Demanant un taxi - Relats Conjunts

Demanant un taxi - Lisbeth Firmin - 2004

Ho havia tornat a encertar, com sempre.

Acostumada a tenir-ho tot planificat al mil·límetre i a incloure en els seus càlculs totes les variables que poguessin engegar en orris qualsevol moment perfecte, aquell matí havia incorporat un petit paraigües negre i discret dins la seva bossa de ma.

Els seus passos sota la pluja fina de setembre, eren ràpids però ferms i segurs alhora, gairebé tant com els batecs del seu cor, com els seus pensaments.

Caminava decidida en direcció al taxi que acabava de desencotxar just a la cantonada, un cab groc dels que sempre li duien sort. Uns pocs metres més enllà l’esperava la felicitat eterna, uns pocs metres i canviaria definitivament el rumb de la seva vida.

Cinc anys temptant la sort són molts anys, qualsevol dia cometria un error i no s’ho podia permetre. Preferia un curriculum curt però precís i impecable, havia fet escola. Ho sabia perquè els diaris n’anaven plens cada vegada que actuava. Li agradava veure com n’estaven de perduts amb ella i un somriure còmplice se li dibuixava cada cop que llegia: “i de moment se segueix sense cap pista. Ni una sola”.

Mentre recorria aquell espai, tot un munt d’imatges li varen passar per davant com si d’una pel•lícula es tractés.

N’estava convençuda, era la millor i justament per això aquest havia estat el seu últim treball. Així s’ho havia promès a ella mateixa tres mesos enrere des de dalt de l’Empire State Building, quan la seva brillant mirada es confonia enmig dels llums nocturns de Nova York. I així ho faria.

"Demà tornaré a ser portada", pensava, "em compraré un exemplar del N.Y Times i aquell retall de notícia serà tan valuós com el conjunt de collaret, anell, polsera i arracades de diamants que duc dins la bossa".

Només trenta metres per a la felicitat eterna..., vint-i-nou..., vint-i-vuit...., s’anava repetint mentalment.

Darrera els vidres del primer pis de l’edifici on acabava de sortir, algú espera resposta des d’un mòbil al senyal de trucada emesa...

- T'escolto James, on és...
- Richard, la tens just davant del teu cotxe. És ella, sembla ser que vol agafar el taxi que tens rere teu. Ja saps el que has de fer...

I no anava pas errada.

Aquell fou el seu últim treball, i aquells pocs metres van canviar el rumb de la seva vida eternament.

L'endemà fou portada del New York Times, llàstima que ella no va poder llegir la notícia.

***

Feia uns mesos que no hi participava, però ara torno amb aquesta aportació

a la nova proposta de Relats Conjunts.


Reedició del relat publicat ahir, desaparegut per màgia i gentilesa de blogger.

El Pelele - Participació a Relats Conjunts

EL PELELE Goya 1791-1792

Sempre anaven juntes a tot arreu, potser fins hi tot algú les hauria pogut prendre per germanes.

No era exactament així, la Clara, la Teresa i l’Isabel eren cosines i la Genoveva la més petita, era amigues d’elles des de ben menuda. Reien sempre i la seva alegria era encomanadissa tothom les coneixia força bé. Estaven en el que llavors es deia, edat de merèixer.

La Teresa feia temps que festejava per carta i fins hi tot havia pensat seriosament en casar-se amb aquell ric pretendent, que sense conèixer-lo li tenia el cor ben robat. No vivia, no menjava, s’estava consumint amb aquell mal d’amor malaltís. Les cartes del seu estimat no li arribaven tant sovint com ella volia ja que li comunicava en elles que per raons de negocis no podia venir a veure-la però que el seu cor i el seu pensament, sempre eren per a ella.

L’Isabel i la Clara, feia relativament poc que havien conegut jove i tot i que les papallones de colors els furgaven el seu interior, preferien de moment guardar en secret les virtuts d’aquells respectius enamorats. Només un somriure torbat en parlar del mocador brodat que li havia regalat la Clara i del guant que li havia donat l’Isabel, i poca cosa més, és el que en deixaven entreveure. Era com si en explicar-ne alguna cosa més, una mala estrugança les pogués recórrer.

La Genoveva, no tenia encara a qui lloar ni per a qui patir. Quan no quedava amb les seves amigues, les hores les dedicava a llegir, li encantava de deixar-se anar per tots aquells móns imaginaris. La resta de les seves hores lliures les emprava en lliçons de piano que un honorable professor vingut de Toledo tenia a bé impartir des d’un entressol de la Plaça Major.

Així cada tarda, mentre s’hi dirigia, anava pel carrer imaginant-se com era la vida de cadascuna de les persones amb qui es creuava al pas.

De vegades, quan arribava l’hora de la classe el professor no hi era i a ella li agradava de voltar per aquella gran estança on cada racó era ple petits tresors i on la mirada es perdia entre pèndols, quadres, tapissos, tasses, mobles..., tot d’un valor que a ella li semblava incalculable.

