Dejà vue meteorològic

Fotografia feta a les 12.00 del migdia

Hi ha situacions viscudes, que en el transcurs del temps cíclicament es repeteixen. No es tracta d’un Dejà vue, es la vida mateixa. Avui 14 de desembre, és una còpia gairebé exacta del mateix dia de l’any 2001.

Potser no tinc una memòria d’elefant, però hi ha moments que mai s’obliden sobretot si les vas passar magres. Per motius ben diferents, també aquell dia estava a casa. El dia va començar ennuvolat i molt fred, com avui, fins aquí normal. Amb el pas de les hores, van començar a caure els primers flocs de neu. Preciós i perfecte. Càmera amb ma, i ben equipats, cap a fer un volt a fi de poder immortalitzar el moment. Les previsions meteorològiques de llavors, van dir que a la plana no hi nevaria més, que a la nit s’asserenaria i que tot hauria quedat en un fet anecdòtic. Ja, ja, ja!

Durant tota aquella nit, va nevar copiosament i al llevar-me pel matí poc menys de mig metre ho cobria tot. Aleshores, encara no vivíem a Tàrrega ciutat, era a un poble agregat. La casa, molt antiga, sense calefacció i amb només una cuina econòmica que servia de calefacció general. No va tornar a nevar, és cert. Però no va fer cap falta per a que la troca s’emboliqués de valent.

Les temperatures gèlides durant les més de dues setmanes següents (fins a una punta de -14º), van fer que la neu es glacés i els icebergs a terra ferma (gran part de la Catalunya central), fossin el panorama habitual. A tot això, li hem de sumar la boira gebradora que s’hi va enclotar fins entrat el mes de gener...

Avui, el dia ha començat fred... i núvol..., amb el pas de les hores han caigut els primers flocs de neu.... tinc la càmera a ma, immortalitzant el moment...

Mentre escric aquestes línies, el termòmetre a casa marca 0º, la nevada es considerable, escolto per tv que el pitjor d’aquest fort temporal de vent a mar i de neu a terra, ja ha passat i que aquesta tarda la cota de neu anirà pujant...

M’agradaria pensar que, atenen les recomanacions del servei meteorològic de Catalunya, les diferents parts implicades haurien après la lliçó i hauríen fet els deures. Esperem que, si es donés el cas (esperem que no),  la coordinació entre conselleria d’interior, ajuntaments, mossos, distribució de màquines llevaneus, etc. funcioni a les mil meravelles i demà en puguem parlar només com un fet anecdòtic.

O potser la història es repetirà talment llavors...

desembre... des de la finestra

Comença el compte enrere d’aquest any, sabent que no disposa de massa temps per acabar la feina que es va proposar en el seu ja llunyà inici.

Se sent dolgut i és per això, que el vent esbufega amb tota la seva força aquest primer dia de desembre.

Però en l’actuació d’avui hi intervenen més actors que, com si fos la única representació possible, s’han aprés bé el paper i s’esforcen per lluir totes les seves dots artístiques dalt d’aquest escenari.

Els arbres, encara sense esporgar, baten amb fúria les seves immenses ales i el so del seu lament m’arriba travessant els murs de vidre. També el sol, brilla dalt del seu tron i encara que més ajupit pel pas del temps, somriu amb càlida llum cadascun dels racons on aquest matí hi plorava la rosada.

Els menuts núvols de cotó s’agafen de les mans i a corre cuita passen de banda a banda mentre desdibuixen somnis que mai no seran. També els ocells de tota mida, hi tenen el seu paper protagonista. Esverats, s’afanyen en comprar bitllet pel seu viatge, un destí llunyà del qual retornaran algun dia empesos pel pes dels seus records.

I jo que, possiblement com ell, tampoc acabaré tota la feina que volia fer aquest any, em deslliuro d’aquest llast i el deixo enrere. Demà, no ho sé. Avui ho deixo aquí.

I aprofito per admirar l’espectacle que m’ofereix el dia, des de la meva finestra.

Sense presses...

M’he despertat sense presses, sentint-me còmoda amb l’abraçada càlida del nòrdic. Aquesta nit he pogut dormir bé i no em cal afegir-hi dosi extra de mandra.

