Agatchiusdemotouplaien - Els 70's

Quan va començar la dècada dels 70’s, tenia exactament 10 anys i tres mesos. A finals de 1979, per tant, feia poc que havia fet els 20. 

Vull dir amb això, que si hi ha hagut una dècada que m’hagi marcat en molts dels aspectes de la meva vida, ha estat justament aquesta. Però avui, arran d’una proposta en mode Festival Revival dels 70's, d’en Jesús Ma. Tibau (dies enrere), em centro en l’aspecte musical.

N’hi ha tants i tants de noms... si intento recordar al principi de la dècada, és curiós però, els primers que em venen al cap són en Demi Roussos, les seves túniques i el seu Triki-triki mon amour...  la Jeanette i el seu “Soy rebelde” i no em puc deixar el Tony Ronald i el seu Help.

Aquella fou una dècada marcada pels meus canvis interiors  i exteriors...

Sortosament, el meu gust musical també anava canviant i evolucionant amb els anys. Així, partint d’aquella nena de 10 anys fins als 20, hi ha un bon grapat de cançons, cantants i grups que per un o altre motiu van incidir en la meva vida. (si voleu escoltar alguna cançó, traieu primer el so del bloc. A baix de tot del bloc).

Era dècada de balades. "De ballar lent", de deixar-se seduïr amb cançons com Loving you de la Minnie Ripperton, passant per tot el repertori d’en Barry White, i la sempre recordada Amore grande, amore libero de Il guardiano del Faro. Recordo especialment també, la inoblidable If you leave me now, de Chicago, que el single, fou el primer regal que em va fer en Josep. Quants records! 

Curiós veure i recordar, com amb els primers acords de "I love to love" de Tina Charles, el meu cos entrava en un estat de convulsions i sortia catapultada a ballar i cantar sense poder parar...

Hi havia, i encara hi ha, grans i memorables moments per a tot. Vaig introduïr-me de plé en redescubrir uns The Beatles i uns The Rollings Stones, que fins llavors m'havien trobat massa petita per a anar-los seguint al seu pas. 

De la ma d'ells, vaig assaborir també increïbles moments Pink floyd, impagables moments Supertramp, deliciosos moments Tangerine dream, moments E.L.O., Crosby, Still, Nash and Young, Carpenters, Queen, Joan Baez, Bob Dylan, Lluís Llach, Doors, America, King Crimson, Victor Jara, Lou Reed, Bee Gees, Police,  Michael Jackson, Santana, Stevie Wonder, Earth, wind and fire, Credence Clearwater revival, Eagles, Deep Purple, Eric Clapton, Status Quo, Alan Parsons Project... i molts i molts més que em deixo..., i on tampoc hi pot faltar el moment Grease, a qui, com gairebé tothom, també em va influenciar.

Un bon grapat de moments a recordar darrera cada cançó, on una col•lecció gens menyspreable de Lp’s de l’època els avalen.

Avui fa un matí fred, però amb un sol que enamora i la poca neu que encara queda als marges (esperem que tothom, hagi pogut resoldre hores d'ara, els problemes derivats de la nevada) i damunt les teulades s'anirà fonent al ritme de les “meves” cançons, i de ben segur també moltes d'elles, les vostres cançons...

Bon diumenge i bona setmana!!!

1a.fotografia 1971 - 11 anys i els genolls, ben pelats.

2a.fotografia 1978 - 18 anys meus i 19 del Josep, a qui molts llavors hi trovaben força semblança amb en Travolta.

* * *

PD. Ja que en Gabriel fa referència a l'impronunciable títol d'aquest post... hihihi!!!

Us demano que intenteu cantar l'inici de la cançó icona de Grease: "You're the one that I want" i ja em direu si no us surt també a vosaltres:

Agatchiusdemotouplaien...

Records de Rams, Palmes i Palmons

No entraré en fer una anàlisi del que representa el dia d'avui per uns i altres. Cadascú te les seves opinions i conviccions, i per a mi totes són igual de lloables.

Al marge d'això el que sí tinc clar, i mai més ben dit, és que el dia d'avui diumenge de Rams, és d'aquells que no sé ben bé per quina raó, sembla brillar amb llum pròpia.

És un dia que en la meva caixeta de la memòria no el recordo pas gaire "passat per aigua", potser és la llum que l'envolta, potser la màgia de tenir a les mans aquella palma o palmó que uns dies abans restava immòbil en el plat de dutxa dins d'un gibrell amb aigua per a que no li faltés ni un punt d'humitat. Aquell punt just i precís per a que el diumenge a missa de 12.00h. comencés a moure's per la força que aquella canalla semblava haver acumul·lat durant la resta de l'any.

