Ned i les màquines

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

 Anstey, prop de Leicester, 1779.

En Ned va mentir.

No és que fos un mentider, ni tant sols una mala persona, o un aprofitat d'aquests que se les dona de saber moltes coses per donar-se importància.

Però en Ned ja feia massa temps que no tenia feina, massa temps que no tenia ni un xavo per a comprar una trista barra de pa. Al taller on feia d'aprenent abans d'aquesta revolució, que tant l'havia perjudicat, va aprendre a cosir, fil i agulla com tota la vida s'havia fet. Ara això ja no li servia per a res.

Així que quan l'encarregat li va preguntar si era mecànic, que era el que estaven buscant a la fàbrica, ell no s'ho va pensar a respondre que si, fins i tot va anomenar un taller de Londres on es suposa que havia après a reparar màquines, s'ho va inventar tot és clar.

El primer dia de feina, vestit amb un mono blau que li havien donat, va tenir una feinada per a poder entrar a la fàbrica. Els seus antics companys del gremi tèxtil estaven davant de la porta de la fàbrica protestant i insultant a tots els que entraven al torn.

-Tu també t'has venut Ned? Que no veus que aquesta gent són els culpables de tot el que ens passa? Ells i les seves màquines ens estan matant de gana!!-

Però en Ned no va escoltar, va entrar de pressa i corrent esquivant les pedrades que li llençaven els que fins llavors havia considerat companys.

Un cop dins, l'encarregat li va encomanar de fer un repàs a tota la maquinaria.

I ja tenim en Ned, amb el seu mono blau, i la caixa d'eines plena de claus i tornavisos, dirigint-se als enormes telers mecànics sense saber ben bé que n'havia de fer amb tot allò. Mai havia vist unes màquines tant grosses.

Va començar a tocar les màquines. Apretar unes femelles per aquí, posar oli a un engranatge per allà, desmuntar i tornar a muntar una palanca caiguda, enganxar un cigonyal que no girava. Semblava que ho hagués fet tota la vida, i així una màquina rere una altra.

A primera hora de la tarda, tot content amb la feina feta, va presentar-se davant de l'encarregat. Tot just li començava a explicar que ja havia fet tot el manteniment de les màquines quan a l'obrador va començar a sentir-se un gran terrabastall. L'encarregat sortí corrents amb en Ned a darrere.

La fàbrica era plena de fum. Un teler s'havia desmuntat caient damunt d'un pobre obrer que no podia sortir-ne, una altra cremava escampant ràpidament el foc cap als telers del costat, més enllà un cigonyal havia començat a girar fora de control trencant tot el que tenia a la vora.

L'encarregat agafà en Ned arrossegant-lo a cops fins a la sortida de la fàbrica. Allí, davant la sorpresa dels manifestants del gremi comença a insultar-lo.

-Desgraciat! Has trencat els telers! Ens costarà milers de Lliures arreglar-ho! Haurem d'aturar la producció! Fill de mala mare!!!-

I amb una forta empenta el llençà cap a fora just davant de la multitud que havia quedat muda.

En Ned s'aixecà adolorit, mirà els seus antics companys. Tots el miraven incrèduls.

Esclatà l'eufòria, l'agafaren i l'aixecaren victorejant-lo.

- Visca en Ned!!! els has derrotat!! has parat la fàbrica!! ets el millor Ned!!! ets el nostre heroi!!! Visca en Ned Ludd!!!-

I així va ser com en Ned es va convertir en un heroi a la petita vila d'Anstey.

Els següents mesos centenars de màquines van ser destruïdes, moltes fàbriques van ser arrasades. El govern hagué de mobilitzar l'exercit per aturar l'autoanomenant moviment Ludita que pretenia frenar la revolució industrial que empobria els artesans de tota Anglaterra. Quatre anys va durar aquella insurrecció violenta que va posar el país potes amunt.

I en Ned?

Doncs ell no es va afegir al moviment, era pacífic i bona persona, incapaç de trencar res ni de fer mal a ningú, (de manera intencionada vull dir). Va desaparèixer del poble, i del país, va embarcar-se a Portsmouth en direcció a Amèrica on va provar de guanyar-se la vida tant bé com va poder.

Això si, va passar a la història com el llegendari Ned Ludd, el lider dels ludites, el capità, el rei dels destructors de màquines.

Aquesta biofiction d'en Ned Ludd és la meva participació als relats conjunts del mes d'Octubre. Espero que us agradi!
i sense res més a afegir...
apa salut!

