Tot té el seu moment

El mestre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escrivia dijous passat a propòsit dels coneguts com a “indignats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de marxar a casa. I no li faltava raó. Una altra cosa és que els protagonistes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre problema. Un de molt semblant al dels polítics, que en la major part dels casos han de gestionar la seva carrera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves accions pugen i baixen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfondrar-se per recuperar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de comprar o de vendre? Un drama de tria que a nivell de lideratge polític només superen els elegits.

Joan Puigcercós, president interí d'Esquerra en nomenclatura utilitzada pel mateix interessat, va estar durant anys especulant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les presses el van trair. Es va precipitar. Va decidir arriscar quan Esquerra cotitzava clarament a la baixa. Ho veia tothom, menys ell i quatre més. Seria ara president interí si hagués deixat que Josep-Lluís Carod-Rovira culminés com a cap de llista la carrera republicana al precipici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opcions serien moltes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Junqueras s'està coent. La possibilitat que l'eurodiputat pugui liderar Esquerra no agafa cap republicà per sorpresa. A cap militant o simpatitzant d'ERC, i més enllà. No debades, en les eleccions locals del 2007, quan Junqueras ja es presentava a Sant Vicenç dels Horts, els seus moviments eren inequívocs. Ell ja apostava per mirar d'eixamplar les fronteres d'Esquerra. L'aposta de Jordi Portabella –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aquelles municipals on Junqueras, sense gaire èxit tot sigui dit, va intentar protagonitzar algun acte polític amb intel·lectuals nacionalistes, d'aquells que en les últimes dècades han anat basculant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al partit n'eren conscients. L'anaven deixant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arribar el jove historiador. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, David Minoves, Joan Tardà i diferents agrupacions d'Esquerra, entre d'altres, defensant-lo a través del Facebook com l'opció presidencial que Esquerra necessita. “Tot té el seu moment”, recorden?

Guaitant per encertar el moment oportú, Junqueras ha callat fins ara (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Disfresses per a tots

L'octubre de 2000, un mes abans de les eleccions presidencials nord-americanes d'aquell any, va publicar-se la primera edició de la versió catalana del llibre El món segons Al Gore (Ediciones B). Era el candidat demòcrata. L'adversari de George W. Bush, qui finalment s'imposaria. Malgrat aquest desenllaç, Gore, que hi arribava com el vicepresident de Bill Clinton, havia partit com el favorit en la majoria d'enquestes. I el seu perfil, sempre impecable, de tecnòcrata, amb somriure Profident, recordava el d'un altre candidat en potència, que va fer-li el pròleg en la versió catalana del volum: Artur Mas.

Mas, fins que Gore va caure davant Bush, reivindicava cert paral·lelisme amb el vicepresident demòcrata. No debades, el convergent esdevindria conseller en cap –el segon del govern–, el gener de 2001, dos mesos després de la publicació del llibre de Gore a Catalunya. A tots dos els unia la caricatura que se'n feia, que els projectava com a freds, com a distants, com a líders prefabricats. No gaire més enllà, Mas seria satiritzat com un robot a la televisió pública catalana. Una mofa que el nord-americà també havia patit.

I així fou com els assessors de Mas, ja conseller en cap, van decidir deixar-se anar i provar sort amb una manera de fer que Gore havia assumit com a tradició per Halloween: disfressar-se. Ell i la seva dona, Tipper, havien impactat, per exemple, vestits de Bella i Bèstia. Una estampa entranyable, que esponjava la dura imatge de Gore. Al final, una opció recurrent més d'entre les tècniques marquetinianes al servei de la venda d'un lideratge. Calia humanitzar-lo. Projectar-lo com a menys tibat, com a menys previsible, fins i tot amb sentit de l'humor, sabent riure's de si mateix. I els assessors del català el van convèncer per fer una cosa semblant.

El 25 de febrer de 2001, Artur Mas obria la portada del diari La Vanguardia, vestit com Sant Jordi. Suportant una malla de vint-i-cinc quilos, amb escut amb la Creu del patró, llança a la mà dreta, peu sobre un petit drac, i mirada fixada en l'infinit, amb la barbeta ben alçada.

Aquesta setmana, després de les befes generades arran de la fotografia de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, vestida de Fada Madrina de la Ventafocs per a una entrevista a la contra dominical d'El País, un dels estrategs de Mas em diu: “De calaix. Quan et posen davant una disfressa has de dir no, sempre”. No recordava el moment Sant Jordi de l'avui president.

