El nen del rei nu

“Cullell”. “Mas-Cullell”. Molts periodistes i polítics s'entesten en pronunciar malament el segon cognom del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Un error que no es donaria si ell no s'hagués estat durant dècades als Estats Units. Allà, com a acadèmic de prestigi, catedràtic a Harvard, va decidir maridar els seus dos cognoms per no perdre'n el primer. Els nord-americans fan caure el middle name, però com que ell no volia constar com a “Andreu M. Colell” va optar pel guionet en la seva terra d'acollida durant anys, els EUA, on una part de la seva descendència ha decidit seguir fent vida.

El seu fill Alexandre, que va ser assessor de la Casa Blanca en matèria d'economia laboral durant els primers temps de l'administració Obama, és professor a la prestigiosa Universitat de Princeton. Segueix així l'empremta del pare, un referent als Estats Units, on a les principals institucions econòmiques s'hi posen quan és Mas-Colell qui truca. “Sense el conseller al capdavant de la cartera, molt del que estem aconseguint de suport i consideració a l'exterior, en aquest moment dificilíssim en l'aspecte econòmic, no ho tindríem”, diu un dels seus més estrets col·laboradors.

I això que va estar a punt de no ser conseller del president Artur Mas. Bé podria haver estat així si el líder convergent s'hagués repensat la seva proposta després que Mas-Colell li exposés les seves condicions per acceptar Economia: “Si vols comptar amb mi haurà de ser tenint present que faré el que cal fer, en cap cas maquillant una realitat duríssima que hem de gestionar”. I li va donar un dia perquè el president sortit de les urnes hi pensés. Era clar que el vell professor no es jugaria un prestigi acadèmic acumulat durant dècades. I l'altre Mas, el president, va entomar el desafiament. La política de retallades, sense gaires pedaços afegits per dissimular-ne la naturalesa, les causes i les conseqüències, n'ha estat la prova, fins i tot en període pre-electoral explícit i malgrat les pors de molts dels seus companys de partit.

“S'està governant des d'Economia”, assegura un dels assessors d'un altre departament. I rebla: “Els consellers han anat desfilant pel despatx de Mas-Colell, i tots han assumit les respectives rebaixes“. I aquesta setmana, la de la presentació dels pressupostos del govern, ha pogut fixar les xifres que seran motiu de debat parlamentari a partir del proper dia 16. Les crues xifres. Una complicada realitat que ell –en paraules d'un dels seus homes, “a imatge del nen de la faula que assenyala el rei nu quan ningú més s'hi atreveix”– no ha volgut amagar des que és responsable d'Economia. “Té clar que sense uns comptes públics equilibrats no podem tenir autogovern, igual com ha deixat clar des del principi que les finances catalanes eren insostenibles si s'accedia a complir amb el dèficit marcat per Madrid”. I no hi ha accedit.

És el govern des d'Economia, en un moment de crisi com feia temps que no coneixíem. Així per exemple s'explica la tesi estesa a Palau a propòsit que ell hauria estat el gran impulsor del pacte de sang que sembla –només sembla– que tenen Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Secció al Confús + Obama/Osama a BTV

La notícia de la setmana, i del mes, i de l'any, i segurament més enllà, ha estat la mort d'Osama Bin Laden a mans dels militars nord-americans en una operació llampec en terra paquistanesa. Barack Obama va ordenar l'acció i la va seguir amb el seu estat major des de la Casa Blanca. Gran èxit que ha reimpulsat la valoració ciutadana del president. Ara bé! Era necessària la polèmica sobre la publicació o no de les imatges del cadàver del terrorista islamista? Segurament sí, atenent al fet que el govern nord-americà si s'hi ha pensat i finalment no oferirà material audiovisual de la cosa... serà perquè ha calculat que pot no sumar res al fet que Osama és mort, i en canvi sí sumar arguments per als qui vulguin victimitzar el terrorista o aguditzar la crítica a l'operació.

Aquest dimecres n'hem parlat al Tot és molt Confús, de Catalunya Ràdio. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 4 de maig de 2011. Vaig parlar de l'escenografia de la compareixença presidencial per fer l'anunci, de les fotos que han transcendit del seguiment que Obama i el seu equip van fer de l'assalt al cau d'Osama... i vaig fer un paral·lelisme amb moments Ala Oest de la Casa Blanca (West Wing)...

I també n'he parlat com a convidat en el programa Les notícies de les 10, presentat per Xavier Muixí a BTV, la tele de Barcelona. Aquí teniu el programa d'ahir complet, amb l'entrevista a servidor sobre el poder de la imatge en política, especialment aplicat a aquest cas tan d'actualitat i d'impacte.

Disfresses per a tots

L'octubre de 2000, un mes abans de les eleccions presidencials nord-americanes d'aquell any, va publicar-se la primera edició de la versió catalana del llibre El món segons Al Gore (Ediciones B). Era el candidat demòcrata. L'adversari de George W. Bush, qui finalment s'imposaria. Malgrat aquest desenllaç, Gore, que hi arribava com el vicepresident de Bill Clinton, havia partit com el favorit en la majoria d'enquestes. I el seu perfil, sempre impecable, de tecnòcrata, amb somriure Profident, recordava el d'un altre candidat en potència, que va fer-li el pròleg en la versió catalana del volum: Artur Mas.

