A partir de JA em tindreu a TONIAIRA.CAT

I fins aquí ha arribat aquest blog! A partir d'avui, tots els continguts els trobareu al web TONIAIRA.CAT, on hi deixaré anar a partir de ja mateix tota la meva producció online.

Gràcies per haver estat fidels a aquest raconet de xarxa. Us espero a ca la nova web!

Abraçada!

El 'pinyol' del doctor Trias

Qui formava part del pinyol del candidat Artur Mas? Qui conformava l'essència del seu nucli dur, de la seva guàrdia pretoriana en temps de travessia del desert? El seu gran estrateg i expert en comunicació, David Madí, i amb ell Oriol Pujol i Ferrusola, Francesc Quico Homs (actual secretari general de Presidència) i Germà Gordó (actual secretari del govern). Però el desert va quedar enrere, Madí va enretirar-se, Pujol va rebre l'encàrrec de dedicar-se al partit i Homs i Gordó coexisteixen a palau amb moltes competències a atendre. El grup es va dissoldre i ara a Convergència emergeix el pinyol del doctor Xavier Trias, a qui en la seva aventura com a batlle de la capital del país l'acomboiarà un equip que compta amb punts de contacte interessants respecte d'aquell altre pinyol. Alguns n'havien format part i tot.

És el cas del nou número dos de la casa gran, Joaquim Forn, primer tinent d'alcalde i responsable de l'àrea de Presidència, Règim Interior, Seguretat i Mobilitat; a més, serà el portaveu del govern municipal. Ell, home de la més estricta confiança del nou alcalde, també l'és del president. Va formar part del pinyol de Mas i només la seva dedicació al front municipal va contribuir a reduir-ne la presència. Ha estat el cap de la campanya de Trias i ara ocuparà un espai de privilegi a la zona noble del palau de l'ajuntament.

I sota el paraigües de l'àrea de Forn, un altre pes pesant del nou equip municipal amb lligams amb aquell altre pinyol que va ser i ja no és: Jordi Martí, nou regidor de Presidència i Territori, i regidor executiu de Sants-Montjuïc. Un polític de la més estricta confiança de Trias, amb qui també va compartir aventura política a Madrid quan l'avui alcalde va ser cap de llista en les eleccions al Congrés l'any 2000. Un home de Trias, doncs, però també de Germà Gordó, el secretari del govern. Comptarà amb competències delegades per l'alcalde en l'àmbit de les relacions institucionals i internacionals, i d'ell dependrà també Comunicació.

Però, qui pilotarà Comunicació? Algú que ja en va ser el màxim responsable en el govern de Catalunya: Marc Puig, antic membre del pinyol de Mas, íntim de Madí, a qui va substituir com a secretari de Comunicació del govern quan la llavors mà dreta de Mas va haver de dimitir. Puig serà al capdavant de Comunicació, que inclourà un gabinet de premsa dirigit per Òscar Martínez, responsable de l'àrea amb Trias durant els llargs anys d'oposició municipal. Amb ell, un fitxatge de l'última campanya, el també periodista Jordi Corbalan, i un potent i jove equip 2.0. A Forn, Martí, Puig, Martínez i Corbalan, cal sumar-hi el nom d'Albert Ortas, que ha estat cap de gabinet de Trias en els últims anys i que ara assumirà el càrrec de director d'Alcaldia. “Serà un macrocap de gabinet polític”, adverteixen des de plaça Sant Jaume.

Ells formaran l'ala oest del Consell de Cent. Uns a la zona noble, uns altres a l'anomenat edifici Novíssim i alguns al carrer Paradís, a tocar de la Casa dels Canonges (...)

(Per llegir sencer el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i també hi podreu fer comentaris)

El discurs de Rajoy (no només el d'avui)

El debat d'avui no és una gran oportunitat per a ZP. A aquestes alçades de la pel·lícula, ningú no espera d'ell gaire més que passi amb uns mínims de dignitat l'agònic tram final de la seva última legislatura com a president espanyol.

