El 'pinyol' del doctor Trias

Qui formava part del pinyol del candidat Artur Mas? Qui conformava l'essència del seu nucli dur, de la seva guàrdia pretoriana en temps de travessia del desert? El seu gran estrateg i expert en comunicació, David Madí, i amb ell Oriol Pujol i Ferrusola, Francesc Quico Homs (actual secretari general de Presidència) i Germà Gordó (actual secretari del govern). Però el desert va quedar enrere, Madí va enretirar-se, Pujol va rebre l'encàrrec de dedicar-se al partit i Homs i Gordó coexisteixen a palau amb moltes competències a atendre. El grup es va dissoldre i ara a Convergència emergeix el pinyol del doctor Xavier Trias, a qui en la seva aventura com a batlle de la capital del país l'acomboiarà un equip que compta amb punts de contacte interessants respecte d'aquell altre pinyol. Alguns n'havien format part i tot.

És el cas del nou número dos de la casa gran, Joaquim Forn, primer tinent d'alcalde i responsable de l'àrea de Presidència, Règim Interior, Seguretat i Mobilitat; a més, serà el portaveu del govern municipal. Ell, home de la més estricta confiança del nou alcalde, també l'és del president. Va formar part del pinyol de Mas i només la seva dedicació al front municipal va contribuir a reduir-ne la presència. Ha estat el cap de la campanya de Trias i ara ocuparà un espai de privilegi a la zona noble del palau de l'ajuntament.

I sota el paraigües de l'àrea de Forn, un altre pes pesant del nou equip municipal amb lligams amb aquell altre pinyol que va ser i ja no és: Jordi Martí, nou regidor de Presidència i Territori, i regidor executiu de Sants-Montjuïc. Un polític de la més estricta confiança de Trias, amb qui també va compartir aventura política a Madrid quan l'avui alcalde va ser cap de llista en les eleccions al Congrés l'any 2000. Un home de Trias, doncs, però també de Germà Gordó, el secretari del govern. Comptarà amb competències delegades per l'alcalde en l'àmbit de les relacions institucionals i internacionals, i d'ell dependrà també Comunicació.

Però, qui pilotarà Comunicació? Algú que ja en va ser el màxim responsable en el govern de Catalunya: Marc Puig, antic membre del pinyol de Mas, íntim de Madí, a qui va substituir com a secretari de Comunicació del govern quan la llavors mà dreta de Mas va haver de dimitir. Puig serà al capdavant de Comunicació, que inclourà un gabinet de premsa dirigit per Òscar Martínez, responsable de l'àrea amb Trias durant els llargs anys d'oposició municipal. Amb ell, un fitxatge de l'última campanya, el també periodista Jordi Corbalan, i un potent i jove equip 2.0. A Forn, Martí, Puig, Martínez i Corbalan, cal sumar-hi el nom d'Albert Ortas, que ha estat cap de gabinet de Trias en els últims anys i que ara assumirà el càrrec de director d'Alcaldia. “Serà un macrocap de gabinet polític”, adverteixen des de plaça Sant Jaume.

Ells formaran l'ala oest del Consell de Cent. Uns a la zona noble, uns altres a l'anomenat edifici Novíssim i alguns al carrer Paradís, a tocar de la Casa dels Canonges (...)

(Per llegir sencer el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i també hi podreu fer comentaris)

La família? No hi és, gràcies

Aquesta setmana ha estat la del definitiu llançament de la candidatura de l'eurodiputat Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra. I de les primeres entrevistes que ha concedit calia observar, evidentment contingut a banda, el com del moment. Perquè com deia Marxall McLuhan, el mitjà (també) és el missatge. En aquest sentit, no va ser casual que les primeres imatges de Junqueras postulant-se fossin a casa seva.

L'entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d'Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l'aparell del partit. La imatge a transmetre és la d'outsider de l'actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d'article pugui dubtar de la intenció a l'hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d'un amic a propòsit de com és que amb sou d'eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m'està bé, em fa servei... I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d'Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d'elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d'Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s'enfili al terrat de la seu nacional d'Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L'eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l'anglès i no adscrita a cap família d'Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l'és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l'Oriol Junqueras sigui el proper president d'ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S'aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i hi podreu fer comentaris)

Com en Pep va aguantar

S'han fixat en una espècie d'assessor polític amb ulleres blanques que surt al Polònia de TV3? És caricatura d'una sèrie de clixés sobre aquests professionals, amb una picada d'ullet a un de concret: Joan Maria Piqué, cap de premsa del president, Artur Mas. Ell, fins fa no gaire gastava aquest model d'ulleres poc discretes. Però quan el seu cap va esdevenir president, va deixar les ulleres de muntura blanca i les va canviar per unes de pasta però transparents. “Ara toca discreció”, va dir, tot i que ell no passa precisament discretament en molts dels plànols que Mas protagonitza en els mitjans. L'han vist, segur, en molts telenotícies o en moltes fotografies de diari, just darrere del president. Com si li guardés les espatlles davant la premsa. Si no ho han fet fins ara, fixin-se. És curiós. La majoria de caps de premsa dels líders polítics no són tan visibles. I el cas és que ell dimecres passat, tampoc.

Per als qui ens fixem en aquestes coses –per afició i perquè ens hi va el sou– va ser curiós veure el president Mas fent les seves primeres declaracions després de l'aterratge en helicòpter al Parlament... sense en Piqué darrere. No hi era. Mas arribava a la primera planta del Parlament amb la seva presidenta –i el seu cap de premsa, Pep Escudé–, i va respondre la pregunta d'una múrria periodista de TV3. El president estava indignat amb els indignats. El seu posat era d'enuig evident, i encara estava agafant una mica d'aire després de pujar escales. A palau, a la plaça de Sant Jaume, n'hi va haver que es van posar les mans al cap.