Però no només Mas ha recorregut en algun moment de la seva carrera a aquest recurs humanitzador que igual com en molts pot generar vergonya aliena aconsegueix de facto projectar el polític com a més proper, més com la resta, amb la seva part més divertida i desinhibida (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

De professió, 'florero'

Hi ha un virus que recorre terres catalanes i d'altres de ben veïnes. Les sobrevola i s'hi va instal·lant. Prové d'un indret forà. De fet, és molt nord-americà però es contagia arreu. I es manifesta amb una patologia específica: la del vicepresident florero.

En política en tenim molts exemples. Als Estats Units, la majoria dels titulars de la cartera, del primer fins a l'actual Joe Biden. Aquí Josep-Lluís Carod-Rovira n'ha estat paradigma. I veurem si Joana Ortega s'hi suma.

A les Espanyes ja em diran per exemple què hi pinta aquest prejubilat d'or que és Manuel Chaves. I en un altre ordre de coses, també polítiques, parin compte com en els programes de sàtira estil Crackòvia fan escarni de la irrellevància del vicepresident primer del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu.

Doncs bé, des d'ahir ja tenim un nou cas detectat d'afectat per aquesta patologia de caire ornamental. Eugeni Gay ja és el nou vicepresident del Tribunal Constitucional espanyol. Diuen que hem d'estar-ne contents. Que el Constitucional, amb el català Gay de segon i amb el “progressista” Pascual Sala de nou president, ara serà tota una altra cosa. Reflexió: la condició de català de l'un i la suposada condició de progressista de l'altre, en què van ajudar en la sentència sobre l'Estatut? En el camí de fer-la mínimament digna, potser entre poc i gens? El resultat hi apunta.

Però Gay ja és vicepresident (...)

(Per llegir l'article complet de servidor aquest dissabte a can Avui, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Carod, Dencàs o Companys?

Ahir escoltava Josep-Lluís Carod-Rovira a la ràdio. Ell anava passant comptes amb els encara companys seus de partit, demanava que el poble d'esquerres el tornés a seguir, i jo pensava: “No n'aprendran mai?” Em recordava algú, i era d'Esquerra, però m'envaïa sobretot un dubte: “No n'aprendran mai?”

L'Esquerra d'avui pateix de mals força semblants als del partit que era en els anys trenta del segle passat. Són al seu capdamunt. A la cúpula. Això sí, ara tot molt menys èpic. Joan Puigcercós, de fet, la major part de vegades que s'hi refereix no apostrofa la paraula: “La èpica”, diu. No en sap, del gènere.

Però, a qui em recordava el Carod d'ahir? Després d'un fiasco on ha estat implicat de ple, ara vol fugir de les conseqüències. Vol deixar els companys enrere. I fa una crida perquè el poble el segueixi de nou.

Amb qui lliga més, aquest Carod? ¿Potser amb el Josep Dencàs conseller de Governació d'ERC, que després del daltabaix dels Fets del 6 d'octubre va fugir de Palau pel clavegueram? Aquell que en tornar al país va empènyer la separació d'Estat Català d'Esquerra? Implicació, fugida, divisió. Podia ser.

Però, i si Carod és més com aquell Lluís Companys de l'estirabot que va sortir a demanar que el seguissin i allò simplement no va passar perquè no tocava? Lliga més. Perquè la fugida de Dencàs va ser força més explicable. Sabia que si l'agafaven hi deixava la pell. En canvi el paper de Companys en els Fets del 34 va ser més trist. Com el del Carod que ara crida el poble a seguir-lo de nou. Molt trist. No n'aprendran mai?

(Per fer comentaris en l'article d'aquest dissabte a l'AVUI, cliqueu aquí)

Esquerra, capital, Falset?

“Carles Bonet... Carles Bonet... Carles Bonet...”. De què em sonava? Dilluns aquest senador d’Esquerra va emergir del seu silenci sepulcral dels últims anys i va arremetre contra l’encara cap de files republicà, Joan Puigcercós. Em va costar però llavors em van venir a la ment dues referències sobre el personatge. I la sorpresa va ser majúscula quan les vaig tenir totes dues ben nítides al cap i les vaig fer interaccionar amb la seva frase de la setmana: “Lo que procedeix i que hauria d’haver sortit d’ell mateix, ahir mateix a l’executiva, és presentar la dimissió de manera irrevocable o no, però no presentar una dimissió de falset, no? Una dimissió com de “em presento i llavors m’aclameu com el líder”, no?”. Falset. Bonica paraula. I no parlava de la capital del Priorat, sinó de Joan Puigcercós i el gest d’aquest de posar a disposar el seu càrrec de secretari general en el Consell Nacional d’ERC del proper 18 de desembre.

