinta tiu! No ens ho vam pensar i ens hi vàrem cardar. 

El primer llarg comença amb una xemeneia però de seguida s'estreny i es converteix en un O.W. dels que fan afició! Arribant a R es suavitza però les assegurances desapareixen. Crec que vàrem posar el totem groc però no recordo del tot segur.

El segon llarg comença també amb xemeneia i es torna en un O.W. Per arribar al primer espit em de tragar saliva per qué està força amunt o ser més manetes que jo posant catxarros. Després arribem a una repiseta i continuem amunt combinant placa i diedre, molt guapo! Un cop al collet vaig anar directe al cim enllaçant L2+L3. 

Via brutal de guapa!

Dos tirades però que et deixen ben satisfet!

Recomenable 300%!!!

Per accedir-hi cal arribar fins a Rupit, i a l'entrada del poble, al costat del gran aparcament s'ha de seguir el carrer que marxa a la dreta. Aviat esdevé pista asfaltada, i la seguim un parell de quilòmetres fins a trobar un indicador que ens marca el Salt de Sallent. En aquest punt comença una pista forestal que seguim uns 50 metres fins que trobem un gran pla on podem aparcar.
Comencem a caminar per una pista secundària que marxa en sentit sud al mateix pla. Caminem de pla per la pista, que al cap de poc gira cap a l'esquerra. Continuem avançant i aproximadament al cap de 20 minuts arribem a un punt en què davant nostre tenim la vora del cingle. La pista que seguíem es difumina i gira a la dreta en pujada. En aquest punt marxa de pla un senderol difuminat cap a la dreta que en tres o quatre minuts ens acosta al Grau de Saltabocs, pas que ens permetrà baixar de la cinglera i anar a buscar la base de l'Agullola.

Descens en dos rapels per la via Normal, per la vessant Sud, de 40 i 20 metres.

Jo arribant  a R1.

En Grau per l'aresta que duu al cim.

Foto-cim havent suat la cansalada.

El dia s'acaba i nosaltres em de baixar.

Croki-paint.

Croki-paint original.

Cooooorrrrrrre hermosura!!!

L'altre dia mentre estàvem treballant en Grau i jo, anàvem parlant d'on aniríem a trepar per la tarda. Però  quan estàvem  a punt de pirar surt una emergència i em d'anar a canviar un termo elèctric averiat... 
La senyoreta en qüestió ens va dir que ja el va buidar i que només era canviar-lo...
En Grau, que és un optimista, va dir que serien 10 minuts, i jo, que sempre ho veig tot negre, deia que serien 30 minuts mínim...
Jajaja!!!
Arribem allà i el termo estava més ple que una andana del metro de Tokio en hora punta!!! 

Total, vam buidar un bon grapat dels 150 litres i vam canviar-lo,  però ja eren les 3 i encara no havíem dinat! Per sort vam trobar un restaurant que ens van agafar pero ens aixecàvem de la taula a un quart de quatre!
Mentre dinàvem, vàrem triar la via, la "Tirabous" al Morro de l'Abella, aprop de Tavertet.
Ell ja l'havia feta i deia que estava equipada, que es podia fer en dos llargs i en una hora.
Jo em mirava el crokis i no em surtien els números per enlloc però buenu, cap allà!
Per anar-hi em d'arribar a l’Esquirol i des d'allà prenem la carretera cap a Tavertet (BV-5207). Aproximadament al quilòmetre 8 trobarem un  aparcament a mà dreta on deixar el vehicle. Seguim un camí en direcció sud, que poc a poc es va fent més estret. Hem de seguir el corriol, que baixa pel costat del Morro de l’Abella i estar atents a desviar-nos a mà dreta quan intuïm la base de la paret (10 minuts des del vehicle). La via és molt fàcil  d'identificar ja que les xapes són ben curioses!!!