En canvi, el debat d'avui sí que torna a ser una nova oportunitat (l'aprofitarà per fi?) per a Mariano Rajoy. Tindrà Alfredo Pérez Rubalcaba allà mirant de cos present (o no), i podrà començar a exercir d'única alternativa al dia després del zapaterisme. Sabrà fer-ho? Caldrà estar atents al seu discurs. Evidentment que també a l'aplausòmetre a banda i banda de les grades del Congrés, així com a altres detalls d'aquells de la (no gens anecdòtica) comunicació no verbal. Ara bé! El discurs de Rajoy. El text. La teca. Aturin-s'hi. El d'avui pot ser l'últim de Rajoy com a cap de l'oposició en un debat de política general. La lletra d'avui pot ser la que acompanyi la música de les primeres passes del Rajoy president, si es compleixen tots els pronòstics.

En aquest sentit, des d'aquest lloc web no podia menys que cridar l'atenció sobre un dels grans speechwriters de Rajoy. Un diputat amb molta substància. Es diu José Maria Lassalle i és molt més que el marit pepero de la diputada del PSC Meritxell Batet.

És un liberal clàssic. Un liberal il·lustrat. Un liberal de veritat. No com José María Aznar, Federico Jiménez Losantos i tants altres que des de les Espanyes se'n proclamen i en perverteixen el sentit. Us recomano molt el seu llibre Liberales, de recent publicació. Igual algun tram del volum el reprodueix avui Rajoy en el seu discurs. No seria la primera vegada que ho fa...

La família? No hi és, gràcies

Aquesta setmana ha estat la del definitiu llançament de la candidatura de l'eurodiputat Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra. I de les primeres entrevistes que ha concedit calia observar, evidentment contingut a banda, el com del moment. Perquè com deia Marxall McLuhan, el mitjà (també) és el missatge. En aquest sentit, no va ser casual que les primeres imatges de Junqueras postulant-se fossin a casa seva.

L'entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d'Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l'aparell del partit. La imatge a transmetre és la d'outsider de l'actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d'article pugui dubtar de la intenció a l'hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d'un amic a propòsit de com és que amb sou d'eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m'està bé, em fa servei... I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d'Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d'elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d'Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s'enfili al terrat de la seu nacional d'Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L'eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l'anglès i no adscrita a cap família d'Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l'és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l'Oriol Junqueras sigui el proper president d'ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S'aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i hi podreu fer comentaris)

Ros, Iceta i Zaragoza

Llegíem ahir com el diputat socialista descrostat Joan Ferran acusava Àngel Ros, alcalde de Lleida i aspirant a liderar el PSC, de fer tornar “els discurs de la Catalunya profunda”. Ho deia a tomb d’unes declaracions de Ros a El País, on a banda de deixar clar que aspira a ser essència del nucli dur que lideri el PSC a partir del proper congrés deia que “ara toca un major pes de la Catalunya no metropolitana en el partit... Perquè s’identifiqui més amb determinats valors del país”. I així Ros seguia el crescendo de les últimes setmanes, on ha posat en la picota als socialistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt especialment Miquel Iceta i José Zaragoza. Però hi detecto dos errors greus.

Paranoies descrostadores de Ferran a banda, cal reconèixer que el senyor diputat encerta quan es mostra escèptic amb el plantejament anti-discurs metropolità del senyor alcalde. De fet, si ens aturem a pensar un moment, veurem clar que és quan el PSC ha volgut passar pel que no és, que més ha desorientat el seu electorat tradicional i que menys ha atret nous electors. Era difícil d’entendre, per exemple, que volguessin concursar en el seu dia per ser més nacionalistes que CiU en el debat de l’Estatut, per després embeinar-se-la. O per exemple, també costava captar per què feien anar el president Montilla a la manifestació del 10-J pel dret a decidir, per després en campanya agafar com un dels grans leitmotifs l’anti-independentisme. No es va entendre, i per tant no es va votar. Quan el discurs del PSC ha estat el metropolità claríssim que tenen al cap i no un de nacional que no han sabut trobar, han triomfat. Al revés, no.

Però segon front d’objecció als apunts de propostes de Ros: aquesta espècie de fal•lera que li ha agafat per fer net de tot el que hi ha a la cúpula del partit. S’equivoca si vol transmetre sensació de renovació només per aquest flanc. Entre d’altres coses, i com ha estat el cas, si ho fa prioritzant les pàgines del diari que de sempre s’ha identificat més amb la línia més ortodoxa del PSOE.