Per a que serveix un bloc?

Si fa un mes en aquest bloc es celebrava el tercer aniversari, doncs ara toca celebrar les 15.000 visites, no és una cosa que acostumin a celebrar els blocaires, però ves, perquè no?
a mi em va això de celebrar, tot sigui tenir alguna cosa per escriure, i per rebre felicitacions que sempre va bé, jo penso que d'aniversaris n'hauríem de celebrar 3 o 4 cada any, lo contents que estaríem!
En homenatge a les 15.000 visites, (que no 15000 persones), intentaré respondre aquesta pregunta que em van fer fa poc. Per a que serveix un bloc?
Per moltes coses, està clar, hi ha multitud de blocs i cadascun és diferent i serveix per coses diferents.

• Per relacionar-se i comunicar-se: o sigui blocs enllaçats com una xarxa social (com un fb però més maco i creatiu), amb continguts personals o no tant, però sobretot amb interacció, que així és com es fa el carinyo. Es coneguda la Blocosfera o la Catosfera, on un munt de blocaires fan coses plegats i molts mantenen bona amistat (real o virtual). Per exemple per Sant Jordi hi va haver una regalada de roses i llibres organitzada pel Veí.
• Per entretenir-se i/o culturitzar-se: que a vegades és el mateix a vegades no, et pots entretindre de moltes maneres, llegint coses interessants d'altres països, mirant curtmetratges, resolent enigmes, llegint bons relats, microrelats, literatura vaja! mirar fotos xules, galeries de quadres, conèixer llibres a través de gent que els ha llegit, pelicules, o sigui de tot. Hi ha blocs temàtics, i blocs politemàtics, i molts són superinteressants, es poden apendre moltes coses. El mateix fet d'escriure una entrada ja és un gran entreteniment en si mateix, en aquest mateix post per exemple m'hi he passat una hora.

• Per crear i ser creatiu: clar que si, això no és un fb on poses qualsevol tonteria de l'estil "flipo amb el mòbil nou" (ho vaig escriure jo mateix ahir). Amb el bloc tot t'impulsa a fer alguna cosa més creativa, el món dels blocs desborda creativitat, i tot t'impulsa a ser creatiu, hi ha blocs que proposen  als altres blocs ser creatius, per exemple el relats conjunts. Tant pots fer còmics, com retocar fotos, fer dibuixos, disseny gràfic, com escriure literatura, el bloc es una molt bona manera d'exposar i compartir la creativitat amb amics i públic en general.
• Per difondre informació i convocatòries: Hi ha blocaires per tot arreu, i són una font d'informació sobre qualsevol notícia, en tots els idiomes (per això serveix el traslator), informació internacional, i també més pròxima, com per exemple el bloc de la CANC, d'altres relacionats amb el 15M, o d'altres més generals.
• Com a eina educativa: faceta que no he practicat gaire, però sobre la que vaig fer un treball que tinc penjat en el meu bloc sobre educació. Es tracta de combinar totes les utilitats que ja he anomenat, i moltes d'altres, en l'àmbit de l'educació.

aquestes són les utilitats que pot tenir un bloc, bé, són les que se m'han acudit a mi, perquè segur que n'hi ha moltes d'altres, i les que s'han d'inventar.
si a algú se li acudeix alguna altra cosa...
jo no tinc res més a afegir...
apa salut!
Per cert, lo de les 15.000 visites és una excusa, de fet en falten unes 40 a les que probablement s'arribarà gràcies als que llegiu aquesta entrada! igualment...
gràcies per visitar !!!! i per comentar sobretot!!!!

de grans a petits

Fa molts i molts anys (bé, de fet no en fa tants), en un quart pis d'una avinguda sorollosa de Reus, hi havia una parella de germans que s'arrossegaven per terra junts, jugaven als "clikcs" de Playmobil junts (montant petites ciutats), anaven amb les cosines junts a Ulldemolins, i també junts tota la familia anaven al Racons (junt amb el Joan i la Txell també), anaven a l'escola junts, i més tard, quan ja van ser petits adolescents, també anaven junts a ... a ... bé, a fer coses d'adolescents...

i un era el gran i l'altre la petita, i tots dos eren petits i ara ja han crescut,
i han passat els anys, i ara qui corre per terra és la petita Montsant, la petita de la petita,
per que la petita ja no ho és,  ara té una petita, però continua com sempre sent molt... GRAN !
Moltes felicitats i per molts anys a la millor germana petita del món!!!

les bruixes del castell d'Escornalbou

Quan tenia 16 anys ja vaig fer una versió d'aquesta història, aquí teniu el segon intent que, em sembla, m'ha quedat força millor.

 el castell d'Escornalbou amb la serra de l'Argentera al fons.

