El monstre del pantà de Riudecanyes. 6. El desenllaç.

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1  el capítol 2  el capítol 3  el capítol 4 i el capítol 5.

6. El desenllaç

Va anar sol cap al pantà. Mentre conduïa pensava, no sabia gaire bé que anava a fer. No tenia res. No sabia on buscar, els altres cops la sort, o l'oportunisme, li havien portat les notícies, que havia de fer ara?

Va aparcar amb dificultat, tornava a estar ple de gent. Va anar cap al bar, l'encarregat no hi era, els dos nois servien esmorzars a tort i a dret i ni tant sols se'l van escoltar quan els va preguntar on podia trobar el seu cap.

Se'n va anar a caminar per les rodalies del pantà, va travessar la presa i baixant a la platja va continuar vora l'aigua dirigint-se a la cua.

Quan ja era força lluny de la presa es va asseure en un lloc solitari. Tenia una vista magnifica de tot l'embassament. Va estar-hi força estona, pensant, fins que una cosa va cridar-li l'atenció.

A uns cent metres d'ell, enmig de l'aigua, alguna cosa es movia. De seguida va engegar la càmera, va enfocar el zoom.

Se li van posar els nervis a flor de pell. Alguna cosa nedava enmig del pantà. No sobresortia gaire de l'aigua, però va veure clarament una figura verdosa que es movia, capbussant-se una vegada i una altra davant seu. Va estar-s'hi ben bé tres minuts. I després va desaparèixer tant sobtadament com havia aparegut.

Va estar mirant l'aigua durant un quart d'hora més, però la bèstia no hi era.

Es va mirar les imatges que havia gravat. Eren fantàstiques!

Mentre tornava cap a la presa va trucar a la directora de la TV per explicar-li. S'ho va prendre a broma, va dir-li que es deixés estar de monstres i tornés a la feina de veritat o haurien de parlar seriosament.

No s'ho podia creure, acabava de gravar el monstre i ella no li donava importància.

Enfadat va prendre una decisió. Ell sol tiraria endavant amb la notícia.

Aturat damunt la presa va fer unes quantes trucades. No li va costar gaire posar-se en contacte amb els canals de TV privats que el dia abans havien trucat a la seva cap. Els va oferir el reportatge, totes les imatges que ell havia gravat i en especial aquelles últimes, van acceptar i li van oferir un bon preu.

Estava excitat pel que acabava de fer, segurament li costaria la feina, però estava segur que havia fet bé, la directora de BaixCampTV no en tenia ni idea.

Quan va arribar al bar, l'encarregat l'esperava, van xerrar una estona, i el Mateu li va explicar el que acabava de veure. L'home semblava tant emocionat com ell.

Abans de marxar, el Mateu va demanar-li si li deixava anar al lavabo. Pots anar al de darrere, va dir-li l'encarregat assenyalant-li una porta, el del bar l'estan fregant ara mateix, travesses l'habitació i és al fons.

El Mateu no va trobar l'interruptor d'aquella habitació, però veia la llum que entrava al lavabo per una finestra, mig a les palpentes va aconseguir arribar-hi.

Mentre pixava, el Mateu pensava en les fantàstiques imatges que acabava d'aconseguir, eren bones, molt bones. Segur que seran un èxit, pensava.

Somreia mentre sortia del lavabo, amb el cap a un altre lloc, el Mateu va tornar a travessar a les palpentes aquella habitació carregada de coses.

Ni tan sols es va fixar en l'equip de submarinisme que hi havia a l'habitació, damunt d'una cadira, ni en l'inflable de color verd, com amb forma de cocodril, que hi havia llençat i desinflat en un racó.

I va marxar perdent la oportunitat de descobrir el misteri del monstre del pantà.

Aquella setmana els canals privats estatals van treure les seves imatges, van parlar-ne dos dies, també variïs diaris se'n van fer ressò.

Poc després quan es va descobrir la veritat al Mateu li plourien ofertes de feina de tot arreu.

FI

i fins aquí les aventures del Mateu el reporter intrèpid de CanalBaixCamp TV, espero que us hagui agradat, i totes aquestes coses...
i que tingueu una molt bona sortida d'any 2011, i una bona entrada al 2012.
i sense res més a afegir...
apa salut!

5500 pollastres

Aquesta és la meva 25ena participació a un dels jocs literaris de Tens un racó dalt del món, en aquest cas al 228è joc literari. El centre d'interès és aquesta notícia. Quan l'he llegit m'he quedat... glaçat!

5500 pollastres.

Un camió amb 5.500 pollastres circula per la C-42, ve d'Alcañiz i es dirigeix a Alacant.

- Doncs a mi m'han dit que Alacant és molt bonic. Té un castell preciós.-

- Si, si, i unes platges conegudes per tot el Mediterrani.-

- I no hi fa tant de fred com a Alcañiz!!-

Un dels del fons, que fins llavors s'ho havia mirat amb incredulitat, intervé.

- Però vosaltres que us penseu? Que anem de vacances? O que?-

La meitat de la fila es gira cap a ells. Els dos que parlaven primer s'han quedat muts. Un tercer li contesta.

- A mi m'han dit que ens porten a un lloc millor.-

Dos o tres de la seva vora afirmen amb el cap.

El del fons torna a parlar. Aquest cop es dirigeix a tots, que l'escolten atentament.

- Sembla mentida que us cregueu tot el que us diuen. En serio penseu que ens porten a un lloc millor? No heu llegit la rotulació d'aquest magnífic transport on ens trobem? L'heu llegit?-

La majoria posa cara de poker. Molts diuen que no amb el cap. Evidentment no l'han llegit, no saben llegir.

- “Mataderos de Alicante”!!! Això és el que hi posa! Aquí és on ens porten! Sabeu que és un “matadero”? No és un hotel precisament!-

S'ha fet el silenci al camió. Tots es miren els uns als altres amb cara de por. Un dels més joves es dirigeix al que els hi ha desvetllat aquesta realitat tant dolorosa.

- I que hem de fer? Jo no vull morir!-

- Escolteu-me, tinc un pla. Junts podem canviar el nostre destí!-

I de seguida el grup ja té un lider i planeja una revolució.

