Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recerca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recerca. Mostrar tots els missatges

dilluns, de juny 27, 2011

La situació de les universitats catalanes

Aquest dimarts, al 59segons, Cristina Puig entrevista Antoni Castellà, secretari d'Universitats de la Generalitat, i Dídac Ramirez, rector de la Universitat de Barcelona. I allà que m'hi tindreu, junt amb Toni Bolaño, Olga Grau, Martí Saballs, Josep Carles Rius i Sònia Domènech.

Debatrem sobre els problemes i el futur de les nostres universitats. Aquests dies l'educació superior torna a l'actualitat per l'anunci de la pujada de les matrícules al màxim permès, les retallades i la política de beques, el traspàs de les quals continua encallat. Catalunya vol donar-ne més. El debat de fons però, continua esssent el de la qualitat. Quin grau de preparació assoleixen els universitaris? Els llicenciats surten prou preparats per integrar-se a un món professional cada cop més competitiu?

Teniu més preguntes o reflexions que voldríeu que duguéssim a la taula? Aquí o via facebook o twitter m'ho podeu fer arribar.

dimecres, de juny 01, 2011

Disseccionant el 22M


Aquest dimarts, al Col·legi de Periodistes de Catalunya i moderats per Patrícia Gabancho, membre de la Junta de la Casa, vam tenir debat sobre la campanya i els resultats de les eleccions del 22M. L'acte, en el marc del Màster Universitari d'Anàlisi Política, va ser introduït per Agustí Cerrillo, director dels Estudis de Dret i Ciència Política, que va animar-nos a contrastar les eleccions "amb el guiatge de la comunicació política i l'anàlisi politològica". Ana Sofía Cardenal i servidor, ella com a professora Ciència política de la UOC, i jo com a professor de Comunicació política de la mateixa universitat, vam ser els encarregats de fer-ho junt amb les aportacions d'un públic molt actiu que va aportar interessants preguntes i punts de vista.


dimarts, de maig 31, 2011

El llibre 'La comunicació política', a l'Àgora




Aquesta imatge annexa de promoció del meu llibre La comunicació política (Editorial UOC, 2010) la vam poder veure (minut 14.30-14.54) en el programa Àgora de la setmana passada. Una edició interessant sobre els resultats del 22-M, que aquí us deixo per si us la vau perdre.

Anàlisis compol a la ràdio


La setmana passada vaig repassar en diferents programes de ràdio la moguda actualitat política, així com la seva presentació i representació als mèdia.

Com Carme Chacón (amb l'ajut del seu marit, Miguel Barroso) va deixar a Rubalcaba el regal enverinat de la seva renúncia. Com Felip Puig va emetre un missatge amb la seva operació policial del desallotjament-neteja de l'espai públic de plaça Catalunya ocupat pels coneguts com a "indignats". Això entre altres aspectes, com les últimes cuetades de la campanya electoral del #22M.




I aquí teniu l'àudio de l'espai d'avui a can El Secret de Catalunya Ràdio, d'aquest dilluns 30 de maig de 2011.

En la taula d'avui en el programa dela Cóppulo hem analitzat com les noves tecnologies (i molt especialment internet) ajuden a transformar la política o la manera de comunciar-la.

dilluns, de maig 30, 2011

Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris


Les acampades a diferents ciutats de l’Estat han influït en els resultats de les eleccions del 22M? Quin ús s’ha fet de les TIC en la campanya electoral? Quines conseqüències tenen els resultats electorals per als partits polítics i quins escenaris de futur es dibuixen? Aquestes i altres qüestions seran el centre del debat «Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris», protagonitzat per experts en comunicació i anàlisi política de la UOC, que tindrà lloc aquest dilluns 30 de maig a les 19 h al Col·legi de Periodistes. L’acte és organitzat pels Estudis de Dret i Ciència Política i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC en el marc del màster universitari d’Anàlisi política, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes.

L’acte serà moderat per la periodista i membre de la Junta del Col·legi Patrícia Gabancho, que introduirà els eixos de debat i moderarà la taula rodona amb el director dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, Agustí Cerrillo; el professor de Comunicació política de la UOC Toni Aira, que tractarà dels aspectes comunicatius de la campanya (estratègies dels equips de campanya, rol dels mitjans de comunicació, mobilització ciutadana, etc.), i la professora de Ciència política de la universitat virtual Ana Sofía Cardenal, que analitzarà els resultats de les urnes, la formació de coalicions en corporacions municipals, possibles pactes en institucions supramunicipals i altres conseqüències i escenaris de futur per als partits polítics.

dimarts, de maig 24, 2011

El protagonisme dels 'spin doctors'...


Alerta amb la nova etapa que acaba d'iniciar la revista Anàlisi, en un projecte liderat molt especialment pel professor Jordi Sánchez Navarro, junt amb Charo Lacalle i Lluís Pastor. Una de les revistes acadèmiques de referència en l'àmbit de la comunicació comença a rodar de la mà de dos departaments de dues universitats diferents (UOC i UAB), i ja té versió online, on podreu trobar l'últim número de la publicació, el 41. L'esforç mereix del reconeixement de tots.

Us convido a remenar per can Anàlisi.cat, i aquí que us deixo link amb l'article que m'hi van publicar (i que trobareu en el número 40 de la revista): "El protagonisme dels 'spin doctors'. La política com a procés comunicacional". El podeu llegir complet i descarregar-vos-en també el pdf. Va sobre món compol i els soferts assessors, que malgrat el que digui Francesc Quico Homs, de ser-hi i són i fan feina. Molta feina. També al Palau de la Generalitat.

dilluns, d’abril 25, 2011

Per a què serveix un cartell electoral?


L'amic Yuri Morejón, spin a l'americana, en va fer ahir mateix apunt al seu blog. Jo m'hi sumo avui, que ahir era dia de Des de l'ala oest a can Avui, i calia aturar-s'hi.

Aquí, el text del Magazine d'El Mundo (un dels millors suplements dominicals que es fan a l'Estat), amb cinc polítics i una instantània seva atrevida. Fotos alternatives als seus cartells electorals, un dels grans leitmotifs de l'article elaborat per Víctor Rodríguez, amb les aportacions de Morejón, de Joan Navarro i de servidor.

Per a què serveix un cartell electoral? Com suma? Molt? Poc? Substantivament? De cara al 22-M, l'excusa és bona per fer-hi una mirada diferent, amb retrats que recomano molt de veure, com l'adjunt al post de Xavier Trias (CiU), així com un de Luisa Fernanda Rudi (PP), un de Miguel Ángel Revilla (PRC), un de Julián Renilla (PP) i un de Juan Alberto Belloch (PSOE).

I aquí el text de l'article:

Políticos que dan la cara

El próximo domingo 22 de mayo, 34.657.304 electores están llamados a las urnas para elegir a su alcalde y a los más de 66.000 concejales de los municipios españoles. Casi 20 millones de ellos -excluidos los de Cataluña, País Vasco, Galicia y Andalucía, con derecho a fijar calendario electoral autonómico propio- podrán votar también para determinar quién presidirá su comunidad autónoma los próximos cuatro años. Y un par de semanas antes, en la noche del 5 al 6 de mayo, tendrá lugar la tradicional pegada de carteles.