Colldejou 1851

Just pondre's el sol, el Martí anà cap al Grau i enfilà el camí cap al castell d'Escornalbou. Coneixia bé el camí i no temia perdre's.

Tampoc tenia por a les bruixes, i per això hi anava. Aquella tarda a la plaça tots comentaven els rumors que corrien per tots els pobles de la baronia. Ell se n'havia rigut i la resta d'homes l'havia desafiat a anar al castell a mitjanit.

Sorolls metal.lics de les cadenes dels fantasmes condemnats a vagar pel castell, fogueres al tard, i ombres que es movien entre les arcades dels claustres. El Llorenç havia explicat les històries que s'explicaven a Vilanova, a Riudecanyes i a Mont-roig.

Tots s'arronsaven quan sentien parlar d'esperits i coses sobrenaturals, però ell no, ell estava fet d'una altra pasta i els ho demostraria.

Ningú el va veure arribar quan tornà del castell ja gairebé a trenc d'alba.

Quan a la tarda el trobaren a l'economat i li preguntaren per l'excursió de la nit anterior, el Martí no explicà gaires coses.

- Si ni ha, de bruixes, jo no les he vist, però vosaltres ja podeu creure en el que vulgueu que jo tinc prou feina -

El Martí marxà cap a Reus l'endemà, tots es sorprengueren, tenia un parell de carboneres a vigilar i res d'especial a fer-hi a la capital.

Però encara es sorprengueren més quan tornà al cap de dos dies. Anava amb un carro tirat per dos cavalls, i amb roba nova. Aquella mateixa tarda es presentà a cal Llorenç i li comprà trinco-trinco la casa i el corral amb totes les bèsties. També parlà amb el Lluc i acordaren un preu per a que li fes de mosso.

Al poble se'n feien creus, aquell carboner, xulo i mort de gana, tornava tot de cop al poble carregat de cuartos. Segur que les bruixes del castell hi tenien a veure, deien les dones més padrines.

El Martí no tornà al bosc, tenia un mosso i un parell d'homes que treballaven per ell, i a tots els pagava prest amb monedes de sis quartos. Tothom volia fer tractes amb ell, doncs era evident que, no sabien com, havia acumulat fortuna.

Al cap de sis mesos d'aquella excursió nocturna al castell, un regiment de la guàrdia civil arribà a Colldejou. Preguntaren per el Martí a l'economat, i tot el poble pogué veure com se l'emportaven arrestat cap a Reus.

El Llorenç fou el més valent, o el més curiós, que arreplegà per banda un tinent i després de senyar-se li preguntà:

- Perdone teniente, se lo llevan por hacer tratos con las brujas del castillo, verdad que si?

- Pero de que brujas me habla usted infeliz, en el castillo no hay brujas. Anteayer detuvimos en Reus a un fabricante de algodón llamado el Sisos, el bandido estaba falsificando moneda en unas prensas escondidas en las ruinas del castillo. Parece que su vecino también está implicado pues le hemos encontrado un montón de esas monedas.

El Llorenç i la resta d'homes del poble es miraren amb cara d'estupor, gairebé tots tenien moneda amb la que els hi havia pagat el Martí.

Ben cert doncs, que al castell no n'hi havia hagut de bruixes.

la història de les bruixes del castell i del "Sisos", l'he tret del llibre "Recull de llegendes del camp de Tarragona" de l'editorial El Mèdol. Aquest llibre cita Eduard Toda i el seu llibre "Història d'Escornalbou" com a font original de la llegenda. 

Que els valents habitants de Colldejou fossin qui resolgueren el misteri és un atractiu ben gran per escriure'n aquesta versió. Espero que agradi.

i sense res més a afegir...

apa salut!

buscant tresors a Capafonts

El passat cap de setmana vaig descobrir una nova i apassionant activitat de natura que encara mai havia practicat: el geocaching o la ginkama gps en busca de tresors.
Gràcies al meu gran cunyat, que ja me n'havia parlat, vam convertir el que havia de ser una mini excursió pels voltants de Capafonts en un joc de remena i busca tresors.