I va ser llavors quan ho va trobar.

Era allí, en aquell calaixet entreobert de l’escriptori, el secret fins aleshores més ben guardat del mestre. Un guant blanc, damunt d’un mocador brodat amb inicials que en el seu plec amagava un feix de cartes d’amor.

Durant els següents dies, les quatre amigues no es varen veure i no és pas que haguessin perdut la seva amistat, ans al contrari, el que passava era que se’ls hi havia girat feina, molta feina.

Cadascuna d’elles es va quedar a casa seva i no va sortir ni parlar amb ningú. Era com si la terra se les hagués empassat, fins hi tot les famílies començaven a preocupar-se (exceptuant la de la Teresa, que veien com la seva filla era capaç després de molt temps, de menjar-se amb fal·lera, tot el que li posaven a taula).

Es varen citar per trobar-se a casa de la Genoveva el diumenge a trenc d’alba i així ho van fer.

Cadascuna va arribar-hi amb la part del ninot que seguint les instruccions de l’amfitriona havien dissenyat durant tota aquella setmana. Un cop allí sense que a cap d’elles li faltés en cap moment el somriure, varen anar lligant i cosint cadascuna de les peces. Després, amb la sorra del jardí van emplenar-lo fins a tenir l’aparença desitjada.

Pels vols dels migdia es varen dirigir a la Plaça Major i un cop allí entre rialles de complicitat varen mostrar a tot el poble el resultat d’aquella estranya tancada.

Mai més cap home les faria ballar a elles com una baldufa, tenien la lliçó ben apresa. Un bon professor els hi havia ensenyat.

Mentre elles seguien cantant i llençant el ninot amunt i avall, amunt i avall com si les forces no els hi haguessin de defallir mai, no van sentir els cascos dels cavalls a galop ni el cruixir de les rodes d’un carruatge que tombava la plaça en direcció desconeguda.

Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts.

I tú, ja hi participes ???

Participació a Relats Conjunts - Els corbs han tornat -

Alekséi Savrásov 1871

Era un fred matí d’hivern, quan va arribar a casa seva. Una casa que restava buida, com ho estava ell mateix.

Havia transcorregut tota una vida des d’aquell fatídic 15 de març de 1811. El dia en què el cor se li esquinçà. Creia haver marxat per oblidar. Però ara, desprès de tots aquells anys, just davant la casa que els havia vist nàixer, sap que del que va fer, se’n diu fugir.

L’entorn no havia canviat gairebé gens. La casa, els arbres, el llac, semblaven haver-se aturat en el temps tanmateix com a la seva ment. La mateixa ombra que el perseguia i li enfosquia dia rera dia el pensament, ara desdibuixava a la neu el perfil de la seva ànima en forma d’aquells arbres nus.

Per un moment, fins hi tot li va semblar sentir de lluny les rialles perdudes d’aquell parell d’infants que jugaven vora el marge del llac de darrera la casa, el ja llunyà matí de març.

Sempre havia volgut pensar que era el dolor d’aquella imatge qui li paralitzava els seus sentiments al llarg de tots aquests anys. Però no era exactament així.

Sabia que el llac havia minvat el seu gruix en les darreres setmanes i malgrat això, encoratjà al seu germà a creuar amb el trineu fins l’altra banda del llac...

Ara, en veure’s sol, accepta que fou la seva covardia qui els va matar als dos. El seu germà en Nicolai, ho feu allí mateix llavors. I ell ha restat mort en vida, allargant indegudament aquest moment durant els darrers 60 anys.

Un crit esfereïdor trencà el buit d’aquell silenci i alguns dels corbs semblaven dansar amb el so d’aquest rèquiem imaginari.

De sobte, vençut pel pes de la traïció, es deixa caure de genolls a la neu. Immòbil, plora amargament durant hores amb les llàgrimes d’un nen. Comença a fer-se fosc i s’adona que no te cap raó per tornar a casa, allí no l’espera ningú.

Com tampoc ningú se’n farà ressò de la seva absència...,
perquè només els corbs són coneixedors de la seva presència...

Creació resultant a la darrera proposta de "Relats Conjunts".

I tú, ja hi participes ?