Sempre m’aixeco ben d’hora i una de les primeres coses que faig cada matí, es sortir a la terrassa per veure com es lleva el dia. Una mania com qualsevol altra, però m’agrada.

Tant és que sigui estiu o hivern, que sigui dia laborable o festiu. Tant és que la llum del sol ixent embolcalli el paisatge amb paper de seda, (com avui) o la freda fosca se m’escoli fins l’ànima. Avui, mentre el silenci encara regna en el món dels vius, el fred li fa de comparsa i el calendari, mandrós fins ara, s’afanya en passar els fulls que engroguien com les fulles ja vençudes d’un estiu que ja no es viu. El termòmetre marca 4º.

Per ponent, uns núvols desdibuixats s’albiren i em fan pensar que potser avui el cel plorarà. Plorarà aquest novembre desmemoriat a qui ara l’atrapen les presses, recordant que per demà ha de tenir enllestit un nou vestit de gala: Per sant andreu, pluja, neu o fred molt greu.

Preparo unes tasses de xocolata, res millor per entrar en calor. Fa temps que no n’havia pres i em ve de gust. Segurament no és el que més convé al cos, però sí a l’esperit i avui el penso complaure.

Per compensar tot plegat, engego la calefacció, suau... em deixo acompanyar per Nina Simone, suau... la conversa a la cuina flueix planera, dolça, suau...

I penso que potser sí, que finalment a aquest diumenge caldrà afegir-hi una dosi extra de mandra... suau...

* * * * *

Amb els ulls de l'Anton, del bloc Rebaixes:

Es treu la manta fosca el dia

Cansat de vel pesat i ennegrit.

Avui la mandra es llumenera

Deixant al sol que esborri nit.

Uns núvols recullen ses queviures

alenats per el buf del ventijol,

la calma dins és densa. La llum arriba...

El cortinatge no taparà el sol.

A la galta la frescor acarona.

Les mans es freguen, joc freqüent

I el xocolata escudellat fumeja

Esperant llavis que el besin calentet

..........

Traguem tristor de nostres vides

Posem en l’entramat mirall noves bastides

I l’optimisme campi a vora nostre caminant

Fem camí que lluiti contra la ventada

Obrim finestra de vidre foradada

que l’aire nou ens aleni estimant.

Gràcies Anton!!!    :)

Benvolguda, maleïda, estimada i furtiva... la tardor sempre em captiva

Benvolguda tardor que engalanes el dia,
mil i una fulles trenades pel vent,
regales catifes amb contes d’orient,
i sedueixes cors amb olor a melangia.

Maleïda tardor quan parles de nit,
que amb la veu del vent ferest,
t’entossudeixes en dur-me un fred,
que no vull sentir al meu llit.

Estimada tardor la que somriu la terra,
simfonia d’un xilòfon amb notes de pluja,
sol, núvols i llamps pentinen les bruixes,
revolta de sons i colors que mai em decebre.

Furtiva tardor que de llum ens fas orfes,
gebradora boira de somnis desperts,
amagues la plana enmig del no res,
i t’endus amb tu les ànimes mortes.

Benvolguda, maleïda, estimada o furtiva... la tardor sempre em captiva!


Aquesta és la meva aportació al 133è Joc Literari.
Una proposta d'en Jesús Ma. Tibau, que ens obre la porta a tots des del seu bloc "Tens un racó dalt del món".



***Més fotografies de cels de tardor al meu altre bloc SECRETS COMPARTITS***

Per dessota l'olivar... Maria-Mercè Marçal

Ai, amor, si vols passar,
per dessota l'oliver,

que la lluna juga a cuit

sobre l'herba del terrer.

Per dessota l'olivar,

amor sí que hi passaré,

plenes d'olives i amor

ai, les butxaques del vent!

Maria-Mercè Marçal

-Arbequines de l'amor-

Poemari: Sal oberta

Aquesta propera setmana hagués fet 57 anys. Se’n va anar massa d’hora ja fa 11 anys, quan justament començava a viure la seva maduresa com a escriptora. Encara que va nàixer a Barcelona, sempre va estar lligada a la terra del Pla d’Urgell, en concret a Ivars d’Urgell, d’on era originària la seva família i on ella sempre va tenir les seves arrels.

