Records

Va ser llavors, allí que es va adonar de la importància dels records ...

Havia marxat se’n un nen. La vida l’havia dut a moure’s per altres camins.
Camins llunyans, molt llunyans ...
No li va ser gens fàcil, ... a l’inici creia sentir-se sol, i pensava que no tenia ni entenia a gairebé ningú ...
O potser és que tampoc el volien entendre a ell ... no ho sabia ...
No volia recordar el que havia deixat enrera ... i quan això succeïa, tancava els ulls fort fins a fer desaparèixer aquella imatge feliç ...
Va deixar de parlar amb la gent més propera i només plasmava en dibuixos aquells pensaments que mai no podria descriure ...
Mica a mica, a mida que s’anava obrint a aquell nou món ... la seva ment s’anava tancant més i més ...
Eren com unes línies de traç paral·lel que mai arribarien a confluir ... el món de fora i el món de dins ...
Amb els anys, s’havia forjat un futur pròsper i venturós lluny d’aquelles terres que ara li eren estranyes ...
Se sentia cofoi i poderós amb el que havia aconseguit ...
Però que havia aconseguit ?
Ara, en tornar, amb tot el pes dels anys al damunt ... ho va veure clar ...
Havia deixat de somiar ... mai és va permetre seguir somiant en aquells records ... aquella gent ..., aquelles olors ..., aquells colors ...,
aquella casa ... la seva casa ...
I ara, amb aquelles mans tremoloses que l’impedien dibuixar el pensament ...
Es trobava sol ... i per primera vegada va saber el que realment era sentir-se així.
No podia parlar amb ningú ... no recordava cap nom ... ni de les cases .. ni de la gent ...
Volia plorar i no en sabia ... aquells ulls eixuts de tant voler impedir les emocions, no sabien plorar ...
I es va adonar de tot el que s’havia deixat perdre i que ara eren realment la cosa més valuosa ...

els records ... al cap i a la fi ... els bons records !

Text i fotografia: Assumpta

l'angoixa

L’ofegava aquella calor desmesurada que es denotava en les gotes que li corrien pel front, per la cara i fins i tot per la regatera del seu pit.

Se sentia la remor de la gent parlant ... cridant ... els uns per comprar, els altres per vendre ... tot s’hi valia era matí de mercat i el centre bullia entre parades de mil colors diferents. En un dels carrers s’hi amuntegaven les de fruites i verdures, amb aquells colors tant diversos com varietats diferents n’hi havia. En un altre les parades eren de roba i calçat. En aquest, la tímida brisa que hi corria feia moure tota mena de bruses, samarretes, pantalons, calces i sostens ..., que semblaven ballar en una disbaratada simfonia compassada només pel batec del seu cor.

No havia comprat encara res, ni tan sols sabia per què havia anat al mercat. Deambulava, absent entre la multitud i la seva cridòria. Necessitava sortir d’allí com fos ...

Però no podia, la gent l’empenyia i se sentia a mercè com una onada que trenca en l’espigó i torna al mateix lloc una i altra vegada. Ho intentava, però res. No podia sortir-ne i ara aquell poc aire que corria s’havia esvaït i sentia encara més fort el ritme del seu pols.

Va creure defallir en qualsevol moment, ... ara ja no sentia res ... ni a ningú ... ni tampoc no hi veia, ... s’havia fet fosc ...

Imatge Google: El Crit -Munch