En un momento de bajo, bajísimo crédito de los políticos, los ciudadanos tendrán que en posters y vallas publicitarias de tres metros de alto por ocho de largo los rostros minuciosamente retocados y las sonrisas milimétricamente contenidas de los candidatos. Según el último barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas, los políticos son la tercera preocupación de los españoles, tras el paro y la situación económica. La crisis y los escándalos de corrupción -llámense Gürtel o Mercasevilla- tampoco es que ayuden. Y ese es el ambiente en que alcaldables y presidenciables tienen que salir a dar la cara.

“En general”, explica Joan Navarro, vicepresidente y director de asuntos públicos de la consultora Llorente&Cuenca, “la notoriedad de los políticos baja en los momentos de crisis económica. Cuando son Europa y los mercados financieros los que imponen la agenda, los políticos quedan muy tocados, porque no tienen autonomía. Es en los momentos en que pueden ofrecer cambios cuando crece su crédito”.

Es por eso por lo que Navarro, que trabajó 20 años en el diseño de la estrategia electoral del PSOE y formó parte del gabinete del exministro de Administraciones Públicas Jordi Sevilla, cree que la campaña de estas autonómicas y municipales, y la de las generales del año que viene, tenderán a ser sobrias: “en estos momentos, pasarse de alegres, pasarse de sonrisas y hablar de futuro, cuando los ciudadanos están tan preocupados por el presente, puede tener un efecto rebote. La palabra es comedimiento.

Comedimiento, al menos, en las formas. Habrá que ver si también en los gastos. El ejemplo más reciente, el de las elecciones autonómicas catalanas de noviembre, sí revela una bajada de los presupuestos de campaña. En total, entre todos los partidos invirtieron 12 millones de euros, un 14% menos que en las elecciones de 2006.

En las generales de marzo de 2008, cuando la crisis económica todavía no era ni un mal sueño, los partidos gastaron en la campaña 67,7 millones de euros. El PP, con 23 millones, y el PSOE, con algo más de 22 millones (incluidos los más de tres millones del PSC- fueron los que más recursos se dejaron en la batalla, según el preceptivo informe del Tribunal de Cuentas.

La cifra aún está lejos de los 1.000 millones de dólares -691 millones de euros- que Barack Obama aspira a recaudar para su campaña de reelección, en 2012, pero sí da pistas sobre cómo están cambiando las cosas en la política española. El peso del marketing político y la tendencia a la personalización son crecientes, y las elecciones del 22-M serán una nueva demostración. La importancia de las siglas se diluye, y a los candidatos autonómicos y municipales les tocará dar la cara, darla más y darla de otra forma.

Del telediario a Buenafuente
“Existe un fenómeno que se llama efecto reactancia que tiene que ver con la saturación”, argumenta el profesor de Comunicación Electoral de la Universidad de Vigo José Rúas, autor de Manual del candidato electoral. ”Durante la campaña, el elector se vacuna contra los mensajes políticos e ideológicos, y esto influye en la deriva de la política hacia el espectáculo y el entretenimiento. En cierto modo, al candidato le interesa más salir en el programa de Buenafuente que en el telediario”.

El presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero, es uno de los que más “y de forma más desacomplejada”, en palabras del profesor de Comunicación Política de las universidades Pompeu Fabra y Universitat Oberta de Catalunya Toni Aira, ha asumido estas técnicas marketinianas. Y tal vez el más claro ejemplo sea la adopción del ZP. Cuando, mes y medio antes de las elecciones generales de 2004, el publicista Juan Campmany le expuso la idea en su despacho de Ferraz, el entonces candidato le mostró reservas. “¿Se entenderá?”, preguntó. A lo que Campmany repuso: “Si da pie a chistes, si el PP nos ataca, funcionará”. Zapatero, en adelante, ZP, dio luz verde. Como predijo Campmany, el PP hizo chistes. Juzgue el lector si el acrónimo funcionó o no.

Progresivamente, la idea de que el líder o el candidato es el mensaje se ha ido imponiendo. “De 8 año para acá, por ejemplo, es habitual que en las vallas electorales aparezca un entrecomillado del candidato, su firma o su página web. No la del partido, sino la del candidato”, comenta Yuri Morejon, director de Yescom Consulting, que asesora a más de 30 aspirantes de cinco partidos diferentes de cara al 22-M. “A veces tira más el partido y a veces tira más el candidato, pero la tendencia es a la personalización. Y eso ocurre en especial en las municipales”.

Ese creciente pensamiento se refleja también en los carteles. “En los años 80″, prosigue Morejon, “se llevaba más el plano medio. Ahora se acerca más; en ocasiones hasta se corta por la frente y el mentón. Y la razón es que los ojos son la única parte visible del cerebro. Dan mucha información sobre el candidato y sus intenciones, sobre si, como decían nuestras madres, es trigo limpio”.

La evolución, sin embargo, ha estado muy lejos de ser revolución. Como señala el profesor Aira, “en comunicación política se prima más el no fallar por encima del acertar. Se prefiere un cartel aburrido a intentar la gran genialidad y cometer una pifia. Un cartel, por bueno que sea, no da votos. Pero si te equivocas y te montan un debate que entra en la agenda de los medios, sí puede restarlos”.

Por eso los grandes partidos no arriesgan. Sólo las formaciones más pequeñas se permiten arriesgar, como prueba lo ocurrido en Menorca con un cartel del Partido Democrático de Ciutadella en el que se veían los pechos de su candidata, Soledad Sánchez Mohamed, con el eslogan “dos grandes argumentos”.

Frente a esos posters estandarizados que en menos de dos semanas empapelarán los municipios españoles, Magazine de EL MUNDO plantea esta serie de anticarteles electorales. Hasta el domingo 15 de mayo, algunos de los principales o más singulares candidatos del próximo 22-M posarán en actitudes enfáticas, irónicas, distintas. En tiempos en que la política cotiza a la baja, tendrán ocasión de dar la cara. Otra cara.

dimarts, de febrer 22, 2011

La debilitat us farà forts



Imatge política de la setmana: la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, anunciant que es “retira de la circulació” durant “uns dies”. I tot per un motiu d’impacte: un càncer de pit. La mateixa presidenta ja va deixar clar en les primeres paraules del seu anunci que el diagnòstic és optimista, que tot plegat es tracta d’un problema detectat a temps, que no caldrà que li sigui aplicada quimioteràpia i que en breu confia reincorporar-se amb normalitat a la feina.

Ha dominat el ritme de la sortida a la llum de la seva malaltia. No es va filtrar via tercers, fet que la podria haver desgastat. Per contra, l’anunci en primera persona l’ha projectat com una dona que davant l’adversitat també fa un pas endavant i mira de dominar la situació.

I l’escenari de l’anunci? Una inauguració. Al peu del canó fins l’últim moment. La interpretació? Continguda però intensa. Hi va posar una dosi d’emoció que la seva veu tremolosa mostrava clarament però sense trencar-se, sense semblar obscè el gest d’exposició pública d’una malaltia complicada. I a això hi va sumar automàticament empatia amb els seus conciutadans.

Identificació amb públics molts amplis. Primer, les dones: “Les mamografies mai són agradables, però cal fer-les”. I a tots, també els homes: “El càncer es pot vèncer, i la clau està en agafar-lo a temps. Per això cal prevenció, molta prevenció i revisions periòdiques”. Ni un minut d’autocompassió, sinó, des del minut ú, exemple a seguir.

Els equips d’assessors i estrategs dels líders percebuts com a més durs, més freds, busquen o aprofiten les circumstàncies que es posen en el camí a l’hora d’“humanitzar” el candidat. L’anunci d’Aguirre d’aquesta setmana és cas paradigmàtic d’una molt bona circumstància no buscada però sí aprofitada des d’un punt de vista comunicatiu.

