Domesticitat

Després d’una conversa que hagués pogut ser molt acalorada (però que no ho va ser), em vaig acomiadar a la manera habitual (a saber, amb un gest educat d’autòmat que algun dia hauria de revisar). Un cop davant l’ordinador, pensava en totes les seves veritats, categòriques, i les anava contrastant amb les meves, categòriques també. Es tracta d’un conegut de carrer, un d’aquells amb qui comparteixes simpatia i respecte però ni un sol punt en comú. Si ell naps, jo cols; si jo peres, ell pomes; si tots dos carn i no peix, un no suporta el xai i l’altre exceptua el pollastre.

El problema és que ni un ni l’altre té prou forces per defensar els seus arguments i intentar convèncer el contraopinant. I dic problema perquè les nostres converses acaben per no tenir ni suc ni bruc, de manera que quan tots dos hem exposat els nostres punts de vista el diàleg mor i es fa el buit. Quina llàstima! Tant que m’agradaria discutir-m’hi, submergir-me en el món de les dades i l’erudició i trencar aquesta perversa harmonia, dir-li que jo cols, que jo moltes peres, què caram, que jo xai a tope!, i que és una gran equivocació creure en naps, pomes i pollastres! Què no mesura la raó sinó els arguments? En fi...