El camioner no entén res quan en pocs minuts el camió es comença a balancejar d'un cantó cap a l'altre. Manté les mans agafades fortament al volant. Però al següent tomb, el sotrac es tant fort que el camioner no hi pot fer res. El camió bolca.

Més tard, la policia i els bombers agruparan els animals.

Els que no han fugit, es clar. Aquestos començaran una nova vida en un lloc allunyat. I càlid!!

i sense res més a afegir, i agraïnt com sempre al Jesús,
apa salut!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 5. Sensacionalisme?.

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1  el capítol 2  el capítol 3 i el capítol 4.

5. Sensacionalisme?

Va haver d'insistir-li, però al final va aconseguir que el càmera li deixes editar a ell el material que havien recollit.

El dimecres es va presentar a la TV amb un vídeo de 6 minuts que ell considerava genial. L'entrevista al biòleg, la troballa del gos mort i el primer diagnòstic que n'havia fet, es clar que n'havia tret el tall on aquest dubtava, li restava credibilitat, i els agents rurals emportant-se el cadàver. Tot junt feia patxoca. El magazín s'emetia aquella mateixa tarda.

La directora va aprovar-ne l'emissió, no tant entusiasmada com l'últim cop, i va demanar-li que ell mateix redactés el que en diria la presentadora del programa.

Aquell dia se'n va anar cap a casa content. Es sentia un gran reporter, un caçador de notícies autèntic.

L'endemà el primer que feu en sortir de casa fou anar a fullejar diaris al quiosc. El diari provincial duia la notícia del gos atacat en una petita ressenya en portada. Primera víctima del monstre, deien.

Aquest cop no li va agradar tant. Havien copiat íntegrament la notícia que havien emès al seu magazín, i només el citaven una vegada al principi, mentre que a la presentadora del programa l'anomenaven en tres ocasions, i fins i tot en feien una valoració com a futura promesa del periodisme.

Quan va arribar a la feina la directora ja l'esperava. El primer que li va dir va ser que dos canals de televisió privats d'àmbit estatal l'havien trucat per comprar els drets del reportatge i els vídeos de la bèstia del pantà. Ell dibuixà un somriure, però aviat se li va esborrar. La directora va dir que no ho havia venut. Havia rebut una trucada dels agents rurals, li havien explicat que el gos no havia estat atacat per cap bèstia, clarament aquell gos havia estat atropellat. La notícia de la primera víctima del monstre era falsa. Algú havia portat aquell pobre gos fins a la vora del pantà, i fins i tot li havien fet talls perquè semblés el que no era. Els agent rurals havien rastrejat fins l'últim racó del pantà, no hi havia ni rastre de cap bèstia estranya.

La mirada de la directora era acusadora. El Mateu ho va negar. Com podia pensar que ell podia fer una cosa així?.

Va dir-li que anava molt embalat. Que la història de la bèstia havia començat com un rumor, i que encara era un rumor sense cap fonament. Que no intentés explotar la notícia fent sensacionalisme.

Sensacionalisme? Ell no feia sensacionalisme, va callar, ja pensaria com arreglar-ho. L'endemà tornaria a Riudecanyes.

(finalitzarà al pròxim capítol...)

i el desenllaç divendres!
i sense res més a afegir...
apa salut!!r

El monstre del pantà de Riudecanyes. 4. Primera víctima del monstre.

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1  el capítol 2 i el capítol 3.

4. Primera víctima del monstre.

El dimarts, el Mateu i el càmera van anar cap a Riudecanyes al matí. El Mateu volia gravar alguna cosa interessant, havia aconseguit que un biòleg, antic company seu a l'institut, s'avingués a gravar una conversa sobre animals de pantà amb l'embassament com a escenari.

Quan van arribar no van trobar-se la multitud del dia anterior, però igualment la terrassa del bar era plena de gent esmorzant.

Després de prendre's un cafè amb llet, van aconseguir parlar amb l'encarregat. Els hi va explicar poques coses, només que hi havien vingut molts curiosos, i que ningú havia vist el monstre altre cop.

Al cap de poca estona va arribar el biòleg, així que van marxar del bar en direcció a la presa. Allí van gravar una interessant conversa, en la que l'antic company d'institut va explicar, molt correcta i clarament, que possiblement si hi havia un monstre devia de ser un cocodril, va comentar que aquestos podien viure en aigües dolces no massa fredes, però que era estrany que encara ningú n'hagués trobat cap rastre. Si era un cocodril, l'origen més probable seria que algú l'hagués abandonat en no poder mantenir-lo a casa. Ja se sap, va concloure, aquests animals de petits tothom s'anima a cuidar-los, però quan es fan grans...

Quan eren a punt d'acabar, aparegué l'encarregat del bar. Interrompent-los els va explicar que un senyor que passejava per la platja de pantà li havia dit que havia trobat un gos mort a vora l'aigua. Que semblava que l'havien atacat.

L'instint del Mateu va tornar a eriçar-se. Després d'esbrinar el lloc exacte on hi havia la bèstia morta, va proposar d'anar-hi. Massa lluny va contestar l'encarregat, i no va voler acompanyar-los, tot i explicar-los amb detall com arribar-hi.

El Mateu i el càmera van agafar el cotxe, i donant tot el tomb que et fa travessar el poble es van dirigir, pel camí de servitud, fins allí on el gran llac que forma la presa es transforma en un riuet, la riera de Riudecanyes. Allí entremig d'uns arbustos van trobar el gos mort.

El biòleg va ser el primer en examinar-lo, i també en fer un diagnòstic de la situació, mentrestant, el càmera tenia l'eina engegada.

És mort fa dies, va dir, potser si que l'han atacat, fixeu-vos en aquests talls que té a les potes i al coll, semblen esgarrapades, o potser mossegades, va finalitzar amb la seguretat d'un dels forenses del CSI.

Però vols dir que l'han atacat, un cocodril potser? Va preguntar emocionat el Mateu, fent mirades de reüll al càmera.

Home, doncs jo... no se, no t'ho podria assegurar... semblava dubtar el biòleg.