Però no és l’única. D’exemples n’hi ha arreu. Hillary Clinton va haver de deixar anar fins i tot unes llàgrimes en públic durant la seva campanya per les primàries demòcrates que lliurava contra Barack Obama. Era percebuda com a massa autosuficient, però fins i tot ella podia tenir un moment de debilitat davant la cruesa de la batalla i d’unes males expectatives que la deixaven lluny del somni de tota una vida. I va plorar. En les enquestes es va valorar el gest, tot i que quedava encara lluny del seu rival, molt més empàtic.

A CiU, fa temps, es va identificar clarament que un dels grans reptes d’Artur Mas era la projecció de la seva personalitat. A través del llibre La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, es va mirar d’“humanitzar” el seu perfil, descrivint la seva relació amb el seu entorn més íntim, també, com en el cas d’Aguirre, afectat pel càncer i altres malalties complicades. I finalment va guanyar les eleccions en la campanya on va ser més “ell mateix”, com defensen els seus més estrets col•laboradors.

L’agost de l’any passat, el líder dels socialdemòcrates alemanys, Frank-Walter Steinmeier, va abandonar temporalment la política per donar un ronyó a la seva esposa. Dos mesos després, en reincorporar-se, les enquestes donaven al seu partit un 31% d’intenció de vot, davant el 23% de sufragis que havia obtingut pocs mesos abans en les eleccions a la cancelleria.

La debilitat us farà forts. Podria ser una premissa, no destinada a tot tipus de lideratge, però sí especialment a aquells que es perceben d’entrada com a més freds, distants, durs. No cal recrear-s’hi. Però la dosi d’empatia que els manca, els la pot posar una sotragada d’aquelles inesperades que la vida pot tenir reservada per a tothom, i això els anivella a la resta, que ho valora.

dimarts, de febrer 15, 2011

L'Ala Oest del Pati dels Tarongers

Ja s'han encaixat les peces. Josep Martí Blanc serà el nou secretari de Comunicació del Govern. Els impacients periodistes (sempre amb ganes de brega... i de saber amb qui podria tocar tenir-nos-la...) feia setmanes que hi remenàvem. "La figura està contemplada!", "Per què no es nomena!", "Al Govern li cal, no?"... i així a cada roda de premsa dels dimarts post Consell Executiu.

Em diuen que el portaveu del Govern, Francesc Quico Homs, n'estava ja tan tip que fins i tot la setmana passada podria haver fet el nomenament públic però se'l va estalviar per no donar aquest gust a la canallesca. Llegenda? Crec que no.

El que sí que és cert és que sovint el factor humà pesa més del que ens pensem en les decisions polítiques. Fets tan poc polítics com una operació poden condicionar el tempo d'una decisió com el nomenament del Secretari de Comunicació de tot un Govern. I ha estat aquest el cas. Martí va ser intervingut fa tres setmanes (pel que es veu poca cosa però que demanava d'unes setmanes de repòs)... i d'aquí que no el nomenessin abans.

Que ara el nomenen perquè la comunicació del Govern va fatal? Què si n'Homs va admetre errors de comunicació...? Res d'això. Aquestes especulacions ja són periodístico-político-sobreinterpretatives. La causa: una senzilla intervenció quirúrgica. I quant al tema comunicació: reiteraré la meva visió. Aquestes setmanes (que encara no han arribat als 100 dies mítics de teòric coll que aquí ja ningú no aplica, accelerats de mena com anem) hi ha hagut desajustaments, però sobretot logístico-polítics, no tant comunicatius. Hi ha consellers que s'estan adaptant al nou rol i és bastant-bastant normal que les primeres setmanes es donin patinades i similars.

En tot cas, amb Martí es completa ja la maquinària spindoctoral de Palau, que en essència pivota al voltant d'aquests noms:

- Francesc Homs. Secretari General de la Presidència i Portaveu del Govern. La mà dreta del president Artur Mas. Més vice-president que l'oficial. Màxim responsable polític de l'estratègia comunicativa del Govern. I guardià del relat, que caldrà unificar i anar confegint durant el present mandat de CiU.

- Germà Gordó. Secretari del Govern. L'anticomunicació. El poder a l'ombra (ben bé total). El seu perfil spindoctoral res té a veure amb la relació amb els mèdia o amb la projecció del relat governamental. Ell és la mà esquerra del president a Palau. La seva és una tasca cent per cent de cuina. Logística. D'engranatge de la maquinària governamental. I d'ell pengen Esports i Afers Exteriors. Recordem-ho.

- Josep Martí. Secretari de Comunicació del Govern. Ell serà l'encarregat de teixir relat. Ara que està de moda allò de l'storytelling, ell serà la ment pensant que a partir de la seva experiència en el món de la comunicació corporativa haurà d'ajudar a vestir un relat atractiu, comprensible i compacte de govern.

- Jordi Cuminal. Director General de Comunicació del Govern. La mà dreta d'Homs a Palau. Ha resistit les crítiques de primera hora que li han caigut per allò que començava a fer (i per allò que feien d'altres), i ara veu reforçat el seu perfil amb un Secretari del Govern amb qui es repartiran tasques complementàries. Coordina la comunicació de les diferents conselleries i és interlocutor de la tropa canallesca.

- Joan Maria Piqué. Cap de Premsa del president. L'ombra d'Artur Mas i l'interlocutor primer dels periodistes que cobreixen president. Un dels gatekeepers clau en l'accés periodístic al cap de govern català.

- Joan Vidal de Ciurana. Cap de Gabinet de Gestió del President. Amb molt de pes en l'elaboració de discurs. Speechwriting. Un dels grans fitxatges de la Casa Gran (Catdem) impulsada per Homs i el professor Agustí Colomines.

Junt amb aquests noms, altres com els de Rosa Maria Mestres, Jordi Baiget, Jordi Moreso, Antoni Molons i Víctor Cullell. No són el tot de la cosa, però sí el moll de l'os de la cuina comunicativa i estratègica del primer govern d'Artur Mas.

divendres, de gener 28, 2011

El Congrés de Comunicació Política de Catalunya

Ha acabat el 1r Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC) que, acomboiat per la SCCIEP i acollit per la Facultat de Comunicació Blanquerna, ha acollit entre ahir i avui més de dues-centes persones per reflexionar, parlar, debatre, conèixer i sumar a propòsit dels professionals i les circumstàncies compol.

Us vull presentar la meva intervenció, recollida en àudio gràcies a David Castillo.


I junt amb això, també us volia posar negre sobre blanc que estic molt agraït a molta gent per haver fet possible aquest moment:

1. A la SCCIEP, per existir i per haver-me volgut com a impulsor en aquest any i escaig seu de vida. Si vaig acceptar el repte de tirar-la endavant junt amb un equip genial de professionals sota el paraigües del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya, va ser precisament per a moments com el CCPC. Per sacsejar el sector de la consultoria i l'assessoria política. El món dels spin doctors. El de molts professionals, amb perfils molt diferents, que ajuden decididament en el dia a dia de la construcció de la política. L'objectiu era aquest: fer més visible aquesta part de la política, per posar en valor la feina dels qui s'hi dediquen. Perquè ho mereixen, perquè són molts i perquè caldria que en fossin més, que se sabessin més valorats socialment, i perquè hi ha una nova generació que està a punt d'accedir a un mercat laboral que cal que sàpiguen que aquesta hipòtesi de treball també els l'ofereix.