Mas, fins que Gore va caure davant Bush, reivindicava cert paral·lelisme amb el vicepresident demòcrata. No debades, el convergent esdevindria conseller en cap –el segon del govern–, el gener de 2001, dos mesos després de la publicació del llibre de Gore a Catalunya. A tots dos els unia la caricatura que se'n feia, que els projectava com a freds, com a distants, com a líders prefabricats. No gaire més enllà, Mas seria satiritzat com un robot a la televisió pública catalana. Una mofa que el nord-americà també havia patit.

I així fou com els assessors de Mas, ja conseller en cap, van decidir deixar-se anar i provar sort amb una manera de fer que Gore havia assumit com a tradició per Halloween: disfressar-se. Ell i la seva dona, Tipper, havien impactat, per exemple, vestits de Bella i Bèstia. Una estampa entranyable, que esponjava la dura imatge de Gore. Al final, una opció recurrent més d'entre les tècniques marquetinianes al servei de la venda d'un lideratge. Calia humanitzar-lo. Projectar-lo com a menys tibat, com a menys previsible, fins i tot amb sentit de l'humor, sabent riure's de si mateix. I els assessors del català el van convèncer per fer una cosa semblant.

El 25 de febrer de 2001, Artur Mas obria la portada del diari La Vanguardia, vestit com Sant Jordi. Suportant una malla de vint-i-cinc quilos, amb escut amb la Creu del patró, llança a la mà dreta, peu sobre un petit drac, i mirada fixada en l'infinit, amb la barbeta ben alçada.

Aquesta setmana, després de les befes generades arran de la fotografia de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, vestida de Fada Madrina de la Ventafocs per a una entrevista a la contra dominical d'El País, un dels estrategs de Mas em diu: “De calaix. Quan et posen davant una disfressa has de dir no, sempre”. No recordava el moment Sant Jordi de l'avui president.

Però no només Mas ha recorregut en algun moment de la seva carrera a aquest recurs humanitzador que igual com en molts pot generar vergonya aliena aconsegueix de facto projectar el polític com a més proper, més com la resta, amb la seva part més divertida i desinhibida (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

El "centenari" del Govern

Ahir Artur Mas va fer balanç a Palau dels 100 primers dies del seu Govern. I les crítiques, és clar, van començar abans i tot que es posés a parlar. És el que hi ha. Ens ho fem tot a sobre.

Una crítica de primera hora, abans i tot que Mas es disposés rere el faristol, va apuntar a com els convergents busquen una imatge “obamiana” amb les posades en escena del nostre president. I vaig fer link a l’instant. Ni les 9 senyeres mítiques de la campanya de CiU m’ho van fer veure tan clar. Hi ha vincle. Un de clar.

Abans i tot que Barack Obama guanyés les seves eleccions, ja n’hi havia (uns quants) que vaticinaven “la gran decepció” que esdevindria sí o sí. És a dir, que encara no era ni president, encara no s’havia posat mans a la feina, que ja n’hi havia que es donaven per frustrats pel (no)govern Obama. Preventivament. Sectàriament. Intransigentment. Oi que ho veuen? Interessant, no troben?

Amb Artur Mas ha passat una cosa semblant, això sí, circumscrita als seus primers 100 dies de mandat. N’hi ha que ho van profetitzar insistentment d’ençà que van començar a rodar aquests cursis dies de (no)gràcia. “Seran un desastre”, “no és el govern dels millors” “quin desori”... I au, consigna, consigna i més consigna. Argumentari i més argumentari. Manual del bon opositor implacable. Però més que implacables, els profetes del desastre dels 100 primers dies han estat impacients. Vaja, que els han pogut les ganes. S’hi han dedicat massa. Massa insistentment. Han posat massa accent en això dels 100 dies. Tant i tant se n’ha parlat, que s’han fet llargs i tot. Semblava que mai arribaria l’efemèride. Tant que ahir la veu en off que va anunciar el president, precedint la seva entrada al Saló Sant Jordi, va parlar del “centenari” del Govern, no dels “100 dies” de Govern. I va rebre els primers aplaudiments de la vetllada. Abans i tot que el president. Ja ni el protocol no es respecta...

Dels 100 primers dies del primer Govern de Jordi Pujol no en tinc consciència. Tot just servidor comptava tres anys de vida. Els 100 primers dies del Govern de Pasqual Maragall van ser en realitat 34, fins que ZP va fer dimitir el conseller en cap Josep-Lluís Carod-Rovira. I la “venda” dels 100 primers dies del Govern de José Montilla no va deixar de ser un intent frustrat més per mirar de fer colar allò del “Govern d’Entesa” que ni els seus no van comprar (...)

(Cliqueu aquí per llegir l'article complet i fer-hi comentaris)

Obama i "l'altra" Escola de Chicago

.

No. No m'ha agafat un atac academicista i us vinc ara a parlar de la mítica corrent teòrica liderada per Robert E. Park allà pels anys 20-30 del segle passat. Ni tampoc em vindré a referir a l'estil arquitectònic sorgit a finals del XIX, també a La Ciutat del Vent. L'escola que a nosaltres ens interessa és tota una altra. Una d'spin doctors. Una que no és constituïda com a tal però que Déu n'hi do els noms que ha donat i el pes que aquests han jugat en la propulsió de Barack Obama i en la seva presidència fins a dia d'avui.

.

David Axelrod, el guardià del missatge

.

Principal estrateg d'Obama, és plenament conscient que vivim en política l'era de l'Storytelling i en conseqüència un bon dia es va auto-denominar com "el guardià del missatge". Perquè a ell allò que el motiva és el relat, muntar una història que faci goig de ser explicada i que sigui irresistible de ser comprada pel votant/consumidor. En aquest sentit, estava com predestinat a creuar-se amb Barack Obama, que tan i tan bé encarna allò del somni americà.