Des d’aquí aquest humil homenatge a una dona escriptora, poema i feminista, que particularment, se'm mostra sempre molt propera en cadascun dels seus poemes i que per damunt estimava la vida, la gent i la terra.

Gira il mondo gira...

Recordo que quan vaig fer els “pronòstics” per a aquest nou any, vaig dir a tothom que aquest seria un bon any, (al marge de la crisi, és clar). Potser perquè el número 9 és un número que m’agrada molt, potser perquè no m’agraden en general els anys parells, pot ser també perquè l’anterior el 2008 havia estat una mica dolent, la qüestió és que en aquest 09 hi vaig posar moltes esperances. No es tingui dots paranormals ni res per l’estil però, és ben cert, que normalment els pronòstics en general per a tothom els encerto bastant (no així per a mi mateixa) i la gent que em coneix, sap de sobres que ara no ho dic pas per dir.

El tema està, que sense que pugui queixar-me massa de res, també és veritat que no acaba de rutllar com fora precís.

Sóc persona que al marge d’algun refredat puntual, gairebé mai he agafat baixes mèdiques. Però aquest any estic trencant el promig. Al maig, un refredat, al juliol el dit del peu a fer punyetes, i ara porto un parell de dies que em sento com una zombie en dansa i plena fins a les celles d’alcohol.

Tinc vertigen i això fa que el meu centre d’orientació espacial no segueixi la llei de la gravetat tal i com ens la va ensenyar el senyor Newton, si no que va per lliure.

Però l’altre dia se’m va posar la por al cos. Abans de saber que era vertigen, pensant que fos la pressió arterial baixa (ja que el meu cos així li te habitualment), vaig adreçar-me a una farmàcia a Lleida i en mesurar-la amb una màquineta “todo integrado” previ pagament d’1€, va treure’m un paper on s’indicava màxima 13,6 i mín. 9,5. El bot que vaig fer del tamboret fou com si hi hagués una molla a hidràulica. Ni prendre un trist cafè, fins que no vaig arribar a cal metge a Tàrrega, el cap el tenia com dins d’una campana en dia de festa major i les cames en feien figa.

Sortosament, el doctor m’he la va prendre 2 vegades amb el sistema tradicional i el resultats eren els habituals per a mi. Tot va quedar en una anècdota.
Però ara jo em pregunto... No seria millor que hi hagués com abans un esfigmomanòmetre dels de tota la vida i que el llicenciat de torn la pogués mesurar de forma correcta?.
No hi hauria d’haver una revisió habitual i seriosa d’aquests tensiòmetres?, en algú que potser sigui propens a tenir hipertensió, un ensurt com aquest, el pot arribar a pagar molt car, no?

De moment em quedo més tranquil•la i segueixo sentint-me com quan era menuda, dins l’olleta que dona tombs i tombs fins l’infinit...

Novembre adust, torna'ns la claretat

Ahir, demà, avui... qualsevol dia és bo per a parlar-ne encara que hi ha dates que, per una o altra raó, ens conviden més a fer-ho.

No obstant, parlar de la mort no és la conversa habitual ni recurrent en un trajecte d’ascensor, ni en la cua de torn al forn, ni amb la persona que tens al costat d’un trajecte en transport públic... etc.

Sí que en parlem de vegades, però sovint ho fem de forma irònica, en mig de converses més o menys banals i tot sovint acompanyades d’algun acudit més o menys encertat. Qui no ha estat en una sala de vetlla parlant, amb els altres assistents, de qualsevol cosa menys del record cap al difunt que ben a prop resta immòbil (i millor així)? Potser, sigui aquesta la manera que tenim d’escudar-nos de l’ombra irregular i capriciosa que juga amb nosaltres al cuit i amagar, cada dia de la nostra vida.

El que em refereixo, és que poques vegades ho fem aprofundint en el tema d’una forma seriosa, potser perquè en el fons tenim por. Però tenim por a morir? O tenim por a, com morir?.

