dilluns, de juny 27, 2011
La situació de les universitats catalanes
dilluns, de juny 20, 2011
Parlant de màrqueting polític i compol
Màrqueting polític amb Toni Aira. from Salvador Pla on Vimeo. Una iniciativa molt bona (la seva web i les seves entrevistes) del Salvador.
dimecres, de juny 01, 2011
Disseccionant el 22M
dimarts, de maig 31, 2011
El llibre 'La comunicació política', a l'Àgora
Anàlisis compol a la ràdio
dilluns, de maig 30, 2011
Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris
dimarts, de maig 24, 2011
El protagonisme dels 'spin doctors'...
Us convido a remenar per can Anàlisi.cat, i aquí que us deixo link amb l'article que m'hi van publicar (i que trobareu en el número 40 de la revista): "El protagonisme dels 'spin doctors'. La política com a procés comunicacional". El podeu llegir complet i descarregar-vos-en també el pdf. Va sobre món compol i els soferts assessors, que malgrat el que digui Francesc Quico Homs, de ser-hi i són i fan feina. Molta feina. També al Palau de la Generalitat.
dilluns, d’abril 25, 2011
Per a què serveix un cartell electoral?
dimarts, de febrer 22, 2011
La debilitat us farà forts
Ha dominat el ritme de la sortida a la llum de la seva malaltia. No es va filtrar via tercers, fet que la podria haver desgastat. Per contra, l’anunci en primera persona l’ha projectat com una dona que davant l’adversitat també fa un pas endavant i mira de dominar la situació.
I l’escenari de l’anunci? Una inauguració. Al peu del canó fins l’últim moment. La interpretació? Continguda però intensa. Hi va posar una dosi d’emoció que la seva veu tremolosa mostrava clarament però sense trencar-se, sense semblar obscè el gest d’exposició pública d’una malaltia complicada. I a això hi va sumar automàticament empatia amb els seus conciutadans.
Identificació amb públics molts amplis. Primer, les dones: “Les mamografies mai són agradables, però cal fer-les”. I a tots, també els homes: “El càncer es pot vèncer, i la clau està en agafar-lo a temps. Per això cal prevenció, molta prevenció i revisions periòdiques”. Ni un minut d’autocompassió, sinó, des del minut ú, exemple a seguir.
Els equips d’assessors i estrategs dels líders percebuts com a més durs, més freds, busquen o aprofiten les circumstàncies que es posen en el camí a l’hora d’“humanitzar” el candidat. L’anunci d’Aguirre d’aquesta setmana és cas paradigmàtic d’una molt bona circumstància no buscada però sí aprofitada des d’un punt de vista comunicatiu.
Però no és l’única. D’exemples n’hi ha arreu. Hillary Clinton va haver de deixar anar fins i tot unes llàgrimes en públic durant la seva campanya per les primàries demòcrates que lliurava contra Barack Obama. Era percebuda com a massa autosuficient, però fins i tot ella podia tenir un moment de debilitat davant la cruesa de la batalla i d’unes males expectatives que la deixaven lluny del somni de tota una vida. I va plorar. En les enquestes es va valorar el gest, tot i que quedava encara lluny del seu rival, molt més empàtic.
A CiU, fa temps, es va identificar clarament que un dels grans reptes d’Artur Mas era la projecció de la seva personalitat. A través del llibre La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, es va mirar d’“humanitzar” el seu perfil, descrivint la seva relació amb el seu entorn més íntim, també, com en el cas d’Aguirre, afectat pel càncer i altres malalties complicades. I finalment va guanyar les eleccions en la campanya on va ser més “ell mateix”, com defensen els seus més estrets col•laboradors.
L’agost de l’any passat, el líder dels socialdemòcrates alemanys, Frank-Walter Steinmeier, va abandonar temporalment la política per donar un ronyó a la seva esposa. Dos mesos després, en reincorporar-se, les enquestes donaven al seu partit un 31% d’intenció de vot, davant el 23% de sufragis que havia obtingut pocs mesos abans en les eleccions a la cancelleria.
