Seient a primera fila

Aquest passat gener en Patu encara corria per aquí i em va dir que volia escalar per Montserrat, però seguint els consells de la doctora li vaig dir que jo no podia fer-ho tal com tinc la meva esquena. Però li vaig proposar d'anar tots dos i la Mireia a Agulles. Ells podrien fer unes quantes vietes, i jo els podria seguir a peu i veure la tragicomèdia des de la 1a fila, i a més, això si que puc fer-ho, fins hi tot podríem dir que m'ho han receptat. 

Podria ser jo mirant la tragicomèdia que van muntar aquest parell. 

Així que van carregar el maleteru del cotxe de ferros i cordes mentre jo m'ho mirava i cap avall. Volíem anar a esmorzar a Cal Paco, prop de Manresa però no ho vàrem trobar. Així que ho vam fer a Salelles, que ja està bé però... no tenen Estrella.

Finalment arribem a Can Massana a quarts de deu i ja està gairebé ple! Paguem els 2 € de rigor i cap amunt, aquest parell ben carregats i jo amb la meva motxilleta amb l'aigua, el tabacu, les pastilles i el cascu per si de cas.

Com que no tenien clar quines vies fer, els hi vaig anar guiant jo. Vietes fàcils ja que la Mireia fa setmanes que no carda res i no està acostumada a escalar amb doble corda. Així que van fer les "Aresta Brucs" del Gep Llarg, via fàcil i ben equipada d'un sol llarg molt llarg, i després la de La Peluda, també molt fàcil i d'un llarg, però amb pocs i ronyosos burils més rovellats i cardats que les meves lumbars.

Foto culera d'en Patu al Gep Llarg.

Croki-paint de les dues vies que van fer l'estranya parella.

No vaig poder fer gaires fotos perquè de seguida van fer les dues vies i encara no havia arribat jo, però buenu, ja en vaig fer a la següent agulleta, la del Capdamunt, i a més, enlloc de fer una altra "Aresta Brucs", van fer la via "Napora", del arxi conegut però alhora gens popular Gustavo. Personalment puc dir que sóc un seguidor seu, avui en dia es diu follower, crec, i he fet varies vies seves, i penso que el tiu hauria de fer un llibre amb totes les vies que té, tindriem feina per anys. També haig de reconèixer, però, que moltes d'aquestes vies els hi hauria de fer un bon rentat de cara sinó acabaran caient en l'oblid.

Total, que en Patu es lliga i tira amunt, i de seguida es troba un pas finet que soluciona amb un bon acerot. Està ben equipat però tots sabem que el tiu no és precissament una ballarina. Després la cosa afluixa cada vegada més fins arribar a la R1 gairebé caminant.

En Patu estudiant el pas dur del L1.

Sembla que s'ensurt al final.

Un cop ell ja està a la primera reunió, puja la Mireia i s'enporta el mòbil per fer fotos mentre jo m'espero al Solet i a recer de l'aire que no ha parat en tot el matí i es més fred que el cul d'un mort! 

El segon llarg comença amb una petita trave de dretes i després tira amunt, on per fer el paset final va bé portar un friend equivalent a un Camelot 0.5 o un Alien vermell, segons en Patu. Segons les meves anotacions, quan la vaig fer, ja fa moooooolts anys,  vaig posar un TCU groc. Vusotru mismos.

Un cop varen rapelar, vàrem fer un mos els tres junts i després ens vam acostar fins l'agulla de l'Arbret per estirar una mica les cames i en acabat cap al cotxe.

En Patu començant el  segon llarg.

Posant-s'hi bé per la foto.

En Patu encarant l'últim pas difícil de la via.

Croki-paint amb una App nova,
a veure si m'ensurto!

Batucada

S'acosta Nadal, època pel consumisme desmesurat i de falses aparences, en què tothom es desitja el millor, mentre ens diuen el nom del porc entredents. Època on s'iluminen els carrers amb guirnaldes d'allò més cutres, mentre hi ha gent que no té per escalfar-se en pisos vells, mal aïllats i que es cauen a trossos. Època en que em d'escoltar les consagrades i inaguantables nadales quan decidim treure el nas al carrer a través d'estridents megafons que tenen més mili que el pal de la bandera. Època per atiburrar-nos de guisats de difícil digestió i que tardarem mesos a fer desaparèixer dels nostres michelins. Època per colgar la mainada de joguines que ni es miraran, i que molt possiblement provocaran algun cabreig perquè no són el model 2.0. 