.

Ho descric amb més detall en el meu llibre Els spin doctors, on Axelrod té capítol propi. Però, en resum, cal apuntar que, tímid i reservat ell, va necessitar d'una amiga comuna que li fes d'alcavota política amb Obama. La dona volia que Axelrod conegués Barack perquè intuïa que hi hauria química. I així va ser. A Chicago, com no!

.

Ex periodista polític ja a la cinquantena, sempre fa pinta d'estar com cansat de tot. No debades assessora candidats polítics des del 1984, i això desgasta. Sempre partint de Chicago, sempre amb demòcrates, molt sovint amb afroamericans, ha tingut a veure amb cognoms il·lustres com Gore, Edwards, Dodd i Clinton (Hillary), entre molts altres com el candidat presidencial Paul Simon (1988).

.

Però per a ell els cognoms no és allò que més interessa. Axelrod és un manufacturer de relats. La narrativa és allò que l'estimula. Teixir una història que emocioni al voltant del candidat. Fiblar l'electorat a partir de la persona a qui han de votar. I va veure clar, només de conèixer-lo l'any 1991, que Obama podria ser la seva gran creació narrativa. Des d'aleshores n'ha estat el gran conseller, pare del "Yes, we can" (en la campanya pel Senat del 2004) i de lligar a Obama conceptes com "hope", l'esperança que ell hi va veure per superar un estil de política que el cansava profundament (creia, bé, que com a molts altres ciutadans). El seu soci comercial, David Plouffe, va ser el cap de campanya d'Obama en les presidencials del 2008.

.

Ara a la Casa Blanca és senior adviser del president. Un conseller de primer nivell, per entendre'ns. Un primus inter pares de l'Ala Oest d'Obama.

.

Valerie Jarrett, "recorda que ets humà"

.

Una de les poques dones spins de la primeríssima línia de foc a nivell internacional. Exitosa empresària i assessora política (també de Chicago), i gran amiga del matrimoni Obama (primer de Michelle, però molt i molt també de Barack). Recordeu la imatge d'aquells acompanyants que els líders de l'Antiga Roma duien al seu carro en entrar triomfants a la ciutat després d'una gran victòria? En alguna pel·lícula ho haureu vist. Els sostenien la corona de llorers com damunt del cap i els anaven repetint "recorda que ets humà". Doncs bé, aquesta és una de les grans funcions de Jarrett amb Obama. És el seu vincle amb la Terra. Si algú pot fer-lo repensar-s'hi en una decisió que hagi pres íntimament, Michelle a banda, aquesta és Jarrett.

.

Ella va ser de les primeres en saber de primera mà que el seu amic, un senador en ple procés d'ejecció a l'estrellat, optaria a la presidència dels Estats Units. Va ser el 22 de gener del 2006, després d'una entrevista d'Obama al popular programa Meet the Press. Obama, preguntat pel periodista, va dir que no es presentaria a les presidencials. En acabar, Valerie li va deixar anar "i si canvies d'opinió?". Ell va respondre: "Sempre es pot canviar d'opinió. Encara no he pres una decisió". Llavors ella va insistir: "Però si has dit que no ho faries". I Obama va reblar: "Bé, és possible que no ho faci". Tots dos sabien ja a aquelles alçades de la conversa que sí que ho faria, que es presentaria a president.

.

A la Casa Blanca, Jarrett és una dels tres senior advisers del president, junt amb Axelrod i Pete Rouse. Els tres veterans de referència en la jove administració Obama.

.

Robert Gibbs, la cara de la nova Administració

.

La seva cara és una de les més populars de l'Administració Obama per al gran públic, i és que n'és el portaveu davant la premsa i el seu rostre apareix als informatius gairebé a diari. Però la seva feina amb l'actual president va començar fa temps, i a l'ombra. Havia estat purgat de l'equip de campanya de John Kerry a les poques setmanes de començar la cursa presidencial del 2004, i immediatament va fixar la seva mirada en Obama. Junt amb Axelrod, va ser peça clau en la victoriosa campanya de Barack pel Senat, i així va esdevenir un dels seus principals assessors. Després d'allò va passar a ser l'encarregat d'organitzar l'agenda del líder.

.
És el Secretari de Premsa de La Casa Blanca en l'Administració Obama. Personatge clau en les compareixences públiques de Barack Obama, gairebé sempre ell és l'última persona amb qui parla el líder instants abans d'una compareixença davant els mitjans de comunicació.
.
De verb afilat i directe, molt directe, guanya moltíssim en agressivitat al seu líder, la flegma del qual va crispar en certs moments de la campanya l'impacient Gibbs, qui amb tot mai no transmet aquesta manera de ser davant d'uns mitjans que no l'intimiden. Sempre compareix davant d'ells amb un posat relaxat, banyat de bones dosis de sentit de l'humor. Ha d'acaronar dia a dia la bona química del seu líder amb els mèdia, un dels grans actius d'Obama.
.

Jon Favreau, el jove "Favs"

.