La debilitat us farà forts. Podria ser una premissa, no destinada a tot tipus de lideratge, però sí especialment a aquells que es perceben d’entrada com a més freds, distants, durs. No cal recrear-s’hi. Però la dosi d’empatia que els manca, els la pot posar una sotragada d’aquelles inesperades que la vida pot tenir reservada per a tothom, i això els anivella a la resta, que ho valora.
dimarts, de febrer 15, 2011
L'Ala Oest del Pati dels Tarongers
divendres, de gener 28, 2011
El Congrés de Comunicació Política de Catalunya
dilluns, de gener 24, 2011
Alerta amb Moragas i la seva "People"
dimarts, de gener 11, 2011
El nostre primer Congrés de Compol
Fa poc més d'un any vam fundar la SCCIEP. La Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques. Aquest 2010 ha estat l'any de cimentar el projecte, dotar-lo d'estructura, començar a fer-lo rodar amb algunes activitats molt específiques... i ara tot plegat culminarà amb el primer gran projecte amb què la SCCIEP col·laborarà tot dotant de sentit la seva existència.
Perquè vam néixer amb l'empara del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya per posar en valor a casa nostra, a Catalunya, el paper de la comunicació política i dels seus professionals. Per ajudar a fer més visible el pes, la importància i l'espai de present i de futur que juga a casa nostra un ventall ben ampli de professionals (periodistes, publicitaris, relacions públiques, comunicadors audiovisuals, politòlegs, sociòlegs...) al voltant de la comunicació i de la política.
Vaig tenir l'honor d'esdevenir el president fundador d'aquesta gran iniciativa, i recentment el Col·legi m'ha renovat la confiança. Arriba ara un d'aquells moments clau que fa goig de viure en primera persona. I us volia convidar a fer-ho vosaltres també.
Dues sòcies de primera hora de la SCCIEP, l'Àstrid Alemany i la Maria Llorach, van començar a incubar ara ja fa uns quants mesos el Primer Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). I com que també des del principi van entendre per a què hi és la SCCIEP, ens van demanar ajut per tirar endavant aquest ambiciós projecte. I l'han tingut. I el tenen. I el tindran. No podia ser d'altra manera. En aquesta edició i en les moltes que segur que estan per venir, de can CCPC.
La SCCIEP està treballant per aquesta fita que serà important i que us convido a tots a seguir. Animeu-vos i apunteu-vos-hi. El cartell (servidor a banda...) fa un gran goig, amb noms mítics com els de Daniel Ureña, Xavier Peytibi i Yuri Morejón entre altres.
És un pas més en el camí d'anar-nos anivellant a països com els anglosaxons, on els spin doctors, els speechwriters i companyia tenen un rol perfectament reconegut professionalment i socialment, fet que no resta ni un punt de màgia a la cosa política, sinó que n'explicita el procés de professionalització, així com també en paral·lel deixa clar als milers de professionals potencials -que de la carrera estant potser aquí a casa nostra encara en no són prou conscients- el futur laboral que se'ls obre amb la indústria de l'spinning, encara per esclatar a Catalunya.
Està bullint. Està passant. Hi estem arribant. I la SCCIEP i el CCPC en són símptomes destacats. Hi ha espai. Hi ha mercat. Hi ha clientela, i cada vegada més oferta de qualitat. I aquí que hi som per incentivar-ho, per fer-ne pedagogia i per donar impuls a tots aquells que s'hi vulguin sumar.
Ens veiem al CCPC el 27 i 28 de gener... i a can SCCIEP la resta de l'any? ;)
divendres, de desembre 03, 2010
Anàlisi UOC (no només 2.0) de les E10
dijous, d’octubre 21, 2010
És el relat, estúpid!
- Només un...?
- Un de molt gros: no comuniquem i el cas és que o ens hi posem o ens estampem
- Au, doncs.
Ahir ZP va comparèixer a mig matí, satisfet com poques vegades l’havia vist, per anunciar els canvis en el seu govern. Va ser llavors quan va voler destacar en primer lloc l’experiència dels nomenats, per immediatament després afegir que els seus nous companys de viatge “tenen una gran capacitat de comunicació”. De Ramón Jáuregui, el nou ministre de la Presidència, el primer que en va dir va ser: “S’explica molt bé”. Comunicar, sempre comunicar.
De fet, per a què serveix un ministre? Per governar? No, home, no! Això ja ens ho advertia el mític Secretari Permanent Sir Humphrey Appleby al seu pobre ministre, James Hacker, en el clàssic contemporani Sí, ministre: “No s’equivoqui. El ministre no hi és per governar. Això és cosa dels funcionaris. El ministre fa política”.