I Just llavors van aparèixer una patrulla dels Agents Rurals. El Mateu els hi va explicar la situació, la bèstia del pantà havia atacat aquell gos.

Els agents, amb cara d'escèptics val a dir, els van demanar que no toquessin res. I després va anar a buscar un sac en el qual van recollir el gos mort per emportar-se'l.

El càmera ho havia gravat tot.

(continuarà...)

el pròxim dimarts!!!
i sense res més a afegir...
apa salut!!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 3. El centre de la notícia.

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1 i el capítol 2.

 3. El centre de la notícia.

El dilluns, de camí a la feina, el Mateu va aturar-se al quiosc. Bingo!. En portada del diari provincial un titular, “el monstre del pantà”, i un fotograma del seu vídeo. Va fullejar-ho ràpidament, en l'article el citaven com a font de la notícia, parlant del seu reportatge, també havien entrevistat als nois i al cap dels agents rurals.

Quan va arribar a la TV, la directora ja l'esperava, després d'una altra tongada de felicitacions, li va manar que durant tota la setmana es concentrés a fer un reportatge més extens sobre el pantà i el seu monstre, fins i tot va posar un tècnic de càmera a la seva disposició.

El Mateu mai havia estat tant emocionat. Va anar a veure al càmera i van quedar per anar al pantà aquella mateixa tarda, després de dinar. També va trucar al cap d'Agents Rurals, que li va confirmar que en el rastreig que havien fet el diumenge no havien trobat res, ell descartava que hi hagués cap bèstia, i ho atribuïa tot a rumors i ganes de donar la nota dels joves.

No, el Mateu sabia que hi havia notícia, la seva gran notícia.

A les tres de la tarda ja passaven per Montbrió en direcció a Riudecanyes. En arribar-hi van tenir dificultats per a trobar aparcament. Aquell indret, que feia tot just un parell de setmanes era un dels llocs més tranquils de la comarca estava a vessar de gent. Sobre la presa, la gent, alguns amb binocles, miraven les aigües buscant-hi el monstre del pantà. Al bar hi havia moltíssima gent, totes les taules plenes, i variïs grups esperant de peu al costat de la barra que els dos nois que servien els hi portessin el que els havien demanat.

Van buscar l'encarregat i el van trobar fora, l'estava entrevistant una reportera de la televisió autonòmica.

Va esperar-se en un cantó, però la reportera el va reconèixer. Després de parlar sobre la notícia li va demanar si també el podia entrevistar a ell. Va accedir-hi explicant tot el que havia viscut fent el seu reportatge, i no va descuidar-se de citar el seu canal de TV. Ho emetrien l'endemà en un dels magazíns de tarda amb més audiència del país. Per suposat el seu càmera també va gravar l'entrevista.

Quan els de la TV autonòmica van marxar, el Mateu encara va voltar una mica pels volts de la presa, va buscar l'encarregat per parlar amb ell, però li van dir que havia marxat. Van filmar els curiosos, fins i tot van parlar amb algun d'ells, res interessant. Finalment va quedar amb la dona de l'encarregat que tornaria l'endemà per parlar amb ell.

Aquell dia la directora del seu canal no el va felicitar precisament. No va trobar bé que hagués concedit l'entrevista als reporters de la TV autonòmica, i tot i que ell va contestar-li que havia esmentat a BaixCampTV i que també tenia el material, i que el podien emetre abans que ells, la directora li va deixar anar frases del tipus, “no vulguis pujar tant ràpid, que més fort cauràs”, “el nostre material no té cap valor, i menys si competim amb ells”, “lo nostre ha de ser inèdit, per això ens mira la gent”, i “això és més propaganda per tu, que pel canal”.

El Mateu es va quedar amb un regust agredolç. Li agradaven els reptes, i això li estava sortint bé, en trauria un bon reportatge!

(continuarà...)

el pròxim divendres!
i sense res més a afegir...
apa salut!!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 2. Han vist el monstre.

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1.

2. Han vist el monstre.

El dia següent, al bar tot prenent-se un cafè, el Mateu va al·lucinar quan va trobar la notícia del “monstre del pantà” en un raconet petit de la portada d'un important diari d'abast provincial. La directora de la TV també l'havia vist, el va fer cridar i el tornar a felicitar pel seu excel·lent reportatge. I per haver trobat una notícia interessant d'on només hi havia un rumor.

El Mateu estava eufòric, no es pensava començar la seva carrera amb tant bon peu. Va decidir tornar al pantà el dissabte següent mateix.

Tenia molta feina, la setmana va trigar a passar.

I el dissabte, va tornar a enfilar la carretera cap a Riudecanyes. Aquesta vegada es va trobar més gent. Va anar directe cap al bar a saludar l'encarregat i a preguntar-li si hi havia hagut alguna novetat sobre “el monstre”. Aquest estava força enfeinat atenent a les taules, servint cerveses, coles, i tapes de patates braves. Tot i això, va tenir de temps de comentar-li que havien vingut força curiosos a veure si veien al monstre.

L'home tenia raó, el Mateu va donar un tomb per la presa, i va comprovar que la gent, en petits grups, mirava l'aigua com buscant-hi alguna cosa, fins i tot va “pescar” una conversa on es parlava del monstre. De lluny també va observar grupets de gent a les platges de la riba, sobretot al cantó del poble. Va gravar unes panoràmiques dels curiosos i va tornar cap al bar.

L'encarregat no hi era. El va atendre un noi jove, que per l'aparença devia ser el seu fill. Mentre es prenia una canya tranquil·lament, de cop i volta, un grup de joves va atansar-se cridant i corrent, venien de la presa. El Mateu, amb l'instint agut, va engegar la càmera. Els nois van unir-se a un altre grup que seia a prop seu explicant-los-hi alarmats que havien vist una bèstia força grossa al pantà.

El Mateu es va aixecar, es dirigí a ells identificant-se com a periodista, i càmera en mà els demanà que expliquessin que havien vist. Seria un material fantàstic.

Quan va arribar a casa seva, va trucar la directora i li va explicar. El va tornar a felicitar, tot demanant-li si podia editar alguna cosa per a l'informatiu del diumenge al migdia.