Aquí, en el nostre entorn, la majoria de líders neguen que ningú els escrigui els discursos, quan l'esforç és del tot innecessari, bàsicament perquè cada vegada més gent és tranquil·lament conscient que això no és així, entre d'altres coses perquè la frenètica agenda dels fills polítics de la nostra hiperaccelerada societat mediàtica és obvi que ho fa impossible. Als països anglosaxons fa dècades que ho assumeixen sense més, també els polítics. I és així com els escriptors de discursos dels grans líders tenen una important notorietat (fins i tot se'n fan pel·lícules). Més encara, clar, si el líder de torn té una projecció especial, com és el cas d'Obama des de fa anys.
.
Va començar a treballar amb Obama amb només 24 anys. D'ell en parlo més en detall en el llibre sobre els spins, i en aquest apunt online bàsicament vull presentar-lo als qui no el coneixíeu i destacar-ne el factor generacional. Els discursos que va elaborar per a Obama, amb el candidat i l'equip del propi Favreau, respiraven un aire de nova generació que acomboiava els conceptes de "canvi" i "esperança" fent-los especialment creïbles.

.
Però el factor generacional unit a la dimensió pública que va adquirir Favreu no li va poder estalviar algun disgust com la publicació al Facebook (etiquetat per un altre) d'una foto seva en una festa, i fent broma amb una imatge de Hillary Clinton. Coses de la nova visibilitat.
.
Sota el seu lideratge, un equip reduït de joves escriptors de discursos (en el món anglosaxó coneguts com a speechwriters o ghostwriters), entre d'altres amb Adam Frankel (deixeble de Ted Sorensen, mític speechwriter de John F. Kennedy). En el seu dia va treballar en la campanya de John Kerry. No gaire després Obama el repescaria i ja no deixarien de treballar junts. Elaboren plegats la gènesi dels discursos, tenen una gran sintonia i compenetració. Obama li diu informalment "Favs".
.

Pete Rouse, l'antic "senador 101"

.

Cap de gabinet d'Obama al Senat, en quant aquest va prendre possessió del càrrec l'any 2005. No és de Chicago però s'hi va traslladar a viure en intensificar-se la cursa per la presidència. Abans de conèixer Barack havia estat membre destacat de la coneguda com a "Màfia Daschle". Quan Obama va arribar al Senat, aquest ex líder de la majoria demòcrata a la Cambra i mentor del nou senador va cedir-li qui durant anys havia estat el seu més estret col·laborador.
.
En la seixantena, ben rodó, despenjat i els cabells ben canosos, el seu fort no són les formes sinó l'estratègia. Ell, metòdic i coneixedor com pocs de les passes a seguir en política, es pot considerar, junt amb Axelrod i Gibbs, un dels pares d'"El Pla" que va projectar des de l'aterratge d'Obama al Senat la "hipòtesi" de la seva cursa presidencial. Ell personalment, l'any 2006, va elaborar un esborrany de memoràndum, com a actualització del pla estratègic previ, que plantejava dues rutes alternatives per a l'any que seguia: un per si Obama finalment desestimava l'opció de presentar-se a president i l'altre per si hi deixava la porta oberta.
.
Junt amb Axelrod i Jarret completa el trident "veu de l'experiència" que assessora Obama des del cor de la seva jove Administració. Al Senat, en els seus temps amb Tom Daschle, era conegut com "el senador 101", pel seu poder. El seu coneixement del Senat i del Congrés són excel·lents, així com les seves relacions amb actors claus en totes dues cambres.
.
D'ell va ser, a més, la idea d'incorporar Steve Hildebrand a l'equip que prepararia "la hipòtesi" de la candidatura Obama. Hildebrand, expert en mobilització social, seria un link de luxe amb tres col·lectius demòcrates clau: feministes, activistes gais i sindicats.

.

Rahm Emanuel, un veterà de guerra

.

En aquest simpàtic document del The Guardian podeu llegir un exercici de paral·lelismes entre personatges de la popular sèrie The West Wing i els noms clau de La Casa Blanca d'Obama. Ell n'és el Leo McGarry, és a dir, el Chief of Staff, és a dir, el cap de Gabinet. El flanquegen com a segons seus, Mona Sutphen i Jim Messina. Amb les esquenes ben cobertes, com no podia ser d'altra manera, experimentat en la batalla com ho està Emanuel, veterà de l'exèrcit israelià (observin que li falta un dit, seqüela d'aquella època), però també veterà del combat polític al més alt nivell, ja que també va treballar a l'ala oest en temps de Bill Clinton. Diuen que el seu paper en aquella etapa va inspirar el personatge de Josh Lyman -també jueu- en la mítica sèrie.
.
Com a congressista d'Illinois (món Chicago, com no! i moment en què va conèixer Obama) també havia estat client d'Axelrod. Antic col·laborador dels Clinton (1993-1997) i connectat i en sintonia amb Obama i el seu equip, durant la duríssima campanya per les primàries demòcrates va esdevenir una de les poques persones que podia parlar amb les dues parts. De fet, els seus esforços es van centrar molt especialment en mirar d'aplacar Bill Clinton en la seva obsessió per desqualificar públicament el rival de la seva esposa Hillary.
.

El seu nomenament va ser el primer que Obama va voler fer públic, "perquè el cap de Gabinet és central en la capacitat d'un president i d'una administració per posar a la pràctica un programa". D'ell va dir-ne llavors el president electe: "No conec ningú millor que Emanuel a l'hora d'aconseguir que es facin les coses".
.
La sala de màquines de La Casa Blanca no se li està resistint a aquest fill d'immigrants israelians -amb el pare membre de l'Etzel, considerat un grup clandestí ultranacionalista jueu-. Ja abans havia treballat amb maquinària pesant (no metafòricament), com a mecànic de vehicles blindats de l'exèrcit israelià, prop de la frontera libanesa, l'any 1997.
.
Se sent còmode, i la trajectòria l'avala, com a cara dura ("poli dolent") de l'administració de "sant Obama". Ell fa rutllar la maquinària governamental mentre el seu líder somriu davant les càmeres.
.

