Ai...

Fa més o menys dos dies, entre dissabte i diumenge, que em vaig estirar al llit de matinada, havent arribat d'una nit curiosa i encara amb regust de whisky a la llengua. En aquell punt just em van venir unes ganes imperioses de penjar això:

-------------------------------------------

Bisbes

Que els donin pel cul.*

(i si pot ser que no els agradi)

*Exceptuo tots aquells que no s'hagin alineat amb els pederastes, misògins, homòfobs, criminals i d'altres dimonis mantinguts i engreixats per l'Església.

-------------------------------------------

Però no vaig tenir esma. Estava massa cansat i el llit em va acollir de cap a peus. L'endemà encara hi pensava, però feia dies que havia recuperat una vella cançó sense música d'Ovidi Montllor, una en què només se sent el soroll d'un pic que pica (els pics piquen), del disc Crònica d'un temps, versionada molt temps després per Inadaptats en un disc homenatge. Volia penjar la lletra adjuntant les dues versions, i segons en quines paraules enllaçar-hi una imatge més o menys relacionada amb el seu significat. Hagués quedat alguna cosa així:

-------------------------------------------

Ai!
De bo, no res!
De mal, cabassos!
De feina, plens.
De béns, escassos.

Ai!
Volguts per molts
que volen guanys.
Serem la clau
que els obre els panys.

Ai!
I un cop oberts,
ens deixaran
que fem rovell
al seu clauer
fins que ens morim:

Ai!
I, si pot ser,
sense ser vells.
Que la vellesa
porta tristesa
i una dispesa
que minva els guanys.

Ai!
De dolç, estranys.
D'amarg, companys.
Pensant en cel
infern tindrem.

Ai!
I ací a la terra
quan ens morim
als fills deixem,
amb l'esperança
que facin ells
el que no hem fet.

boomp3.com
boomp3.com

-------------------------------------------

Però també em va fer mandra. I és que sóc tan dròpol que últimament només tinc ganes de treballar i oblidar-me dels meus blogosfèrics i petits, petitíssims, divertiments.