Quan va penjar, el Mateu estava més que eufòric. De seguida va trucar als Agents Rurals, va aconseguir parlar amb el cap de torn, que li va assegurar que durant la setmana havien voltat pel pantà en busca del suposat monstre, o de rastres seus, sense veure-hi res estrany. Quan el Mateu li va explicar el que havia passat aquell mateix dia, el cap de torn li va dir que potser l'endemà farien un desplegament especial o quelcom similar.

Va estar-hi fins tard, i en va treure un vídeo de quatre minuts que l'endemà al matí ell mateix va portar al cap d'informatius de la TV. La notícia va sortir al migdia.

(continuarà...)

i sense res més a afegir!
salut!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 1. Un rumor.

Aquest any m'he engrescat molt escrivint relats, ja en portava molts, però últimament penso allò que es diu que: m'hi trobo! Després de 3 anys de bloc, i 61 relats publicats, (a més de A l'altra banda de la paret), aquí us presento la mini sèrie amb que acabaré aquest 2011.
El monstre del pantà de Riudecanyes surt d'una història que va passar fa anys, i que vaig recuperar com a idea per a un relat un dia en el bar de la presa.
A partir d'avui, i cada 3 o 4 dies fins el 31 de desembre, publicaré cada un dels 6 capítols d'aquesta història. Espero que us agradi.

1. Un rumor.

El primer cop que va anar al pantà no hi va trobar ningú, era un dia plujós. El Mateu s'estrenava com a reporter del nou canal de televisió BaixCampTV, en un programa d'aquests que en diuen de magazín informatiu. Hi anava perquè feia pocs dies que corria el rumor de que s'havia vist una bèstia estranya, potser un cocodril, al pantà de Riudecanyes. Va proposar-li a la directora de la TV d'anar-hi, i ella, tot i dubtar inicialment, va accedir.

Va voltar per damunt de la presa, i va fer una llarga passejada voltant-la i passejant per la vora de l'aigua fins la cua de l'embassament, va gravar algunes imatges, i ja tornant en direcció al cotxe es va aturar a parlar amb l'encarregat del bar del pantà.

Va gravar la conversa, que un cop ben editada, li va donar prou material per començar el que seria el gran reportatge de l'estiu.

L'encarregat li va explicar, que el cap de setmana anterior, una família havia vingut alarmada al bar, perquè la seva filla havia vist un monstre al pantà. Segons la descripció de la nena, l'animal podria ser un cocodril. Van trucar als agents rurals, i aquests van venir, van escoltar la nena i després van anar a fer un tomb per les rodalies. Quan van tornar van dir que no havien vist res.

Aquest primer reportatge va ocupar set minuts i mig al magazín, amb la conversa amb l'encarregat, unes panoràmiques força maques del pantà amb explicacions pertinents sobre la història d'aquest, i fins i tot una petita descripció dels cocodrils i antecedents de llocs estranys a on s'havien trobat bèsties d'aquestes. Va estar molt orgullós del que havia fet, li havia quedat molt bé, i la directora del programa el va felicitar per la feina feta amb una frase del tipus “deu ni do lo bé que treballes per ser un recent graduat, sense experiència”.

Va resultar, que l'endemà de l'emissió, un parell de diaris digitals d'abast local van fer referència al seu reportatge, fins i tot anomenant-lo a ell. Parlaven de la bèstia del pantà i de les declaracions de l'encarregat. El Mateu va xafardejar-ne els comentaris, que van ser molts, hi havia de tot, des de gent que se n'enfotia, a d'altres que es mostraven sorpresos. Un dels comentaris afirmava haver vist també una cosa semblant a un cocodril al mateix lloc on suposadament l'havia vist la nena.

El Mateu es va engrescar, semblava que la seva notícia havia interessat. La feina ben feta, es va dir per a ell mateix. Això m'ho he de currar.

 (continuarà...)

Us he d'aclarir, que no sóc periodista, ni se gaire sobre el tema, potser m'hauria d'haver documentat més per fer aquesta història, o sigui que si algú té alguna critica a fer sobre el tema, que m'ho digui que serà superbenvinguda de cara a futures remodelacions del text.
i sense res més a afegir...
apa salut!!

De Sant Antoni a Sant Bartomeu pel Congost de Fraguerau

Tal com li deia al Porquet fa un moment, el geocaching és un joc que et fa moure molt, i descobrir coses mooolt xules. (I últimament no paro!)
Una de les excursions més maques que es poden fer per aquests països del sud, és aquesta: de Sant Antoni a Sant Bartomeu pel congost de Fraguerau, en terme d'Ulldemolins, al Priorat,  i si a sobre t'engresques a buscar la sèrie de cachés que hi ha amagada, doncs llavors una excursió que has fet molts cops torna a ser com la primera vegada.
A Sant Antoni s'hi pot deixar el cotxe, una ermita molt maca, on s'hi pot anar un diumenge a menjar, o a trobar el primer de la sèrie.

Des de l'ermita, els primers quilòmetres es fan per pista ample i còmoda, val a dir, que tota l'excursió és força assequible per a tots els públics, és curteta (9km) i no té pendents fortes, també molt apte per l'estiu, ja que hi ha força ombra i zones de bany.
Poc després de sortir de Sant Antoni ja es pot veure de lluny el congost de Fraguerau, aquesta serra, que no té res a envejar a Montserrat, és plena de roques amb formes capritxoses amb les quals pots jugar a imaginar personatges, animals i tot tipus de coses. El segon de la sèrie és prop d'on es va fer aquesta foto.

 

El tercer de la sèrie està en un lloc impresionant, la zona de bany que anomenava fa un moment, les cadolles fondes. Les cadolles són un pas estret del riu Montsant, que circula sobre un llit de pedra en una zona en que de banda a banda del congost no hi ha més de cinc metres. Aigua ben fresca per a banyar-se a l'estiu!! A partir d'aquí la resta de l'excursió ja transcorre per dintre el congost, per sender, un lloc preciós, això si, si hi aneu a l'hivern tingueu en compte que no hi toca massa el sol!