Resumint, una farsa tot plegat, i el millor que podem fer és anar a trepar entre obligacions i obligacions, ja que la majoria de dies no anirem per gust en aquestes celebracions.

Si teniu un matí, us recomano aquesta vieta dels germans Masó, la "Francesc Sardans", a l'agulla del Timbaler del Bruc. És un itinerari curtet però a nosaltres dos ens va deixar força ben servits. I si teniu ganes i temps, com va ser en el nostre cas, cosa rara, podeu rematar la sortida amb la via "Aresta Brucs" a l'agulla d'El timbal gros. En realitat no és res més que un contrafort, no arriba a tenir una entitat pròpia però la seva vessant S i E hi trobarem un bon grapadet de vies d'esportiva per rematar el dia.

Nosaltres, en Pepitu i jo, vàrem fer un bon rodeo fins a peu de paret. Normal. Quan comences a caminar i encara no has decidit a quin collons de via vas és inevitable  que passin aquestes coses. Però buenu, ja ens va anar bé per cremar alguna caloria, ja que el dia abans vàrem liar-nos una mica, i la cervessa no és que sigui un fidel aliat dels encadenes.

Un cop sota la via "Aresta Brucs" del Timbaler del Bruc ens cauen els collons a terra. Potser és que estàvem cansats, acalorats i una mica resacosos encara, però tota aquella munió de còdols que semblaven enganxats amb Imedio ens va decepcionar una mica. M'acosto a la via dels Masó i em motiva més. 

Finalment tenim via, i començo jo. Només de començar trobo un pas tonto abans del primer seguru que vaig protegir amb l'alien vermell, després continuem pel diedret i sortim a la placa. No sé el perquè, però jo estava convençut que el 1r llarg era 4+, però ja veig que allò comença a finejar de mala manera. I quan ja estic a punt d'acerar, aconsegueixo trobar un cantet i sortir del tram puta i continuar fins a la R1.

Jo al pas tonto a l'inici de la via.

Foto culera per excel·lència. 

En Pepins al L1.

En Pepins s'anima i li fot al següent llarg: un Exin Castillos mal muntat que et remou les entranyes! Buenu, exagero una pèl massa. Ja sabeu que corre una mica de sang xarneguilla per les meves venes...Al final no és tant descompost i tots dos encadenem i el disfrutem. 

El L3 vist des de la reunió.

En Pepitu al L2.

Jo camí de la R2.

El tercer llarg li ofereixo a en Pepins, però molt prudentment no accepta regals enverinats. Total que no m'escapo de pillar avui. Tiro amunt i a mesura que pujo, la primera assegurança també ho fa. En realitat no es mou, i jo ho faig tant lentament que provoco una distorsió a la Teoria de cordes!

Un cop xapada la 1a assegurança, un flor de pitons, continuo amunt amb Ae, dues xapetes, però el pitó que marca el crokis no hi és, així que poso l'alien vermell i vaig a caçar les següents 4 xapes tremolant com una fulla. Després sortida en lliure fàcil i amb bona roca a buscar un desplomet on hi ha un pont de pedra que només serveix per marcar el camí. Uns metres més amunt ja hi ha la reunió: un parabolt de M10 i un espit de M8 sinó recordo malament. Tirada clau però guapa,  no és gens expo però tinc de posar una mica de salsa sinó aixó seria molt soso!

Definició de guarrejar...

En Pepitu arribant a R3.

L'últim llarg el fa en Pepitu. El crokis que duiem pintava un pitó però no vàrem saber trobar-lo, així que el tiu va muntar un merlet d'atrezzo i va posar l'alien groc a caldo. Tiradeta molt maca però extra-curta, gairebé tant com el nostre valor.

Jo assegurant a en Pepitu al L4.

Foto-cim.

Un cop al cim fem el cigarru de turnu i discutim si fem alguna cosa més. En Pepins troba una via a l'agulla del costat, així que baixem a peu per darrera, entre romanís i lloses de pedra i en 10 minuts estem sota de la "Aresta Brucs", del Timbal Gros. M'encordo i tiro amunt. La 1a assegurança es un pitó casolà i rovellat visible des de terra. Via equipada però amb mooolt d'aire entre les assegurances i amb un pas que diuen que és 4+... que catxondos aquests montserratins! Un 5° indecotable!!!!! Tot i així és una via molt maca amb els seus pasets finets i un bombet final que té trucu. La R del cim la vaig muntar en un arbre, ja que no en n'hi ha.

Jo a la "A. B." del Timbal gros.

I finalment va arribar l'hora de pirar i d'emplenar el buche, així que només falta explicar-vos les aproximacions i els descensos però m'estalvio tota aquesta parrafada amb aquests croki-paints i croki-maps tant ben parits que us he preparat!

