SGAEciats

Abans-d’ahir em vaig tirar un pet. Va ser un pet vulgar, inodor, però amb el típic so del vent intestinal alliberat, per la qual cosa em vaig començar a preocupar. El meu pet, involuntari, va sonar una mica musical i vaig témer que els defensors dels drets d’editor m’haguessin sentit. I és que era un pet idèntic al que es van tirar a l’uníson en Ramonet i l’Anna Betlem un dia que extorsionaven un honrat propietari d’un bar.

Em demandarien per haver fet un pet musical sense pagar el delme que exigien per infinitat de casos? Bé podia ser que al pet popular i quotidià, tant com el Sol solet o El cant dels ocells, li haguessin fet arranjaments, com a l’himne d’Espanya, i que segons la seva lògica m’havien de cobrar per cada pet vulgar, quotidià i popular que em tirés. Aquest pensament encara em va preocupar més, ja que tothom sap que si te n’has tirat un, de pet, ben pot ser que a darrere en bufi un altre... i sabia que tard o d’hora me’n vindrien més del mateix estil.

Em vaig començar a posar molt nerviós, cosa que va provocar un inevitable mal de panxa. Vaig pensar a volar fins a França o Portugal, vaig desitjar trobar-me a Andorra o en aigües no territorials per poder-me quedar a gust apaivagant l’ímpetu dels meus budells... Però els pets s’acostaven al seu destí final i ja els podia imaginar en fila índia, un darrere l’altre, im-pet-uosos per sortir i delatar-me com a pirata criminal. Jo m’aguantava, vaig intentar tancar el final del meu tub digestiu fins que no vaig poder més i vaig acabar assegut damunt la tassa del vàter, pensant en en Ramonçí i l’Anna Bel·lé.



Mentre pecava, reproduint sons, desitjava amb el front perlat de suor que no em sentissin els veïns, ja que el càstig seria pitjor si compartia els meus pets públicament. Però és que a més havia descarregat quelcom més que simples pets il·legals, copiats, plagiats. M’havia convertit en un autèntic criminal.

Ara només desitjo que la societat i ments preclares com les d'en Ramonet puguin perdonar algun dia el miserable lladregot que us parla.

boomp3.com

Com que el que més s'hauria de respectar en aquesta vida són els creadors, i la cultura és –hauria de ser– per defecte amiga de la veritat, està bé passejar-se per aquí, per aquí o per aquí.

Radiobeatles

Si agafes una gran cançó com A Day in the Life dels Beatles, n'aïlles la melodia i la combines amb la base musical d'un altre gran tema com és Karma Police de Radiohead, el resultat pot ser el següent:


boomp3.com


La idea és de Go Home Productions (GHP), alter ego del productor i DJ anglès Mark Vidler. Aquest senyor li dóna per barrejar David Bowie amb Liberty X, Kelis amb Duran Duran o Peggy Lee amb Iggy Pop. A la seva pàgina web et pots descarregar les coses que fa, que és molt, i no sé fins a quin punt els fa gaire gràcia als autors de les peces musicals que combina. Jo diria que en alguns casos els reinventa, que ja és prou. Com diu el mateix Vidler al seu web després de mostrar tot el que té: Anyway, hope you find something within these radio shows that will keep you entertained for a bit. Now that I've completely emptied the GHP wares, I'd better create some new stuff...

Per cert, diuen que Radiohead havia fet servir els acords de Sexy Sadie, també dels Beatles, per composar Karma Police. Ves per on, la millor barreja que se'n podia derivar era amb A Day in the Life. Serà que la bona música és infinita però sempre una i la mateixa?

Ambició?

En una taula rectangular d’un restaurant on ressonen els crits, cinc comensals repartits davant per davant en dos i tres. De tots cinc, n’hi ha dos que tallen el bacallà i en seure han quedat separats d’un del grup que de moment no talla ni pinta res. Però és calculador, d’ètica distreta i d’ambició arrauxada. No dubta, doncs, a canviar de seient i la taula dels cinc comensals queda invertida i disposada en tres i dos. El calculador ha aconseguit seure al costat dels que tallen i pinten gràcies al seu moviment estratègic que, potser, li servirà per continuar demostrant les poques diferències entre un home i un llimac, però també la voluntat de ferro de qui apunta alt en aquesta vida.

Per postres hem menjat trufes i he rigut per dins amb tota la cautela de què he estat capaç. Mai se sap qui pot acabar sent important.

Bé, són només curioses (tristes?) realitats a l’hora de sopar.

boomp3.com