2. A la Facultat de Comunicació Blanquerna, i molt especialment al seu (meu) degà, el doctor Miquel Tresserras. I al Josep Maria Brugués i al Tolo Moya. Hi han posat molt a canvi de molt poc. La facultat ha figurat de forma destacada en l'arrencada del congrés, presidida pel degà, així com en la cartelleria i grafisme del congrés... i no l'hem posat amb lletres d'or perquè no hem pogut. Avui hem sabut que el proper mes d'abril en Miquel serà substituït pel Dr. Josep Maria Carbonell. Honor gran, que un dels últims grans actes oficials seus com a degà hagi estat el del CCPC.

3. A l'Àstrid Alemany i la Maria Llorach. Elles n'han estat l'alma mater. D'elles va ser la idea i l'impuls. I em consta el desgast personal que els ha implicat aquesta aventura. Les energies que hi han deixat no les recuperaran en temps. Però el resultat del congrés i la resposta de la gent els haurà d'esperonar a recuperar-les de cara a posar-se a treballar ja per la segona edició del moment amb el seu magnífic equip.

4. Als companys ponents i conferenciants de les diferents taules rodones. En especial als meus dos companys de taula, Antoni Gutiérrez-Rubí i Ferran Espada (moderador). Però molt també als desvirtualitzats Yuri Morejón i Yago de Marta, i a tota la resta. Gran mites tots.

i 5. El més important per al final: A tota la gent que ha fet possible l'èxit del congrés amb la seva assistència. Però sobretot amb la seva il·lusió i amb el seu interès i dedicació per un món que ens té mútuament enganxats.

Gràcies a tots!

dilluns, de gener 24, 2011

Alerta amb Moragas i la seva "People"

Ja sabem que el meu ministeri és l'ornitologia dels spin doctors. El coneixement d'aquesta espècie de la fauna política. I el cas és que el seu creixement demogràfic és òptim, arreu, però molt especialment en el nostre entorn, on fins fa pocs anys la professionalització de la concepció comunicativa i estratègica de la cosa política lluïa per la seva absència. Però allò va passar. No arribem al nivell dels americans ni dels britànics (i potser ni falta que fa perquè el nostre ecosistema polític i social és un altre de diferent) però ens hi anem anivellant en molts aspectes.

Avui m'ha fet gràcia l'espai "La Mirilla" de La Vanguardia. Aquest món va guanyant espai als mèdia, senyal que tots plegats anem prenent més consciència de la seva influència. Diu això, el bitllet d'avui:


Camino de la Moncloa

Rajoy se levanta muy temprano por la mañana, se calza unos pantalones cómodos, unas zapatillas de deporte, y sale a andar, una hora. Paso firme y decidid
o y velocidad casi de AVE. El PP quiso aprovechar esta dedicación deportiva del presidente popular para hacer una metáfora de cómo Mariano Rajoy afronta el camino hacia la Moncloa. La imagen del líder popular caminando a ese paso firme se plasmó en un vídeo proyectado ayer en la convención de los populares de Sevilla, y que Rajoy siguió desde detrás del escenario.
¿La razón?, transmitir que el camino sigue. Por eso, tras el vídeo, Rajoy apareció por un lateral del escenario caminando con el mismo paso firme y rápido hasta el estrado, donde ya le habían colocado su discurso, escrito, en contra de lo habitual, pues suele guiarse en sus intervenciones por un guión. Ayer todo estaba medido, y lo que tenía que hacer Rajoy, seguir, parar, esperar aplausos, se lo indicaba desde enfrente su jefe de gabinete, Jorge Moragas.


Fa temps que el segueixo, i no només per les seves intervencions a El Intermedio. Cal parar atenció d'aquest català, spin i ombra de Rajoy. Però no només d'ell, sinó també cal tenir present el perfil i el paper de dos dels seus homes de confiança a Gènova 13. Apunt dels tres:

Jorge Moragas

Coordinador de Presidència i Relacions Internacionals del PP.

Director del Gabinet del Secretari General de la Presidència del Govern (1998-2002). Secretari Executiu de Relacions Internacionals del PP (2002-2008). Actualment, coordinador de Presidència i de Relacions Internacionals del PP a la vegada que diputat per Barcelona. També és Patró de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES).


Els dos més destacats Moragas’ People:

Alfonso Senillosa

Fitxat fa dos anys per Moragas. Nebot el mític polític català Antonio de Senillosa. I dic mític perquè sempre que el veia a la TV3 dels vuitanta era un festival.

Expert en noves tecnologies, ja ha col·laborat amb el PP en les últimes eleccions i té com a missió la modernització de l'estructura del PP, amb la incorporació de mesures de gestió d'empresa privada al partit. El paper de Senillosa es va deixar notar en la campanya de les europees, amb les comunicacions via SMS i l'aprofundiment en la fase 2.0 d'Internet aplicada a la comunicació política.


Víctor Calvo-Sotelo

També aterrat a l'equip de Moragas fa dos anys. Fill de Leopoldo Calvo-Sotelo i expresident de Correos. En el parèntesi entre 2001 i 2003 va ser president de Quiero Televisión i vicepresident de la Fundación AUNA. Discret i amb capacitat de treball contrastada, també és valuós a l'equip pels seus contactes internacionals. La seva funció oficial al gabinet de Presidència del PP és la d'enllaç amb Grup Parlamentari Popular.

Alerta amb aquests tres noms. Si el PP accedeix a la Moncloa aquest any o el vinent, tenen molts punts de ser peces clau de la West Wing de l'indret. Futura Ala Oeste de Moncloa?

dimarts, de gener 11, 2011

El nostre primer Congrés de Compol


Fa poc més d'un any vam fundar la SCCIEP. La Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques. Aquest 2010 ha estat l'any de cimentar el projecte, dotar-lo d'estructura, començar a fer-lo rodar amb algunes activitats molt específiques... i ara tot plegat culminarà amb el primer gran projecte amb què la SCCIEP col·laborarà tot dotant de sentit la seva existència.

Perquè vam néixer amb l'empara del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya per posar en valor a casa nostra, a Catalunya, el paper de la comunicació política i dels seus professionals. Per ajudar a fer més visible el pes, la importància i l'espai de present i de futur que juga a casa nostra un ventall ben ampli de professionals (periodistes, publicitaris, relacions públiques, comunicadors audiovisuals, politòlegs, sociòlegs...) al voltant de la comunicació i de la política.

Vaig tenir l'honor d'esdevenir el president fundador d'aquesta gran iniciativa, i recentment el Col·legi m'ha renovat la confiança. Arriba ara un d'aquells moments clau que fa goig de viure en primera persona. I us volia convidar a fer-ho vosaltres també.

Dues sòcies de primera hora de la SCCIEP, l'Àstrid Alemany i la Maria Llorach, van començar a incubar ara ja fa uns quants mesos el Primer Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). I com que també des del principi van entendre per a què hi és la SCCIEP, ens van demanar ajut per tirar endavant aquest ambiciós projecte. I l'han tingut. I el tenen. I el tindran. No podia ser d'altra manera. En aquesta edició i en les moltes que segur que estan per venir, de can CCPC.

La SCCIEP està treballant per aquesta fita que serà important i que us convido a tots a seguir. Animeu-vos i apunteu-vos-hi. El cartell (servidor a banda...) fa un gran goig, amb noms mítics com els de Daniel Ureña, Xavier Peytibi i Yuri Morejón entre altres.