“No era ni el lloc ni el moment perquè el president fes unes declaracions”, va veure clar un dels spin doctors del president. Si en Piqué hi hagués estat, potser aquestes breus paraules no s'haurien produït, perquè ell hauria gestionat amb la periodista el moment “idoni” de fer-ho. Però els indignants dels indignats havien posat setge al Parlament, i el president, la presidenta, els consellers i uns pocs líders més hi havien d'anar accedint-hi en helicòpter. Els seus equips havien d'esperar torn o buscar altres vies d'accés. I el cas és que sense aquests professionals els líders són més espontanis però llueixen menys. Sí, menys i tot.

Però la maquinària comunicativa del govern de Mas fa un cert temps que va començar a agafar el ritme que tothom li reclamava. I van “arreglar” aquella primera imatge del president crispat. El conseller d'Interior, Felip Puig, tenia prevista una roda de premsa informativa per a mig matí, però els homes de Mas van decidir que a qui tocava fer roda de premsa era al president. Amb faristol, ja havent pogut reflexionar què dir i controlant l'espai, amb els nois de la premsa als seus escriptoris i preguntant ordenadament. “Era un moment per projectar un missatge de país, no policial. I el president ho va fer molt bé”, es felicitava hores després un dels responsables de Comunicació del palau (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tambors de precongrés

“En aquests moments al PSC l'únic que tenim clar és que Carme Chacón serà la nostra cap de llista en les properes eleccions generals. Res més”. Ho admeten des dels rengles més ortodoxes del que queda de montillisme. I a aquesta desorientació atribueixen la duríssima carta que dimarts l'ex-president va fer pública contra CiU i la seva llei òmnibus. Però n'hi ha, també al PSC, que no hi van veure ingenuïtat, rampell o desorientació.

“Nicaragua –per la seu de l'aparell del PSC– no aguanta Josep Fèlix Ballesteros. I el flac favor que dimarts li va fer Montilla, crispant CiU, no va ser improvisat”. Ho va fer amb la intenció d'enutjar CiU fins al punt que la coalició nacionalista es replantegés allò tan seu del respecte a la llista més votada? La intenció no sabrem mai del cert si hi era, però la conseqüència es va donar. Després de la bufetada de l'encara primer secretari del PSC, la direcció de CiU va emetre un missatge a Tarragona: “Endavant les negociacions amb el PP”. I Tarragona va fer. Una altra cosa és que després tot es va embolicar a can convergent.

Els moviments de Nicaragua –i altres– vers companys de partit i hipotètics nous lideratges en el PSC dels propers anys s'han de llegir ja a aquestes alçades en clau precongressual, camí d'una cita que la propera tardor mirarà de posar les bases per refer el partit. Però no només en el PSC se senten ja els tambors de precongrés. La situació tarragonina que ha marcat la setmana política a Catalunya també ha deixat entreveure moviments precongressuals a Convergència, on molt previsiblement també hi haurà cita d'aquestes característiques abans de tancar l'any.

“L'OPF ha de començar a demostrar que pot dur les regnes del partit. Al final tot ha acabat com tocava, però aquesta setmana la cosa no ha anat bé”. Ho diu un veterà convergent, en referència a Oriol Pujol Ferrusola. I un dels triomfants homes de Xavier Trias a punt de desembarcar a l'Ajuntament de Barcelona afegeix: “L'Oriol encara no té grup afí consolidat, i li caldria, perquè té massa focs a apagar i massa poc temps”. Més que res perquè altres al partit sí que en tenen, de tropa.

Observin un detall: el conseller Lluís Recoder, els diputats al Congrés Carles Campuzano i Imma Riera, i l'alcalde de Figueres, Santi Vila. Han estat les veus més crítiques amb el fet que CiU faciliti l'accés del popular Xavier Garcia Albiol a l'alcaldia de Badalona. De tots ells ha transcendit el seu malestar. Ells que, en essència, abans del passat congrés de CDC conformaven l'anomenat “sector renovador”, el més marcadament “socialdemòcrata”, estructurat entorn a Recoder. “No ha estat casual que es facin sentir ara. Ho fan periòdicament quan s'apropa un congrés. Saben molt bé el que es fan”. I ho assegura un dels homes del president Artur Mas, que ja l'era abans –en aquell anterior i per moments tens congrés–. Allò que queda del conegut “pinyol”, que un dia va esdevenir la guàrdia pretoriana de Mas a l'oposició, està per facilitar que OPF rellevi Mas en la secretaria general, però no entenen aquest pas com a sinònim de cap concessió de gros a altres “famílies” del partit.

Francesc Sànchez és un dels pocs noms que a CDC s'identifiquen clarament quan es demana per “la gent” d'Oriol Pujol. L'actual secretari general adjunt l'hauria volgut impulsar com a coordinador del partit, però de moment només l'ha pogut nomenar cap de projectes, estudis i programes. I és que, com a Tarragona, si a la tardor Oriol Pujol se n'acaba sortint, enmig de la remor de tambors de fons, no haurà estat perquè li ho hagin posat fàcil.

(Per fer comentaris al meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí)

El nen del rei nu

“Cullell”. “Mas-Cullell”. Molts periodistes i polítics s'entesten en pronunciar malament el segon cognom del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Un error que no es donaria si ell no s'hagués estat durant dècades als Estats Units. Allà, com a acadèmic de prestigi, catedràtic a Harvard, va decidir maridar els seus dos cognoms per no perdre'n el primer. Els nord-americans fan caure el middle name, però com que ell no volia constar com a “Andreu M. Colell” va optar pel guionet en la seva terra d'acollida durant anys, els EUA, on una part de la seva descendència ha decidit seguir fent vida.

El seu fill Alexandre, que va ser assessor de la Casa Blanca en matèria d'economia laboral durant els primers temps de l'administració Obama, és professor a la prestigiosa Universitat de Princeton. Segueix així l'empremta del pare, un referent als Estats Units, on a les principals institucions econòmiques s'hi posen quan és Mas-Colell qui truca. “Sense el conseller al capdavant de la cartera, molt del que estem aconseguint de suport i consideració a l'exterior, en aquest moment dificilíssim en l'aspecte econòmic, no ho tindríem”, diu un dels seus més estrets col·laboradors.