Mubarak, you'll never walk alone

Ara s'ha muntat un gran pollastre perquè el diari oficial del règim egipci s'ha passat quatre pobles amb el Photoshop i ha posat el rais Hosni Mubarak obrint comitiva negociadora per la pau Israel-Palestina a la Casa Blanca. Aquí la comparativa (la retocada és la primera):

..

Però això no és nou ni deixarà de passar. Què no dir de la mítica imatge d'un michelin que desapareix per art del Paris Match? Així, la publicació amiga de Sarkozy va polir la silueta del president francès fa uns estius. Aquí la prova del delicte:

..

I aquell ministre laborista que apuntava maneres de nou Tony Blair i que va començar a veure com la seva carrera queia en picat arrel d'una pensada dels seus spins, que van voler fer veure que era en la inuguració d'un hospital on mai va arribar a ser-hi? En la foto, James Purnell és el de la dreta de tot, i veureu clarament que la cosa canta:

..

Coses d'aquestes passen i seguiran passant, tot i que és de recomanar que qui toqui s'hi posi amb subtilesa. El Photoshop ajuda, sí. Però caldria posar-s'hi dins d'un ordre. La imatge és important en política. Certament una pot valer per mil paraules, però precisament per això una de matussera pot esdevenir un gran problema. No cal moure individus sencers a la foto. Potser polir aquelles arruguetes, aquella llum que toca el rostre... Però si, com va ser el cas de la reina Sofia, no se sap de Photoshop, millor no voler fer passar bou per bèstia grossa, com quan van dir que la consort va animar-se a fer la postal de Nadal i va inserir-hi nets que en realitat mai no van ser a la sessió fotogràfica...:

.

Confusió en una hamburgueseria i a Muskoka

.

David Cameron fotent la xapa al pobre canadenc (anglòfon) del Harper. La criatura havia de demostrar que és estadista en la seva primera trobada amb l'elit política mundial.

Berlusconi traient la pinta i arreglant-se els quatre cabells de nina Famosa que li queden després de l'últim ingert.

Sarkozy i Merkel ben juntets i xerrant amb l'Obama. Per demostrar que aquest amb "la vella Europa" sí que s'hi fa.

Van Rompuy, per variar, com si no hi fos. I l'estaquirot d'en Medvedev sense entendre res del que li diu el japonès, però fent si no fos el cas.

Moments escenificació d'aquests que els grans estadistes i els seus equips acaronen tant com poden. De fet és divertit veure en un moment donat de la passejada, com de fons hi ha un núvol maco d'spin doctors seguint de prop els seus assessorats.
.
N'hem parlat avui a can Pere Mas. Aquí teniu l'àudio de la micro-secció de dimecres 30 de juny al Tot és molt confús. Al seu facebook també han penjat el vídeo.
.

ZP+VAGA+JOBS+OBAMA=CONFUSIÓ

.

El món 2.0 contribuint al soroll entorn ZP, tot i que no tant com la vella guàrdia del PSOE. El Steve Jobs way of life. Obama que vol patejar algun cul... I res de tot plegat és casual. Avui n'hem parlat a can Tot és molt confús. Aquí en teniu l'àudio.
.

Cape Cod Kwassa Kwassa, Vampire Weekend

.

Cape Cod, zona pija dels EUA on les hi hagi, era la vàlvula d'escapament del clan Kennedy dels anys daurats. Aquesta setmana que ha tingut com a protagonista Scott Brown, el republicà que ha acabat amb més de 40 anys d'hegemonia kennedyana en l'escó al senat per Massachusetts, i bé mereix un moment musical de la mà dels grans Vampire Weekend. Bons records per als Kennedy.

.

Tres preguntes sobre Obama

En motiu del seu aniversari, aquí les tres preguntes que he respost per als amics de l'Avui, com a professor de Compol i president de SCCIEP.

1. Obama ha complert les expectatives de canvi que hi havien dipositat els nord-americans?

Sí, ho demostra el fet que un any després segueix sumant. Suma complicitats com la dels jueus que li eren reticents, premis com el Nobel, hores de televisió i de presència als mitjans. Segueix sent el líder mediàtic que va destapar-se en temps rècord com el referent que una part important dels nord-americans estaven esperant. I les enquestes i els índexs d'audiència demostren que, com a mínim de moment, no els ha decebut.

2. Quina repercussió ha tingut o tindrà el fenomen Obama en la política europea?

Ja l'ha tingut i la seguirà tenint, tot i que ja ben modulada després de la ressaca del primer any. En un primer moment, la repercussió va traduir-se en certs excessos perquè molts van caure a voler mimetitzar-lo sense atendre prou al fet que una experiència d'èxit en un context polític i electoral determinat no té per què ser traslladable sense més a un altre entorn. Això, per sort, ja va passar i ara en queda l'aposta cada cop més decidida per la política 2.0 i per la seva essència: apel·lació a valors i la interacció més explícita amb els públics. La microsegmentació de públics va ser el gran secret de l'èxit de la campanya d'Obama.