És un pas més en el camí d'anar-nos anivellant a països com els anglosaxons, on els spin doctors, els speechwriters i companyia tenen un rol perfectament reconegut professionalment i socialment, fet que no resta ni un punt de màgia a la cosa política, sinó que n'explicita el procés de professionalització, així com també en paral·lel deixa clar als milers de professionals potencials -que de la carrera estant potser aquí a casa nostra encara en no són prou conscients- el futur laboral que se'ls obre amb la indústria de l'spinning, encara per esclatar a Catalunya.

Està bullint. Està passant. Hi estem arribant. I la SCCIEP i el CCPC en són símptomes destacats. Hi ha espai. Hi ha mercat. Hi ha clientela, i cada vegada més oferta de qualitat. I aquí que hi som per incentivar-ho, per fer-ne pedagogia i per donar impuls a tots aquells que s'hi vulguin sumar.

Ens veiem al CCPC el 27 i 28 de gener... i a can SCCIEP la resta de l'any? ;)


divendres, de desembre 03, 2010

Anàlisi UOC (no només 2.0) de les E10

Aquí us adjunto dos vídeos elaborats per la UOC, amb l'anàlisi de la campanya dels diferents partits per les eleccions al Parlament 2010. Tres veus: la de Lluís Pastor, Director dels Estudis de Ciències de la Comunicació; Ana Sofía Cardenal, Directora dels Estudis de Dret i Ciència Política, i servidor de vostès, professor de Comunicació Política i d'Institucions Públiques de la casa.

Tres mirades comunicatives de la campanya. Amb molta atenció al factor 2.0 com pertoca a una universitat com la UOC, però no només. Primer el vídeo amb els tres. Després una versió amb servidor a soles, desenvolupant una mica més els arguments.


dijous, d’octubre 21, 2010

És el relat, estúpid!

- Houston/Moncloa, tenim un problema
- Només un...?
- Un de molt gros: no comuniquem i el cas és que o ens hi posem o ens estampem
- Au, doncs.


Felipe González dixit: “Alfredo (Pérez-Rubalcaba) és dels pocs paios que conec que encara segueix creient que la informació és poder”. La cita és apòcrifa però del tot plausible, tant perquè lliga amb l’estil de González, com per la càrrega de bon coneixement que conté de l’al•ludit, Rubalcaba, el flamant nou vicepresident primer i portaveu del govern. En diuen el Fouché espanyol, per allò que és un ministre de l’Interior que ha vist anar passant governs amb ell allà sempre remenant cireres. Però jo el veig més com un versió moderna i passada pel sedàs democràtic del mític Rei Sol. La frase remasteritzada del monarca francès seria “je suis la Communication”. Ell, Rubalcaba, és la comunicació. I això és el que vol Zapatero. És la seva obsessió. Comunicar. La foto. Els soundbites, la política feta metralladora d’eslògans.

Ahir ZP va comparèixer a mig matí, satisfet com poques vegades l’havia vist, per anunciar els canvis en el seu govern. Va ser llavors quan va voler destacar en primer lloc l’experiència dels nomenats, per immediatament després afegir que els seus nous companys de viatge “tenen una gran capacitat de comunicació”. De Ramón Jáuregui, el nou ministre de la Presidència, el primer que en va dir va ser: “S’explica molt bé”. Comunicar, sempre comunicar.

De fet, per a què serveix un ministre? Per governar? No, home, no! Això ja ens ho advertia el mític Secretari Permanent Sir Humphrey Appleby al seu pobre ministre, James Hacker, en el clàssic contemporani Sí, ministre: “No s’equivoqui. El ministre no hi és per governar. Això és cosa dels funcionaris. El ministre fa política”.

En definitiva: un ministre és un comunicador. Com tot líder polític d’aquesta democràcia mediàtica nostra. O, millor, hi aplico el condicional: un ministre hauria de ser un bon comunicador. El candidat és el missatge, diu la praxi de la cosa electoral. Així, en temps de campanya permanent, és el líder i els seus generals qui assumeixen aquesta representació icònica clau.

Beatriz Corredor: Qui la coneixia? Elena Espinosa: tres quarts del mateix. Bibiana Aído: qui la conexilla (per a bé)? Moratinos: ídem. I María Teresa Fernández de la Vega: ¿Qui no admet que després dels excel•lents serveis prestats de primera hora ja feia unes quantes remodelacions que mereixia jubilació perquè amenaçava de patir cremades (polítiques) de tercer grau?

Leyre Pajín ha comunicat nefastamente com a secretària d’Organització del PSOE. Efectivament. És per això que per la via clementista (“patada, patapum, p’arriba”) ara l’aparquen a Sanitat, un ministeri que ja ha projectat els grans ímputs que ZP i els seus spin doctors tenien plantejats per a aquesta legislatura. Encert. A més, reforcen Blanco, la fidel Trinidad Jiménez, i hi sumen l’ugetista Valeriano Gómez i l’excomunista Rosa Aguilar. El candidat és el missatge, recorden? Posen al mediàtic Rubalcaba a donar la cara, però ben acomboiat. Encert al cub.

Per reblar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)


dimecres, d’octubre 20, 2010

Ni una frase sense titular


Diu la llegenda que José Luis Rodríguez Zapatero va quedar definitivament frapat per Alfredo Pérez Rubalcaba quan aquest el va començar a alliçonar, ja fa alguns anys, sobre el tracte amb els mitjans de comunicació. Una sentència lapidària en forma de consell rubalcanià al seu pupil avantatjat va quedar gravada a foc en la ment de ZP: "No diguis cap frase que no càpiga en un titular".

És la comunicació, amics! Els alts càrrecs polítics hi són en molt bona part per a això. De la gestió macro i micro ja se n'acostumen a encarregar uns altres. Però un ministre ha de ser dominador de l'art de la persuasió en democràcia. Ha de ser un bon venedor. Bon comunicador. Com a mínim qui els nomena així ho espera. Molts dels ministres avui cessats no havien respost ni de lluny a aquest requisit imprescindible.

En canvi, dels nous, ZP ha destacat molt que "tenen gran capacitat de comunciació". I concretament de Ramón Jáuregui n'ha dit: "S'explica molt bé". Ell serà el gran encarregat, a més, de treballar per unificar el relat. D'acabar amb la descoordinació comunicativa i la sensació de caos que transmetia el govern ZP en els (llargs) últims temps.

Avui matí n'hem parlat en detall a la secció dels dimecres de can Tot és molt confús. Aquí teniu l'àudio del Consultori del Dr. Aira de dimecres 20 d'octubre de 2010.

I a la tarda he atès també als companys del programa de Toni Clapés a Rac-1. Aquí l'àudio de la intervenció al Versió Rac-1 de dimecres 20 d'octubre de 2010. Servidor, entre el minut 35.45 i el 42. N'hem desenvolupat també detalls macos.

diumenge, d’octubre 17, 2010

Montilla a l'estil Gordon Brown (en tot?)

Aquí ja en vaig parlar fa un cert temps. Aquell cartell de Gordon Brown fotent-se d'ell mateix va tenir el seu èxit. Un de molt concret. Que se'n parlès en un moment puntual. Els partits ja ho fan, això. Busquen compulsivament quota de pantalla. Impactes. Moments que volen gravar-se a la retina dels votants-consumidors. I aquell cartell que presentava Brown com un antiheroi que només tenia a veure amb el mític superheroi Flash Gordon això últim, el "Gordon"... doncs el cas és que era llaminer. Era una manera de posar en valor que Brown podia ser un líder no carismàtic, però sí dels d'anar per feina i de fer les coses que importen.