En definitiva: un ministre és un comunicador. Com tot líder polític d’aquesta democràcia mediàtica nostra. O, millor, hi aplico el condicional: un ministre hauria de ser un bon comunicador. El candidat és el missatge, diu la praxi de la cosa electoral. Així, en temps de campanya permanent, és el líder i els seus generals qui assumeixen aquesta representació icònica clau.
Beatriz Corredor: Qui la coneixia? Elena Espinosa: tres quarts del mateix. Bibiana Aído: qui la conexilla (per a bé)? Moratinos: ídem. I María Teresa Fernández de la Vega: ¿Qui no admet que després dels excel•lents serveis prestats de primera hora ja feia unes quantes remodelacions que mereixia jubilació perquè amenaçava de patir cremades (polítiques) de tercer grau?
Leyre Pajín ha comunicat nefastamente com a secretària d’Organització del PSOE. Efectivament. És per això que per la via clementista (“patada, patapum, p’arriba”) ara l’aparquen a Sanitat, un ministeri que ja ha projectat els grans ímputs que ZP i els seus spin doctors tenien plantejats per a aquesta legislatura. Encert. A més, reforcen Blanco, la fidel Trinidad Jiménez, i hi sumen l’ugetista Valeriano Gómez i l’excomunista Rosa Aguilar. El candidat és el missatge, recorden? Posen al mediàtic Rubalcaba a donar la cara, però ben acomboiat. Encert al cub.
Per reblar (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
dimecres, d’octubre 20, 2010
Ni una frase sense titular
És la comunicació, amics! Els alts càrrecs polítics hi són en molt bona part per a això. De la gestió macro i micro ja se n'acostumen a encarregar uns altres. Però un ministre ha de ser dominador de l'art de la persuasió en democràcia. Ha de ser un bon venedor. Bon comunicador. Com a mínim qui els nomena així ho espera. Molts dels ministres avui cessats no havien respost ni de lluny a aquest requisit imprescindible.
En canvi, dels nous, ZP ha destacat molt que "tenen gran capacitat de comunciació". I concretament de Ramón Jáuregui n'ha dit: "S'explica molt bé". Ell serà el gran encarregat, a més, de treballar per unificar el relat. D'acabar amb la descoordinació comunicativa i la sensació de caos que transmetia el govern ZP en els (llargs) últims temps.
Avui matí n'hem parlat en detall a la secció dels dimecres de can Tot és molt confús. Aquí teniu l'àudio del Consultori del Dr. Aira de dimecres 20 d'octubre de 2010.
I a la tarda he atès també als companys del programa de Toni Clapés a Rac-1. Aquí l'àudio de la intervenció al Versió Rac-1 de dimecres 20 d'octubre de 2010. Servidor, entre el minut 35.45 i el 42. N'hem desenvolupat també detalls macos.
diumenge, d’octubre 17, 2010
Montilla a l'estil Gordon Brown (en tot?)
dijous, d’octubre 07, 2010
Els improbables Sáez i Boixareu
dilluns, de setembre 27, 2010
Obama i "l'altra" Escola de Chicago
És el Secretari de Premsa de La Casa Blanca en l'Administració Obama. Personatge clau en les compareixences públiques de Barack Obama, gairebé sempre ell és l'última persona amb qui parla el líder instants abans d'una compareixença davant els mitjans de comunicació.
.
De verb afilat i directe, molt directe, guanya moltíssim en agressivitat al seu líder, la flegma del qual va crispar en certs moments de la campanya l'impacient Gibbs, qui amb tot mai no transmet aquesta manera de ser davant d'uns mitjans que no l'intimiden. Sempre compareix davant d'ells amb un posat relaxat, banyat de bones dosis de sentit de l'humor. Ha d'acaronar dia a dia la bona química del seu líder amb els mèdia, un dels grans actius d'Obama.
.
.
Va començar a treballar amb Obama amb només 24 anys. D'ell en parlo més en detall en el llibre sobre els spins, i en aquest apunt online bàsicament vull presentar-lo als qui no el coneixíeu i destacar-ne el factor generacional. Els discursos que va elaborar per a Obama, amb el candidat i l'equip del propi Favreau, respiraven un aire de nova generació que acomboiava els conceptes de "canvi" i "esperança" fent-los especialment creïbles.
Però el factor generacional unit a la dimensió pública que va adquirir Favreu no li va poder estalviar algun disgust com la publicació al Facebook (etiquetat per un altre) d'una foto seva en una festa, i fent broma amb una imatge de Hillary Clinton. Coses de la nova visibilitat.