Croki-Maps de l'aproximació.

Croki-paint del Timbaler del Bruc.

Croki-paint de descensos i de la "A. B." del Timbal gros.

Més agulletes

Després d'haver passat la meva dossis de terror a Agulles fa pocs dies, torno a anar-hi. Aquesta vegada acompanyat per en Paco. Segurament no heu sentit mai a parlar d'ell, però diria que gairebé tots els escaladors catalans han fet alguna via seva, ja que va ser ell qui va començar a equipar el sector de La Cantera, a Ogassa, i qui més o qui menys hi ha anat alguna vegada.

La Cantera, l'obra magna que en Paco va començar.

Arran de les fases post-confinament de la primavera, em podia permetre el luxe d'anar a Corones a escalar, ja que aquest sector està dins el terme municipal d'on visc. Com que ell també viu molt a prop, vaig aconseguir que es re-enganxés a la vertical, però els anys i les birres pasen factura, i tots dos quedàvem molt limitats en aquesta escola. Així que fa uns dies el vaig enredar per anar a fer unes vietes fàcils per Montserrat quanens van donar llibertat de moviments aquests dirigents polítics de pacotilla.

Corones, situada darrera del pati de Cal Paco. 

Així que un matí em va passar a buscar amb el seu microbus, i després de saltar-nos els límits de velocitat unes 50 vegades vàrem aparcar a Can Massana. La primera ideia que duia en ment era fer una vieta de tres llargs, però el vaig veure tant dubtós que vàrem acabar al Serrat de Ponent. A ell la proposta li va agradar i a mi ja m'estava bé, ja que feia molts anys que no hi dedicava una jornada a aquest racó d'Agulles.

El Fittipaldi de la Vall de Ribes.

Arribem al Coll de la Portella i seguim el camí de la travessa d'Agulles, marcat de vermell. Després d'uns 5 minuts estem al peu de l'agulla de La Pelada. Descansem una estoneta i fem la via "Aresta Brucs". Li proposo que pugi de primer ell, però quan veu els alejes es nega rotundament. Pujo jo, i després de xapar tres espits de pena monto R. Fem cim i baixem rapelant per la cara E. La via és mooooolt facileta i amb roca excepcional, però molt curta.

En Paco estudiant la via.

La hormiga atómica!

Arribant al cim.

Croki-paint de La Pelada.

Un cop em recollit els trastus li suggereixo anar a fer la via "Normal" a l'agulla del Sol Ponent. Com que no té ni puta idea de lo que li estic dient, accepta, però ell no vol anar de primer. Així que després de caminar 5 minuts més arribem a peu de via. Començo a tirar i veig que el primer buril està petat. Com que recordava que la via és molt facileta, continuo amunt, fins el següent buril,  a uns 12 o 15 mts. de terra. No duia cap ferro, però podem amanir la fissura amb friends o tascons. Després xapo un pitó casolà, un romaní i faig R de dos parabolts. Fem cim i rapelem des de la reunió de la "Aresta Brucs", ja que és més fàcil arribar-hi.

En Paco a mitja via.

Última assegurança del llarg...

Foto-cim.

Croki-paint de l'agulla del Sol Ponent.

Tornem a recollir els ferros i ens dirigim a La Peluda, a uns cinc minuts seguint el camí marcat de vermell. L'inici de la via que farem, la "Aresta Brucs", és just al final de les cordes fixes. Aquesta via ja té més mala llet que les altres dues. Amb un inici molt vertical, i assegurat amb dos burils d'atrezzo, millor no caure. Després el tema canvia i es tomba molt, alhora que la dificultat també afluixa. No fem la R intermitja i anem directes al cim, 4 burilillus en 40 metres. Rapelem altre cop i anem a esmorzar en una llosa molt evident que hi ha sota l'agulla del Capdamunt.

Foto-cim.

Rapelant del cim de La Peluda.

Croki-paint de La Peluda. 

Amb la "panxeta" una mica plena decidim fer una vieta més i tirar avall. Així que escullim anar a fer l'agulla del Pingüí. Ens cau una mica lluny des d'aquí, però la roca i el camí fins arribar-hi s'ho valen. Comencem la caminadeta passant per sota la Saca Gran, l'Arbret, la Bessona, i finalment hi arribem. M'encordo i tiro amunt. Passo els meus moments d'apurus, ja que la recordava molt fàcil, i no ho és tant, però buenu, hi ha força equipament i en poca estona arribo al capdemunt. En Paco també vibra una mica, però res que no es pugui solucionar amb un bona tibada de corda. Fem cim i rapelem. Pleguem tota la trastada i tirem cap a casa, que ens queda un trosset encara.