Ara les joventuts del PSC han aconseguit fixar la imatge campanyera de la setmana: Montilla com L'increïble home normal. Més enllà de dir que no és creïble el seu candidat... que no, no ho volien pas dir... la gràcia del gag és que existeixin posts com aquest. I no per aquesta pobra peça en concret, sinó perquè com aquestes ratlles, moltes altres, moltes altres plataformes se n'han fet ressò via tele, ràdio, internet, premsa... I d'aquí gran part de l'èxit de la pensada.

Ara només caldrà veure si el superheroi quotidià Montilla corre més sort a les urnes de la que va tocar en gràcia al seu homòleg british.

dijous, d’octubre 07, 2010

Els improbables Sáez i Boixareu


Això del periodisme és un gran invent. Diguin el que diguin. I mirin que se’n diuen, de barbaritats. Tot i que també és cert que unes quantes veritats d’aquelles difícils d’assumir també corren. Però deixin-me apuntar una de bona a títol personal. Si no m’hagués dedicat al periodisme hauria estat del tot improbable que conegués certs personatges d’aquells que paga molt la pena de saber que hi són. No els hauria pogut conèixer ni tampoc no els hauria pogut explicar perquè molts altres també hi comptessin.

Vides improbables (Acontravent, 2010) és l’últim llibre del doctor Ferran Sáez Mateu. Què els en puc dir? Del llibre ben poc. Fa dos dies que el tinc, un que me’l vaig cruspir i moltes hores que hi barrino, pensant i pensant en com de bo que és el mestre. Perquè sí, a la facultat que el vaig conèixer, i dels del seu gènere no en dic professor, en dic mestre. Per sempre. No els desvetllaré res del llibre perquè cal que el descobreixin vostès, però sàpiguen que hi ha poques persones que conegui amb el seu nivell d’erudició, de sentit de l’humor i de capacitat pedagògica, tot junt. La combinació és prou improbable, però existeix. Creguin-me.

Potser també sonava fa uns anys del tot exòtic que un grup d’empresaris de primeríssim nivell es proposessin passar d’Espanya i fer pinya per reubicar Catalunya a primer nivell en els rànquings mundials. Això és Femcat, una federació privada que Joaquim Boixareu Antolí va impulsar decididament i va presidir. Ara s’ha proposat un nou objectiu, i això sense deixar de fer gran el Grup Irestal, que dirigeix i que ha fet créixer espectacularment d’ençà que hi va prendre el relleu del seu pare. L’objectiu ara és modernitzar i revitalitzar la patronal Foment del Treball. Disputa la plaça a un Joan Rosell que ja fa quinze anys que n’és president. El 18 d’octubre, desenllaç (...)