De petits, crec que a tots se’ns va passar pel cap l’idea de que cadascú de nosaltres era immortal. Més tard o més d’hora, algun desenllaç tràgic més o menys proper, et colpeja el rostre en fred. T’adones llavors, que ella existeix, que ella és “viva”. A més, com li deia avui mateix a la Clídice en el seu bloc, l’implacable pas dels anys fa que aquest sigui un tema recurrent del pensament. I arribo a la conclusió, que el que em fa por de veritat a mi, és com morir.

Hi ha gent que te la sort, segons diuen, de no tenir cap mena de por a fer el traspàs. Gent que sap, que arribada la seva hora, faran un salt de fe i sabran sortir-ne de la foscor i trobar el llum de nou.

Els meus dubtes existencials, que són molts, no m’ho deixen entreveure amb tanta nitidesa. Però per diversos fets, que ara no vénen al cas, o com diria en Pujol “això ara no toca”, em plau i em suposo que m’és més còmode pensar que algun dia veure passar de nou la pel•lícula de la meva vida i podré comentar l’experiència amb el repartiment d’actors que van finalitzar anteriorment el seu paper i ara descansen entre bastidors.

* * *
Novembre adust, torna'ns la claretat

del gest auster i la paraula justa.

Intens i torbador va ser l'estiu

i ara, prop de l'hivern,

tornen de cop recels i defallences.

Envigoreig i allarga'ns la tardor,

fer-nos dignes de créixer en plenitud

fins i tot quan ja l'ombra se'ns escurci,

albaltida pel pes de les anyades.

Que el més pur de nosaltres resti sempre

dins el vent i es renovi en cada fulla.

Miquel Martí i Pol

Primer llibre de Bloomsbury

-22-

st. Francesc, Patró dels animals i el medi ambient

Si clickeu damunt, els podreu apreciar millor.

El 4 d'octubre, es commemora a tot el món el Dia dels Animals i l’Ecologia, ja que fou el dia en que va nàixer un veritable amant de la Natura i amic dels animals. st. Francesc d’Assís.

Per a ell, foren dos dels pilars ens el quals basà la seva existència. Valors aquests, que moltes vegades els homes semblem no recordar.

Per qüestions familiars, mantinc una relació estreta amb el món dels cavalls i des d’aquí vull fer ressò de la capacitat que tenen aquests animals, com molts d’altres també, per transmetre sentiments d’afecte i amor envers la persona qui els cuida. De tots és sabut, els beneficis que comporta una interrelació d’afecte amb animals, especialment en nens, gent gran i discapacitats.

Aquests dibuixos han estat fet per nens que aprenen a muntar a cavall i que dia a dia aprenen també el valor i la importància d’aquest mutu sentiment.

* * * *

Fotografies fetes a:
Centre Hípic el7
Sentmenat

Diumenge, pastís

Si el món és un gran pastís...
tot sovint en tinc prou amb tastets com aquest.

lletanies del tedi

Aquests dies acostumem a alçar la mirada...

per veure com els aixecadors celestials eleven majestuoses torres de coto fluix, tot esperant que l’enxaneta toqui el cel amb la punta dels seus dits...

darrera la finestra, amb la mirada perduda, una tarda de diumenge veien com la pluja s’emporta els últims dies d’un estiu que ja és llunyà...

per dir adéu, potser fins hi tot amb una mica d’enveja, a totes aquelles fulles que volen empeses amb aires de llibertat...

tot demanant que la llum de l’astre rei no ens abandoni abans de l’hora de sopar...

La tardor, ha arribat


* * * * * * * * *


Tot seguit, acompanyo un poema extret del recull "Com d'una casa", d'Enric Boluda i Martínez. Aquesta obra fou guardonada amb el Premi de Poesia Les Talúries 2008.


- Lletanies del tedi -

Lentament els minuts
degotant de les fulles
d'aquest salze.

Som temps
de rosada inclement,
el salze aquest i jo,
i ens fonem en un lent
degotim de minuts

(Calma vegetal)

fotografia: antonia jurado

La neu ... del 2001

i al final de tot ... va lluir el sol!