Com que ja és molt tard, en Grau diu que començarà ell i que enllaçarà  L1 i L2.
Al final, quan arriba a la R1 s'ho repensa i fa reunió.
Em toca a mi, i veient com ha pujat ell, no em poso ni els peus gats. És un Ae des de terra fins a la R, podem apurar algo però poca cosa.
En Grau continua optimista i torna anar ell davant amb la idea d'enllaçar L2 i L3, i quan arriba a R2, torna a repensar-s'ho i monta la R2.
Em poso els gats i tiro un cap amunt combinant lliure i artifial. En aquest tirada hi ha algun pas molt llarg i haurem d'apurar els estreps. També vaig trobar que fins que no arribem a la 2a xapa té mala caiguda a la repisa de la R1.
Arribo a la R2 i ja veiem que acabarem a les enfosques. Torna a cardar-li ell amb la idea d'enllaçar L3 i l'escape. Va pujant mentre es fa fosc per moments. S'arrossega pel diedre-xemeneia, passa el pas difícil com pot, ja que només duiem el semàfor, i surt per l'escape. Monta la reunió amb els aliens i pujo jo, ja de negre nit. Un acerot al pas puta i cim! Recollim els trastos i sort que surt la lluna i ens il.lumina el camí fins el cotxe.
Via molt guapa que hauré de repetir per fer l'últim llarg, un sostre ben aeri i acròbatic, però no em penso oblidar els Camalots pel 3r llarg!!
Amb les corredisses no vam fer cap foto, així que us penjo una panoràmica que he trobat per internet i el croki-paint.

Bona postal de la zona.

El croki-paint!

Seguint les passes d'en Busquets

Com que continuem amb aquesta puta calor i aquesta desidia, i mentre faig temps per anar a fer una chapuzilla a casa d'en Pepitu, us explico una sortideta que tenia endarrerida... ai aquesta pc-fobia!

Wenu, total, que en Grau rebuscant pel blog d'en Busquets, va trobar aquest crokis, i després de currar ja hi erem fotuts!

Crokis d'en Busquets

L'aproximació està molt ben explicada al seu blog, per tant, no em mato a rumiar i us faig un "copiar- pegar"!

"Veniu per la C-17 i sortiu a Centelles, l'atravesseu tot i agafant la carretera que va a St. Feliu de Codines i Castellderçol. Seguiu per aquesta carretera fins que arribeu a un coll on hi trobeu un desviament a mà esquerra (pista) que indica Can Miqueló (casa de colònies), l'agafeu. Arribats a Can Miqueló la pista tornarà a estar asfaltada, continueu i, quan la pista torna a ser de terra, trobareu un trencall. Caldrà agafar el de mà dreta (pujada) i continuar fins que arribeu a una bifurcació amb quatre possibilitats, on caldrà agafar la de l'esquerra, que fa baixada. Continueu fins que arribeu a una esplanada de pedra. Aquí és on deixarem el cotxe. Si aneu en 4x4 encara podreu continuar per un camí en mal estat (a l'esquerra), que us porta a la torre de guaita (torre de vigilància forestal de la Serra de Castellar), al cim dels Castellets, on s'iniciarà l'aproximació a peu".

Des de la Torre de vigilància seguir en la direcció que portem, desgrimpem un primer ressalt amb un parell d'esglaons metàl·lics. Després hem de desgrimpar cap a la dreta per una mena de díedre amb un petit bloc empotrat. Trobem una traça que porta cap al cingle. Un cop arran de cingle el camí va en dues direccions: hem d'anar a l'esquerra, si el seguim a la dreta la traça s'acaba tornant impracticable. Si seguim el camí cap a l'esquerra la traça també mor en trobar el precipici. Si arribem a aquest punt vol dir que ens hem saltat el lloc pel que hem de rapelar, caldrà recular una vintena de metres. A nosaltres ens ha costat trobar aquest punt i hi hem deixat un parell de fites.

Hem d'anar a buscar la segona reunió de la via, per fer-ho caldrà desgrimpar uns set metres, nosaltres ho hem fet passant la corda a mode de passamà per una alzina cimera, aconsellable ( III, terrós i molt expo si caus vas a parar a peu de via ).

Nosaltres només varem tenir temps de fer la via "Pilar Valldeneu", i jo en vaig tenir més que de sobres, entre buscar el rapel, la via i el temps que s'ens tirava a sobre!

Via molt curiosa, amb roca molt més bona del que sembla i totalment equipada, només vam posar un friend arribant a R2, per sí les mosques, per qué la roca en aquest tram sona molt "hueca"!

El primer llarg és el més bo amb diferència, molt guapo i ben equipat, però un pèl dur per calentar amb aquesta piltrafa de cos que Déu m'ha donat!

El segon llarg diuen que és 6b...😂😂😂😂😂😂😂

No ens va sortir a cap del dos, però ni "por asomo"!!!!!!

No sé ni com s'ha de fer... total, un pas d' A0 i p'arriba! La resta del llarg molt guapo.

I el tercer llarg és tant sols per arribar el bosc, amb poca història i molta sorra!

Tres imatges d'en Grau al 1r llarg,un diedre perfecte!

Jo arribant a R1, ai que no passo!!!🐖🐖🐖🐽🐽🐽