dilluns, de setembre 27, 2010

Obama i "l'altra" Escola de Chicago

.
No. No m'ha agafat un atac academicista i us vinc ara a parlar de la mítica corrent teòrica liderada per Robert E. Park allà pels anys 20-30 del segle passat. Ni tampoc em vindré a referir a l'estil arquitectònic sorgit a finals del XIX, també a La Ciutat del Vent. L'escola que a nosaltres ens interessa és tota una altra. Una d'spin doctors. Una que no és constituïda com a tal però que Déu n'hi do els noms que ha donat i el pes que aquests han jugat en la propulsió de Barack Obama i en la seva presidència fins a dia d'avui.
.
David Axelrod, el guardià del missatge
.
Principal estrateg d'Obama, és plenament conscient que vivim en política l'era de l'Storytelling i en conseqüència un bon dia es va auto-denominar com "el guardià del missatge". Perquè a ell allò que el motiva és el relat, muntar una història que faci goig de ser explicada i que sigui irresistible de ser comprada pel votant/consumidor. En aquest sentit, estava com predestinat a creuar-se amb Barack Obama, que tan i tan bé encarna allò del somni americà.
.
Ho descric amb més detall en el meu llibre Els spin doctors, on Axelrod té capítol propi. Però, en resum, cal apuntar que, tímid i reservat ell, va necessitar d'una amiga comuna que li fes d'alcavota política amb Obama. La dona volia que Axelrod conegués Barack perquè intuïa que hi hauria química. I així va ser. A Chicago, com no!
.
Ex periodista polític ja a la cinquantena, sempre fa pinta d'estar com cansat de tot. No debades assessora candidats polítics des del 1984, i això desgasta. Sempre partint de Chicago, sempre amb demòcrates, molt sovint amb afroamericans, ha tingut a veure amb cognoms il·lustres com Gore, Edwards, Dodd i Clinton (Hillary), entre molts altres com el candidat presidencial Paul Simon (1988).
.
Però per a ell els cognoms no és allò que més interessa. Axelrod és un manufacturer de relats. La narrativa és allò que l'estimula. Teixir una història que emocioni al voltant del candidat. Fiblar l'electorat a partir de la persona a qui han de votar. I va veure clar, només de conèixer-lo l'any 1991, que Obama podria ser la seva gran creació narrativa. Des d'aleshores n'ha estat el gran conseller, pare del "Yes, we can" (en la campanya pel Senat del 2004) i de lligar a Obama conceptes com "hope", l'esperança que ell hi va veure per superar un estil de política que el cansava profundament (creia, bé, que com a molts altres ciutadans). El seu soci comercial, David Plouffe, va ser el cap de campanya d'Obama en les presidencials del 2008.
.
Ara a la Casa Blanca és senior adviser del president. Un conseller de primer nivell, per entendre'ns. Un primus inter pares de l'Ala Oest d'Obama.
.
Valerie Jarrett, "recorda que ets humà"
.
Una de les poques dones spins de la primeríssima línia de foc a nivell internacional. Exitosa empresària i assessora política (també de Chicago), i gran amiga del matrimoni Obama (primer de Michelle, però molt i molt també de Barack). Recordeu la imatge d'aquells acompanyants que els líders de l'Antiga Roma duien al seu carro en entrar triomfants a la ciutat després d'una gran victòria? En alguna pel·lícula ho haureu vist. Els sostenien la corona de llorers com damunt del cap i els anaven repetint "recorda que ets humà". Doncs bé, aquesta és una de les grans funcions de Jarrett amb Obama. És el seu vincle amb la Terra. Si algú pot fer-lo repensar-s'hi en una decisió que hagi pres íntimament, Michelle a banda, aquesta és Jarrett.
.
Ella va ser de les primeres en saber de primera mà que el seu amic, un senador en ple procés d'ejecció a l'estrellat, optaria a la presidència dels Estats Units. Va ser el 22 de gener del 2006, després d'una entrevista d'Obama al popular programa Meet the Press. Obama, preguntat pel periodista, va dir que no es presentaria a les presidencials. En acabar, Valerie li va deixar anar "i si canvies d'opinió?". Ell va respondre: "Sempre es pot canviar d'opinió. Encara no he pres una decisió". Llavors ella va insistir: "Però si has dit que no ho faries". I Obama va reblar: "Bé, és possible que no ho faci". Tots dos sabien ja a aquelles alçades de la conversa que sí que ho faria, que es presentaria a president.
.
A la Casa Blanca, Jarrett és una dels tres senior advisers del president, junt amb Axelrod i Pete Rouse. Els tres veterans de referència en la jove administració Obama.
.
Robert Gibbs, la cara de la nova Administració
.
La seva cara és una de les més populars de l'Administració Obama per al gran públic, i és que n'és el portaveu davant la premsa i el seu rostre apareix als informatius gairebé a diari. Però la seva feina amb l'actual president va començar fa temps, i a l'ombra. Havia estat purgat de l'equip de campanya de John Kerry a les poques setmanes de començar la cursa presidencial del 2004, i immediatament va fixar la seva mirada en Obama. Junt amb Axelrod, va ser peça clau en la victoriosa campanya de Barack pel Senat, i així va esdevenir un dels seus principals assessors. Després d'allò va passar a ser l'encarregat d'organitzar l'agenda del líder.
.
És el Secretari de Premsa de La Casa Blanca en l'Administració Obama. Personatge clau en les compareixences públiques de Barack Obama, gairebé sempre ell és l'última persona amb qui parla el líder instants abans d'una compareixença davant els mitjans de comunicació.
.
De verb afilat i directe, molt directe, guanya moltíssim en agressivitat al seu líder, la flegma del qual va crispar en certs moments de la campanya l'impacient Gibbs, qui amb tot mai no transmet aquesta manera de ser davant d'uns mitjans que no l'intimiden. Sempre compareix davant d'ells amb un posat relaxat, banyat de bones dosis de sentit de l'humor. Ha d'acaronar dia a dia la bona química del seu líder amb els mèdia, un dels grans actius d'Obama.
.
Jon Favreau, el jove "Favs"
.
Aquí, en el nostre entorn, la majoria de líders neguen que ningú els escrigui els discursos, quan l'esforç és del tot innecessari, bàsicament perquè cada vegada més gent és tranquil·lament conscient que això no és així, entre d'altres coses perquè la frenètica agenda dels fills polítics de la nostra hiperaccelerada societat mediàtica és obvi que ho fa impossible. Als països anglosaxons fa dècades que ho assumeixen sense més, també els polítics. I és així com els escriptors de discursos dels grans líders tenen una important notorietat (fins i tot se'n fan pel·lícules). Més encara, clar, si el líder de torn té una projecció especial, com és el cas d'Obama des de fa anys.
.
Va començar a treballar amb Obama amb només 24 anys. D'ell en parlo més en detall en el llibre sobre els spins, i en aquest apunt online bàsicament vull presentar-lo als qui no el coneixíeu i destacar-ne el factor generacional. Els discursos que va elaborar per a Obama, amb el candidat i l'equip del propi Favreau, respiraven un aire de nova generació que acomboiava els conceptes de "canvi" i "esperança" fent-los especialment creïbles.
.
Però el factor generacional unit a la dimensió pública que va adquirir Favreu no li va poder estalviar algun disgust com la publicació al Facebook (etiquetat per un altre) d'una foto seva en una festa, i fent broma amb una imatge de Hillary Clinton. Coses de la nova visibilitat.
.
Sota el seu lideratge, un equip reduït de joves escriptors de discursos (en el món anglosaxó coneguts com a speechwriters o ghostwriters), entre d'altres amb Adam Frankel (deixeble de Ted Sorensen, mític speechwriter de John F. Kennedy). En el seu dia va treballar en la campanya de John Kerry. No gaire després Obama el repescaria i ja no deixarien de treballar junts. Elaboren plegats la gènesi dels discursos, tenen una gran sintonia i compenetració. Obama li diu informalment "Favs".
.
Pete Rouse, l'antic "senador 101"
.
Cap de gabinet d'Obama al Senat, en quant aquest va prendre possessió del càrrec l'any 2005. No és de Chicago però s'hi va traslladar a viure en intensificar-se la cursa per la presidència. Abans de conèixer Barack havia estat membre destacat de la coneguda com a "Màfia Daschle". Quan Obama va arribar al Senat, aquest ex líder de la majoria demòcrata a la Cambra i mentor del nou senador va cedir-li qui durant anys havia estat el seu més estret col·laborador.
.
En la seixantena, ben rodó, despenjat i els cabells ben canosos, el seu fort no són les formes sinó l'estratègia. Ell, metòdic i coneixedor com pocs de les passes a seguir en política, es pot considerar, junt amb Axelrod i Gibbs, un dels pares d'"El Pla" que va projectar des de l'aterratge d'Obama al Senat la "hipòtesi" de la seva cursa presidencial. Ell personalment, l'any 2006, va elaborar un esborrany de memoràndum, com a actualització del pla estratègic previ, que plantejava dues rutes alternatives per a l'any que seguia: un per si Obama finalment desestimava l'opció de presentar-se a president i l'altre per si hi deixava la porta oberta.
.
Junt amb Axelrod i Jarret completa el trident "veu de l'experiència" que assessora Obama des del cor de la seva jove Administració. Al Senat, en els seus temps amb Tom Daschle, era conegut com "el senador 101", pel seu poder. El seu coneixement del Senat i del Congrés són excel·lents, així com les seves relacions amb actors claus en totes dues cambres.
.
D'ell va ser, a més, la idea d'incorporar Steve Hildebrand a l'equip que prepararia "la hipòtesi" de la candidatura Obama. Hildebrand, expert en mobilització social, seria un link de luxe amb tres col·lectius demòcrates clau: feministes, activistes gais i sindicats.
.
Rahm Emanuel, un veterà de guerra
.
En aquest simpàtic document del The Guardian podeu llegir un exercici de paral·lelismes entre personatges de la popular sèrie The West Wing i els noms clau de La Casa Blanca d'Obama. Ell n'és el Leo McGarry, és a dir, el Chief of Staff, és a dir, el cap de Gabinet. El flanquegen com a segons seus, Mona Sutphen i Jim Messina. Amb les esquenes ben cobertes, com no podia ser d'altra manera, experimentat en la batalla com ho està Emanuel, veterà de l'exèrcit israelià (observin que li falta un dit, seqüela d'aquella època), però també veterà del combat polític al més alt nivell, ja que també va treballar a l'ala oest en temps de Bill Clinton. Diuen que el seu paper en aquella etapa va inspirar el personatge de Josh Lyman -també jueu- en la mítica sèrie.
.
Com a congressista d'Illinois (món Chicago, com no! i moment en què va conèixer Obama) també havia estat client d'Axelrod. Antic col·laborador dels Clinton (1993-1997) i connectat i en sintonia amb Obama i el seu equip, durant la duríssima campanya per les primàries demòcrates va esdevenir una de les poques persones que podia parlar amb les dues parts. De fet, els seus esforços es van centrar molt especialment en mirar d'aplacar Bill Clinton en la seva obsessió per desqualificar públicament el rival de la seva esposa Hillary.
.
El seu nomenament va ser el primer que Obama va voler fer públic, "perquè el cap de Gabinet és central en la capacitat d'un president i d'una administració per posar a la pràctica un programa". D'ell va dir-ne llavors el president electe: "No conec ningú millor que Emanuel a l'hora d'aconseguir que es facin les coses".
.
La sala de màquines de La Casa Blanca no se li està resistint a aquest fill d'immigrants israelians -amb el pare membre de l'Etzel, considerat un grup clandestí ultranacionalista jueu-. Ja abans havia treballat amb maquinària pesant (no metafòricament), com a mecànic de vehicles blindats de l'exèrcit israelià, prop de la frontera libanesa, l'any 1997.
.
Se sent còmode, i la trajectòria l'avala, com a cara dura ("poli dolent") de l'administració de "sant Obama". Ell fa rutllar la maquinària governamental mentre el seu líder somriu davant les càmeres.
.

