Georgius

Sant Jordi, cavalcant, entusiasmat pel que li espera

Anava jo caminant amb tres roses vermelles i dos llibres de colorins sota aquest pet de sol que finalment ha fet damunt l'arc mediterrani quan, de cop i volta, un guàrdia urbà m'ha cridat l'alto:

–Què fa? –em diu.

–Com que què faig? –li dic.

–Què fa travessant el carrer? Que no veu que tinc la mà alçada perquè no passin els vianants i sí passin els vehicles?

–No, no ho he vist, anava tan concentrat amb les meves roses vermelles i els meus llibres de colorins sota aquest pet de sol que només he fet cas al semàfor, que per cert està verd per als vianants...

–Sí, però que no sap que quan hi ha un guàrdia urbà el semàfor ja no té autoritat?

–És veritat, però amb la meva concentració no l'he vist i...

–Sí, sí, no em faci perdre més temps que he d'ordenar aquest caos.

Sant Jordi Afro, tal qual, una mica empanat

Amb aquestes que jo penso: «Cony, tampoc n'hi ha per tant! Tampoc hi ha tant de caos, conxo!» I com que m'agrada aclarir les coses, i el saber no ocupa lloc, jo que li pregunto, amablement:

–Com és que t'han col·locat aquí si el trànsit és normal i en aquest tros de carrer no hi ha precisament hordes de vianants?

–Sisplau, no em distregui ara.

I tot seguit ha abaixat el braç i ha deixat travessar el carrer a tots els vianants que s'esperaven: a mi, a un gos i a dos avis agafats del bracet que tampoc entenien res.

El nostre món urbà és curiós. Però és Sant Jordi, fa sol i tot és guai.

Sant Jordi, amb el seu posat habitual i amb Déu al córner

boomp3.com

Vals monocrom, circular i previsible

Maleïts cercles! Maleïda grisor! Cagon les finestres que deixen passar el fred i les cortines transparents, els vidres bruts i les persianes trencades, els balcons plens de testos buits i els pisos encastats enmig d’altres edificis. Putos passadissos estrets i cuines fosques, habitacions petites i somiers atrotinats. La mare que va parir les cadires desllorigades i els celoberts grisos. Maleïts cercles grisos!


Bé: no cal posar el crit al cel. És només una temporada –temporada de bombeta nua, d’escombra embrutidora, de pica pudent–. És només una temporadeta de cercle vulgar, de mantra amb calçador, de camí repetit diàriament: del portal al llit, del llit al vàter sense tapa. No cal ficar el cap dins del vàter sense tapa. A través de la pantalla de l’ordinador, si obres el mozilla, Internet pot ser a vegades una autèntica claveguera; per això hi avoco avui una mica de merda. Ja no ve d’aquí.

boomp3.com

Monocrom, monocrom. Una vida anodina voltada de vides anodines i una banda sonora a vegades emotiva, a vegades estressant –entre Philip Glass, Michael Nyman i Yann Tiersen–. Llàstima de cercle monocrom –d’arpegis previsibles en un vals circular–, on el matís més excitant de la grisor és... el negre?