 la cova de les gralles al fons

La Ginkama té una base senzilla, només necessites un aparell de GPS el qual t'indica aproximadament la posició d'una sèrie de punts on hi pots trobar petits tresors. La busqueda doncs, et guia per una ruta que has de seguir per a poder completar tota la sèrie.
La petita caminada que vam fer, sortia de Capafonts en direcció a la Font de la Llúdriga, naixement del Riu Brugent, i després s'enfilava fins a la Cova de les Gralles per a tornar al poble fent un recorregut circular.
De tant en tant, l'aparell ens advertia: Esteu a cinc metres d'un tresor! i llavors tots a buscar per tots els racons.
S'ha de dir, que en aquesta primera experiencia buscadora de tresors, no vam tenir gaire sort, més aviat no en vam tenir gens, i dels sis tresors que composaven la sèrie només en vam trobar un, això si, l'eufòria al trobar-lo va ser majúscula.

 el petit tresor que vam trobar

Els tresors, normalment, són petits objectes amagats dins una bossa o un "tuper" ocults en algún forat, sota una pedra, o penjats d'un arbre, la idea és que pots agafar algun dels objectes si a canvi n'hi deixes un altre. Junt al tresor també s'hi troba una petita llibreta on pots anotar la proesa que has aconseguit al trobar-lo.
Pel que he vist, a la pàgina oficial, i el que m'ha explicat l'Eduard, hi ha multitud de sèries de Geocaching distribuits per tota la geografia, tant en ambients naturals com urbans, i diferents jocs, com enigmes que pots completar si descobreixes tots el tresors d'una sèrie.

 l'esplanada de la cova de les gralles (a baix petitets els companys d'excursió!)

La Viqui també m'ha explicat l'origen del joc, que es va crear als EEUU com una celebració quan els militars van desbloquejar els satelits que permeten la geolocalització gps per a usos civils.
Total, que m'ha agradat molt la experiencia i m'han agafat ganes d'aficionar-me a la busqueda de tresors, i fins i tot a la creació de sèries!
També ho he vist com una activitat genial per a descobrir entorns amb nens i joves tot jugant, cosa que et pot permetre tant fer una excursió per la montanya, com una ruta cultural per la ciutat.
Una passada vaja... espero repetir-ho...
i sense res més a afegir...
apa salut!

Rastani té raó i per això cal sortir al carrer 15 Octubre !

L'aparició la passada setmana d'aquest personatge va trasbalsar tothom, ja abans de que es conegués que era un hoax (una bola, vaja), Sala Martín ja deia que era un pallasso i la ministra Salgado el calificaba de boig inmoral.
Però tenia raó Rastani? ens l'hem de creure?  hi ha gent que s'està forrant amb la crisi? hi ha gent que està guanyant diners amb el deute públic? Goldman Sachs i altres lobbys financers dominen el món?
jo que no en se gaire d'aquestes coses, li vaig preguntar una vegada a una amiga que és economista perquè passen aquestes coses, perquè el món de les finances és tant brut.
La seva resposta va ser clara. Els humans som així, egoistes i avariciosos, tothom mira per ell mateix i tothom vol guanyar.

Durant l'època de "vaques grasses" vaig veure "pringats" com jo, que sense tenir, ni saber res, compraven i especulaven, per a guanyar facilment. Tothom s'apunta al carro de fer diners fàcils. Així doncs, com no m'he de creure que els que tenen, i saben, fan el mateix. Juguen amb els diners com si d'una partida de Risk es tractés sense importar a qui poden afectar amb els seus actes.
No hi ha diners. On són els diners? s'han evaporat?
És real, aquesta crisi és provocada, això no és una sequera o una tempesta provocada per factors incontrolables pels humans.
Fixeu-vos en l'impacte psicològic de la crisi en la gent i després feu una ullada a la "doctrina del Shock", el neoliberalisme del segle XXI funciona així, a nivell global i a Catalunya també.
Han començat dient que ens apretem el cinturó, que les retallades són en benefici de tots, i acabaran venent-s'ho tot, a ells mateixos o als seus amics, per quatre xavos. Els lobbys privats no volen la competencia pública, perquè? per guanyar més diners...
Fixem-nos amb el que ha passat amb les caixes, massa diners repartits, massa beneficis socials, la solució concentració en poques mans, conversió en bancs, i ara es vendrán a grans capitals financers...
jo no en se gaire d'aquestes coses, i a més sóc un paranoic...

però el 15 d'Octubre tornaré a sortir al carrer per a demanar una veritable democracia, la fi del poder dels lobbys financers i el seguidisme d'una classe política que només mira per ella mateixa.
Us animo a fer-ho també.
i sense res més a afegir...
apa salut!