Aquest PSC no pot prescindir de Miquel Iceta i de José Zaragoza. Que li quedi clar al senyor Ros i entorn. Potser sí que el triomfant alcalde de Lleida és el recanvi ideal de Montilla. Però per començar a demostrar que pot optar amb garanties al lideratge dels socialistes catalans, potser que comencés mostrant, amb generositat i amb intel•ligència, reconeixement pel paper clau d’aquests dos homes que, amb molta habilitat i coneixement, van fer president –ells, sí, en molt bona part– algú tan mancat de lideratge com José Montilla. No hauria estat cap del govern català sense aquests dos veritables animals polítics. I si va caure, errors dels socis a banda, va ser entre d’altres coses perquè les estratègies i les tàctiques polítiques no fonamentades en un lideratge autèntic i fort duren el que duren (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Aires de pepevergència + Sandro = confusió

Avui al Tot és molt confús hem analitzat unes de freda i unes de calenta que en la política catalana s'estan regalant CiU i PP, vagin a saber si de cara a parir per la via dels fets un terme nou: la pepevergència. Fa molt de temps que tinc descrita la clàssica sociovergència com una llegenda urbana, perquè se n'ha parlat molt però ningú no l'ha vist mai al govern del país. Passarà el mateix amb això que ja comença a córrer de la pepevergència... ?

I sobre un que ja fa vora d'un anyet que corre com a president del Barça però que encara no aprèn a mostrar-se com és (perquè no el deixen; perquè no li/els convé) n'hem parlat també. De Sandro Rosell, un president del Barça que no comunica... segons crec fermament perquè no pot/vol comunicar tal i com és... i en aquest sentit transmet una imatge tensa, artificial, impostada i poc creïblen que no transmet coses en positiu, que no suma complicitats, que no convenç. En l'Àgora de l'altre dia es va veure clar.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 22 de juny de 2011.

Parlant de màrqueting polític i compol

Màrqueting polí­tic amb Toni Aira. from Salvador Pla on Vimeo. Una iniciativa molt bona (la seva web i les seves entrevistes) del Salvador.

Com en Pep va aguantar

S'han fixat en una espècie d'assessor polític amb ulleres blanques que surt al Polònia de TV3? És caricatura d'una sèrie de clixés sobre aquests professionals, amb una picada d'ullet a un de concret: Joan Maria Piqué, cap de premsa del president, Artur Mas. Ell, fins fa no gaire gastava aquest model d'ulleres poc discretes. Però quan el seu cap va esdevenir president, va deixar les ulleres de muntura blanca i les va canviar per unes de pasta però transparents. “Ara toca discreció”, va dir, tot i que ell no passa precisament discretament en molts dels plànols que Mas protagonitza en els mitjans. L'han vist, segur, en molts telenotícies o en moltes fotografies de diari, just darrere del president. Com si li guardés les espatlles davant la premsa. Si no ho han fet fins ara, fixin-se. És curiós. La majoria de caps de premsa dels líders polítics no són tan visibles. I el cas és que ell dimecres passat, tampoc.

Per als qui ens fixem en aquestes coses –per afició i perquè ens hi va el sou– va ser curiós veure el president Mas fent les seves primeres declaracions després de l'aterratge en helicòpter al Parlament... sense en Piqué darrere. No hi era. Mas arribava a la primera planta del Parlament amb la seva presidenta –i el seu cap de premsa, Pep Escudé–, i va respondre la pregunta d'una múrria periodista de TV3. El president estava indignat amb els indignats. El seu posat era d'enuig evident, i encara estava agafant una mica d'aire després de pujar escales. A palau, a la plaça de Sant Jaume, n'hi va haver que es van posar les mans al cap.

“No era ni el lloc ni el moment perquè el president fes unes declaracions”, va veure clar un dels spin doctors del president. Si en Piqué hi hagués estat, potser aquestes breus paraules no s'haurien produït, perquè ell hauria gestionat amb la periodista el moment “idoni” de fer-ho. Però els indignants dels indignats havien posat setge al Parlament, i el president, la presidenta, els consellers i uns pocs líders més hi havien d'anar accedint-hi en helicòpter. Els seus equips havien d'esperar torn o buscar altres vies d'accés. I el cas és que sense aquests professionals els líders són més espontanis però llueixen menys. Sí, menys i tot.