dilluns, de setembre 20, 2010

Merkel: les dones al poder (també a l'ombra)

.
Angie. Així de carinyosament la coneixen els alemanys. No és una Thatcher bis. No és cap dama de ferro, perquè l'estil germànic allà a Alemanya (faltaria més) és el que es porta (de sempre). Estalviadora en gesticulació, directa, d'anar per feina, però ella ha sabut afegir a aquestes qualitats un toc de tendresa (la justa i quan toca) amb un somriure murri i amb un fer com timidot però, en realitat, del tot decidit. Ara els seus socis liberals al govern li estan provocant més mal de cap que no pas els que va tenir amb l'anterior pacte amb els socialdemòcrates del SPD. Però a la Cancelleria, un equip de fidels spin doctors ajuda Angela Merkel a surar damunt aquests i altres (no pocs) obstacles que aquest seu segon mandat l'estan assetjant amb més força que mai. Res que no sigui a l'abast de la dóna més poderosa del món segons la revista Forbes.
.
Beate Baumann, "l'entorn"
.
Juntes des del 1992, fa dècades que treballen juntes a diari, colze amb colze. Allà on Merkel ha tingut responsabilitats polítiques, i per tant despatx, el de Baumann ha estat annex al de la seva cap. També a la Cancelleria, on és la Directora de l'Oficina de la Cancellera des que hi van fer aterratge el 2005. De fet, Baumann ja havia acompanyat Merkel també en el seu aterratge a la secretaria general del seu partit, la CDU, l'any 1998, com a cap del Departament de Planificació.
.
Sempre amb trajo-jaqueta (com Merkel), amb pentinat còmode i amb poques floritures (com Merkel) i amb maquillatge gairebé inexistent (aquí a Merkel l'obliguen, quan toca, al contrari), accentua més que la seva cap (per raons obvies) la fredor i la distància en el tracte amb tercers. No dóna entrevistes i fuig de les càmeres com de la pesta. El seu àmbit d'actuació és la rereguarda de Merkel i té molt present que per ser-li útil cal que tot el protagonisme recaigui en la cancellera.
.
Formada en part a Cambridge, al Regne Unit, terra d'spins, és una ferma creient en la utilitat de les enquestes i els sondejos al servei de l'estratègia política. Ella els encarrega, els escruta, n'extreu conclusions... i aquestes van directes a Merkel, que actua en conseqüència. Perquè la premsa alemanya ho té clar i quan ha de descriure "l'entorn" de Merkel, el cercle queda ràpidament delimitat en un primer nivell jeràrquic: Beate Baumann. I tot i això, ambdues es tracten de "Frau Baumann" i "Frau Merkel", de vostè. 100% món germànic.
.
La simbiosi és molt gran, fins al punt que s'apunta cert mimetisme en la gesticulació de totes dues dones. El seu poder és temut i reconegut per tothom que coneix l'escena política germànica. No debades és considerada la segona dona més poderosa d'Alemanya. I no té cap ministeri ni dirigeix cap consell d'administració. És una spin doctor. De les poques dones que exerceixen aquesta condició en la política internacional al més alt nivell.
.
Eva Christiansen, la tercera dona
.
Portaveu de la CDU en temps de Merkel secretària general, abans que arribessin a la Cancelleria alemanya. Fa per tant més de deu anys que treballen juntes. És la seva principal assessora en comunicació. En el nou govern de Merkel assumeix una doble funció, sumant a les seves tasques com a principal consellera en comunicació les de Planificació, Afers Polítics i Especials. Això incorpora el discurs de la cancellera. En conjunt, la visibilitat de Merkel és a les seves mans. Des del control de la intensitat de la llum en l'estudi d'una entrevista, fins a quan i on es fa aquesta en cas que ella consideri que s'escau. És la gran gatekeeper d'Angie. La barrera última davant els mèdia.
.
Ja tenia molt de poder, però des d'aquest 2010, encara més. I és que, a més debilitat de Merkel en el govern (i ella millor que ningú sap com l'estan desgastant els socis liberals), més poder per a les dues dones de la cancellera. L'ascens formal de Christiansen n'és una prova més.
.
Ella és l'única que pot anivellar-se mitjanament a Baumann en proximitat i influència sobre Merkel. És "la tercera dona", adaptant allò famós d'"el tercer home". De fet, van ser aquestes tres dones, convençudes de les seves capacitats, les qui van conjurar-se per canviar la imatge escleròtica i corrupta d'una CDU decadent. I van triomfar. Amb Merkel recolzant-se sobretot en elles dues, i gairebé en exclusiva en un partit que tenia farcit d'enemics abans de fer-se amb el poder.
.
Diuen d'ella que coneix Merkel millor i tot que el seu propi marit, Joachim.
.
Joachim Sauer, el fantasma de l'Òpera
.
El marit de la cancellera. La discreció elevada al cub. Fins al punt que la premsa (ja sabem, la canallesca) l'ha rebatejat en funció d'una de les poques cites on anualment el poden captar públicament els flaixos de les càmeres: el festival wagnerià de Bayreuth. I ja tenim aquí per què li diuen "el fantasma de l'Òpera". Cruel.
.
Pare de dos fills i casat en segones núpcies amb Merkel, ella no va adoptar-ne el cognom... potser perquè "Sauer" vol dir "àcid", "agre" i això fa poc de candidat polític a res?? En tot cas, ell ho és força, d'agre, com a mínim amb els mèdia. No dóna gaire imatges i cap titular. De fet, no dóna ni entrevistes. I el tàndem funciona perfectament. Evelyn Roll, autora d'una biografia autoritzada de Merkel, defensa que "l'amor d'Angela i Joachim es basa en una complicitat intel·lectual molt forta". I ella, com els pocs que han escrit sobre Sauer, li reconeix una gran influència sobre Merkel: "Cada nit, a casa, fan una repassada de la jornada de treball. Per a Angie, ell suposa un assessor personal de primer nivell, així com un dels seus grans vincles amb la realitat". El bategem, doncs, com a spin "especial".
.
Aquest home és dels pocs que traspassen les moltes barreres que Merkel disposa per preservar el nivell més pròxim a ella. També ho ha fet, fins fa no gaire formalment i en el dia a dia, l'actual ministre de l'Interior, Thomas de Maizière, fins ara (i des que Merkel va accedir al govern) Ministre de la Cancelleria (Cap de Gabinet, en la nostra nomenclatura). Gaudeix, com els tres citats fins ara, de la confiança cega de la cancellera. I fa més de 20 anys que treballen plegats. És un gran gestor, un organitzador eficaç, discret, sense estridències. Com li agrada a Merkel.
.
Ja veuen. Amb Angie, les dones al poder, també a la cuina de la política. I posats a trencar tabús retrògrads, potser que no sobrarà apuntar que el controvertit soci de govern dels democristians de Merkel, el liberal Guido Westerwelle, compta com un dels seus principals assessors en matèria de relacions públiques i d'imatge amb la seva parella, Michael Mronz. Aquest cap de setmana s'han casat. Així que ara Westerwelle, ministre d'Afers Exteriors alemany, pot comptar amb els consells del seu company a peu de catifa vermella, on caps d'Estat i de govern (rancis o no, conservadors o progressistes) han de retre honors a la primera parella gai al capdavant de la diplomàcia germànica.
.