Agatchiusdemotouplaien - Els 70's

Quan va començar la dècada dels 70’s, tenia exactament 10 anys i tres mesos. A finals de 1979, per tant, feia poc que havia fet els 20. 

Vull dir amb això, que si hi ha hagut una dècada que m’hagi marcat en molts dels aspectes de la meva vida, ha estat justament aquesta. Però avui, arran d’una proposta en mode Festival Revival dels 70's, d’en Jesús Ma. Tibau (dies enrere), em centro en l’aspecte musical.

N’hi ha tants i tants de noms... si intento recordar al principi de la dècada, és curiós però, els primers que em venen al cap són en Demi Roussos, les seves túniques i el seu Triki-triki mon amour...  la Jeanette i el seu “Soy rebelde” i no em puc deixar el Tony Ronald i el seu Help.

Aquella fou una dècada marcada pels meus canvis interiors  i exteriors...

Sortosament, el meu gust musical també anava canviant i evolucionant amb els anys. Així, partint d’aquella nena de 10 anys fins als 20, hi ha un bon grapat de cançons, cantants i grups que per un o altre motiu van incidir en la meva vida. (si voleu escoltar alguna cançó, traieu primer el so del bloc. A baix de tot del bloc).

Era dècada de balades. "De ballar lent", de deixar-se seduïr amb cançons com Loving you de la Minnie Ripperton, passant per tot el repertori d’en Barry White, i la sempre recordada Amore grande, amore libero de Il guardiano del Faro. Recordo especialment també, la inoblidable If you leave me now, de Chicago, que el single, fou el primer regal que em va fer en Josep. Quants records! 

Curiós veure i recordar, com amb els primers acords de "I love to love" de Tina Charles, el meu cos entrava en un estat de convulsions i sortia catapultada a ballar i cantar sense poder parar...

Hi havia, i encara hi ha, grans i memorables moments per a tot. Vaig introduïr-me de plé en redescubrir uns The Beatles i uns The Rollings Stones, que fins llavors m'havien trobat massa petita per a anar-los seguint al seu pas. 

De la ma d'ells, vaig assaborir també increïbles moments Pink floyd, impagables moments Supertramp, deliciosos moments Tangerine dream, moments E.L.O., Crosby, Still, Nash and Young, Carpenters, Queen, Joan Baez, Bob Dylan, Lluís Llach, Doors, America, King Crimson, Victor Jara, Lou Reed, Bee Gees, Police,  Michael Jackson, Santana, Stevie Wonder, Earth, wind and fire, Credence Clearwater revival, Eagles, Deep Purple, Eric Clapton, Status Quo, Alan Parsons Project... i molts i molts més que em deixo..., i on tampoc hi pot faltar el moment Grease, a qui, com gairebé tothom, també em va influenciar.

Un bon grapat de moments a recordar darrera cada cançó, on una col•lecció gens menyspreable de Lp’s de l’època els avalen.

Avui fa un matí fred, però amb un sol que enamora i la poca neu que encara queda als marges (esperem que tothom, hagi pogut resoldre hores d'ara, els problemes derivats de la nevada) i damunt les teulades s'anirà fonent al ritme de les “meves” cançons, i de ben segur també moltes d'elles, les vostres cançons...

Bon diumenge i bona setmana!!!

1a.fotografia 1971 - 11 anys i els genolls, ben pelats.

2a.fotografia 1978 - 18 anys meus i 19 del Josep, a qui molts llavors hi trovaben força semblança amb en Travolta.

* * *

PD. Ja que en Gabriel fa referència a l'impronunciable títol d'aquest post... hihihi!!!

Us demano que intenteu cantar l'inici de la cançó icona de Grease: "You're the one that I want" i ja em direu si no us surt també a vosaltres:

Agatchiusdemotouplaien...

The Beatles, Now and then?, no!, Beatles Forever

He llegit la notícia que properament, ara sí, sortirà a la llum una nova cançó Now and then (també se la coneix com I don’t want to lose o Miss you). Aquest tema el va composar John Lennon cap als finals del 70 on sembla que hi restava guardada una “demo” en l’apartament de l’edifici Dakota on residia (i davant del qual fou assassinat). Ara en Paul, sembla tenir unes ganes bojes per a que aquesta cançó vegi la llum, fent muntatge amb totes les seves veus. No sé, hores d’ara aquesta “novetat” no em fa ni fred ni calor.
Prefereixo escoltar/sentir les que van fer ells originàriament.

També anuncien el 09/09/09 la sortida d'un joc basat en ells, The Beatles Rock Band.

Ha plogut molt des d’aleshores. No puc pas recordar quina va ser la primera cançó que vaig escoltar d’ells, ni on, ni quan... encara que m’agradaria. Però el que sí recordo és que des de sempre van fer-se un lloc dins meu. Musicalment parlant vaig créixer amb ells, encara que no va ser fins al 16 anys que vaig poder adquirir personalment el primer Lp. Fou a Discos Castelló del carrer Tallers, tot un referent, i era Please, please me. Poc a poc, o potser no tant, em vaig anar comprant tota la resta. Crec que ho tinc gairebé tot d'ells. Com desprès van venir els cassette i els cd’s, també es van anar incorporant a la col·lecció, encara que sóc de les que penso que la bellesa del ritual que comporta posar un disc de vinil a la platina..., i aquell so característic... no és comparable a la fredor d’un cd, ni molt menys al nyigo-nyago dels cassettes.