Però la maquinària comunicativa del govern de Mas fa un cert temps que va començar a agafar el ritme que tothom li reclamava. I van “arreglar” aquella primera imatge del president crispat. El conseller d'Interior, Felip Puig, tenia prevista una roda de premsa informativa per a mig matí, però els homes de Mas van decidir que a qui tocava fer roda de premsa era al president. Amb faristol, ja havent pogut reflexionar què dir i controlant l'espai, amb els nois de la premsa als seus escriptoris i preguntant ordenadament. “Era un moment per projectar un missatge de país, no policial. I el president ho va fer molt bé”, es felicitava hores després un dels responsables de Comunicació del palau (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Moments compol a Catràdio, Onda Cero i la SER

La setmana ha estat mogudíssima, i no només al Parlament i rodalia. Estan sent aquests últims dies de moltíssima feina (més de l'habitual), tot tancant el curs, amb els exàmens... I el cas és que amb prou feines he pogut anar actualitzant el blog com tocava. Ara hi poso aturador. Aquí adjunts tres moments ràdio meus dels últims dies:

1. Aquesta setmana al Tot és molt confús vam seguir on the road el setge dels indignaNts al Parlament i als representants elegits a les urnes. Vam comentar, sempre amb el to distès del programa, això i algun que altre mal moment com la coacció que uns van aplicar a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, quan dilluns baixava a passejar el seu gos. I d'altres tipus de mal moment, en aquest cas el polític del PSOE, també en vam parlar.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira del dimecres 15 de juny de 2011.

2. Divendres passat, amb Carles Lamelo, a l'Això no és tot d'Onda Cero, també vam comentar l'actualitat política amb una mirada comunicativa, via llei òmnibus, últimes cuetejades del post-partit de les eleccions municipals i canvis en el look de Rubalcaba. Aquí teniu l'àudio del moment compol a l'Això no és tot divendres 10 de juny de 2011.

3. I finalment, una col·laboració amb el Tecnoesfera de Ràdio Barcelona (Cadena SER), amb la Marta Palencia, sobre el vot electrònic i la presència dels partits polítics a la xarxa (durant les eleccions i més enllà). Aquí teniu l'àudio del Tecnoesfera del dissabte 11 de juny.

Alerta amb el crèdit

La batalla de la credibilitat és un front que costa molt de guanyar en el dia a dia, però que amb segons quines patinades pot perdre's amb una certa facilitat. És en aquest sentit que CiU haurà d'anar amb molt de compte en veure com gestiona el moment polític tan bo que ha collit a les urnes.

Han estat set anys a l'oposició. Han hagut de picar molta pedra, i seria absurd començar a perdre crèdit tan ràpid un cop reconquerit el poder. Perquè és justificable fins i tot el fer alcalde de Badalona a Xavier Garcia Albiol, del PP. Es pot apel•lar a la decisió d’una majoria de ciutadans. Es pot apel•lar al respecte a la llista més votada. Es pot apel•lar a combatre els antiestètics “cordons sanitaris” que certs partits autoerigits en fars de la democràcia tenen tanta tirada a promoure. Hi ha moltes maneres de justificar aquesta decisió i unes quantes més. Però cal fer-ho tot des de la seriositat. I el que ha passat aquesta setmana a Tarragona no ha estat seriós.

Surt el secretari general adjunt, Oriol Pujol, i planteja la premissa de respectar la llista més votada. Hi annexa l’apunt que en això hi poden haver excepcions, però deixa clar que Badalona i Tarragona no seran el cas. I quan surt l’alcaldable tarragonina, Victòria Forns, a dur-li la contrària, Pujol se n’hi va a parlar (projectant una imatge d’excepcionalitat), per acabar desdient-se i incorporant el cas tarragoní en el pack d’hipotètiques excepcions. Per reblar, Josep Antoni Duran i Lleida, geni i figura, deixa en evidència els seus socis tot dient que “Unió a Tarragona no hi ha hagut d’anar”. La seqüència no respira seriositat. No projecta coherència, ni ordre, ni gestió assenyada d’un molt bon resultat electoral.