I això que va estar a punt de no ser conseller del president Artur Mas. Bé podria haver estat així si el líder convergent s'hagués repensat la seva proposta després que Mas-Colell li exposés les seves condicions per acceptar Economia: “Si vols comptar amb mi haurà de ser tenint present que faré el que cal fer, en cap cas maquillant una realitat duríssima que hem de gestionar”. I li va donar un dia perquè el president sortit de les urnes hi pensés. Era clar que el vell professor no es jugaria un prestigi acadèmic acumulat durant dècades. I l'altre Mas, el president, va entomar el desafiament. La política de retallades, sense gaires pedaços afegits per dissimular-ne la naturalesa, les causes i les conseqüències, n'ha estat la prova, fins i tot en període pre-electoral explícit i malgrat les pors de molts dels seus companys de partit.

“S'està governant des d'Economia”, assegura un dels assessors d'un altre departament. I rebla: “Els consellers han anat desfilant pel despatx de Mas-Colell, i tots han assumit les respectives rebaixes“. I aquesta setmana, la de la presentació dels pressupostos del govern, ha pogut fixar les xifres que seran motiu de debat parlamentari a partir del proper dia 16. Les crues xifres. Una complicada realitat que ell –en paraules d'un dels seus homes, “a imatge del nen de la faula que assenyala el rei nu quan ningú més s'hi atreveix”– no ha volgut amagar des que és responsable d'Economia. “Té clar que sense uns comptes públics equilibrats no podem tenir autogovern, igual com ha deixat clar des del principi que les finances catalanes eren insostenibles si s'accedia a complir amb el dèficit marcat per Madrid”. I no hi ha accedit.

És el govern des d'Economia, en un moment de crisi com feia temps que no coneixíem. Així per exemple s'explica la tesi estesa a Palau a propòsit que ell hauria estat el gran impulsor del pacte de sang que sembla –només sembla– que tenen Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tot té el seu moment

El mestre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escrivia dijous passat a propòsit dels coneguts com a “indignats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de marxar a casa. I no li faltava raó. Una altra cosa és que els protagonistes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre problema. Un de molt semblant al dels polítics, que en la major part dels casos han de gestionar la seva carrera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves accions pugen i baixen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfondrar-se per recuperar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de comprar o de vendre? Un drama de tria que a nivell de lideratge polític només superen els elegits.

Joan Puigcercós, president interí d'Esquerra en nomenclatura utilitzada pel mateix interessat, va estar durant anys especulant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les presses el van trair. Es va precipitar. Va decidir arriscar quan Esquerra cotitzava clarament a la baixa. Ho veia tothom, menys ell i quatre més. Seria ara president interí si hagués deixat que Josep-Lluís Carod-Rovira culminés com a cap de llista la carrera republicana al precipici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opcions serien moltes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Junqueras s'està coent. La possibilitat que l'eurodiputat pugui liderar Esquerra no agafa cap republicà per sorpresa. A cap militant o simpatitzant d'ERC, i més enllà. No debades, en les eleccions locals del 2007, quan Junqueras ja es presentava a Sant Vicenç dels Horts, els seus moviments eren inequívocs. Ell ja apostava per mirar d'eixamplar les fronteres d'Esquerra. L'aposta de Jordi Portabella –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aquelles municipals on Junqueras, sense gaire èxit tot sigui dit, va intentar protagonitzar algun acte polític amb intel·lectuals nacionalistes, d'aquells que en les últimes dècades han anat basculant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al partit n'eren conscients. L'anaven deixant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arribar el jove historiador. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, David Minoves, Joan Tardà i diferents agrupacions d'Esquerra, entre d'altres, defensant-lo a través del Facebook com l'opció presidencial que Esquerra necessita. “Tot té el seu moment”, recorden?

Guaitant per encertar el moment oportú, Junqueras ha callat fins ara (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tot torna

“Les eleccions per Barcelona són una cosa a banda de les eleccions municipals”, va dir Montserrat Tura en plena precampanya, només divuit dies abans de l'oficial. De la campanya oficial per les eleccions catalanes del 28-N passat, clar. Perquè en aquestes municipals per Barcelona, on ella no ha pogut ser cap del llista del PSC, l'exconsellera ha estat desapareguda en combat just fins a l'últim moment. De fet com la majoria de dirigents del Partit dels Socialistes Catalans.

José Montilla no va assistir ni a l'enganxada de cartell de Jordi Hereu i en plena campanya només s'ha deixat veure a la capital en un acte al Cercle d'Economia, i amb entusiasme totalment descriptible. Miquel Iceta, per la seva banda, ha participat en poc més que un parell d'actes d'Hereu. I en canvi a qui sí que l'equip de campanya ha vist força al seu costat ha estat a Joan Ferran, el de “la crosta nacionalista”. No debades, ell va ser en el seu dia un dels padrins de l'actual alcalde, des de la poderosa Federació de Barcelona del PSC. Ara la divisió entre la federació i la cúpula de Nicaragua és profunda com mai. I només els anticossos que un hipotètic lideratge de l'alcalde de Lleida genera en els homes de Montilla podria apropar posicions entre aquests i Hereu. El dia després d'avui dirà.

Mentrestant, Hereu s'ha cuidat de mantenir alguns ponts amb la seu central de Nicaragua. I això és el gran estrateg i comunicador de la seva campanya: Enric Casas, director de l'àrea d'alcaldia. Publicitari que ja treballava per a l'Ajuntament en temps de Pasqual Maragall, és una de les ments que va estar rere campanyes com el Barcelona posa't guapa, en l'àmbit de ciutat, o el Si tu no vas ells tornen, en l'àmbit de PSC. Ell sempre torna, de fet perquè mai no acaba de marxar. Sempre hi és. Ha estat considerat tradicionalment molt afí a Miquel Iceta, però diu d'ell un gat vell del PSC: “L'Enric té la gran habilitat de saber posar-se sempre de perfil”. És a dir, que d'altres passen i ell va fent. A la sala de màquines. Al comandament de l'indret, per a ser més exactes. Des d'allà ha conduït l'actual campanya d'Hereu, amb suport destacat de Joan Ariza, director adjunt (just per sota de Casas) en publicacions de l'Ajuntament com els suplements informatius per barri que tan sovint ens podem trobar a les bústies. Ariza ha tingut especial cura del món on-line (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Qui retalla a qui?