El primer record que lligo a Bonet és l’escena que un company periodista de Madrid em va dir que el senador de l’Entesa (PSC+ERC+ICV) va protagonitzar durant el debat de l’Estatut a la Cambra Alta espanyola: "Visca el Tripartit! Visca el Govern catalanista d'esquerres!". Em va jurar i prometre que Bonet va proferir aquest xiscle en un moment donat de la jornada. Propi d’un groupie més que no pas d’un senador, oi? Tot un fan del tripartit, segons el relat de l’amic periodista madrileny.

I de Madrid a Barcelona. Perquè corria el novembre del 2003 quan, passades les eleccions que Artur Mas va guanyar contra pronòstic a Maragall, Bonet va deixar anar a un altre company periodista, aquest cop al Parlament: “Sí, i ara què se suposa que hem de fer? Un govern de catalanets? Au, va!”. Per “un govern de catalanets” s’entén que Bonet es venia a referir a un govern de CiU i ERC. I no, no va passar. Esquerra va preferir tirar pel PSC i ICV (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Subliminars i culpables

Us heu fixa't en l'espot del PSC que té com a protagonista un noi que fa de missatger de dia i que estudia de nit? "Hi ha alguna cosa de Montilla en tots nosaltres". Això diu la frase final. I la idea, clar, és recordar allò que el relat de Montilla ens explica: que de jove treballava de dia i estudiava de nit. El somni català (rotllo l'americà). Un home fet a sí mateix a base d'esforç i tenacitat. I el seu adversari??? Res! Un nen de papa! O això diu el vídeo. Subliminarment.

Hi ha un moment que mentre el nano va en moto per ciutat, la seva veu en off diu: "És clar que hi ha gent que ha nascut amb un pa sota el braç..."... i pam!: a la parada de bus per on passa el nano, megafoto d'Artur Mas (la que hi tenia al Facebook fins fa no gaire). Gran tècnica spindoctoral subliminar, eh? Au, la relació d'idees que volia fer el PSC amb l'anunci ja la tenim servida. Qui se n'hagi adonat, bé. Qui no, a veure si ni que sigui subconscientment...

Ara! Parlant de consciència (i jo de coses polítiques i marquetinianes en tinc força), us apunto el vídeo viral que ha fet córrer CiU. És paròdia d'un Telenotícies. El del 29-N, dia després de les eleccions, i vol alertar els qui volen que guanyi CiU (o els qui no volen que guanyi el tripartit) perquè no es confiïn. Mireu-lo... i després mireu l'altre vídeo que us poso tot seguit (i que correspon a la campanya d'Obama). La inspiració és més que evident, gairebé frame a frame. L'amic americà sempre present.

En tots dos virals sóc culpable d'una victòria (Montilla en un cas, McCain en l'altre). I tu també, si et fan arribar el vídeo. D'aquí la gràcia del viral. La personalització.

Avui n'he parlat a can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 17 de novembre de 2010, al Tot és molt confús.

Confusió i Oracle, tot junt

Aquesta setmana, moguda on les hi hagi, concentro en aquest post els àudios de la secció de can El consultori del Dr. Aira, al Tot és molt Confús, amb la Tertúlia a L'Oracle, del Xavier Grasset i aquest dijous amb Jordi Vilajoana de convidat.

A can Mas (aquí teniu l'àudio del Consultori de dimecres 6 d'octubre de 2010), esquarterant el moment banderes del Mas, la febre Noria que ara també ha posseït Montilla i Laporta, l'emprenyada a cal convergent amb l'entrevista prêt-à-porter que diuen que li van fer al "candidat" Montilla dilluns passat a TV3, i amb pinzellada de Gómez i ZP.

A can Graset (aquí teniu l'àudio de L'Oracle de dijous 7 d'octubre de 2010), amb Carme Colomina des de Brussel·les i Jordi Grau des de Girona, i amb el Senador Vilajoana que hem parlat del Nobel a Vargas Llosa, del TC, del governandor del Banc d'Espanya i del Cercle d'Economia, CiU, PSC i Carod, entre d'altres.