Sortirem definitivament de dubtes aquest dissabte, quan es voti nou alcalde en el consistori tarragoní i en molts altres, Barcelona i Girona a banda mercès a PP i Esquerra, respectivament. Però cal advertir que si d’aquest proper dia 11 Victòria Forns no en surt com a alcaldessa, ja sigui per al primer tram, per al segon o per al conjunt del proper mandat, ella i CiU hauran de preocupar-se de donar explicacions per un espectacle que a més de galdós no els haurà sortit gratis (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Príncep + Òmnibus + CiU = Confusió

Un príncep que sap tenir un gest (més que campechano, malgrat el mal final), crec jo que no de forma espontània. Una CiU que caldrà que superi ràpid la ressaca de tant de bon resultat electoral si no vol prendre força mal a mig termini. I una llei, l'Òmnibus, que abans de saber que era... ja no és. Tot això, avui ho hem analitzat a can Tot és molt confús.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 8 de juny de 2011.

Rubalcaba + Puig + Chacón = Confusió

Aquesta setmana al Tot és molt confús, repassada a l'actualitat política i compol, via tres moments o compareixences interessants: La de Chacón divendres passat anunciant que renunciava a pugnar pel cap de cartell socialista en les eleccions generals; la de Felip Puig explicant la càrrega policial a Plaça Catalunya per endreçar/desallotjar l'indret, i la primera d'Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat in pectore del PSOE. Tres polítics que tenen molt present la importància de la comunicació, de la posada en escena, de la venda del producte. Els hem analitzat.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 1 de juny de 2011.

Disseccionant el 22M

Aquest dimarts, al Col·legi de Periodistes de Catalunya i moderats per Patrícia Gabancho, membre de la Junta de la Casa, vam tenir debat sobre la campanya i els resultats de les eleccions del 22M. L'acte, en el marc del Màster Universitari d'Anàlisi Política, va ser introduït per Agustí Cerrillo, director dels Estudis de Dret i Ciència Política, que va animar-nos a contrastar les eleccions "amb el guiatge de la comunicació política i l'anàlisi politològica". Ana Sofía Cardenal i servidor, ella com a professora Ciència política de la UOC, i jo com a professor de Comunicació política de la mateixa universitat, vam ser els encarregats de fer-ho junt amb les aportacions d'un públic molt actiu que va aportar interessants preguntes i punts de vista.

Aquí la crònica que Jordi Rovira ha fet de l'acte.

El llibre 'La comunicació política', a l'Àgora

Aquesta imatge annexa de promoció del meu llibre La comunicació política (Editorial UOC, 2010) la vam poder veure (minut 14.30-14.54) en el programa Àgora de la setmana passada. Una edició interessant sobre els resultats del 22-M, que aquí us deixo per si us la vau perdre.

Anàlisis compol a la ràdio

La setmana passada vaig repassar en diferents programes de ràdio la moguda actualitat política, així com la seva presentació i representació als mèdia.

Com Carme Chacón (amb l'ajut del seu marit, Miguel Barroso) va deixar a Rubalcaba el regal enverinat de la seva renúncia. Com Felip Puig va emetre un missatge amb la seva operació policial del desallotjament-neteja de l'espai públic de plaça Catalunya ocupat pels coneguts com a "indignats". Això entre altres aspectes, com les últimes cuetades de la campanya electoral del #22M.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira, al Tot és molt confús, del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can L'Oracle de Catalunya Ràdio del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can Això no és tot de divendres passat 27 de maig de 2011, a Onda cero.

I aquí teniu l'àudio de l'espai d'avui a can El Secret de Catalunya Ràdio, d'aquest dilluns 30 de maig de 2011.

En la taula d'avui en el programa dela Cóppulo hem analitzat com les noves tecnologies (i molt especialment internet) ajuden a transformar la política o la manera de comunciar-la.

Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris

Les acampades a diferents ciutats de l’Estat han influït en els resultats de les eleccions del 22M? Quin ús s’ha fet de les TIC en la campanya electoral? Quines conseqüències tenen els resultats electorals per als partits polítics i quins escenaris de futur es dibuixen? Aquestes i altres qüestions seran el centre del debat «Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris», protagonitzat per experts en comunicació i anàlisi política de la UOC, que tindrà lloc aquest dilluns 30 de maig a les 19 h al Col·legi de Periodistes. L’acte és organitzat pels Estudis de Dret i Ciència Política i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC en el marc del màster universitari d’Anàlisi política, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes.

L’acte serà moderat per la periodista i membre de la Junta del Col·legi Patrícia Gabancho, que introduirà els eixos de debat i moderarà la taula rodona amb el director dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, Agustí Cerrillo; el professor de Comunicació política de la UOC Toni Aira, que tractarà dels aspectes comunicatius de la campanya (estratègies dels equips de campanya, rol dels mitjans de comunicació, mobilització ciutadana, etc.), i la professora de Ciència política de la universitat virtual Ana Sofía Cardenal, que analitzarà els resultats de les urnes, la formació de coalicions en corporacions municipals, possibles pactes en institucions supramunicipals i altres conseqüències i escenaris de futur per als partits polítics.

Tot té el seu moment

El mestre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escrivia dijous passat a propòsit dels coneguts com a “indignats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de marxar a casa. I no li faltava raó. Una altra cosa és que els protagonistes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre problema. Un de molt semblant al dels polítics, que en la major part dels casos han de gestionar la seva carrera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves accions pugen i baixen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfondrar-se per recuperar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de comprar o de vendre? Un drama de tria que a nivell de lideratge polític només superen els elegits.

Joan Puigcercós, president interí d'Esquerra en nomenclatura utilitzada pel mateix interessat, va estar durant anys especulant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les presses el van trair. Es va precipitar. Va decidir arriscar quan Esquerra cotitzava clarament a la baixa. Ho veia tothom, menys ell i quatre més. Seria ara president interí si hagués deixat que Josep-Lluís Carod-Rovira culminés com a cap de llista la carrera republicana al precipici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opcions serien moltes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Junqueras s'està coent. La possibilitat que l'eurodiputat pugui liderar Esquerra no agafa cap republicà per sorpresa. A cap militant o simpatitzant d'ERC, i més enllà. No debades, en les eleccions locals del 2007, quan Junqueras ja es presentava a Sant Vicenç dels Horts, els seus moviments eren inequívocs. Ell ja apostava per mirar d'eixamplar les fronteres d'Esquerra. L'aposta de Jordi Portabella –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aquelles municipals on Junqueras, sense gaire èxit tot sigui dit, va intentar protagonitzar algun acte polític amb intel·lectuals nacionalistes, d'aquells que en les últimes dècades han anat basculant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al partit n'eren conscients. L'anaven deixant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arribar el jove historiador. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, David Minoves, Joan Tardà i diferents agrupacions d'Esquerra, entre d'altres, defensant-lo a través del Facebook com l'opció presidencial que Esquerra necessita. “Tot té el seu moment”, recorden?

Guaitant per encertar el moment oportú, Junqueras ha callat fins ara (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

El protagonisme dels 'spin doctors'...

Alerta amb la nova etapa que acaba d'iniciar la revista Anàlisi, en un projecte liderat molt especialment pel professor Jordi Sánchez Navarro, junt amb Charo Lacalle i Lluís Pastor. Una de les revistes acadèmiques de referència en l'àmbit de la comunicació comença a rodar de la mà de dos departaments de dues universitats diferents (UOC i UAB), i ja té versió online, on podreu trobar l'últim número de la publicació, el 41. L'esforç mereix del reconeixement de tots.

Us convido a remenar per can Anàlisi.cat, i aquí que us deixo link amb l'article que m'hi van publicar (i que trobareu en el número 40 de la revista): "El protagonisme dels 'spin doctors'. La política com a procés comunicacional". El podeu llegir complet i descarregar-vos-en també el pdf. Va sobre món compol i els soferts assessors, que malgrat el que digui Francesc Quico Homs, de ser-hi i són i fan feina. Molta feina. També al Palau de la Generalitat.