.
Sota el seu lideratge, un equip reduït de joves escriptors de discursos (en el món anglosaxó coneguts com a speechwriters o ghostwriters), entre d'altres amb Adam Frankel (deixeble de Ted Sorensen, mític speechwriter de John F. Kennedy). En el seu dia va treballar en la campanya de John Kerry. No gaire després Obama el repescaria i ja no deixarien de treballar junts. Elaboren plegats la gènesi dels discursos, tenen una gran sintonia i compenetració. Obama li diu informalment "Favs".
.
.
En la seixantena, ben rodó, despenjat i els cabells ben canosos, el seu fort no són les formes sinó l'estratègia. Ell, metòdic i coneixedor com pocs de les passes a seguir en política, es pot considerar, junt amb Axelrod i Gibbs, un dels pares d'"El Pla" que va projectar des de l'aterratge d'Obama al Senat la "hipòtesi" de la seva cursa presidencial. Ell personalment, l'any 2006, va elaborar un esborrany de memoràndum, com a actualització del pla estratègic previ, que plantejava dues rutes alternatives per a l'any que seguia: un per si Obama finalment desestimava l'opció de presentar-se a president i l'altre per si hi deixava la porta oberta.
.
Junt amb Axelrod i Jarret completa el trident "veu de l'experiència" que assessora Obama des del cor de la seva jove Administració. Al Senat, en els seus temps amb Tom Daschle, era conegut com "el senador 101", pel seu poder. El seu coneixement del Senat i del Congrés són excel·lents, així com les seves relacions amb actors claus en totes dues cambres.
.
D'ell va ser, a més, la idea d'incorporar Steve Hildebrand a l'equip que prepararia "la hipòtesi" de la candidatura Obama. Hildebrand, expert en mobilització social, seria un link de luxe amb tres col·lectius demòcrates clau: feministes, activistes gais i sindicats.
.
Com a congressista d'Illinois (món Chicago, com no! i moment en què va conèixer Obama) també havia estat client d'Axelrod. Antic col·laborador dels Clinton (1993-1997) i connectat i en sintonia amb Obama i el seu equip, durant la duríssima campanya per les primàries demòcrates va esdevenir una de les poques persones que podia parlar amb les dues parts. De fet, els seus esforços es van centrar molt especialment en mirar d'aplacar Bill Clinton en la seva obsessió per desqualificar públicament el rival de la seva esposa Hillary.
.
.
La sala de màquines de La Casa Blanca no se li està resistint a aquest fill d'immigrants israelians -amb el pare membre de l'Etzel, considerat un grup clandestí ultranacionalista jueu-. Ja abans havia treballat amb maquinària pesant (no metafòricament), com a mecànic de vehicles blindats de l'exèrcit israelià, prop de la frontera libanesa, l'any 1997.
.
Se sent còmode, i la trajectòria l'avala, com a cara dura ("poli dolent") de l'administració de "sant Obama". Ell fa rutllar la maquinària governamental mentre el seu líder somriu davant les càmeres.
.
dilluns, de setembre 20, 2010
Merkel: les dones al poder (també a l'ombra)
.
Beate Baumann, "l'entorn"
.
Juntes des del 1992, fa dècades que treballen juntes a diari, colze amb colze. Allà on Merkel ha tingut responsabilitats polítiques, i per tant despatx, el de Baumann ha estat annex al de la seva cap. També a la Cancelleria, on és la Directora de l'Oficina de la Cancellera des que hi van fer aterratge el 2005. De fet, Baumann ja havia acompanyat Merkel també en el seu aterratge a la secretaria general del seu partit, la CDU, l'any 1998, com a cap del Departament de Planificació.
.
Sempre amb trajo-jaqueta (com Merkel), amb pentinat còmode i amb poques floritures (com Merkel) i amb maquillatge gairebé inexistent (aquí a Merkel l'obliguen, quan toca, al contrari), accentua més que la seva cap (per raons obvies) la fredor i la distància en el tracte amb tercers. No dóna entrevistes i fuig de les càmeres com de la pesta. El seu àmbit d'actuació és la rereguarda de Merkel i té molt present que per ser-li útil cal que tot el protagonisme recaigui en la cancellera.
.