No sabria escollir una sola cançó com a millor, o com la que més m’agrada. N’hi ha molts noms tòpics i fins hi tot massa típics, o és que hores d’ara ho són ja gairebé totes. Ni tant sols un Lp en concret. Tant m’agrada escoltar With de Beatles, com el canvi que van poder ensenyar-nos en Revolver, com la "dolçor" del Sgt. Pepper’s & Lonely hearts Club Band, con Let it be. Van anar evolucionant en el temps a cada nou disc i cadascun d’ells conté veritables joies de ser escoltades en funció del nostre moment. Fins hi tot alguna vegada m’he passat de nou l’esbojarrada pel·lícula de Help. A l’escola, ens duien al Palau de la Música a les sessions de Cineforum. Allí les vaig veure per primer cop. Sé que parlo de fa molt anys, no sé si algú de la meva “quinta” ho recorda. Si fos així que m’ho faci saber.

Encara ara, de vegades, amb permís dels veïns (no la poso gaire forta) em puc passar gairebé tot un dia fen sessió beatlemaníaca. Podria dir que em sé totes les seves cançons.

Durant molts anys somniava que potser arribaria el dia on tornarien a poder tocar junts, malgrat les seves (directes i indirectes) discrepàncies. Amb la mort d’en John tot és va acabar. La seva mort justament, em va sorprendre a Londres. Hi ha una imatge, que sempre m’ha quedat gravada a la retina... fou el dia 09 de desembre de 1980 (el dia desprès de morir en John), per la tarda, davant del Thames, va venir un noi de color i va seure’s a prop. Duia un d’aquells radio-cassettes gegants de l’època i la cançó que anava sonant i que llavors acabà era I and love her, en van venir més i durant una bona estona no ens varem moure d'allí. No sé com explicar-ho, però tot i el fred que hi feia, va ser una estona màgica i plena d'escalfor... ufff!

No em calen més “noves” cançons, mai no ho podran ser d’ells quatre, o sigui que “Let it be”. Per això senzillament “I love them”.
I no: ”Now and then”, si no: “Forever”...

Freddie Mercury i el Dia Mundial Contra la Sida

Avui és el dia Mundial contra la Sida. Tant de bo, algun dia siguem capaços de prendre tal consciència de les coses, que ja no el calguin dies específicament assenyalats per a recordar-nos-ho, sigui la SIDA, el maltractament de gènere, la fam o qualsevol altre concepte, doncs n'hi ha tants com dies l'any ...

No obstant, de moment per tal d'ajudar-nos en aquesta conscienciacó col·lectiva, em recordo que Freddie Mercury va morir víctima d'aquesta malaltia el 24 de novembre de 1991.

Faltava menys d'un any per a la inauguració de les Olímpiades de Barcelona, però tot i això en va deixar palesa la seva contribució amb la cançó duet amb Montserrat Caballé.

Amb aquestes quatre ratlles, m'agradaria retre-li el meu particular homenatge a aquest gran cantant (tan en la formació Queen com també en solitari), que va ésser uns dels primers en no avergonyir-se ni amagar-se de cap de les seves condicions.

I com aquest món nostre, no és més que un gran espectacle on cada matí s'aixeca el teló, fem tanmateix allò que ell ens indicava en la seva cançó póstuma, que resa per títol "El show ha de continuar" ... : "Show must go on ..."

Que passeu una bona i conscienciada setmana !!! ;)

Plowshare

Avui, em ve de gust fer-vos “cinc cèntims” del grup lleidatà PLOWSHARE, per a tots aquells que potser encara no coneixeu aquesta formació.

Els components de Plowshare són: Jordi Castells i Juan Pedro Romero (guitarres), Joaquin Castañ (bateria), i Guillem Tugues (baix).

Ara acaben de treure al mercat el seu segon treball: “Life must disappear”

Es dona la circumstància que en Guillem és company meu de feina, per la qual cosa em complau especialment suggerir-vos que escolteu el treball que realitzen a través d’aquesta petita mostra.

Si en voleu saber més, ho trobareu tot entrant a la seva pàgina Web, o bé al seu MySpace.

No hi ha res millor per fer-nos posar les piles a tots plegats ! ... que vagi de gust !

lexu's

Abans d'ahir va fer un any (12 d’octubre de 2007) que el grup catalano-andorrà Lexu’s, amb seu a Tàrrega, va finalitzar la gira de l’últim disc fins aleshores “Sent amb mi”, és per això que aprofito aquesta data per a fer-ne ressò en aquest espai. La veu d’en Carles, Albert de bateria i en Jordi als teclats configuren aquesta composició.

Han actual en diferents escenaris arreu de tot Catalunya: Sales Bikini i Apolo, Luz de Gas, a l’estadi olímpic del Terrasa, al Hard Rock cafè Bcn, etc. ... on sempre han tingut molt bona acollida per part del públic assistent.

En aquests moments hi ha en el mercat el seu últim treball: “La vida perfecta”, on la cançó “Fràgil” és, sens dubte, la més representativa d’aquest darrer disc.

Aquí us en deixo una petita mostra amb aquell parell de videoclips. El de més amunt és “Fràgil” que actualment és número 1, per cinquena setmana consecutiva, en el programa 20vint., i el de més abaix és “Quant no hi ets” que es va incloure en el seu cd “Saps”, l’any 2004.

Espero que us agradin, ja m’ho direu ... ara us deixo amb Lexu’s !!!





Fins al proper comentari us desitjo “La vida perfecta”, bona setmana ! :)

figarock'08 - rosa sánchez

Avui ens ha arribat el video de l'actuació que la cantant Rosa Sánchez, de Costa Rica i amb un clar mestissatge d'arrells llatinoamericanes, ens va oferir el passat dia 9 d'agost al Festival Independent i Alternatiu Figarock'2008 (La Figuerosa). Podreu comprovar en el mateix, que a més ens va obsequiar amb la seva potent veu cantant en català:
Qué volen aquesta gent ? de Mª del Mar Bonet. Espero que us agradi. :)