No crec que llavors entenguèssim massa el seu significat.

A nosaltres, la canalla, només ens regia el fet de comparar la llargada dels palmons, el treball artesà de les palmes, l'engalanament que hi duiem (llavors, al marge del llaç amb la senyera, arriscat, però normalment amb la senyera, només hi havia cabuda per uns rosaris de sucre que no m'agradaven gens ni mica), i quan ja s'havien acabat les convulsions, mirar qui havia pogut deixar més atrotinada la part final d'aquell efímer regal de padrins i padrines.

Recuperades les forces, i enmig de somriures vindrien les comparatives poc odioses però sí discutibles entre germans, cosins, amics i veïns per a veure qui s'emportava aquell premi inexistent.

I he dit abans efímer, però no crec que sigui del tot exacte aquesta anotació. Potser sí a les nostres mans, però no en el balcó, on restaria immòbil de nou durant tot un any exactament i en aproximar-me a casa, no recordo pas quantes vegades instintivament aixecava la vista per veure'l.

A casa, la iaia Maria era modista i tenia un encàrrec no escrit enlloc, (però de difícil incumpliment), on se li demanava un conjunt a joc per nen i nena a fí de lluir-los cofois el diumenge de Rams.

Els pares, també aprofitaven a estrenar peces de roba. Potser com no eren temps massa fàcils, aquell dia era l'excusa perfecta per a omplir una mica més aquell armari on (a diferència d'ara) hi havia cabuda per a tot. Ma mare sempre donava instruccions precises a mon pare de quines peces són les que conjuntaven més..., sabates, corbata, camisa, no fós cas.

A l'hora prèviament fixada, surtiem tots de casa engalanats com els protagonistes de les millors estrenes de cinema de l'època i gairebé en paral·lel desfilavem carrer avall fins arribar al punt de trobada de tot el veinat.

No hi faltava mai la màquina de "retratar" companya insustituïble per a immortalitzar aquells records en blanc i negre tot i que quan destapo la meva caixeta de la memòria m'encega la llum i el color d'aquells diumenges de Rams.

Fotografia: arxiu familiar assumpta

Meme del 7

Dies enrera "El veí de dalt" del bloc "Malerudeveure't", va passar-me aquest "meme".

Com em vaig comprometre a fer-lo, ni que hagi estat amb retard, aquí abaix us el deixo.

El nom d'aquest "meme" és el 7 ...

Condicions:

1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que t’invita a fer el “meme” i posar aquestes normes en el bloc propi.

2. Compartir 7 fets sobre un mateix en el bloc.

3. Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blocs.

4. Fer-los saber que han estat convidats deixant un comentari en els seus blocs.

... i vaig pensar en diverses opcions però cap d'elles em feia el pés ...

... i llavors dic 7 x 7 = 49 (que llesta, je,je) i com ara tinc 49 anys, he pensat en deixar-vos una cronologia de la meva imatge cada 7 anys ... a veure que us sembla ...

Més o menys ... aquest seria l'inici de tot.

7 x 0
La fotografia és del 1960, encara que jo vaig nàixer el setembre del 1959
(Barcelona)

Aquesta no cal que us digui, que és del 7è. aniversari !

7 x 1 = 7
(a sota les espelmes pel meu germà que en feia 3) (Tàrrega).

Aquesta és de l'estiu del 74, o sigui
7 x 2 = 14
Amb el meu cosí Miquel (Tàrrega)





Aquesta és del dia del casament, amb 21 anys.

7 x 3 = 21

(Begues)

Aquest dia, feia exactament 7 anys que ens havien casat, tinc 28 anys.

7 x 4 = 28

(la fotografia, en el mateix lloc, a Begues)

La multiplicació segueix aquí 35 anys.

7 x 5 = 35

(Cerdanya)

En aquesta ja passo dels 40, exactament ... 42

7 x 6 = 42

Amb els meus nebots Laia i Gerard (la Figuerosa)

I aquesta darrera, fins ara, és d'aquest passat estiu, dies abans de fer-ne ...

7 x 7 = 49

(la Figuerosa)


He de reconèixer que m'ha agradat de preparar-vos-el i espero que així us agradi a vosaltres, però com veig que aquests dies en corrent molts per la xarxa, i jo no sóc gaire amant dels memes ... aquí us passo el testimoni per a qué qui el vulgui el pugui agafar sense cap mena de compromís!
Ànims!