Gairebé tota la vida havíem viscut a Barcelona, on vam nàixer. Com dir-ho, feia temps que volíem una millor qualitat de vida i com tota la meva família és filla de les terres de l’Urgell i donat que la zona la coneixem prou bé, la decisió va ésser anar a viure a la casa familiar de la Figuerosa (nucli agregat a Tàrrega, a 5kms).
Ens hi vam instal·lar a mitjans de setembre del 2001, tot just mentre al món ens estremien amb els esdeveniments del dia 11 d’aquell mateix mes.
Només feia tres mesos que hi érem. La casa és molt i molt vella i des que havien mort el avis ja fa un munt d’anys, només nosaltres (el Josep i jo), hi anàvem alguns caps de setmana i uns quants dies de vacances a setmana santa i a l’estiu. Ja sabíem que aquell primer hivern seria dur, no obstant això, com ens podia més la il·lusió que cap altra cosa al món, amb totes les nostres andròmines acumulades amb el pas dels anys, cap allà que hi férem cap.
La casa no disposa de calefacció, només té una cuina “econòmica” on anys enrera hi havia hagut la llar de foc; les portes i finestres són les “originals” i no cal dir que cap tanca con seria recomanable. A més està situada a la part més alta de la població.
Ahir va fer exactament 7 anys, de la nevada que va cobrir de blanc gran part de la Catalunya central. I nosaltres recentment instal·lats ... allí ! com els valents !
Ara ho explico com una anècdota i fins hi tot pot tenir el seu puntet de gràcia, però us puc ben bé assegurar que poques vegades les hem hagut de passar tan magres con aleshores.
Les baixes temperatures van fer gelar tota la neu caiguda ... i desprès la boira ... tot era gel. No podíem ni moure el cotxe, doncs el carrer fa una baixada/pujada pronunciada.
A l’exterior la temperatura va baixar fins els -14º i a la sala de dins de casa fins als 6. La nit de Nadal a St. Esteve es va gelar fins hi tot el rellotge que hi havia penjat dins la nostra habitació i per descomptat, les canonades de tota la casa.
Encara estem esperant a que vingui alguna brigada de l’ajuntament de Tàrrega a donar un cop de ma. Dues setmanes en aquelles condicions, ... si sobrevius, ... et fan més fort ... i així va estar.
I ara que han passat els anys, vora l’escalforeta del radiador se’m dibuixa un somriure tot veien aquestes fotografies i recordant aquells dies ...

Bona setmana i a poder ser no gaire estressant, a tots ! ;)

Fotografies (3) Josep i Assumpta

Fira d'Artistes i Activitats Tradicionals

He anat a la Fira d'Artistes i Activitats Tradicionals, que enguany celebra la seva 10èna edició i m'he trobat amb autèntiques joies per als sentits: vista ..., gust ..., olor ..., etc.

Si només en podés triar una de sola em quedaria amb aquesta, que és obra del pintor Albert Triola, aquí us en deixo aquesta mostra i us indico el texte que s'inclou en el mateix: "Està nevant, a fora les últimes fulles cauen lentament, tens l'ànima tocada però ens a tu mateix molt a dins. No tans sols em sento a mí, si no que la música que sona es deixa sentir ..."

Però hi ha hagut més agradables sorpreses de les quals us en faig cinc cèntims tot seguit.

Montse Fàbregas, en deixa per mostra aquest rostre de dona ón la seva mirada sembla dur-nos a un lloc misteriós del seu pensament ...

Sila desings ens obsequia la vista amb aquest ventall de colors i bon gust en complements.

Art S. Farré ens mostra com una cosa tan vanal aparentment con un pavimentat de carrer, és pot convertit en tota una grata expresió d'art segons ens mostra en el detalls d'aquests quadres.

Recull d'herbes aromàtiques de la terra de l'Urgell ...

Autèntics Mestres com aquest Zapatori Basc que ens mostra orgullós el treball realitzat manualment o aquests treballs de marqueteria que són cadascuna d'ella,

autèntiques obres d'art.

Artesans de l'oli de la Cooperativa del Camp de Nalec amb mètodes, encara ara, totalment tradicionals i d'altres productes també elaborats de forma natural i transformats per a gaudir d'unes exquisides degustacions que fan les delícies del més gourmets. (Mel, Vi, Formatges, embotits ... etc).

Tampoc no hi podia faltar una mostra típica de la variada gastronomia d'aquestes contrandes i per mostra "El Coc", també anomenat en algunes poblacions

Coca de Recapte.