“Dolors, ¿a dónde nos llevan?” “Em sembla que han dit de fer el minut de silenci dins del Palau.” “De cap manera, no?” “No, no!” Breu conversa que va començar més o menys així entre el diputat de Ciutadans Jordi Cañas i la diputada d'Iniciativa Dolors Camats dijous a plaça Sant Jaume tot just creuar el llindar del portal del Palau de la Generalitat. Va ser pocs minuts abans de les dotze del migdia. A l'hora en punt tocava minut de silenci per les víctimes del terratrèmol de Llorca. Però, casualitats de la vida, la plaça estava força atapeïda per un centenar llarg de sindicalistes de la USOC que, xiulet a la boca, feia estona que generaven un soroll important que havia traspassat els murs gruixuts del Palau.

Minut de silenci davant d'un munt de sindicalistes increpant el president? Aquest va ser el dilema a l'ala oest del Pati dels Tarongers. Havia de sortir el president en tots els informatius, sent l'única autoritat de l'Estat, acompanyada en aquest moment de recolliment de delegats sindicals amb pancartes contra les retallades i amb cares de pocs amics? El dubte raonable va saltar. L'equip d'assessors i estratègia van rumiar-hi amb el rellotge trepitjant-los els talons, i algú va tenir la idea de deixar passar els mitjans gràfics al Palau i fer el minut de silenci amb els altres representants polítics al Pati dels Tarongers, en recolliment de veritat. Però no va poder ser.

Va estar a punt de passar, a jutjar per la conversa de Camats i Cañas, però que ells i altres no s'hi avinguessin, o que directament no ho fes l'inquilí del Palau, va acabar per mantenir el minut de silenci davant de la façana del Palau. Això sí, el president, Artur Mas, va arribar a la concentració d'autoritats un cop el minut ja havia començat. Per tant, abans de posar-s'hi, cap càmera no va captar-ne la imatge sota una pluja de xiulets per unes retallades que els de la USOC –via pancartes– li atribuïen de la mateixa manera a ell i a José Luis Rodríguez Zapatero.

“Mas no és el responsable de les retallades socials. L'és la gestió del tripartit i l'asfíxia a què el govern socialista de Madrid sotmet Catalunya.” Aquesta és la tesi dels convergents. I això també es defensa amb imatges. O tenint cura d'algunes, com la d'Artur Mas sent increpat per delegats sindicals.

CiU, després d'unes setmanes certament noquejada, ha agafat aire i ha trobat en ZP i el seu govern la clau de volta per contestar l'ofensiva de l'oposició en bloc que li retreu les retallades. En aquest sentit, i abans de la manifestació d'ahir, els responsables de comunicació del govern van dedicar durant dies molts esforços a deixar clara la idea de maltractament per part de Madrid. “Els socialistes retallen Catalunya”, afirma la propaganda de CiU editada fa pocs dies. Tot coordinat (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Sol o acompanyat?

La setmana que passarà a la història per la mort d'Ussama ben Laden en mans nord-americanes, la setmana en què els Estats Units han guanyat una important batalla en la seva guerra contra el terrorisme islamista, ha començat també un altre tipus de batalla. L'electoral catalana per a les municipals. Parem atenció a una frase del president Barack Obama el dia després de l'anunci del seu gran èxit presidencial fins al moment. Una frase que enllaça amb una tècnica de màrqueting que un dels candidats catalans ha decidit explotar: “Després de l'11-M hi ha hagut diversos moments que ens han agermanat com una família americana, i ahir va ser un d'aquests dies”. La família.

Als Estats Units, la parella presidencial és coneguda tradicionalment entre els comunicadors de la política com “el senyor i la senyora Amèrica”. Ells dos i els seus fills, i mascota, esdevenen part del missatge. De fet, en una política com la que tenim ja ben bé arreu, tan feta a la societat de l'espectacle, a la simplicitat dels missatges, a la personalització, a la conversió del líder en marca, en icona i producte principal a vendre, s'admet que el candidat és el missatge. Ara bé! Com que aquests candidats estan cada vegada més exposats a l'escrutini públic i són cada vegada menys carismàtics, n'hi ha que no poden suportar sols tot el pes d'aquesta gran responsabilitat.

Un dels grans referents internacionals en màrqueting, Seth Godin, ho ha dit clar: “Tot, en el personatge polític, explica una història: la seva roba, la seva esposa...”. La parella. El tàndem. El matís. El complement. Un plus. Una suma als atributs del líder, que tradicionalment a través de l'esposa ha estat sobretot sinònim d'annexar valors com ara la sensibilitat, la proximitat, la tendresa, i també la identificació que es pogués generar entre moltes altres parelles, tots votants potencials.

En aquesta campanya, Jordi Hereu, l'alcaldable del PSC per Barcelona, hi ha apostat. I davant el dubte de si plantar-lo sol –molt sol, fins i tot amb un logo del partit minúscul– o acompanyat, el seu equip de campanya ha apostat per fer que la seva dona també aparegui als cartells electorals. Una aposta clara per mirar de sumar a un candidat que per si sol no transmet tots els atributs ideals del bon líder. Però aquesta és una tendència força generalitzada. Per exemple, Jordi Portabella ha d'aparèixer amb companys com ara Joan Laporta, i Xavier Trias amb ciutadans anònims (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Disfresses per a tots

L'octubre de 2000, un mes abans de les eleccions presidencials nord-americanes d'aquell any, va publicar-se la primera edició de la versió catalana del llibre El món segons Al Gore (Ediciones B). Era el candidat demòcrata. L'adversari de George W. Bush, qui finalment s'imposaria. Malgrat aquest desenllaç, Gore, que hi arribava com el vicepresident de Bill Clinton, havia partit com el favorit en la majoria d'enquestes. I el seu perfil, sempre impecable, de tecnòcrata, amb somriure Profident, recordava el d'un altre candidat en potència, que va fer-li el pròleg en la versió catalana del volum: Artur Mas.

