Fan

Anava jo amb tren tot parlant amb una amiga sobre una banda musical de moda i el seu líder. Jo que li dic:

–La banda toca molt bé, les cançons crec que són bones però falla la veu del cantant.

Ella, indignada, em contesta:

–Però què dius! Si el cantant és molt guapo!

Mai he tingut enveja de l’atracció sexual dels cantants sobre les fans (bé, sí, però ara no és el cas), i una mica contrariat insisteixo:

–Ja ho sé, però no em refereixo al seu físic sinó a la seva veu.

La meva amiga, tanmateix, sembla absolutament insensible al matís:

–No diguis això que és molt i molt guapo, entesos?

Es tracta d’una conversa que no porta enlloc, però vull aclarir que no és que trobi lleig el cantant, sinó que, si se’m permet l’opinió, la seva veu no és la més idònia en comparació amb la qualitat del grup.

–No t’enfadis –aviso–, el cantant és molt i molt guapo però jo només dic que, segons el meu parer, em sembla, crec, diria, potser, la seva manera de cantar no seria ni la d’en Tom Jones ni la dels millors moments de Steve Walsh, penso...

Però la meva estimada amiga no cedeix ni un pam de terreny:

–Ai, digues el que vulguis, però ell és molt i molt guapo i m’agrada moltíssim, molt i molt, molt.

Abandono, rendit davant l’evidència, i com dos adolescents passem a parlar de les dones del tren que m’agraden.

Paral·lelament, dels auriculars del meu mp3 continuen sonant els virtuosos Kansas, que no sé si a hores d'ara la meva amiga trobaria molt i molt guapos. M'agafa un auricular i opina:

–Hòstia noi, no sé com pots aguantar aquest soroll!

Qüestió d'opinions, suposo.