Carod, gent com cal

“José Luis, l’alternativa a la nostra posició és l’extremisme, l’independentisme, la divisió, el lío, el lío. Nosotros no queremos cuatro años más de lío”. Frase per a emmarcar de José Montilla diumenge passat a la Festa de la Rosa, com cada any a la Pineda de Gavà.

D’entrada, hi intuïm lapsus. I és que, de fet, escoltant al president bé podríem pensar que diumenge demanava a crits, a la bona gent socialista de Gavà, que desallotgés el tripartit del Govern perquè ja hi ha hagut prou amb quatre anys de de Dragon Kahn i d’esperpent a la Generalitat.

Però el gruix de la frase el trobem en “el lío”, que no embolic. “Lío”, en espanyol. A l’estil Sandro Rosell al Congrés de Penyes, “perquè ho entengui tothom”. M’ha recordat molt a allò del PP d’Aznar en els seus moments més sobrats de la majoria absoluta: “el barullo”. Llavors tot el que no fos votar al PP era contribuir a un festival de sigles que en ple aznarato feien nosa. Sembla com si PSC ara mirés d’imitar-ne l’estratègia, però amb greus problemes de credibilitat. Per pura comparació i constatació empírica.

Dos detalls. El PP del “barullo” tenia i aspirava a seguir tenint majoria absoluta. Governava sol i a plaer, i eren els anys de l’“España va bien”. El seu relat tenia un cert ganxo, o el podia aspirar a tenir per a un espectre ampli de l’electorat. El PSC, en canvi, és la segona força al Parlament, a 11 diputats de distància del primer. Governa amb tres partits més, Esquerra, Iniciativa i els comunistes d’EUiA. I el pitjor de tot: cap enquesta apunta ni remotament a una majoria (ja no absoluta, sinó simple) del PSC. En conseqüència, l’apel•lació a la majoria absoluta que des de can PSC es repeteix com un mantra des de fa setmanes sona histriònica. Només el to monocorde dels discursos de Montilla hi resta el punt d’esperèntica que té la cosa.

El pitjor de tot, per al PSC, és que cal defensar l’estratègia marcada pel seu cap de campanya, Jaume Collboni. En el seu plantejament s’hi veu molt de Miquel Iceta, el gran arquitecte de l’actual PSC. Com a mínim, dels dos que ho han estat en els últims anys, qui encara es mou a plaer sota els focus de les càmeres. La idea té risc però segurament és l’única que li queda al PSC per mirar d’evitar la desfeta. Ha de renunciar a ser el partit catch all, d’ampli espectre, que aspira a guanyar les eleccions, i sobretot s’ha de centrar en mirar de retenir el votant més fidel, el més de pedra picada, que dramàticament per a ells és el públic que més desmobilització projecta segons les enquestes (...)

(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

The Others

“El gran avantatge que té (Artur Mas) és que ara toca, perquè ja fa molt de temps que els altres governen, i confio que ho faci bé”. Els altres. Declaracions de Pasqual Maragall afilades com torpedes a mil per hora en direcció a la línia de flotació del PSC. Els altres. Quant menyspreu contingut en tan poques paraules. Tot i que això no és nou en Maragall, fet i fet com res del que respira l’entrevista de la setmana, on l’expresident aposta per Mas com a guanyador de les properes eleccions catalanes.

Des del PSC s’ha volgut contraatacar a Convergència per la via de tornar a posar damunt la taula, una vegada més, la malaltia del president. Com si no sabessin que tota declaració que en transcendeix públicament està meticulosament analitzada per la família Maragall, amb Diana Garrigosa al capdavant, tenint molta cura de què diu i què no diu exactament i a plena consciència l’exdirigent socialista. Aquest és el drama de les declaracions de Maragall per al PSC. Que no són les d’un convergent convers, sinó reflexions totalment coherents amb el seu pensament de fa molts anys. Que són del tot plausibles venint de qui venen, un referent per a molts que un bon dia, junt amb la seva dona, va trencar amb el Partit dels Socialistes. L’estil és inconfusible. “Els altres”, recorden?

Quan era l’alcalde triomfant de la Barcelona olímpica li deien El Príncep. I així va adquirir hàbits com un cert deix menyspreador vers aquells qui li duien la contrària. Llavors, en temps de poder absolut al Cap i Casal, els qui patien el flagell d’aquest estil maragallià eren òbviament els convergents. Després, durant la seva presidència, igual. Sovint es referia a Artur Mas com “aquell noi”. I au. Si ho hagués dit algú altre, el sarau hauria estat assegurat. Però el Príncep era el Príncep (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L'última Diada

.

