Domesticitat

Després d’una conversa que hagués pogut ser molt acalorada (però que no ho va ser), em vaig acomiadar a la manera habitual (a saber, amb un gest educat d’autòmat que algun dia hauria de revisar). Un cop davant l’ordinador, pensava en totes les seves veritats, categòriques, i les anava contrastant amb les meves, categòriques també. Es tracta d’un conegut de carrer, un d’aquells amb qui comparteixes simpatia i respecte però ni un sol punt en comú. Si ell naps, jo cols; si jo peres, ell pomes; si tots dos carn i no peix, un no suporta el xai i l’altre exceptua el pollastre.

El problema és que ni un ni l’altre té prou forces per defensar els seus arguments i intentar convèncer el contraopinant. I dic problema perquè les nostres converses acaben per no tenir ni suc ni bruc, de manera que quan tots dos hem exposat els nostres punts de vista el diàleg mor i es fa el buit. Quina llàstima! Tant que m’agradaria discutir-m’hi, submergir-me en el món de les dades i l’erudició i trencar aquesta perversa harmonia, dir-li que jo cols, que jo moltes peres, què caram, que jo xai a tope!, i que és una gran equivocació creure en naps, pomes i pollastres! Què no mesura la raó sinó els arguments? En fi...

Som tontos

Nicole debía entenderlo así porque agachó la cabeza y se puso a ordenar sus dibujos, a guardar los lápices. Volví a acariciarle el pelo, le pedí perdón y ella dijo rápidamente: "No, no eres tú quien...", y se detuvo, y sin saber por qué sonreímos al mismo tiempo y nos besamos largamente; sentí que nuestras caras y nuestras bocas componían el reloj de arena donde una vez más empezaba a correr el fino chorro de un tiempo silencioso e inútil. Ya era tarde para ir al museo, la luz de la habitación tomaba ese tono marchito que iba tan bien con su olor y los rumores del pasillo. En ese aplazamiento que repetiría ya tantos otros desde la tarde en la carretera de Mantua, con las casas rojas a la izquierda, se abría una zona de ritos y de juegos, de antiguas ceremonias que llevaban al amor de los cuerpos egoístas, empecinados negadores de la otra soledad que estaría esperándolos a los pies de la cama. Era la tregua precaria, la tierra de nadie donde caerían enlazados, se desnudarían entre murmullos, confundiendo las manos y las ropas, ahincándose en una falsa eternidad recurrente. Jugarían a los sobrenombres o a los animalitos, en una secuencia graduada y conocida y siempre deliciosa.

Tontísimo, diría Nicole. No soy nada tonto, diría Marrast. Usted es un gran tonto y un malo/ No lo soy en absoluto/ Sí que lo es/ No/ Sí/ No/ Sí/ Entonces yo a usted le estropeaba su jardín/ Mi jardín es lindo y usted no me lo estropea/ Sí, yo le mandaba muchísimos animalitos/ No me importa/ Primero le mandaba todos los topos/ Sus topos son tontos/ Tres marmotas/ Tampoco me importa/ Varios lirones/ Usted es un malo/ Y todos los puercos espines/ Mi jardín es mío y no lo toca nadie/ Su jardín es suyo, pero yo le mando los animalitos/ A mí sus animalitos no me importan y mi jardín está bien defendido/ No está defendido, y mis animalitos le comerán todas las flores/ No/ Los topos le comerán las raíces/ Sus topos son malos y tontos/ Y las marmotas harán pis contra los rosales/ Sus marmotas son malolientes y estúpidas/ Usted habló mal de las tres marmotas/ Porque son estúpidas/ Entonces yo le mandaba todas las marmotas en vez de solamente tres/ Lo mismo todas son estúpidas/ Y todos los lirones/ No me importa/ Ahora salga a ver su jardín y verá lo que le han hecho mis animalitos/ Usted es tonto y malo/ ¿De verdad soy tonto y malo?/ Usted no es malo pero es tonto/ Entonces retiro tres puercos espines/ No me importa/ ¿Soy tonto?/ No, no es tonto/ Entonces retiro todos los lirones y un topo/ Cualquier cosa que retire me da igual/ Para que vea lo bueno que soy retiro todos los animalitos/ Usted es malo/¿De manera que soy malo?/ Es malo y tontísimo/ Entonces, dos topos/ No me importa/ Todos los puercos espines.

(Julio Cortázar: 62/ Modelo para armar, 1968, p. 53.)

Aquest fragment sempre m’ha suggerit el reflex, el diàleg d’una visió del món, el d’una espiral malaltissa de com va el planeta, de països, d’estats, d’invasions, de guerra, d’estupidesa i d’imprudències. Potser d’amor, també?

Deus Ex Machina

Al llarg de la meva vida, sempre que em trobo atabalat i perdut, penso que baixarà Déu i que amb la seva vareta màgica m’ho solucionarà tot.

Al cap d’una estona, com que no baixa Déu a arreglar res, penso que estant en un país d’arrel catòlica potser algun sant farà algun miracle.