Mas, fins que Gore va caure davant Bush, reivindicava cert paral·lelisme amb el vicepresident demòcrata. No debades, el convergent esdevindria conseller en cap –el segon del govern–, el gener de 2001, dos mesos després de la publicació del llibre de Gore a Catalunya. A tots dos els unia la caricatura que se'n feia, que els projectava com a freds, com a distants, com a líders prefabricats. No gaire més enllà, Mas seria satiritzat com un robot a la televisió pública catalana. Una mofa que el nord-americà també havia patit.

I així fou com els assessors de Mas, ja conseller en cap, van decidir deixar-se anar i provar sort amb una manera de fer que Gore havia assumit com a tradició per Halloween: disfressar-se. Ell i la seva dona, Tipper, havien impactat, per exemple, vestits de Bella i Bèstia. Una estampa entranyable, que esponjava la dura imatge de Gore. Al final, una opció recurrent més d'entre les tècniques marquetinianes al servei de la venda d'un lideratge. Calia humanitzar-lo. Projectar-lo com a menys tibat, com a menys previsible, fins i tot amb sentit de l'humor, sabent riure's de si mateix. I els assessors del català el van convèncer per fer una cosa semblant.

El 25 de febrer de 2001, Artur Mas obria la portada del diari La Vanguardia, vestit com Sant Jordi. Suportant una malla de vint-i-cinc quilos, amb escut amb la Creu del patró, llança a la mà dreta, peu sobre un petit drac, i mirada fixada en l'infinit, amb la barbeta ben alçada.

Aquesta setmana, després de les befes generades arran de la fotografia de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, vestida de Fada Madrina de la Ventafocs per a una entrevista a la contra dominical d'El País, un dels estrategs de Mas em diu: “De calaix. Quan et posen davant una disfressa has de dir no, sempre”. No recordava el moment Sant Jordi de l'avui president.

Però no només Mas ha recorregut en algun moment de la seva carrera a aquest recurs humanitzador que igual com en molts pot generar vergonya aliena aconsegueix de facto projectar el polític com a més proper, més com la resta, amb la seva part més divertida i desinhibida (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Un Bambi sostenible

José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE l'any 2000, amb quaranta primaveres. Joan Herrera va assumir el mateix càrrec però a Iniciativa el 2008, amb només 37 anys. De tots dos, en un primer moment, la premsa i els adversaris polítics es miraven amb escepticisme les seves possibilitats de futur. Ara, companys seus de partit diuen que, com ZP el 2000, Herrera és el líder de l'oposició. “Virtualment”, puntualitzen des del passatge del Rellotge de Barcelona. “El PSC ho té tot com ajornat fins a les municipals, per veure si para el cop i després es pot refer”, observa un dels homes del líder. I rebla: “Mentre això no passi, hem de mirar de guanyar-los el màxim de terreny possible”.

Igual que del ZP del 2000-2004 se'n feia mofa titllant-lo de Bambi, d'Herrera se n'ha fet especial caricatura a tomb de la seva bicicleta i de les seves galtones vermelles a perpetuïtat. “Si fos un Bambi en seria un de més sostenible que ZP. Aguantarà més”, defensa amb un punt d'humor un dels seus estrategs. Aquesta setmana, una més després de la majoria que han seguit d'ençà de les eleccions catalanes del novembre, Herrera ha estat la veu més crítica amb l'executiu d'Artur Mas. Es busca com sigui l'antagonisme, el cos a cos amb CiU. I Herrera s'hi ha posat amb dues banderes ben definides i amb un equip compacte i new generation que en reforça el relat.

Les dues banderes: educació i sanitat, on tenen sectors molts activistes i afins. I l'equip compacte d'Herrera disposa de cinc pilars bàsics. Laia Ortiz, vicepresidenta portaveu i la veu en matèria de salut al Parlament, és junt amb Herrera el gran enllaç amb Joan-Ramon Laporte, fill del mític conseller Josep Laporte dels governs de Jordi Pujol i expert en farmacèutica. El seu consell explica un discurs ecosocialista especialment bel·ligerant en les darreres setmanes en matèria de despesa farmacèutica. Junt amb Ortiz, un altre dels pilars del projecte d'Herrera a ICV és Marc Rius, director de la fundació Nous Horitzons, cap de la seva campanya al Parlament i cervell, entre altres iniciatives d'agit-prop, del web retalladesciu.cat, la més recent. Junt amb aquests dos noms, l'eurodiputat Raül Romeva i la diputada Dolors Camats, tots dos nascuts el mateix any que Herrera, completen aquest nucli dur, on també hi ha David Cid, secretari d'acció política i de moviments socials. Amb 28 anys és el júnior del grup.

El 23 de febrer del 2012, Iniciativa complirà 25 anys. La campanya que ja està en marxa ara consisteix a anar projectant la idea “Herrera, president” (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

ERC, Coca-Cola? SI, Pepsi?

Robert McNamara va ser un dels homes clau de l'administració del president John Fitzgerald Kennedy. Com a secretari de Defensa va haver de gestionar políticament la guerra del Vietnam. Més endavant culminaria carrera com a president del Banc Mundial, però segur que a més d'un li deu sonar perquè és el protagonista del gran documental Rumors de guerra, on l'any 2003 explicava cruament com el món va estar a punt de saltar literalment fet miques en la crisi dels míssils de Cuba. Impressionant document. I el cas és que, com a mínim, d'entre els nostres polítics devia impactar el secretari de la Presidència del govern, Francesc Homs, que dijous passat va decidir pronunciar una conferència a la Facultat de Comunicació Blanquerna, amb el títol Rumors de guerra. El futur dels mitjans de comunicació públics. Ai, el referent americà! Sempre hi és. A centre, dreta i esquerra.