El quart i el cinquè de la sèrie es troben a prop del camí, en llocs des d'on podem veure formacions rocoses tant espectaculars com els tres jurats, el camell, la roca balladora, la mamella i d'altres. Disfrutant del bosc de ribera que ressegueix el riu Monsant es va fent camí.
El sisè es troba en un dels llocs emblemàtics, pel que té de curiós i aventurer, el pont penjat. Aquest pont a variat molt de materials i forma al llarg dels anys, i ara veritablement fa goig i gens de por creuar-lo. El recordo fa molts anys com una passarel·la "cutre" amb una sola corda al mig per agafar-se i no perdre l'equilibri.

Després del pont ja s'entra a la vall del silenci. És una vall petita, estreta, sense riu, coronada a dalt de tot per l'ermita romànica de Sant Bartomeu. Aquest paratge és un dels més bells del Montsant, i tal com diu una placa penjada de la roca, "aquí déu t'escolta". L'ermita i la seva esplanada, i la balma amb la font, són un lloc incomparable.
Aquí s'hi troba l'ultim caché de la sèrie amagat en un racó amb bones vistes. Després només queda desfer el camí i tornar al lloc d'on hem sortit. De fet, es poden fer rutes circulars per evitar trepitjar el mateix camí, tot i que això ho allargaria una bona estona.

Així va ser com l'equip Colldi-Vilabous va completar la sèrie Congost de Fraguerau. Bé, no aquí, la sèrie té un misteri final, en cada un dels tresors trobats hi ha una xifra, ajuntant-les totes trobes les coordenades del caché final, situat a l'ermita de Santa Magdalena, paratge que hem va veure créixer i que sempre ve de gust visitar.
I després de tot això, tornada a casa ben contents per la feina feta... i molt agraïts a Ulldefalcó que és l'autor d'aquesta sèrie tant maca!
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

De Colldejou al Castell per Porpallers

la cova

bonica excursió la que va fer el Martí, tot i que en aquells temps el paisatge devia ser molt diferent, avui l'hem emulat i hem fet aquesta passejada. Excursioneta i com no, busqueda de tresors (geocachés!).
de matí hem sortit per la vora del cementiri i ens hem dirigit al camí del corral nou, des de la carretera, una pista ample et baixa fins al barranc que limita el terme de l'Argentera, a partir d'allí un sender s'enfila amunt fins al coll. Un cop dalt, el paisatge és força maco, la roca, vermella ens recorda a l'ermita de Mont-roig.

 Porpallers, la de l'esquerra, al capvespre.

Aquesta muntanya, Porpallers li diuen, i el seu entorn, el Collet rodó, són com un formatge vermell, tot foradat i revossat de fina arena rogenca. En aquest tros hem trobat dos tresors, un era un caché amagat en una cova (la foto de dalt), l'altre era aquest tronc (la foto de baix), és un tronc, sembla un tronc, però és de pedra! fossilitzat, a saber quans mil.lenis porta en aquest collet. (Bé, potser això ho hauria d'assegurar un geòleg, però vaja...).

Des del Collet rodó hem avançat direcció al castell i aviat em anat a parar a la carretera que puja de Vilanova, des d'allí i fins al castell tot per asfalt però gaudint d'unes vistes espectaculars del Baix Camp.

paratges del Collet rodó

I ja no us explico lo xulo que és el Castell d'Escornalbou perquè de ben segur que ho deveu conèixer, és un dels llocs més macos i emblemàtics de la comarca. Podeu llegir-ne la seva història aquí, fins i tot i esmenten el Sisos!
Per cert, al Castell també hi hem trobat dos geocaches (tresors!) un a fora, i l'altre a dalt.

Per acabar aquesta excursioneta hem tornat fent reflexió, sobre els paratges del Collet rodó, la línia d'alta tensió que el travessa, el parc eòlic que el vigila, i la futura pedrera que si vol construïr.
És possible conservar la natura sense danyar el progrés i l'economia? (eternum debate)
És possible fer coses sense que els interessos més poderosos predominin? és pot fer sense perjudicar ningú?
Si, és veritat, en aquests poblets perduts per la serra, necessitem... industria? (una feina siusplau!) però a qualsevol preu?
Esperem només, que qui prengui les desicions sigui qui realment ho ha de fer, i que ho faci pensant en tots tal i com ho ha de fer...

Vistes espectaculars des de Porpallers

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

sms, emergència.

Relat inspirat en els meus pitjors malsons...

25 de novembre del 2011.

14:05 Poliesportiu de Camp Clar, Tarragona.

El Cristian i la Rosa miren com els alumnes de 4rt d'ESO juguen a futbol. És un dia tranquil avui, han fet els exercicis habituals, i ara, quan només queden 45 minuts per tornar a l'institut els deixen que s'esplaïn amb el seu esport preferit.

De cop alguna cosa els sobresalta. Els dos professors miren el mòbil incrèduls. Ràpidament truquen al xòfer que els ha de venir a buscar. Avisen als alumnes de que recullin de pressa i corrents les seves coses, no hi ha temps ni per a dutxar-se.

14:06 Supermercat Mercadona de Torreforta, Tarragona.

La Laura té mal de cap avui, porta tot el matí a la caixa i ara que només li queda una hora per a plegar comença a trobar-se realment malament. No hi ha massa gent al super. Ara mateix està aturada, ningú no ve a pagar.

De cop, un murmuri omple el supermercat, alguna cosa està passant. La gent comença a marxar en desbandada del supermercat, deixen els carretons plens enmig dels passadissos.

Un home intenta saltar-se la caixa amb el carretó ple de coses. La Laura intenta impedir-li, l'estira del braç però se li escapa. La Laura crida a l'agent de seguretat de torn que hi ha avui. Aquest apareix corrents.

- Que fas Laura? Que no marxes?

- Marxar? Però si són les dues encara?

- Que no has mirat el mòbil? No has vist l'sms?

14:07 Mercat Central de Reus.

El Josep ja recull les caixes, d'aquí poca estona tancarà la parada. Li ha anat força bé avui, està content, sembla que el negoci comença a rutllar. Fa estona que espera la Marta, té ganes d'anar al lavabo però no pot deixar la parada sola.