Unes estones més tard, com que no ha baixat cap sant ni cap déu ni sa mare, em trobo amb els pantalons arremangats disposat a enfangar-me tot sol.

Me’n surto i em cago en la puta superstició, la puta religió i la puta mandra, que ve a ser tot el mateix.



Amén.

Poeta yutufer

Fa poc vaig conèixer un poeta universitari que parlava, amb aires de poeta, del "yutuf" –deia "yutuf", el poeta, mentre donava lliçons de llenguatge–. El poeta s’escoltava, se les donava d’anglòfil i dominador de la llengua. El poeta em parlava del Bé i del Mal, del seu domini en noves tecnologies i de les errades lingüístiques de gent que no té el seu càrrec acadèmic ni la seva posició de poeta. Se’n reia dels simples no-poetes, el poeta, i me’ls assenyalava picant-me l’ullet. El poeta llegia un dels seus textos i acabava les frases gairebé en silenci, com aquell qui acabant de dir quelcom genial es prepara ja per dir-ne una de millor encara.

El poeta no s’adonava de les pròpies pífies i em vaig enamorar d’aquell poeta enamorat d’ell mateix, absort en el seu núvol poètic, enganyat pel seu fum poètic, admirat per la facilitat del poeta d’entabanar el públic amb un parell de gestos poètics.

Un cop a casa li vaig escriure un sonet, no gaire poètic perquè no sóc poeta. Després, com que m’avorria, vaig cercar pel YouTube "poeta universitari", i el que em va sortir no podia connectar d’una manera més irònica amb el que pensava d’aquell qui, sent un simple all, es pensa que és una gran taronja.



Es pronuncia "yutiub" ['ju:.tju:b], oi?

De hooligans i presumits

Els blocs polítics em solen provocar certa mandra. No, espera. Els blocs polítics em solen provocar certa ràbia. Siguem sincers. Siguin del partit que siguin, tot i que salvant honroses excepcions, no hi sé veure sinó un senyor/a sense idees pròpies que actua com a simple instrument del seu partit, o bé com un ésser humà que s’intenta promocionar a la xarxa. «Mireu-me, mireu-me, ahir vaig fer una gran conferència a no sé on i avui m’he llegit un llibre apte només per a intel·lectuals com jo. Visca l’EMP (El Meu Partit)!»

(Continuo aquest post amb por de ser injust i una mica destraler.)

El millor d’aquesta mena de blocs són els aduladors. A mi em sembla increïble, però hi ha gent que no s’està d’escriure comentaris hiperbòlicament elogiosos al peu del post. I, francament, a vegades no tenen cap mena de sentit. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca, que li va agradar molt i que va coincidir amb no sé qui. Automàticament, apareixen un o dos comentaris que s’ho maneguen per parlar del poc nivell cultural dels membres de l’altre bàndol, per atacar l’actual consistori i, si tenen temps, per elogiar la música barroca (sempre que aquesta sigui escoltada per un membre de l’EMP).

També hi ha, és clar, els que ataquen a la jugular sense pensar res. Són els militants de l’Altre Partit (AP), programats i amb instruccions precises de mossegar qualsevol opinió del contrari. Aquests no m’agraden tant perquè, contra tota lògica, són encara menys originals que els primers. Per exemple, el candidat a l’alcaldia d’un poble explica breument que anit va assistir a un concert de música barroca... Immediatament, salten indignats els contraopinants que hi troben un clar indici de fatxenderia gratuïta, un exemple evident que el candidat en qüestió no treballa pel municipi i una falta de respecte al lectorat davant d’una mostra pedant d’elitisme (perquè tothom sap que la música barroca és un clar símbol de... del que sigui).

Seria injust oblidar-se dels comentaris que intenten ser equànimes, els que malden per fer veure els pros i els contres a uns i altres. A aquests els diria que no perdin el temps: no hi ha res a fer. No es pot convèncer un convençut, i els militants de partit polític acaben sovint amb l’equanimitat d’un hooligan d’equip de futbol.

Així les coses, i sempre salvant honorables excepcions, crec que el més encertat seria obrir un bloc polític sense penjar cap post, posar-hi només la fotografia del candidat, les sigles i un lema, i que els internautes s’esbravin sense la feinada d’haver de llegir res. Total, quan entren al bloc tant els de l’EMP com els de l’AP ja saben què hi escriuran. A més, si els blocaires polítics mai no hi comencen a escriure res, quedaran menys en evidència quan, un cop passades les eleccions, deixen inactiu el bloc que una vegada els va recomanar d’obrir el seu assessor.



L’altre dia va coincidir que, mentre passejava per un d’aquests blocs, escoltava la cançó #3 de l’àlbum Will to Live de Ben Harper (espero que mai no el facin servir per a cap campanya). Ja veuràs, prova d’escoltar-la mentre llegeixes segons què de segons qui (aquest meu text, per exemple). Potser acabes amb un somriure tipus Mona Lisa.