De fet, una de les estampes polítiques de la setmana, la dels diputats de Solidaritat asseguts a terra i negant-se a moure's malgrat els requeriments de les forces de l'ordre, també té una excusa ianqui. Un dels seus estrategs vol deixar-ho clar: “Res de Gandhi. La nostra plantada és a imatge dels activistes dels drets civils que als Estats Units van promoure les sit-in per exemple en contra de la guerra del Vietnam”. Resistència pacífica, en diuen. Curiós. La guerra maleïda dels nord-americans, doblement present en la setmana política. Ja passa.

Fa no gaires anys, el procés de professionalització de la política i la seva comunicació era titllat despectivament d'“americanització”. Es deia amb aquell to foteta que caricaturitzava l'adaptació al medi –la nostra societat mediàtica i de l'entreteniment– amb allò del confeti i els globus. Però tots els partits han acabat espolsant-se prejudicis ideològics, assumint que el llenguatge que arriba a la gent és el dels mèdia. I com és? Com ens fa? Cada dia més sensibles a missatges curts, simples, concentrats en cares i amb l'accent posat en el sentiment més que en el raonament. Llenguatge publicitari. I els americans hi van arribar primer. Per això van crear escola. Per això el llenguatge comercial triomfa en política.

La campanya és permanent, dura tots els dies de la legislatura. El procés de venda és constant. I així és com aquesta setmana s'ha vist clara la batalla que en els propers anys lliuraran Esquerra i Solidaritat en el camp de l'independentisme: “Coca-cola contra Pepsi”. Una disputa per un segment del mercat. A Esquerra, els seus estrategs accepten l'analogia i la fan seva: “Nosaltres som la Coca-cola, la felicitat, i ells són la Pepsi, radicalitat”. Són els dos valors tradicionalment annexats a aquestes dues marques (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Fins al ‘sottogoverno' i més enllà!

Somriure lluent, barbeta prominent, i sap que és guapo. Parlem del president Artur Mas? No, és Buzz Lightyear, el popular astronauta coprotagonista de la saga de pel·lícules animades Toy story. Aquesta setmana, la seva frase més famosa l'ha aproximat a Mas: “Fins a l'infinit i més enllà!”. El president l'ha utilitzat per agafar impuls, emulant en Buzz, al crit subliminar de “fins al sottogoverno i més enllà!”. Moment àlgid, dimecres a Palau.

L'enfocament comunicatiu de la setmana més hiperactiva de Mas en els últims temps ha estat de manual: segmentació de públics i un missatge clar. Una estratègia comunicativa que en essència va fer triomfar un Barack Obama que va aplicar-la molt bé en campanya, recolzant-se en Internet, però no només això. En els multimèdia hi ha el secret de l'èxit. I aquesta ha estat la setmana gran de Mas, un projectar sobre diversos públics la versió governamental del seu simbòlic primer tram. Amb un acte especialment important, el de dimecres al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, amb un públic objectiu clar: el sottogoverno. No els líders d'opinió que hi havia a la sala. No els consellers. No la societat civil allà convocada. L'acte anava directe als oficials amb un peu a la trinxera. Secretaris generals i directors generals de departaments que han d'executar a diari la part més desagraïda d'una política en què no hi ha calés i en què ara toca retallar les subvencions, si no retirar-les directament. I igual que Obama ha presentat el seu últim pressupost sota l'eslògan “Winning the future” (guanyant el futur), Mas es va plantar dimecres davant el sottogoverno amb una frase que presidia l'acte i que el recorda: “La feina d'ara és el nostre futur”. És el missatge. Hi haurà futur si sabem assumir el present.

“Si aquesta part de la tropa la tenim motivada, si assumeixen el repte i el moment crucial, la resta anirà com una seda”, va admetre un dels homes de Mas. Fins al sottogoverno i més enllà. S'ha criticat molt l'acte de dimecres a Palau, però era obvi que el president respondria a l'expectativa creada pels cent dies. Sobretot davant els seus oficials, però no només això.

L'acte central de la seva setmana gran ha volgut ser sobretot un missatge en clau interna. En clau de reforçament de la moral d'una tropa en part aclaparada, com la resta, per la magnitud de la tragèdia. Ells, dempeus a la sala, eren protagonistes al davant de la majoria dels que hi eren asseguts. I, en acabat, va dir un dels interpel·lats: “És veritat; la gent ha pres consciència del moment complicat més del que transmet la premsa i del que vol admetre l'oposició”. Si en política tens els oficials així de motivats en plena batalla en territori hostil –llegeixi's la crisi–, un objectiu important ja el tens cobert (...)

(Per llegir complet el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Chacón i el seu suport

“El gran Miguel”. Així el coneixen. Concretament en un dels tres cercles d'influència sobre els quals José Luis Rodríguez Zapatero ha fonamentat els seus anys de govern. Un cercle que ell lidera Moncloa enllà. Es diu Miguel Barroso i és molt més que el marit de la ministra de Defensa, Carme Chacón. En una setmana en què s'ha obert oficialment el camí cap a l'endemà de ZP, una catalana ha tornat a emergir com a hipòtesi. Però, té Chacón l'imprescindible aval de “la seva gent”? Com a origen d'un lideratge polític sòlid, és importantíssim. I això ho sap bé el seu company, que va ser secretari d'estat de Comunicació els dos primers anys de ZP com a president.

Luis Arroyo, cap de gabinet de Barroso a la Moncloa, diu: “És el tipus que més entén de comunicació política a Espanya”. Passar revista embarassada a les tropes o la compareixença de Chacón de fa pocs dies arran de la intervenció a Líbia duen el segell Barroso. Com és un factor clau que explica part de l'expectació que aquesta setmana ha aixecat la figura de la ministra catalana, prèvia a la cita clau d'ahir a la seu del PSOE.