Confirma Alícia Sánchez-Camacho que el PP tampoc anirà aquest any a fer l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova durant la Diada. Res de nou. No hauríem d’esperar d’ella allò que Josep Piqué va decidir ventilar-se. Però Sánchez-Camacho a banda, l’Onze de Setembre d’engany i l’ofrena floral tenen un morbo afegit: quin altre dels líders polítics ja no hi serà l’any vinent? S’accepten apostes.

El moment electoral, ja per fi explícit, oficial i amb data de caducitat calendaritzada, ho impregna tot. Serà un Onze emocionant, en ebullició i no tinc cap dubte que el viurem amb el civisme que acostumem. Fóra d’esperar que això últim també contagiés els polítics, tot i que cal empatitzar amb el mal moment que passen molts d’ells, molt especialment a nivell de cúpula, de lideratge. Siguin especialment magnànims amb ells.

Va dir José Montilla dimarts, en anunciar el 28-N com a dia d’eleccions, que aquests comicis són transcendentals. Per a uns més que altres. El president Pujol ja feia servir aquest recurs i a cada anunci de data electoral hi annexava l’advertiment que aquelles eren les més crucials. Clar, molt especialment per a ell, per al seu lideratge. Ara amb Montilla passa el mateix. Veurem el seu discurs institucional com ho respira. No hi faltaran certes pinzellades de dramatisme davant la tria del novembre. M’arriba de bona font (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Jaume Orella Més Gran

.

N'hi ha que un bon dia van perdre els papers i ja nunca máis els han tornat a trobar. Podria ser aquest el cas de Jaime Mayor Oreja. Avui hem parlat d'ell a can suplement... i algú l'ha rebatejat com a Jaume Orella Més Gran. Ell a banda, també hem parlat del cas Millet, de l'Hotel, d'en Castells, l'Hereu, ZP, Rajoy, Laporta, Cornellà i les consultes sobiranistes...
.
Aquí en teniu l'àudio.
.

El TC nostre de cada dia

.

Feia dies que els mitjans n'anaven plens. I finalment ha tornat a passar allò que el TC ja comença a tenir per tradició: res. Amb l'Estatut, marejar la perdiu, i via. Avui n'hem dedicat íntegrament els cinc Moments Aira de la setmana a can Catalunya Ràdio, un per cada partit (CiU, PSC, ERC, ICV i PP)
.
I ja que intuïa que les crítiques al TC ocuparien la immensa majoria de les columnes i articles d'anàlisi d'avui als diaris, en la meva columna d'aquest dissabte a l'Avui he volgut tractar el tema des d'una òptica una mica diferent. Apuntant allò que podria haver estat però que finalment no s'ha materialitzat... per a disgust de més d'un. Aquí l'apunt:
.
Vacances (no) anticipades
.

Conversa d'ahir al matí amb un amic prohom del tripartit. Em queixo: "Una altra vegada em tornes a deixar penjat?". Irònica rèplica: "Coses del govern, però tranquil, que potser a partir de demà tinc vacances i no torno a cancel·lar més dinars a última hora". La resposta insinuava si fa no fa que, en cas que ahir el Tribunal Constitucional hagués decidit sobre l'Estatut, el seu partit (Esquerra), i per tant ell, haurien pogut sortir ejectats del govern de Catalunya. Un estil a allò que van fer la legislatura passada a tomb de l'Estatut.

I és que en les últimes hores es palpava a Esquerra com un desig poc dissimulat d'una amputació en tota regla d'allò que alguns anomenen de forma petulant la "llei de lleis catalana". Esquerra no havia votat aquest Estatut, però per aquells malabarismes de la cosa política bé podrien haver tingut opcions de cert èxit electoral si n'haguessin pogut passar com els grans defensors. Paradoxes de la política. Embolicar-se amb l'estelada hauria servit per "marcar paquet" (Puigcercós dixit) davant de José Montilla. I així, en el moment precís, plantar-se com mai abans en aquesta legislatura. A més, sempre podrien haver competit amb CiU pel flanc nacionalista, cosa que ara tenen complicada. En definitiva, hauria estat una jugada rodona. Però no ha pogut arribar (...)

.

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

.

Moments ZP

.