La Marta arriba riallera com sempre, potinejant el mòbil nou que fa poc li ha regalat la companyia telefònica. De seguida el Josep li dona quatre instruccions i se'n va cap al lavabo.

S'hi passa cinc minuts llargs, li agrada prendre-s'ho amb calma. Quan torna a la parada es sorprèn. La Marta no hi és, de fet, no hi ha ningú al mercat, s'ha quedat sol. Les persianes de les parades són obertes però, com si haguessin estat abandonades.

Sent molt de sarau al carrer. De seguida va a mirar que passa. Al sortir al carrer encara es sorprèn més. La gent fuig espantada, els cotxes fan cua, piten, s'enfilen a les voreres per avançar.

14:10 Centre Cívic Mestral de Reus.

El Carles, conserge del Centre Cívic, va corrents pels passadissos, entra a totes les dependències on sap que hi ha gent i amb veu nerviosa a tots els hi diu el mateix.

-De pressa, sortiu, em de desallotjar el Centre, hi ha una emergència! Hem rebut un avís del Centre d'Emergències Nuclears!-

13:45 en un bar de Reus.

El Joan i el Narcís fa estona que parlen, estan asseguts en una taula apartada. El Narcís alça la veu, està nerviós, intenta justificar-se.

- La gent no és conscient dels perills que correm, ningú no li dona importància, ho acceptem per que ho tenim i els que manen ja se'n preocupen prou de que no ho tinguem gaire present.-

- Es clar, segons tu, millor que visquem preocupats tot el dia, que ens fem un fart de patir.-

-No, no dic això, el que dic és que hem de ser conscients, i rebutjar el que no sigui bo per a nosaltres, abans hi havia protestes, manifestacions, la gent no volia córrer perill, i ho reclamava.-

- Però no podem frenar el progrés, necessitem electricitat per fer anar el món on vivim.-

- A qualsevol preu? Que els hi expliquin als veïns de Fukushima això...-

- No ho pots fer això tio, estàs sonat!

- Hi tant que ho puc fer. És més, ho penso fer ara mateix.-

S'aixeca de la taula, paga les consumicions, i sense ni tant sols acomiadar-se del seu company surt del bar.

Just davant hi té aparcada la furgoneta. Entra per darrere, s'asseu davant de l'ordinador que té engegat.

Sense pensar-s'ho gens dirigeix el punter del ratolí cap al boto “enviar sms” i l'apreta.

No serà tant greu, pensa, el Centre d'Emergències no trigarà a desmentir-ho.

la fi justifica els mitjans? el Narcís ho té clar, vol conscienciar la població del perill en que es pot trobar qualsevol dia, i només se li acudeix espantar-los per aconseguir-ho...
potser és una mica gamberro...
i sense res més a afegir...
apa salut!

educar els que més tenen (de la pel.lícula "los edukadores")

La pel.lícula "los edukadores", originalment en alemany Die fetten Jahre sind vorbei, "Els anys de l'abundància han passat", ens parla de la gent que té molts diners, i de l'ideal que seria que aquesta gent es disposés a compartir el que tenen per a poder fer un món més just.
Els protagonistes, Jan i Peter, són uns joves idealistes, són molt actius, poètics i constructius. Ells creuen en l'ideal del "ric generós", com que són molt macos i pacifics, es decideixen per transmetre el seu ideal als rics d'una manera que totes les sinopsis de la pel.lícula anomenen "artística", "poètica". El Jan i el Peter volen educar els rics, per això firmen les seves accions amb el sobrenom de "els educadors".

 Els nois, amb molta traça, es colen a les grans mansions dels rics, (no parlo de xalets de Castellmoster, sinó de mansions de veritat), i els hi posen la casa de potes amunt. No els hi trenquen res, no els hi roben res, només agafen totes les coses i les canvien de lloc, les amunteguen, vaja que creen el caos. Sempre deixen notes amb missatges com: Els teus anys de l'abundància han passat., o tens massa diners.Volen espantar els rics, fer que es sentin insegurs, i que potser canviïn la seva visió del desequilibri econòmic.
No us explicaré les aventures dels protagonistes, perquè no vull espatllar-vos la pel.lícula als que no l'heu vist, perquè us la recomano totalment. Un consell sobretot, als que no vegeu la pel.lícula subtitulada, com vaig fer jo, sobretot, molt important, busqueu la traducció de la frase final de la pel.lícula. Per mi, traduir-la va fer que la pel.lícula passes d'un 9 a un 10.

 Vull fer unes reflexions a les que m'ha portat: (penseu que la pel.lícula o deixa clar, rics=2 o 3 milions d'euros l'any)
És possible aquest ideal del "ric generós"? serviria per alguna cosa? pot donar-se espontaneament en aquest tipus de gent?
Serveixen per alguna cosa accions com les dels "edukadores"? són bones o dolentes per alguna cosa?
I l'idealisme que? és un estat passatger? (com diu un dels personatges, el ric precisament) és necessari o incomode? existeix l'idealista ric? i el generós pobre?
És just que els rics siguin rics? i si no ho és, què?
i un dubte existencial que he tingut de sempre, es pot ser honradament ric?
mon pare deia que mai ningú no es fa ric treballant...
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

extra trailer!!!

Ned i les màquines

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

 Anstey, prop de Leicester, 1779.

En Ned va mentir.

No és que fos un mentider, ni tant sols una mala persona, o un aprofitat d'aquests que se les dona de saber moltes coses per donar-se importància.

Però en Ned ja feia massa temps que no tenia feina, massa temps que no tenia ni un xavo per a comprar una trista barra de pa. Al taller on feia d'aprenent abans d'aquesta revolució, que tant l'havia perjudicat, va aprendre a cosir, fil i agulla com tota la vida s'havia fet. Ara això ja no li servia per a res.

Així que quan l'encarregat li va preguntar si era mecànic, que era el que estaven buscant a la fàbrica, ell no s'ho va pensar a respondre que si, fins i tot va anomenar un taller de Londres on es suposa que havia après a reparar màquines, s'ho va inventar tot és clar.