Un dels homes que juntament amb José Montilla més ha manat al PSC diu de Chacón: “Ella està destinada a tenir un paper molt important a Madrid”. No a Barcelona, que quedi clar. I Chacón hi coincideix. Però Catalunya interessa molt a Chacón i Barroso, més enllà del fet que en els últims temps només s'hi puguin estar alguns caps de setmana. És clau en el fonament d'un lideratge polític que vol ser-ho a nivell espanyol però que necessita l'aval català, en el seu cas més que cap altre aspirant.

És un dels quatre punts que Edwin P. Hollander, professor de psicologia, marca com a orígens de legitimitat del lideratge: “La millor manera d'aconseguir la posició de lideratge és bàsicament l'elecció per part dels membres integrants del propi grup, enfront de la designació per part d'alguna autoritat externa”. És a dir, que sigui el PSC i no Zapatero qui la impulsi és clau per a la hipòtesi Chacón. El missatge ha estat emès aquesta setmana. Qui vulgui entendre, haurà entès. I qui no, també.

“És molt calculadora, i el seu company més. És prudent fins a l'extrem davant d'allò que la pugui esquitxar. No es desgastarà així com així”, assegura un company seu del PSC que utilitza l'inexistent paper de Chacón durant el debat previ a l'anunciada retallada de l'Estatut com a exemple que demostraria com no es mulla fins un cop consumats els fets. I rebla: “No farà el pas si ZP no es decanta clarament per un delfí i aquest és ella”. Es tem que el PSC farà igual. Com l'any 2000, que fins que no va arribar el dia mateix del 35è congrés federal del PSOE, no es va acabar decantant... pel guanyador. Aquest cop, però, si Chacón decideix fer el pas haurà de lligar aquest suport o partirà amb una gran pedra a la sabata. Barroso ho té clar (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

El protector del Sant Sepulcre

Godofreu de Bouillon, un dels líders de la primera croada, va fundar un orde militar concebut com a confraternitat mixta clerical i laica de pelegrins que va créixer al voltant del Sant Sepulcre, la tomba de Jesucrist. Godofreu, duc de la Baixa Lorena i protector del Sant Sepulcre, tenia clar l'objectiu dels seus homes: protegir el lloc sant dels infidels. Més endavant, quan es va traslladar a Europa, la companyia es va dedicar a l'alliberament de captius cristians de mans musulmanes. Actualment està enfocada a la caritat i conserva un estatus particular dins l'Església catòlica. Deus lo vult. Déu ho vol. És la divisa del grup, l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem.

I el cas és que així com hi ha a Unió qui s'encomana a l'ajuda de l'Altíssim per prometre el càrrec, també hi ha a Convergència qui de referents divins va ben servit. Sense anar gaire enllà, i perquè l'actualitat de la setmana ha vingut marcada per unes declaracions seves d'impacte d'avui fa just una setmana a propòsit de l'impost de successions, cal parar compte amb qui diu la llegenda que és un dels més destacats cavallers del Sant Sepulcre a Catalunya: Germà Gordó, el secretari del govern.

Esperit militar, sacrifici i alliberament de captius. Lliga. Podria desmentir que la intervenció del secretari diumenge passat hagués estat un estirabot espontani. En tot cas, potser una passada de frenada de qui alguns a CiU consideren “més papista que el papa”? La lleialtat de Gordó a Artur Mas és a prova de bombes, però el president no hauria celebrat la seva intervenció. Ans al contrari. Això sí, per acció o omissió, Mas s'ha beneficiat d'un tarannà molt propi dels líders polítics: divide et vinces. Divideix i venceràs.

Perquè si Josep Antoni Duran i Lleida assumeix un protagonisme exagerat que fa que fins i tot s'avanci al president mateix a l'hora d'anunciar la supressió de l'impost de successions, potser no és sobrera una certa desautorització, oi? I si, de tot plegat, en surten desgastats ell i el secretari, res no haurà estat sobrer si el president hi posa pau i seny, i hi diu l'última paraula. La seva autoritat queda reforçada mentre els altres s'han esbatussat. I Gordó, content de servir fidel i protegir els interessos del seu líder. És per això que hi és. I si una de les seves missions és marcar el flanc d'Unió, tinguin per cert que s'hi continuarà dedicant, sobretot per vocació.

Dades a observar (...)

(Per llegir complet el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

El Palau és el missatge

Retinguin aquest nom: Marshall McLuhan. Un dels grans teòrics de la comunicació. Va morir el desembre del 1980, poques setmanes després que Ronald Reagan guanyés les eleccions presidencials nord-americanes. El gener del 1981, aquell actor posat a polític accediria a la Casa Blanca i institucionalitzaria el concepte de campanya permanent. I és que amb ell va desembarcar a l'ala oest de la seu presidencial l'equip electoral que l'acabava de fer triomfar. Després tots l'imitarien. Quedava clar que la campanya dura quatre anys. Igual que tothom ja havia començat a assumir per aquelles terres i aquells anys la màxima més famosa de McLuhan: “El mitjà és el missatge”. Perquè és clar que el com diu molt del què. Ser o no ser a la Casa Blanca pesa. Com i on es vesteix el poder diu molt del seu contingut. I en ocasions més i tot. La vicepresidenta Joana Ortega n'és molt conscient. I no és l'única.

Ho diu més d'un que el coneix bé. El president Artur Mas “s'ha emprenyat molt” amb l'afer del currículum inflat de la seva número dos a l'executiu. Josep Antoni Duran i Lleida, no tant. I per què? Potser perquè Ortega s'hauria pogut plantejar coses de cara al congrés d'Unió del 2012? Coses que després de la setmana horribilis de la vicepresidenta ja no arribaran?