Fent camí cap al Pingüí.

En Paco arribant al cim.

Recollint la reunió.

Bonica canal de baixada.

Croki-paint de l'agulla del Pingüí.

Agulletes cròniques

Pues si, sembla un bucle maquiavèl·lic això d'anar a Agulles. Sempre cagats de por per pujar aquests rocs, però sempre hi tornem. Tant fa que siguin més o menys fins, que estiguin més o menys equipats, sempre tinc de tragar un bon tou de saliva. Suposo que no m'hi acostumaré mai a aquesta finura, però buenu, el lloc bé s'ho val.

Fa poc vàrem quedar en Pepins i jo per anar a la vessant sud de Frares encantats, però un cop al refugi Vicenç Barbé ens n'adonem de l'error que estem a punt de cometre!

NO HI HA NINGÚ EN TOT AGULLES! Com mola tenir festa entre setmana!!!!!

Ni Cristu per enlloc!!!!!!

Així que deixem Frares per un altre dia que hi hagi més gent per aquí, i decidim quedar-nos a la zona del refugi, i anar ascendint agulletes fins que el tiquet del monsieur Pepins expiri. 

Com que no teníem res pensat, rebusco en els racons més profunds de la meva memòria i proposo fer La Bitlla per la seva "Aresta Brucs". En Pepins no ha pujat mai al cim d'aquesta agulla i jo només l'he feta una vegada, l'any 1995. 

Així que 25 anys després i 15 quilos més m'hi torno a cardar. El primer llarg és facilot, però ja t'avisa de que va l'asuntu, assegurances distants i més rovellades que jo. En aquesta tirada vàrem trobar 2 espits, sinó recordo malament, i vaig posar un alien a la llastra. Reunió d'un parabolt i un buril.

El segon llarg el recordava bastant terrorífic, així que em mentalitzo i pujo poc a poc però segur. Poso un alien, xapo el pitó, això es carda molt dret, respiro, monto un merlet, torno a respirar, veig el burilillu una mica més amunt, respiro, xapo el buril i ja està! No hi havia per tant collons! Un cop al cim tots dos, intento convèncer a en Pepins de fer La Bola de la Partió, però es nega rotundament. Així, que mentre rapelem vaig rumiant que més podem fer.

El menda al L1.

Monsieur Petate al L1.

Jo a l'inici del 2n llarg: ☆☆☆☆☆!

R opc. que nosaltres no vàrem utilitzar.

Un cop amb tota la trastada recollida, anem a fer la via "Aresta Brucs" de La Reina, ja que no hi hagut manera d'enredar-lo a fer La Bola de la Partió. Un cop a peu de via ja veiem de que va el pal i molt amablement em cedeix el torn... burils distants i malmesos... joer!

Tiro amunt fins el primer buril però ho veig més negre que els collons d'un grill, així que em canvio a la via del costat, la "Aresta oblidada". Segons els crokis és més difícil però alhora està més equipat. Tiradeta guapa amb un tram molt tiesu però ben protegit, tres espits en aquest llarguet.

El següent llarg continuo jo davant. Per sobre de la reunió hi ha un murete més net que el cutis d'un nadó, així que vaig una mica a la dreta per anar a caçar un burilillu de la "Aresta Brucs". Esquivo aquest tram i torno a la nostra aresta, on xapo un buril sense xapa i dos espits abans d'una fissura amb roca a controlar. Poso un alien i vaig a buscar la reunió del ràpel.  

Jo al 1r llarg.

I altre cop jo, però ara al 2n llarg.

Foto-cim.

Rapelem i un cop a terra veiem que el tiket està a punt d'expirar, així que decidim fer-ne una més però que sigui ràpida. Com que estem davant la "Aresta Brucs" de La Corona de la Reina ens hi posem. Aquesta vegada en Pepitu ho veu més clar i tira ell. Tiradeta de bon fer, amb dos burils i un sabinot. Tornem a rapelar i comencem a baixar ja que queda una bona tramada fins a casa.

Tres imatges d'en Pepins a 
La Corona de la Reina. 

Jo rapelant del cim d'aquesta agulla.

Croki-paint.

L'aproximació crec que tothom se la sap, però si hi ha algun despistat li pot anar bé aquest croki-Maps, tot i que us recomano pillar alguna guia de la zona, ja que hi ha infinitat d'agulles i vies. 

Croki-Maps.