3. Pot sorgir un personatge com Obama a Catalunya?

Sí i no. Sí, entenent per un personatge com Obama algú que sintonitza plenament amb el batec de la seva societat en un moment determinat i clau. Sí, si allò que entenem per "un personatge com Obama" és algú que sap interpretar els signes del seu temps aplicats al seu país i que té prou lideratge i visió estratègica com per proposar nous objectius i fer que la major part de la societat l'acomboï. Però no si d'Obama només ens quedem amb la caricatura del Yes, we can i de la diferència estètica.

Rajoy Sant Job, Carretero a Nova York...

Aquesta setmana (i ja en van...) els seus companys de partit han posat a prova la paciència de Mariano Rajoy, que de moment no pren decisicions dràstiques. Avui a El Suplement de Catalunya Ràdio hem parlat d'això, i de les bosses d'escombraries vexatòries del cas Pretòria, i del cas Millet, i de Barack Obama, i dels de can Reagrupament, que es presenten oficialment avui a Nova York, i del "no som tots iguals" de Montilla... Total, aquí en teniu l'àudio.

Obama... i Merkel, Lula, ZP, Sarkozy, Uribe...

Vivim en una societat plena d’individus hipervisibles, i aquest context també impregna la política i els seus protagonistes. Més que mai, l’exercici de la cosa pública necessita professionals que sàpiguen driblar les dificultats en un context accelerat i hiperexposat. Però precisament per això la política necessita avui més que mai una mirada estratègica que de fons la justifiqui i la faci sobreviure, a la darwiniana, i que l’adapti a un medi molt sovint apàtic, la major part del temps escèptic i gairebé sempre hostil. Això no es pot fer d'igual manera als Estats Units que a França, a Catalunya o al Regne Unit. Una estratègia electoral d'èxit no necessàriament ha de servir en un context polític i social diferent a aquell on ha triomfat en origen. AIXÒ NO ÉS AMÈRICA ens mostra claus de l'estratègia electoral, Obama enllà, tot i que evidentment amb ell incorporat. Sarkozy, Zapatero, Merkel, Berlusconi, Putin, Uribe o Lula també descriuen estratègies polítiques i electorals d'èxit. Perquè calia una mirada global al món de la comunicació política.
.
Ja el teniu a les llibreries. Us tindré puntualment informats de les novetats que estan per venir al voltant d'aquest llibre.
.

Avançament del llibre 'Això no és Amèrica'

INTRODUCCIÓ – Oi que això no és Amèrica?

Estratègia, estratègia, estratègia.

Comunicació, comunicació, comunicació.

Innovació, innovació, innovació.

No podem fer com que la política no ens interessa o com que sabem perfectament en què consisteix, així com si res, només fent una ullada superficial a algunes de les representacions que en fan els mitjans de comunicació. La política ens implica a tots. Té conseqüències en la vida de tots els ciutadans. Per tant, paga la pena conèixer-la. Paga la pena saber com és, com es fa. Així, sense ànim de voler desmitificar res, des del món de la comunicació també cal compartir i posar a l’abast de tothom aquells “secrets” que fan la política tal i com la coneixem. Això és el que ens hem proposat fer en aquest llibre: respondre preguntes que mostrin com és la política avui i quins reptes han de superar els seus professionals sempre amb una visió estratègica que combati la temptació tàctica i reactiva que ho impregna gairebé tot. En aquest sentit, les vies de persuasió, la preparació d’aquestes noves formes de comunicar-se, colonitzen el conjunt de la política. I molt concretament unes campanyes electorals –tant les permanents com les oficials– que necessiten d’actors i de tècniques en constant renovació, pensades i executades en clau estratègica més enllà de la tàctica tan necessària que demana un món addicte a la velocitat i al canvi constant.

En aquest sentit, “estratègia, estratègia, estratègia”, “comunicació, comunicació, comunicació” i “innovació, innovació, innovació”. Aquest tres lemes venen a substituir aquell que en el seu dia va fer popular Julio Anguita (coordinador general d’Izquierda Unida, 1989-2000) i que va demostrar-se clarament fallit, per exemple a jutjar pel moment actual que viu la seva formació política, ara amb només un dels vint-i-un diputats que va arribar a tenir al Congrés. Deia el líder comunista: “Programa, programa, programa”. Però aquesta no és la premissa en el context d’una democràcia mediàtica que ja pocs qüestionen, així com igualment ja són pocs els qui es dediquen a la comunicació política i que es veuen llastrats per prejudicis ideològics que lliguen màrqueting polític i americanització, abominant d’aquest binomi. L’americanització de la política d’arreu és una realitat incontestable –també triomfa per exemple a Rússia– i de fet és per això mateix que el terme en sí perd pes en favor de la conscienciació generalitzada a propòsit de com l’activitat política assumeix tècniques de venda davant d’uns electors-consumidors que creixen en clau audiovisual. En aquest sentit, més que d’americanització caldria parlar de professionalització. Perquè és cert que els EUA van prendre la iniciativa, en paral·lel al seu capdavanter desenvolupament tecnològic, però les tècniques de comunicació política ja s’han estès, s’han sofisticat i són assumides arreu.

És per això que davant d’una campanya electoral cal que els professionals del màrqueting i els seus polítics repeteixin com a mantra aquests tres lemes:

1. Estratègia, estratègia, estratègia. Ho va dir Winston Churchill: “El tempo és més important en política que en gramàtica”. El domini del temps és clau en l’exercici de la política. Suso de Toro, en el seu llibre Madera de Zapatero, cita el líder socialista en aquest sentit i posa en boca del president espanyol la següent frase: “Hi ha un factor fonamental que és el temps. Ningú no pot fer política i tenir èxit si no té un cert sentit del temps”. Aquest sentit del temps, el seu domini, el tenen sobretot els polítics que compten amb una estratègia i que actuen en conseqüència. En un exercici de la política cada dia més sotmès a la tàctica, la diferència entre els qui hi sobreviuen en condicions i els qui no ho fan està entre els qui només apliquen tacticisme i els qui el combinen amb una estratègia que faci coherent els seus moviments, els planificats i els reactius, amb l’entorn.