Aquesta setmana, als Moments Aira de Can Suplement, hem repassat, entre d'altres, el mal moment d'imatge a nivell internacional que està vivint ZP. Tot i que això no és nou. El vídeo adjunt capta uns (llargs i humiliants) moments captats en la cimera de l'OTAN que va tenir lloc a Bucarest l'abril del 2008. S'hi reunien els principals líders de l'Aliança Atlàntica, i en un dels recessos es va poder veure com mentre els nord-americà Bush, l'alemaya Merkel i dirigents d'altres països com Turquia, Holanda o Dinamarca departien distesament, Zapatero romania sol, en silenci, tan sols a uns metres de distància.

.

Montilla i l'art de 'pujolejar'

Oriol Pujol ha millorat molt. En els últims mesos, vull dir. I a nivell comunicatiu, em vinc a referir. Ja no transmet aquella sensació que projectava quan les patilles. I atenció que no dic que la transició que ha fet del look Curro Jiménez a la barba hagi estat el vehicle de res. Ara! Sí que és un símptoma visible més d’un pack, d’un conjunt de coses, d’una presa de consciència, d’un canvi d’actitud en certa manera vital però que sobretot es deixa notar a nivell polític (que és el que aquí ens interessa).

Per entendre’ns, ras i curt, difícilment el nou OPF tornarà a dir-li a José Montilla “president, vostè pujoleja”. No ho farà ni sobreactuarà gestualment quan digui una frase alternativa. Però, sobretot, no deixarà anar aquest tipus de frases perquè ha pres més consciència de la importància de certes paraules, d’allò que signifiquen i sobre què volen dir especialment de boca de certs individus. No debades, a can Còrsega també hi ha bons spin doctors.

Perquè, quan OPF li deia a Montilla que pujoleja, això era una etzibada? No, clar, era un caramel! Que el fill de l’expresident anivellés l’actual cap de govern al convergent donava rang de certesa a una frase i a un equiparament sens dubte del tot extemporanis i allunyats de la realitat. Entre d’altres coses perquè l’art de pujolejar no és a l’abast de la majoria de polítics de present. José Montilla, per exemple, no té en absolut el tipus de lideratge de Jordi Pujol. De fet, Montilla té lideratge? Preguntem-nos-ho, i no de manera retòrica. I és que de fet, els antics romans ja van diferenciar clarament entre potestas i autorictas. Entre l’exercici de l’autoritat que acompanya un determinat càrrec (potestas) i entre la legitimitat social per liderar, amb càrrec o sense càrrec (autorictas). La porpra del poder, per si sola, no fa un líder. Episodis polítics i socials de les últimes setmanes ens ho estan demostrant.

En aquest sentit, llegia aquest dimarts Enric Juliana a propòsit de l’afer Ascó, (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Mans... enlaire!

“Mans netes! I la paraula lliure!”. Aquest va ser el crit. El va proferir Josep Lluís Carod-Rovira, exultant, eufòric, la nit electoral del 2003. Però d’allò, a 2010, què en queda? Gairebé no-res. Ni d’aquell líder que va ser, ni de la seva carrera política, ni per descomptat de l’eufòria, ni òbviament de la paraula lliure. En tot cas, fins que no es demostri el contrari, com passa en democràcia, Carod salva el front de les mans netes. Ara! La cosa podria lluir més si no fos que el personatge ja milita mentalment en allò de “qui vingui darrere que tanqui la porta”.
.
I és que actualment es troba en un estadi com de tornada de tot, i això no l’ajuda. En canvi, perjudica clarament les opcions del seu partit. Transmet massa frivolitat a l’hora de tirar dels recursos públics. Si més no, així ho projecta. I ja saben què diuen de la dona del cèsar, oi? Doncs això. Caldria que el senyor Carod tingués més cura del flanc “mans netes” i de la seva projecció. Sobretot ara que té difícil recuperar el lideratge, l’eufòria i la “paraula lliure” que va deixar damunt la taula, just a tocar del decret de nomenament com a conseller de la vice-presidència que José Montilla va signar en el seu dia. De tot plegat, a Carod Rovira només li quedarien per lluir unes mans netes que li pressuposem però que hauria de fer més per posar en valor. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

La importància de la foto (també per a Carod)

És un polític en la recta final de la seva carrera... o no. Per tant, com a animal polític que és, mirarà de lluir fins l'últim moment. Carod sap de la importància de la foto, i d'aquí que diumenge es desplacés de Barcelona a Lleida en avió bàsicament amb el temps just perquè les càmeres en captessin la imatge a la baixada de les escalinates... i poc després pujar en un helicòpter que el retornés a Barcelona per agafar un altre avió via Dakar a l'aeroport que sí que funciona (el del Prat, ja que el de Lleida-Alguaire és apunt però encara no). Gran peça la d'avui de La Vanguardia. De Lalo Agustina... i per cert... des de Madrid...