El primer dia de feina, vestit amb un mono blau que li havien donat, va tenir una feinada per a poder entrar a la fàbrica. Els seus antics companys del gremi tèxtil estaven davant de la porta de la fàbrica protestant i insultant a tots els que entraven al torn.

-Tu també t'has venut Ned? Que no veus que aquesta gent són els culpables de tot el que ens passa? Ells i les seves màquines ens estan matant de gana!!-

Però en Ned no va escoltar, va entrar de pressa i corrent esquivant les pedrades que li llençaven els que fins llavors havia considerat companys.

Un cop dins, l'encarregat li va encomanar de fer un repàs a tota la maquinaria.

I ja tenim en Ned, amb el seu mono blau, i la caixa d'eines plena de claus i tornavisos, dirigint-se als enormes telers mecànics sense saber ben bé que n'havia de fer amb tot allò. Mai havia vist unes màquines tant grosses.

Va començar a tocar les màquines. Apretar unes femelles per aquí, posar oli a un engranatge per allà, desmuntar i tornar a muntar una palanca caiguda, enganxar un cigonyal que no girava. Semblava que ho hagués fet tota la vida, i així una màquina rere una altra.

A primera hora de la tarda, tot content amb la feina feta, va presentar-se davant de l'encarregat. Tot just li començava a explicar que ja havia fet tot el manteniment de les màquines quan a l'obrador va començar a sentir-se un gran terrabastall. L'encarregat sortí corrents amb en Ned a darrere.

La fàbrica era plena de fum. Un teler s'havia desmuntat caient damunt d'un pobre obrer que no podia sortir-ne, una altra cremava escampant ràpidament el foc cap als telers del costat, més enllà un cigonyal havia començat a girar fora de control trencant tot el que tenia a la vora.

L'encarregat agafà en Ned arrossegant-lo a cops fins a la sortida de la fàbrica. Allí, davant la sorpresa dels manifestants del gremi comença a insultar-lo.

-Desgraciat! Has trencat els telers! Ens costarà milers de Lliures arreglar-ho! Haurem d'aturar la producció! Fill de mala mare!!!-

I amb una forta empenta el llençà cap a fora just davant de la multitud que havia quedat muda.

En Ned s'aixecà adolorit, mirà els seus antics companys. Tots el miraven incrèduls.

Esclatà l'eufòria, l'agafaren i l'aixecaren victorejant-lo.

- Visca en Ned!!! els has derrotat!! has parat la fàbrica!! ets el millor Ned!!! ets el nostre heroi!!! Visca en Ned Ludd!!!-

I així va ser com en Ned es va convertir en un heroi a la petita vila d'Anstey.

Els següents mesos centenars de màquines van ser destruïdes, moltes fàbriques van ser arrasades. El govern hagué de mobilitzar l'exercit per aturar l'autoanomenant moviment Ludita que pretenia frenar la revolució industrial que empobria els artesans de tota Anglaterra. Quatre anys va durar aquella insurrecció violenta que va posar el país potes amunt.

I en Ned?

Doncs ell no es va afegir al moviment, era pacífic i bona persona, incapaç de trencar res ni de fer mal a ningú, (de manera intencionada vull dir). Va desaparèixer del poble, i del país, va embarcar-se a Portsmouth en direcció a Amèrica on va provar de guanyar-se la vida tant bé com va poder.

Això si, va passar a la història com el llegendari Ned Ludd, el lider dels ludites, el capità, el rei dels destructors de màquines.

Aquesta biofiction d'en Ned Ludd és la meva participació als relats conjunts del mes d'Octubre. Espero que us agradi!
i sense res més a afegir...
apa salut!

Per a que serveix un bloc?

Si fa un mes en aquest bloc es celebrava el tercer aniversari, doncs ara toca celebrar les 15.000 visites, no és una cosa que acostumin a celebrar els blocaires, però ves, perquè no?
a mi em va això de celebrar, tot sigui tenir alguna cosa per escriure, i per rebre felicitacions que sempre va bé, jo penso que d'aniversaris n'hauríem de celebrar 3 o 4 cada any, lo contents que estaríem!
En homenatge a les 15.000 visites, (que no 15000 persones), intentaré respondre aquesta pregunta que em van fer fa poc. Per a que serveix un bloc?
Per moltes coses, està clar, hi ha multitud de blocs i cadascun és diferent i serveix per coses diferents.

• Per relacionar-se i comunicar-se: o sigui blocs enllaçats com una xarxa social (com un fb però més maco i creatiu), amb continguts personals o no tant, però sobretot amb interacció, que així és com es fa el carinyo. Es coneguda la Blocosfera o la Catosfera, on un munt de blocaires fan coses plegats i molts mantenen bona amistat (real o virtual). Per exemple per Sant Jordi hi va haver una regalada de roses i llibres organitzada pel Veí.
• Per entretenir-se i/o culturitzar-se: que a vegades és el mateix a vegades no, et pots entretindre de moltes maneres, llegint coses interessants d'altres països, mirant curtmetratges, resolent enigmes, llegint bons relats, microrelats, literatura vaja! mirar fotos xules, galeries de quadres, conèixer llibres a través de gent que els ha llegit, pelicules, o sigui de tot. Hi ha blocs temàtics, i blocs politemàtics, i molts són superinteressants, es poden apendre moltes coses. El mateix fet d'escriure una entrada ja és un gran entreteniment en si mateix, en aquest mateix post per exemple m'hi he passat una hora.