2. Comunicació, comunicació, comunicació. El politòleg Robert Meadow ho ha dit clarament: “Ja no es tracta de parlar de repercussions comunicacionals de la política o de les relacions entre ambdós conceptes, sinó que es tracta de presentar la política com un procés comunicacional”. I és que la competició que enfronta a diari mitjans de comunicació i política per mirar de construir les agendes respectives –agenda-seting/agenda-building–, així com l’agenda pública, es lliura en un terreny no neutral, el dels mèdia. La política, per tant, a la darwiniana, ha d’adaptar no només el seu tempo, sinó també el seu llenguatge a aquest entorn mediàtic que, en la línia del que fa gairebé un segle ja va avançar el periodista Walter Lippmann, constitueix el mapa mental que guia la majoria de ciutadans a l’hora de moure’s pel món i relacionar-s’hi. El mitjà –el com– no és el missatge, però sí que és part constituent del què en política.

3. Innovació, innovació, innovació. No hi ha dues campanyes electorals iguals. Més encara, en temps de campanya permanent, l’exemple de Barack Obama ens està demostrant també que no hi ha dos mandat iguals. Com ho va fer Nicolas Sarkozy a França en estrenar-se com a president i assumint un rol hipervisible similar al que ara protagonitza el líder nord-americà. S’ha esdevingut una nova visibilitat, diu J.B. Thompson. En coherència, l’exercici de la política es professionalitza, amb l’objectiu de mirar de controlar i de treure el màxim rèdit possible a la constant exposició dels seus representants. Però això no només es pot fer amb garanties amb una adaptació al multimèdia i al tempo i al llenguatge dels mitjans, sinó que ha de posar en pràctica unes tècniques comunicatives, electorals i marquetinianes coherents amb el sistema electoral i amb les característiques de cada país. No val a traslladar mimèticament l’experiència d’èxit d’un polític nord-americà, per exemple, a Espanya. Alguns estan mirant de fer-ho arrel del fenomen Obama, i fracassaran. D’altres ja ho han fet abans i han descobert massa tard que això no és Amèrica.

És per tot això que en aquest llibre el lector trobarà eines útils en el camí de confecció de campanyes electorals, no d’una en concret. Com tampoc no ens aturarem en fer una compilació de manuals d’ús d’eines al servei de la comunicació política com Flickr, Facebook, Twitter, Tuenti, Youtube, Picasa, Hi5 o els blogs. Perquè totes aquestes eines hauran d’estar sempre al servei d’una de principal, bàsica i imprescindible en origen: l’estratègia, la gran protagonista d’aquest llibre i del món electoral.

Toni Aira Foix

La "foto" ZP-Obama, a la Complutense

.

Aquest dimarts faig anys. Però aquesta no és la notícia. Irrellevant del tot, si ho voleu. La novetat és que ho celebraré a Madrid. El mateix dia presento comunicació en el I Congreso Internacional Sociedad Digital, a la Complutense.
.
El títol de la meva comunicació: La influencia de la prensa digital en la agenda política y de los medios tradicionales. El caso de la "foto" Zapatero-Obama. Va sobre aquest moment.
.
Us n'aniré informant sobre la marxa, sobretot via Twitter i Facebook.

Sant Obama i el terrenal Berlusconi

Per moltes raons, per molt diverses i concretament algunes d'oposades, Barack Obama i Sílvio Berlusconi triomfen als seus respectius països. L'un ja és fins i tot Nobel de la Pau, i encara no ha fet ni un any que és president dels EUA. L'altre té lapsus, fruit de la seva incontinència verbal, i fins i tot deixa anar que s'ha gastat una milionada "en jutges". D'ells, de Jordi Pujol, de ZP i d'altres hem parlat avui a El Suplement. Aquí en teniu l'àudio (cap al minut 10).
.

Neix SCCIEP. La fem caminar plegats?