.

Laporta els ha destapat

Recordo molt clarament una imatge d’un àlbum del Barça de Cruyff (com ara diuen que el de les Sis Copes és el d’en Guardiola...). Hi sortia Josep Lluís Núñez amb la Copa d’Europa de Wembley. Sota el seu posat, un peu de foto: “El president triomfant”. Doncs bé, en Laporta ja és triomfant, no sis sinó unes quantes vegades més. I ara es proposa anar i triomfar també en l’arena política. Però cal aconsellar-li que comenci a marcar-se objectius ambiciosos perquè el primer triomf ja l’ha aconseguit a l’estil Helenio Herrera, sense baixar de l’autocar. Joan Laporta ja ha triomfat perquè, sense ser-hi, tothom en parla. I sobretot, perquè tothom el critica. Diana.

Té més de mig camí traçat, i gairebé tres quarts si hi sumem que el coneixen arreu del país, i no només de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sinó també de La Mina a Sant Gervasi, i de Sants al Poblenou. Ha estat del tot reveladora (còmica en algun cas), la reacció dels partits catalans a una entrevista on bàsicament Laporta hi ha dit el mateix que va deixant anar de fa mesos (potser anys). Com s’han destapat els partits catalans?:

CiU, desorientada. Primer fa que hi reaccioni el bo d’en Josep Rull. No volien posar-hi un primera espasa, però van haver d’acabar fent-ho amb l’Oriol Pujol. Això sí, tots dos com fent-se els desmenjats. No mosseguen però miren de treure importància al factor Laporta. Bon intent. O no. De fet, no. Perquè queda massa palès que no acaben de veure clar si Laporta els ajudarà a aconseguir el que fa anys que persegueixen sense èxit, o si els deixarà a les portes de la terra promesa ara que ja la veien a tocar. (...)
.
(Per llegit l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

.

EL TRIOMF DEL PSC

“Quin goig sentir-te parlar de nacionalisme… i bé!”. Li ho vaig etzibar sincerament i amical a un prohom d’Esquerra ara fa uns pocs dies després de la seva intervenció en una taula rodona. “Perdona! Jo mai no he parlat malament del nacionalisme”, va contestar acompanyant el seu posat amb un arquejar de celles. “Home, però si en els últims anys no heu parat de repetir que vosaltres no sou nacionalistes, i aquesta paraula a Esquerra era com anatema...”, vaig haver d’apuntar. “Bé, això eren coses del Josep Lluís (Carod, s’entén)...”, va començar. “... Home i del Joan (Puigcercós)”, vaig tallar. I abans de passar a un altre tema ell va tancar: “No creguis, no creguis... Sense anar més lluny jo sempre he defensat que l’independentisme és una part del nacionalisme”. A veure si s’aclareixen, vaig pensar. Però sóc conscient que és difícil que això passi.

D’uns anys ençà, la lluna de mel perpètua en què s’ha instal•lat la cúpula actual d’Esquerra amb els socialistes ha fet molt de mal. A CiU per una banda, per descomptat. Al país per una altra, indefectiblement. Al partit republicà molt especialment, i les xifres canten. Però a qui ha fet molt de mal ha estat, amb diferència, a la causa sobiranista. A Esquerra encara no s’han tret del cap el daltabaix que van tenir a mitjans dels vuitanta després de pactar amb Pujol, i encara no en faran net que ja estaran patint les conseqüències d’haver-se lliurat dòcilment primer a Maragall i després a Montilla. Aquests dies, a tomb de l’impost de successions, fins i tot una Iniciativa sempre sol•lícita amb el PSC ha sabut marcar més perfil que la pròpia ERC. (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tres anys d'esquerdes

.

L'article d'avui dissabte a can Diàleg de l'Avui. Us el reprodueixo aquí. I també en aquest post, l'àudio de la secció d'avui a El Suplement de Catràdio.
.