Qui no surt a la foto... es mou

Capgirem l'ordre de la màxima aquella que diu "qui es mou no surt a la foto". Ahir nit, davant la contundent derrota (patacada) dels socialistes a Catalunya, i de fet arreu de l'Estat, en les eleccions locals, calia veure les fotos dels guanyadors (aquí CiU, allà PP), però sobretot és interessant la foto dels grans derrotats. Aquí Hereu (i el PSC), allà ZP (i el PSOE).

Amb el guanyadors no s'hi cabia. Una gentada que vessava pels plànols de televisió. Ara bé! I amb els derrotats?

Amb Hereu, Miquel Iceta, José Montilla i José Zaragoza. Un gest segurament inevitable per part del trident que ha pilotat amb mà de ferro el PSC de l'última dècada, però d'altra banda, un gest que els honora. Indiquen que obren pas a una direcció nova, que ells van marxant, i que en el viatge es duen la imatge de la derrota. No la pengen a ningú altre que pogués venir al darrere.

I a Madrid, una cosa molt semblant. ZP compareix amb la seva ministra d'Economia (Salgado), amb el president del partit (Chaves), amb el seu número dos (Blanco) i amb la responsable de la cosa municipal socialista (Valenciano). I ni rastre ni de Carme Chacón ni d'Alfredo Pérez Rubalcaba a la foto de Ferraz. La derrota, tota per a ZP. Res d'esquitxar amb cares de funeral als dos grans aspirants al dia després de l'actual líder. I mireu que havia estat protagonistes en començar la cursa electoral, eh? Doncs res, ahir a la seu socialista de Madrid, ells a la foto... no. Precisament perquè si es volen moure cap el lideratge del seu partit, ahir tocava no quedar retratats.

Tot torna

“Les eleccions per Barcelona són una cosa a banda de les eleccions municipals”, va dir Montserrat Tura en plena precampanya, només divuit dies abans de l'oficial. De la campanya oficial per les eleccions catalanes del 28-N passat, clar. Perquè en aquestes municipals per Barcelona, on ella no ha pogut ser cap del llista del PSC, l'exconsellera ha estat desapareguda en combat just fins a l'últim moment. De fet com la majoria de dirigents del Partit dels Socialistes Catalans.

José Montilla no va assistir ni a l'enganxada de cartell de Jordi Hereu i en plena campanya només s'ha deixat veure a la capital en un acte al Cercle d'Economia, i amb entusiasme totalment descriptible. Miquel Iceta, per la seva banda, ha participat en poc més que un parell d'actes d'Hereu. I en canvi a qui sí que l'equip de campanya ha vist força al seu costat ha estat a Joan Ferran, el de “la crosta nacionalista”. No debades, ell va ser en el seu dia un dels padrins de l'actual alcalde, des de la poderosa Federació de Barcelona del PSC. Ara la divisió entre la federació i la cúpula de Nicaragua és profunda com mai. I només els anticossos que un hipotètic lideratge de l'alcalde de Lleida genera en els homes de Montilla podria apropar posicions entre aquests i Hereu. El dia després d'avui dirà.

Mentrestant, Hereu s'ha cuidat de mantenir alguns ponts amb la seu central de Nicaragua. I això és el gran estrateg i comunicador de la seva campanya: Enric Casas, director de l'àrea d'alcaldia. Publicitari que ja treballava per a l'Ajuntament en temps de Pasqual Maragall, és una de les ments que va estar rere campanyes com el Barcelona posa't guapa, en l'àmbit de ciutat, o el Si tu no vas ells tornen, en l'àmbit de PSC. Ell sempre torna, de fet perquè mai no acaba de marxar. Sempre hi és. Ha estat considerat tradicionalment molt afí a Miquel Iceta, però diu d'ell un gat vell del PSC: “L'Enric té la gran habilitat de saber posar-se sempre de perfil”. És a dir, que d'altres passen i ell va fent. A la sala de màquines. Al comandament de l'indret, per a ser més exactes. Des d'allà ha conduït l'actual campanya d'Hereu, amb suport destacat de Joan Ariza, director adjunt (just per sota de Casas) en publicacions de l'Ajuntament com els suplements informatius per barri que tan sovint ens podem trobar a les bústies. Ariza ha tingut especial cura del món on-line (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)