I per postres, res millor que un assortiment de les galetes (Cubanos, ventalls, neules, ... etc.) "El Gat del Rosal", elaborades segons la recepta original i d'antiga tradició (del del 1917) amb mantega, i que avui en dia han recuperat des de l'entitat d'iniciativa social:Taller Alba.

Si us ha agradat aquesta petita mostra i us voleu atançar per a gaudir-ne en tota la seva magnitut, la fira restarà encara oberta durant tot el dia 8 de desembre.

A casa hi sou tots convidats .. que casa meva és casa vostra ... !!!

Entretant, bona setmana a tots !

Fotografies: Assumpta

6-12-80, fa 28 anys

Aquella nit havia dormit bé i vaig aixecar-me relaxada.
El dia anterior havia plogut, no massa, però suficient com per pensar que també podia fer-ho l’endemà.
Però no va ser així. S’havia llevat un matí fred, com correspon a un sis de desembre, però amb un sol radiant.
En aquell pis, tot i el gran que és, semblava no cabre-hi ningú més. Hi havia mil coses repartides per tot arreu ...
La gent donava voltes d’un lloc a l’altre i tothom s’entestava en dir-me que estiguis tranquil•la, mentre esmunyien un somriure de complicitat.
Jo crec que vaig mirar mil vegades aquell rellotge de pèndol que hores d’ara, segueix penjat a la mateixa paret de la sala donant els quarts i les hores.
Havia de seguir el guió escrit, fil per randa. No podia fallar res ...
La carretera que m’havia de dur a destí, era enfilada i sinuosa i semblava no acabar-se mai.
Vaig respirar fons quan per fi hi vaig arribar al lloc.
L’entorn era bonic i aquella ermita tan petita li aportava la calidesa que li mancava al sol.
No sé quanta estona vam estar allí dins. El meu cap no escoltava a ningú, els batecs del meu cor m’ho impedien ..., només pensava ..., en sentiments ..., en emocions ..., més sentiments i més emocions ...
Feia poc havia fet 21 anys i la decisió que havia de prendre faria canviar el rumb de la meva vida.
I allí estava jo, mirant-lo a ell cara a cara dret davant meu i havent de dir aquell monosíl•lab tan clàssic i que tantes històries ha estat capaç d’emplenar ...
Però tal com he dit abans, encara que no m’agrada gens seguir els guions estrictament establerts, vaig fer-ho ... i vaig dir SI !!!

I ara que han passat els anys, ... 28 per ser exactes, i m’ho miro amb perspectiva, m’adono que aquella va ésser la millor decisió que podia haver pres. Que no em vaig equivocar.
Ho penso ara, i veig que aquests anys han seguit plens d’emocions i sentiments ... moltes emocions i molts sentiments ... i records ... un més bons i altres que potser no tant ..., però amb mils de vivències compartides dia a dia ..., i en cadascuna d’elles, ell sempre al meu costat.
Però per damunt de tots els sentiments n’hi ha un que sobresurt amb molta força i empenta, despuntant molt i molt ... l’amor.
Crec que no ens ha mancat mai.
I potser, perquè no dir-ho, no és el mateix que llavors ... aquella passió desmesurada ara ja queda més lluny ... però deixa pas a una passió més serena i valuosa ..., plena de respecte mutu i encara ara ... plena de complicitat.
I m’alegro de saber-me així, com aquell dia, amb els batecs del meu cor ofegant el soroll del món exterior ..., perquè ell és amb mi ..., perquè forma part de mi ..., perquè jo formo part d’ell ...

T'estimo, Josep !

Nova temporada de la Dama Blanca

Avui ens ha vingut a visitar la Dama Blanca ...

Aquella que ens situa lluny d’un estiu encara recordat ...

La que ens plena de melangia i enyorança per un horitzó perdut ...

Que ens abraça fredament, i se’ns endú a un món imaginari i absurd ...

És la que ofega el nostre crit en somnis ...

La que s’emporta fins i tot el silenci ...

Que es convida ella mateixa a passar uns dies, sense haver-li demanat ...

La que massa cops camina de braçet amb la Dama Negra ...