Tres anys d'esquerdes

Vostès van fer festa grossa amb motiu dels vint anys de coalició entre Unió i Convergència? CiU tampoc. El 19 de setembre del 1998, quan els nacionalistes podien cantar a l'estil Serrat allò d'"ara que tinc vint anys...", la notícia als diaris era que Unió havia decidit posar Josep Antoni Duran Lleida de número 8 a l'última llista electoral amb Jordi Pujol com a candidat. I tot perquè Convergència s'havia negat a cedir el número 2 al líder democristià. No estaven per a celebracions en una CiU en plena guerra de successió. Aquell va ser un aniversari complicat. Com ara el dels tres anys de segon tripartit al govern, també amb successions pel mig, però d'aquelles que ens afecten a tots via impostos.

Dimecres passat era curiosa l'estampa de Joan Saura mirant d'escenificar un apunt de celebració de l'aniversari del tripartit. La seva cara llarga durant l'acte i el fet que ni PSC ni Esquerra no el van secundar van sumar-se al titular de l'endemà de la pseudofesta: el pols i el desacord precisament esbombat per Iniciativa a causa de l'impost de successions. Queda clar que l'aniversari no ha arribat en un moment òptim per a celebracions. Però la pregunta hauria de ser si és que aquesta fórmula tripartida n'ha viscut gaires de moments òptims, en general.

Va néixer l'any 2003 com a "catalanista i d'esquerres". Va reencarnar-se l'any 2006 com a "govern d'Entesa". Tot plegat, fórmules estèrils per mirar de fixar artificials enquadraments a l'estil Lakoff. Al final, allò que queda són les esquerdes. Han estat el gran nexe d'unió entre el primer i el segon tripartit. Una constant que celebren insistint-hi, ja no als 20, sinó als 3 anys, i a Sant Jaume, no a casa dels socis, pack que té especial delicte.

.

Cremar abans de llegir

Avui, segona columna a Diàleg de can Avui... paper. A twitter s'ha generat una interessant conversa arran del twitt que aquest matí he penjat quan em dirigia a fer els Moments Aira a El Suplement (per cert, aquí en teniu l'àudio d'avui). He escrit que compraria l'Avui al quiosc i s'ha generat un intens creuament de twitts entre Jordi Rosell, Josep Mª Rosell, Trina Milan, Jordi Garcia, Sonia Díaz, Miquel Pellicer i qui us escriu. Premsa paper vs digital. No ens engayarem: m'hauria agradat que el debat l'hagués generat el contingut de l'article que ha provocat el twitt original. Però això ja haurà passat per altres vies. És el que té internet. No saps per on et sortirà. I aquest és part del seu valor. Aquí l'article:
.
Cremar abans de llegir

En poques setmanes s'estrenarà una cinta sobre Garbo, l'agent doble català que va enganyar Adolf Hitler. Coses d'espies, com aquells textos que s'autodestruïen en ser llegits. Burn after reading, l'última pel·lícula dels Coen, hi jugava en el seu títol, que a la vegada feia l'ullet al del llibre que va inspirar la cinta, Burn before reading: presidents, CIA directors, and secret intelligence. "President" i "cremar abans de llegir". Atenció: no després. Abans. Com molts volen fer ara amb Barack Obama, de primer aniversari com a president dels Estats Units.

Hi ha ganes boges per cremar Obama abans que l'hàgim pogut llegir. La seva història com a president dels EUA no ha fet més que començar a ser escrita, però això tant hi fa. Tot el que ha pogut apuntar encara no amb un any de president és com si no comptés.

Dijous 4, mentre uns quants fanàtics cremaven caricatures d'Obama a l'Iran, a l'Occident uns altres n'anaven cremant el nom. Però això ja va començar molt abans de fa un any. De fet, abans i tot que Obama fos elegit candidat a president. Perquè abans no assumís el cartell demòcrata ja eren molts els qui advertien que seria un president frustrant. Ja ho veuen, en un món tan accelerat com aquest en què ens ha tocat sobreviure, el futur caduca abans no arriba.

Josep-Lluís Carod-Rovira, a qui els seus companys ja donaven per cremat molts anys abans que el seu relleu arribés, ha trencat el silenci aquesta setmana. I el cas és que llegint detingudament el seu discurs de dimecres, ara és ell qui apunta maneres d'estar-se preparant per al dia després del seu substitut, com si donés Joan Puigcercós per cremat abans no sigui llegit a les urnes. No ho podem evitar, oi?