La sabata

Ja sé que fa dies que Josep Palau i Fabre va deixar el món dels vius, i que tal com van fer bloggers molt més capaços que jo era aquell moment i no ara el més idoni per penjar un tros de poema, un record seu a manera de minúscul homenatge; però la casualitat ha fet que em topés amb uns versos que reflecteixen força bé un estat d'ànim i d'intencions ben particular. I això, crec, ha de ser la literatura: trobar-te a tu mateix. Tot el que digui el poeta és aplicable al nostre cas, tenint present que una metàfora és una metàfora i que les coses són iguals de certes les diguis cantant, recitant o parlant. Va, fot-li, Palau:

He donat el cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

(Josep Palau i Fabre: Càncer, 21 de març del 1943.)

boomp3.com