El primer fred

“ Per Tots Sants, amaga mans ! “

Això ja ho sabíem, però el que no pensàvem és haver-ho de fer abans d’acabar el mes d’octubre.

Avui he sortit amb l’equipament d’hivern (1ª fase): abric, bufanda i guants. El termòmetre ha tingut la “gentilesa” d’indicar-me que a fóra estàvem a 1º .

Quan he anat a buscar el cotxe per dur-me fins a l’estació de tren ... he hagut de fer servir la “rascleta” per a treure el gebre que hi havia al vidre !.

Aquesta és terra de marcats contrastos. L’estiu resulta força càlid i l’hivern és força fred. Però, que a 30 d’octubre ja hagi de fer servir els estris i trucs diversos per treure el gebre em fa agafar esgarrifances ! Si és que els fulls de molts arbres encara hi són en gran part, tot just comencen a caure ara !

Sembla que demà, després de molts anys de no coincidir, podrem menjar els panellets, les castanyes i els moniatos en sintonia amb el que correspon per l’època: el fred ! fins aquí aquests menjars van sorgir per la necessitat de dotar al cos de les calories precises en època de mancança calorífica.

I és que aquest any el fred ens ha vingut a visitar més d’hora, i dono fe, doncs mentre us escrit aquest post sento la caldera connectar-se. Diuen allò de: “si naces para martillo del cielo te caen los clavos”. Serà cert que aquest any de crisi econòmica farà més fred i podem tenir malsons per culpa del consum energètic domèstic ? No hi vull ni pensar ... !

I com mai plou a gust de tots ... potser aquest octubre per fí, les castanyeres sí faran el seu “agost” !

Que passeu una bona castanyada ;) !!!

Fotografia: Assumpta

Cap de setmana de 49 hores

Aquest cap de setmana tot i disposar d’una hora més, em falta temps !

Seguint les “recomanacions” dels homes del temps a TV3, he decidit aprofitar i fer el canvi de roba d’estiu a roba d’hivern. I també canviar la vànova més lleugera pel nòrdic, doncs en aquestes contrades quan comença a fer-hi fresca ... és que resulta que fa fred i de valent !

Com no disposo de gairebé temps entre setmana, he d’aprofitar totes les hores que disposo dissabte i diumenge per posar al dia tota la casa i a més cuinar tant pel cap de setmana com moltes de les coses que m’enduré cada matí amb la meva maleta-tupper cap a Lleida City.
Avui he preparat “Rodó” i també “Croquetes de pollastre”. El que passa és que he decidit de fer-les en una versió més ràpida que l’habitual.

És a dir, ahir vaig comprar un pollastre a l’ast. O sigui que el pollastre ja “preparat”, només va caldre trossejar-lo ben remenut i amb un bon sofregit de ceba fins al punt gairebé confitada, la salsa betxamel amb un polsim de nou moscada, molta paciència i ganes ho vaig deixar reposar tota la nit a la nevera.
Aquest matí he muntat tota la paradeta amb la farina, l’ou i el pa ratllat i ... mans a la massa ! M’han quedat de “conya”, com diria aquell: “Ricas, ricas” i m’he pogut estalviar una mica de temps. Us ho recomano si voleu fer-ho així.

I és que realment el temps és or i l’hem d’aprofitar i estirar al màxim en tots els sentits.

Des que vaig iniciar-me en el boc, en una época una mica dolenta per a mí, ara fa dos mesos aproximadament, m’ha servit de teràpia i ara és com si tinguis un “mono”, un vici, … estic enganxada i necessito tenir una estoneta per anar-me posant al corrent dels vostres articles i també dels meus.

Realment alguna cosa ha canviat en aquest temps ... i me n’alegro !!! Qui ja no sé si tant és en Josep, el meu marit, que en definitiva va ser qui em va engrescar a “provar sort” en aquest món.
Bé, ell diu que també i de fet col•labora indirectament en aquesta “petita finestra de l’Urgell” des d’on nèixen tots els somnis ...

Gràcies a tots vosaltres per formar part del meu temps i del meu paisatge des de la finestra !

Fins a la propera fredolada, que tingueu una bona setmana ! :D

Foto capçal d'aquest post: Antonia Jurado - Resta fotos: Assumpta