6-12-80, fa 28 anys

Aquella nit havia dormit bé i vaig aixecar-me relaxada.
El dia anterior havia plogut, no massa, però suficient com per pensar que també podia fer-ho l’endemà.
Però no va ser així. S’havia llevat un matí fred, com correspon a un sis de desembre, però amb un sol radiant.
En aquell pis, tot i el gran que és, semblava no cabre-hi ningú més. Hi havia mil coses repartides per tot arreu ...
La gent donava voltes d’un lloc a l’altre i tothom s’entestava en dir-me que estiguis tranquil•la, mentre esmunyien un somriure de complicitat.
Jo crec que vaig mirar mil vegades aquell rellotge de pèndol que hores d’ara, segueix penjat a la mateixa paret de la sala donant els quarts i les hores.
Havia de seguir el guió escrit, fil per randa. No podia fallar res ...
La carretera que m’havia de dur a destí, era enfilada i sinuosa i semblava no acabar-se mai.
Vaig respirar fons quan per fi hi vaig arribar al lloc.
L’entorn era bonic i aquella ermita tan petita li aportava la calidesa que li mancava al sol.
No sé quanta estona vam estar allí dins. El meu cap no escoltava a ningú, els batecs del meu cor m’ho impedien ..., només pensava ..., en sentiments ..., en emocions ..., més sentiments i més emocions ...
Feia poc havia fet 21 anys i la decisió que havia de prendre faria canviar el rumb de la meva vida.
I allí estava jo, mirant-lo a ell cara a cara dret davant meu i havent de dir aquell monosíl•lab tan clàssic i que tantes històries ha estat capaç d’emplenar ...
Però tal com he dit abans, encara que no m’agrada gens seguir els guions estrictament establerts, vaig fer-ho ... i vaig dir SI !!!

I ara que han passat els anys, ... 28 per ser exactes, i m’ho miro amb perspectiva, m’adono que aquella va ésser la millor decisió que podia haver pres. Que no em vaig equivocar.
Ho penso ara, i veig que aquests anys han seguit plens d’emocions i sentiments ... moltes emocions i molts sentiments ... i records ... un més bons i altres que potser no tant ..., però amb mils de vivències compartides dia a dia ..., i en cadascuna d’elles, ell sempre al meu costat.
Però per damunt de tots els sentiments n’hi ha un que sobresurt amb molta força i empenta, despuntant molt i molt ... l’amor.
Crec que no ens ha mancat mai.
I potser, perquè no dir-ho, no és el mateix que llavors ... aquella passió desmesurada ara ja queda més lluny ... però deixa pas a una passió més serena i valuosa ..., plena de respecte mutu i encara ara ... plena de complicitat.
I m’alegro de saber-me així, com aquell dia, amb els batecs del meu cor ofegant el soroll del món exterior ..., perquè ell és amb mi ..., perquè forma part de mi ..., perquè jo formo part d’ell ...

T'estimo, Josep !

La Neu, el primer cop que la vaig veure ...

Com el tema “obligat” del dia d’avui és la neu, m’agradaria fer-ne cinc cèntims del primer cop que la vaig "veure i viure".

A més, em serveix per a obrir una nova etiqueta que anomenaré “Cròniques de Muntaner”. En aquest carrer vaig viure una part important de la meva vida i a més em permet el joc de paraules en clara referència a la “Crònica de Ramon Muntaner”. És per això, que els comentaris així etiquetats seran referents a esdeveniments que per un motiu o altre van marcar la meva infantesa i joventut.

El primer cop que vaig veure la neu, com gairebé molts podeu imaginar, va ésser durant la nevada que va caure la tarda/vespre/nit de Sant Esteve a Barcelona l’any 1962.

En guardo una imatge desdibuixada en algun racó de la memòria, doncs tot just acabava de fer tres anys el setembre abans.

Em veig a mi mateixa en braços del meu pare, tot mirant per les finestres de la galeria del carrer Muntaner que donen al pati interior d’illes de l’eixample barceloní. Em suposo que deu ésser el 27 de desembre pel matí.

Aquest record, no sé si per la novetat de veure aquella catifa blanca cobrint-t’ho tot ..., si per la joia que comporta en un infant la il•lusió del Nadal ..., o potser, ara que ja no el tinc amb mi, per saber-me abraçada i estimada en els seus braços que ja mai més em podran rodejar ...
Tant se val quina és la raó. El que sé, és que encara que mig enterbolit per la meva edat menuda o pel pas dels anys aquest dolç record seguirà formant part d’aquest arxiu meu personal i intransferible.

Les fotos que adjunto són de “collita” familiar de l’època. Les exteriors ho són a Muntaner i les interiors tot mirant des de Muntaner cap al carrer Casanovas. La foto amb el meu pare, no és d’aquell dia, però m’agrada pensar que podria haver estat així.

Fins a la propera "crònica", els que poguèu, disfruteu de la neu ... !!!