Amics,

avui oficialment comença a rodar la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP), i servidor n'és el president. Aquest era un dels fronts oberts que us vaig comentar fa uns quants mesos que encara no us podia concretar. I crec que amb això, la UOC i Catràdio (a can Fuentes i a can Ferré), ja he respost els dubtes dels més curiosos.
.
Can SCCIEP vol ser el catalitzador d'una part important dels professionals i del talent que es mou al voltant de la comunicació política al nostre país. Per tant, volem fer xarxa amb persones dedicades professionalment a disciplines professionals que vagin des de la publicitat i les relacions públiques, al periodisme, la comunicació audiovisual, l'activisme, la ciència política... i tot amb un nexe comú clar: estar confegint, haver-ho fet o analitzar la política en la seva globalitat, més enllà de la part més visible i explícita de la cosa pública.
.
A l'estil del que ja passa des de fa dècades en el món anglosaxò -Estats Units i Gran Bretanya-, aspirem a posar un gra de sorra a l'hora de donar a conèixer, i per tant valoritzar (posar en valor) la molta feina de tants i tants professionals que decideixen molt respecte de com es fa política a casa nostra. Això ja passa a Catalunya com a la resta de l'Estat, però no és en absolut conegut com es mereix. Com ens ho mereixem tots, ciutadans com ho som d'una societat hipermediàtica on sovint la pluja d'impactes visuals no ens deixa copsar en la seva totalitat allò que ens envolta i que ens condiciona.
.
No m'hi estenc més. Aquí us apunto link explicatiu de l'associació, amb pdf que provisionalment ocupa el tot de la nostra web.
.
Volia que ho sabéssiu i:
.
1. Qui ja ho vegi clar i vulgui a fer travessa amb nosaltres, que ho faci. Al link trobarà el com. Els qui us apunteu fins el dia 20 d'octubre sereu Socis Fundadors de la casa.
.
2. Qui vulgui tenir-nos fitxats ho pot fer: a través de la nostra web (que en breu activarem més enllà del pdf, ja que de moment encara no ha arribat la "fundació oficial") http://www.scciep.cat; a través del nostre grup al Facebook, i a través del Twitter.
.
3. Qui vulgui viure amb nosaltres la presentació en societat de la casa, està convidadíssim a fer-ho. M'encantarà molt poder-nos-hi veure, saludar-vos i donar-vos les gràcies per tenir-vos al costat en un moment tan especial. Aquí teniu les dades de l'acte, i si ho voleu podeu confirmar en el mail o el telèfon on se us indica. L'acte evidentment és obert a tothom i en aquest sentit ens regirem per la màxima "com més serem més riurem".
.
Serà divertit, i obrirem amb una xerrada amb els speechwriters, els creadors de discurs, dels principals líders catalans: Mas, Montilla, Puigcercós, Sánchez Camacho i Saura. Les dades de l'acte en abstract:
.
QUÈ: Acte Fundacional de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP)
COM: Taula rodona STORYTELLING CATALÀ: QUI CREA EL DISCURS POLÍTIC A CATALUNYA?
DIA: Dimarts, 20 d'octubre
HORA: 19h
LLOC: Palau Robert (Passaig de Gràcia, 107, Barcelona)
.
Us n'anirem concretant coses en els propers dies. Encara queda, però us agrairia molt que us reservéssiu el moment a l'agenda.
.
Això ja comença a caminar! Fem ruta plegats?

(Intents de) censura inútil en ple segle XXI

Va passar quan el tràgic atemptat de l'11-M a Madrid. Aznar anava trucant els directors de diaris, la seva ministra d'Afers Exteriors, Ana Palacio, anava fent amb els ambaixadors... però en paral·lel la versió que ells no volien que corregués anava campant via Internet i mòbil.
.
Zapatero va beneficiar-se del greu error de comunicació que va perpetrar la Moncloa d'Aznar. I especialment per això sembla mentida que no hagi entès res (o que així ho sembli), a jutjar pel lamentable capítol de la foto de la família Zapatero amb el matrimoni Obama.

Les du a l'epicentre informatiu mundial durant uns dies, s'hi fa la foto i després resulta que no vol que la veiem. Ja la poden haver retirat de la web de la Casa Blanca... que la xarxa ja s'ha pres la llibertat de fer córrer-la en ídem. Era de preveure. Igual com era de preveure que una maniobra d'aquestes característiques no fes més que augmentar l'expectativa de milions d'internautes (avui dia ja gairebé tothom) per mirar com és que Zapatero vol amagar les seves filles. Un gran error, bàsicament perquè no hi ha res a amagar, i el cas és que s'ha demostrat que en ple segle XXI, encara que ho volgués fer, ho té difícil.

Avui a Catalunya Ràdio, a El Suplement de Núria Ferré, n’hem parlat entre altres coses. Aquí teniu l’àudio.

"Moments Aira", a can El Suplement

.

Segona sessió al magazine matinal dels caps de setmana a can Catalunya Ràdio. El Suplement, de la Núria Ferré, i del Quim Bonet, de l'Irene Blau, del David Canto, del Santiso...
.
Aquí l'àudio de la secció "Moments Aira" d'avui.
.

In the loop

.

No només apte per a malalts de la cosa. In the loop: El President dels Estats Units i el Primer Ministre britànic decideixen de sobte iniciar una guerra. Però aquest cop prometen ser ràpids. El general nord-americà Miller no creu que la cosa acabi aviat i el Secretari d'Estat britànic per al desenvolupament internacional, Simon Foster, tampoc. Però després que Simon donés suport accidentalment a l'acció militar en horari de màxima audiència en televisió, guanya sense voler-ho molts amics a Washington, DC.
.
Aprofito aquesta recomanació per als més addictes al món polític i de la comunicació política, per insistir en la pel·lícula que dóna nom a aquest blog: Wag the dog (La cortina de fum), amb els impagables De Niro i Hoffman.
.
Atents els fans de The Sopranos. I gran amic Arnau.
.

Contraprogramant el moment Sasha Obama

.

No cal ni dir-ho. Imatges com les de Sasha i papà Obama "a la Kennedy" en el Despatx Oval no són espontànies. De fet, és per a aquestes coses que el president dels EUA té un fotògraf en el seu staff, només dedicat a cobrir-lo a ell i la family.

.

Però aquest blog va més enllà d'aquestes coses (que també). Aquí els protagonistes són uns altres. És la comunicació política. Els spin doctors. Una altra part de l'staff.

.

Aquí una foto de Rahm Emanuel (mossegant poma), Mona Sutphen (temptant el gran cap dels assessors) i ell mateix, David Axelrod (també mossegant poma), en una imatge, també en el Despatx Oval, també distesa, també diferent... òbviament també buscada.

.