Relats Conjunts - l'Odalisca - Marià Fortuny 1861

L'ODALISCA - Marià Fortuny 1861

No entenc el teu menyspreu. Saps que t’estimo, ho has sabut de sempre ... fins hi tot d’abans.
Perquè em fas viure només de records?
Mira’m, només amb una mirada teva saps que seria feliç que en tindria prou per saber que encara m’estimes.
Però no, tu segueixis cap cot, mirant el res, tocant un i altre cop aquesta trista cançó,
Que potser et penses que així podràs oblidar-me?
Em mates a cada instant, cada batec del meu propi cor en retrona dins com mil agulles afilades, en saber-me tan a prop teu i tan lluny alhora,
Cada instant del meu pensament em martiritza en saber-me sola, perquè tu essent aquí, no hi ets
Et vaig jurà que sempre seria teva i ja ho veus, jo ho he complert, i tu que hi fas?
L’esclava del turmell la duc per tu, ho recordes? Va ser la primera vegada, jo ho tinc tan present com si acabes de succeir,
Em sé feliç pensant-t’hi, revivint cadascun d’aquells instants, fent-los eterns, delectant-m’hi,
On són ara els teus llavis? Aquells petons que m’omplien de mel, que m’embriagaven, que em feien sentir borratxa de passió,
On són ara les teves mans? Aquelles que em trobaven i feien perdre’m, que recorrien el meu cos com vaixell que segueix un horitzó que mai no arriba,
I tot per què?,
Per què jo no sóc com tu?,
Per què no tinc la pell bruna?
Per què ell sap que vaig ser teva abans?,
Per què ens va descobrir?,
Per què aquest és el preu que has de pagar al teu amo, com a càstig,?
... Perquè et llegeixo el pensament i en tinc prou per saber que la teva ànima plora ...
i per què sé, que cada nota d’aquesta trista cançó és una llàgrima teva que parla del nostre amor impossible ...

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

Relats Conjunts - La gran ona de Kanagawa

La gran ona de Kanagawa - Hokusai 1829-1833

A mitjanit els havia despertat aquell primer soroll sec, fort i profund. Però desprès en van venir més.
Els habitants d’aquell petit poble no entenien que li passava a Fuji i no s’ho podíem creure. La seva muntanya, s’estava revelant contra ells.
Es preguntaven quin error podien haver comès, la tenien com a muntanya sagrada, fins hi tot era el seu referent espiritual ... i ara ella els girava l’esquena. Per què?
Incrèduls i decebuts, aquella colla de camperols i mariners que habitaven l’illa s’afanyaven en arreplegar-se tots junts, homes, dones, nens ... per anar cap a les barcasses que fondejaven a la platja.
La nit no era gens bona, per això els havia sorprès tots a les seves llars.
El vent semblava haver fet una aposta amb Fuji. Cada cop bufava amb més força, una força que no recordaven haver vist mai.
No els quedava cap més opció.

La terra tremolava sota els seus peus nus i amb els ulls plorosos s’encomanaven a ella, a la seva muntanya; i pregant li demanaven que els donés part d’aquella força per poder sortir-se'n d'aquella situació.
Van emplenar totes les barques i tots els habitants, sense excepció, es varen fer a la mar.
Les seves llàgrimes salades, es confonien amb l’aigua d’aquell mar brau i ferotge ...
Les mares amb els fills ens braços, estrenyent-los fort vora el seu cor, els homes intentant no defallir en cap d’aquelles onades que cada cop s’enlairaven més i més ...
A mercè d’aquelles onades gegantesques van dansar durant hores i hores ... durant tota la nit ...
Llavors va venir ella ..., l’onada. Era única ... era immensa ... la mare de totes les onades mai vistes. I amb aquella alçada semblava batre's en duel amb Fuji.
Per un moment, el temps s’aturà, la remor deixà de xisclar ... però va ser només un instant ...
Aquella onada, filla de l’imperi, els va fer ballar la última de les danses ... la dansa de la mort.
A trenc d’alba, no havia sobreviscut ningú. Només Fuji, imponent i majestuosa era testimoni mut d’aquell horror. Fins hi tot ella va entendre que potser ja n’hi havia prou.
És per això, que des de llavors romà en silenci.
Barrejades amb les neus fredes del seu cim hi resten per sempre les llàgrimes d’aquell poble, que recordant-li la traïció no li permeten que mai més torni a succeir.

Participació a Relats Conjunts.
Encara no t'hi has apuntat ?

Relats Conjunts - Àngels

- Hei, Company ! qué, fent uns minuts de descans ?

- Mira sí !que avui ho necessito, doncs al Departament de Peticions, se’ns està acumulant la feina.
Sembla ben bé que la gent es posi d’acord per a fer-ho el mateix dia ...

- Doncs jo ni t’explico !!!
Sóc al Departament de Reclamacions i Déu n’hi do, de la feina que tenim també,. No ens l’acabem !
Com és un servei gratuït, doncs ja se sap la gent per demanar ... que no quedi ...

- Jo, he pensat en presentar-me a oposicions pel Departament de Miracles.
Treballen menys i a més són els més valorats !

- Ah!, si, però no creguis que tot són flors i violes, que avui m’he assabentat que també tenen les seves coses.
Sembla que a en Lucifer l’han acomiadat per desavinences amb l’Amo !!!

- No en sabia pas res !
Saps que et dic, que els humans a la terra es passen el dia queixant-se, però ja et dic jo que és el Cel el que està ben capgirat !!! ... Que això ja no és el que era ...

- Ni que ho diguis, company ... ens veiem al proper descans ! A Déu !

- Si, A Déu, A Déu ...

Aquesta és la meva primera participació a Relats Conjunts.