De les aspiracions d'Ortega a Unió se'n sap més aviat poc. En tot cas, després de la seva patinada, certes especulacions en aquest sentit ja no treuen gaire cap a res. Millor centrar-se allà on té un paper, al govern. I en aquest sentit, la vicepresidenta, que sap de la importància de l'escenografia del poder, fa dies que va moure fitxa. Perquè sap de com la forma projecta un fons, per exemple omplint-lo de contingut independentment de si això respon o no a la realitat. Per exemple via despatx.

Ortega és oficialment “vicepresidenta del govern i titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals”. La seva seu és a Via Laietana 26, no a plaça Sant Jaume. Però, ai las, Ortega va demanar a Francesc Homs, el moltpoderós secretari general de la Presidència, que li trobés un raconet a Palau. I així ha estat. Homs li ha fet habilitar un despatx per rebre visites a Palau. Una cambra on s'accedeix des del Saló Sant Jordi i amb vista a plaça Sant Jaume. El Palau és el missatge. És sinònim de poder. Perquè no és el mateix que algú et rebi en una seu presidencial amb la tradició de la catalana, que en un edifici més aviat gris, a unes quantes passes de l'altre.

Però Ortega no és l'única que ha tingut clar aquest component simbòlic que suma (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

La connexió catalano-genovesa

“Keep calm and carry on”. Mantingueu la calma i seguiu endavant. La primavera del 1939 el Ministeri britànic d'Informació va fer imprimir una sèrie de cartells amb aquest lema coronat pel símbol del rei Jordi VI. Els sona aquest nom, oi? És el del protagonista de la pel·lícula El discurs del rei. Però el cas és que aquells cartells mai no van arribar a ser penjats als carrers de Londres. I no seria fins seixanta anys després que algú toparia amb un d'aquells papers i el seu disseny passaria a esdevenir icona de moda al Regne Unit, amb presència en samarretes, tasses i fins i tot llibretes estil Moleskine com la d'un altre Jordi (de fet, Jorge) de cognom Moragas, barceloní i del PP.

Més d'un observador de l'actualitat política hi deu haver pensat segur. Qui és aquell senyor amb cabells de nen de casa bona de Sarrià? Què hi fa, sempre al costat de Mariano Rajoy? I a la mà, per què du una llibreteta vermella amb un lema imprès que apel·la a la calma i que sembla que ens l'estigui mostrant perquè ens hi fixem? Demana calma? Potser és que la seva missió en política en reclama molta, a més de paciència i estoïcisme? És així. La seva missió és dura. Demana nervis d'acer i diplomàcia d'aquell que en sap perquè n'és professional de carrera.

La seva missió a Catalunya rau a reduir a la mínima expressió possible allò que en llenguatge electoral es coneix com “el vot de rebuig”. Hi ha partits que en determinades zones en tenen. I aquest és el cas del PP a Catalunya. Genera un vot a la contra que es mobilitza a d'altres partits perquè el PP hi és. I si no hi fos? I si aquest partit no generés tants anticossos? Potser així altres tindrien menys d'aquests sufragis rebotats? Moragas té clar que sí. L'objectiu, doncs, és confondre's tant com sigui possible amb el paisatge, fins allà on el PP pugui arribar. En això treballen Moragas i el seu equip de comunicació i estratègia pel que fa al front català. I ell, molt fan del món anglosaxó, cita la mítica falca de la primera campanya de Bill Clinton: “It's the economy, stupid!”. És l'economia. La butxaca. Aquesta és la clau de volta triada per mirar de llimar algunes de les moltes arestes que el PP aixeca a Catalunya.

En aquesta direcció, la influència de Moragas en Rajoy i en el PP explica per exemple com és que el grup d'Alícia Sánchez-Camacho al Parlament s'ha abstingut aquesta setmana en la votació que ha tirat endavant la reclamació del pacte fiscal que el president Artur Mas vol negociar amb el govern espanyol (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Obrint portes!

Dijous 27 de maig del 2010. El nom d'Artur Mas comença a sonar a diverses cancelleries europees. El motiu? El pla d'ajustament que un noquejat govern socialista espanyol aprova in extremis mercès a l'abstenció dels nacionalistes catalans de CiU. La cancellera alemanya Angela Merkel havia trucat en persona Mariano Rajoy, però aquest no va voler donar suport al PSOE per tirar endavant allò que el directori europeu estipulava imprescindible per no intervenir Espanya. Mas? Artur Mas? Va començar a sonar.

Josep Antoni Duran i Lleida va ser hàbil, un cop més: “Aquí la decisió és d'en Mas”. Tocava que el convergent es mullés. I aquest va decidir donar llum verda al pla via abstenció. A Europa en van prendre nota. “I ara és moment de recollir-ne els fruits”, s'ha dit algú a Palau que rememora els temps del president Jordi Pujol i les seves fotos amb l'emperador Aki Ito, Helmut Kohl, George Bush pare, Giulio Andreotti, Boris Ieltsin o Jacques Chirac, entre altres.

La foto amb referents internacionals de pes és una de les fites més preuades en la construcció d'un lideratge polític. Suma molt, especialment quant a atributs propis d'un estadista, una condició a què en principi haurien d'aspirar tots els presidents. Artur Mas n'és el cas i el seu equip a Palau aspira a projectar el president “a nivell macro, no només lligat a les batalles del dia a dia”.

Aquesta setmana han aconseguit la primera foto d'aquest important àlbum que tot líder acarona, conscients com ho són que la interlocució amb primeres espases a nivell internacional suma. El primer triat ha estat José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea. Via directa a la cúpula de les institucions parlamentàries europees. Allà on, per exemple, en boca d'un dels homes de Mas a Sant Jaume, cal reimpulsar el canal Segarra-Garrigues. Perquè al final és això part del que sumen les fotos amb líders internacionals. Projectar en la ment del ciutadà aquella frase dita amb èmfasi als ferrocarrils: “Obrint portes!”. La projecció d'un poder d'interlocució que solucioni afers de país des d'on es talla el bacallà gros (...)

(Per llegir l'espai Des de l'ala oest d'aquesta setmana a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)