Formada en part a Cambridge, al Regne Unit, terra d'spins, és una ferma creient en la utilitat de les enquestes i els sondejos al servei de l'estratègia política. Ella els encarrega, els escruta, n'extreu conclusions... i aquestes van directes a Merkel, que actua en conseqüència. Perquè la premsa alemanya ho té clar i quan ha de descriure "l'entorn" de Merkel, el cercle queda ràpidament delimitat en un primer nivell jeràrquic: Beate Baumann. I tot i això, ambdues es tracten de "Frau Baumann" i "Frau Merkel", de vostè. 100% món germànic.
.
La simbiosi és molt gran, fins al punt que s'apunta cert mimetisme en la gesticulació de totes dues dones. El seu poder és temut i reconegut per tothom que coneix l'escena política germànica. No debades és considerada la segona dona més poderosa d'Alemanya. I no té cap ministeri ni dirigeix cap consell d'administració. És una spin doctor. De les poques dones que exerceixen aquesta condició en la política internacional al més alt nivell.
.
Eva Christiansen, la tercera dona
.
Portaveu de la CDU en temps de Merkel secretària general, abans que arribessin a la Cancelleria alemanya. Fa per tant més de deu anys que treballen juntes. És la seva principal assessora en comunicació. En el nou govern de Merkel assumeix una doble funció, sumant a les seves tasques com a principal consellera en comunicació les de Planificació, Afers Polítics i Especials. Això incorpora el discurs de la cancellera. En conjunt, la visibilitat de Merkel és a les seves mans. Des del control de la intensitat de la llum en l'estudi d'una entrevista, fins a quan i on es fa aquesta en cas que ella consideri que s'escau. És la gran gatekeeper d'Angie. La barrera última davant els mèdia.
.
Ja tenia molt de poder, però des d'aquest 2010, encara més. I és que, a més debilitat de Merkel en el govern (i ella millor que ningú sap com l'estan desgastant els socis liberals), més poder per a les dues dones de la cancellera. L'ascens formal de Christiansen n'és una prova més.
.
Ella és l'única que pot anivellar-se mitjanament a Baumann en proximitat i influència sobre Merkel. És "la tercera dona", adaptant allò famós d'"el tercer home". De fet, van ser aquestes tres dones, convençudes de les seves capacitats, les qui van conjurar-se per canviar la imatge escleròtica i corrupta d'una CDU decadent. I van triomfar. Amb Merkel recolzant-se sobretot en elles dues, i gairebé en exclusiva en un partit que tenia farcit d'enemics abans de fer-se amb el poder.
.
Diuen d'ella que coneix Merkel millor i tot que el seu propi marit, Joachim.
.
Joachim Sauer, el fantasma de l'Òpera
.
El marit de la cancellera. La discreció elevada al cub. Fins al punt que la premsa (ja sabem, la canallesca) l'ha rebatejat en funció d'una de les poques cites on anualment el poden captar públicament els flaixos de les càmeres: el festival wagnerià de Bayreuth. I ja tenim aquí per què li diuen "el fantasma de l'Òpera". Cruel.
.
Pare de dos fills i casat en segones núpcies amb Merkel, ella no va adoptar-ne el cognom... potser perquè "Sauer" vol dir "àcid", "agre" i això fa poc de candidat polític a res?? En tot cas, ell ho és força, d'agre, com a mínim amb els mèdia. No dóna gaire imatges i cap titular. De fet, no dóna ni entrevistes. I el tàndem funciona perfectament. Evelyn Roll, autora d'una biografia autoritzada de Merkel, defensa que "l'amor d'Angela i Joachim es basa en una complicitat intel·lectual molt forta". I ella, com els pocs que han escrit sobre Sauer, li reconeix una gran influència sobre Merkel: "Cada nit, a casa, fan una repassada de la jornada de treball. Per a Angie, ell suposa un assessor personal de primer nivell, així com un dels seus grans vincles amb la realitat". El bategem, doncs, com a spin "especial".
.
Aquest home és dels pocs que traspassen les moltes barreres que Merkel disposa per preservar el nivell més pròxim a ella. També ho ha fet, fins fa no gaire formalment i en el dia a dia, l'actual ministre de l'Interior, Thomas de Maizière, fins ara (i des que Merkel va accedir al govern) Ministre de la Cancelleria (Cap de Gabinet, en la nostra nomenclatura). Gaudeix, com els tres citats fins ara, de la confiança cega de la cancellera. I fa més de 20 anys que treballen plegats. És un gran gestor, un organitzador eficaç, discret, sense estridències. Com li agrada a Merkel.
.
.