• Per crear i ser creatiu: clar que si, això no és un fb on poses qualsevol tonteria de l'estil "flipo amb el mòbil nou" (ho vaig escriure jo mateix ahir). Amb el bloc tot t'impulsa a fer alguna cosa més creativa, el món dels blocs desborda creativitat, i tot t'impulsa a ser creatiu, hi ha blocs que proposen  als altres blocs ser creatius, per exemple el relats conjunts. Tant pots fer còmics, com retocar fotos, fer dibuixos, disseny gràfic, com escriure literatura, el bloc es una molt bona manera d'exposar i compartir la creativitat amb amics i públic en general.
• Per difondre informació i convocatòries: Hi ha blocaires per tot arreu, i són una font d'informació sobre qualsevol notícia, en tots els idiomes (per això serveix el traslator), informació internacional, i també més pròxima, com per exemple el bloc de la CANC, d'altres relacionats amb el 15M, o d'altres més generals.
• Com a eina educativa: faceta que no he practicat gaire, però sobre la que vaig fer un treball que tinc penjat en el meu bloc sobre educació. Es tracta de combinar totes les utilitats que ja he anomenat, i moltes d'altres, en l'àmbit de l'educació.

aquestes són les utilitats que pot tenir un bloc, bé, són les que se m'han acudit a mi, perquè segur que n'hi ha moltes d'altres, i les que s'han d'inventar.
si a algú se li acudeix alguna altra cosa...
jo no tinc res més a afegir...
apa salut!
Per cert, lo de les 15.000 visites és una excusa, de fet en falten unes 40 a les que probablement s'arribarà gràcies als que llegiu aquesta entrada! igualment...
gràcies per visitar !!!! i per comentar sobretot!!!!

de grans a petits

Fa molts i molts anys (bé, de fet no en fa tants), en un quart pis d'una avinguda sorollosa de Reus, hi havia una parella de germans que s'arrossegaven per terra junts, jugaven als "clikcs" de Playmobil junts (montant petites ciutats), anaven amb les cosines junts a Ulldemolins, i també junts tota la familia anaven al Racons (junt amb el Joan i la Txell també), anaven a l'escola junts, i més tard, quan ja van ser petits adolescents, també anaven junts a ... a ... bé, a fer coses d'adolescents...

i un era el gran i l'altre la petita, i tots dos eren petits i ara ja han crescut,
i han passat els anys, i ara qui corre per terra és la petita Montsant, la petita de la petita,
per que la petita ja no ho és,  ara té una petita, però continua com sempre sent molt... GRAN !
Moltes felicitats i per molts anys a la millor germana petita del món!!!

les bruixes del castell d'Escornalbou

Quan tenia 16 anys ja vaig fer una versió d'aquesta història, aquí teniu el segon intent que, em sembla, m'ha quedat força millor.

 el castell d'Escornalbou amb la serra de l'Argentera al fons.

Colldejou 1851

Just pondre's el sol, el Martí anà cap al Grau i enfilà el camí cap al castell d'Escornalbou. Coneixia bé el camí i no temia perdre's.

Tampoc tenia por a les bruixes, i per això hi anava. Aquella tarda a la plaça tots comentaven els rumors que corrien per tots els pobles de la baronia. Ell se n'havia rigut i la resta d'homes l'havia desafiat a anar al castell a mitjanit.

Sorolls metal.lics de les cadenes dels fantasmes condemnats a vagar pel castell, fogueres al tard, i ombres que es movien entre les arcades dels claustres. El Llorenç havia explicat les històries que s'explicaven a Vilanova, a Riudecanyes i a Mont-roig.

Tots s'arronsaven quan sentien parlar d'esperits i coses sobrenaturals, però ell no, ell estava fet d'una altra pasta i els ho demostraria.

Ningú el va veure arribar quan tornà del castell ja gairebé a trenc d'alba.

Quan a la tarda el trobaren a l'economat i li preguntaren per l'excursió de la nit anterior, el Martí no explicà gaires coses.

- Si ni ha, de bruixes, jo no les he vist, però vosaltres ja podeu creure en el que vulgueu que jo tinc prou feina -

El Martí marxà cap a Reus l'endemà, tots es sorprengueren, tenia un parell de carboneres a vigilar i res d'especial a fer-hi a la capital.

Però encara es sorprengueren més quan tornà al cap de dos dies. Anava amb un carro tirat per dos cavalls, i amb roba nova. Aquella mateixa tarda es presentà a cal Llorenç i li comprà trinco-trinco la casa i el corral amb totes les bèsties. També parlà amb el Lluc i acordaren un preu per a que li fes de mosso.

Al poble se'n feien creus, aquell carboner, xulo i mort de gana, tornava tot de cop al poble carregat de cuartos. Segur que les bruixes del castell hi tenien a veure, deien les dones més padrines.

El Martí no tornà al bosc, tenia un mosso i un parell d'homes que treballaven per ell, i a tots els pagava prest amb monedes de sis quartos. Tothom volia fer tractes amb ell, doncs era evident que, no sabien com, havia acumulat fortuna.

Al cap de sis mesos d'aquella excursió nocturna al castell, un regiment de la guàrdia civil arribà a Colldejou. Preguntaren per el Martí a l'economat, i tot el poble pogué veure com se l'emportaven arrestat cap a Reus.

El Llorenç fou el més valent, o el més curiós, que arreplegà per banda un tinent i després de senyar-se li preguntà:

- Perdone teniente, se lo llevan por hacer tratos con las brujas del castillo, verdad que si?

- Pero de que brujas me habla usted infeliz, en el castillo no hay brujas. Anteayer detuvimos en Reus a un fabricante de algodón llamado el Sisos, el bandido estaba falsificando moneda en unas prensas escondidas en las ruinas del castillo. Parece que su vecino también está implicado pues le hemos encontrado un montón de esas monedas.

El Llorenç i la resta d'homes del poble es miraren amb cara d'estupor, gairebé tots tenien moneda amb la que els hi havia pagat el Martí.

Ben cert doncs, que al castell no n'hi havia hagut de bruixes.

la història de les bruixes del castell i del "Sisos", l'he tret del llibre "Recull de llegendes del camp de Tarragona" de l'editorial El Mèdol. Aquest llibre cita Eduard Toda i el seu llibre "Història d'Escornalbou" com a font original de la llegenda. 

Que els valents habitants de Colldejou fossin qui resolgueren el misteri és un atractiu ben gran per escriure'n aquesta versió. Espero que agradi.

i sense res més a afegir...

apa salut!

buscant tresors a Capafonts

El passat cap de setmana vaig descobrir una nova i apassionant activitat de natura que encara mai havia practicat: el geocaching o la ginkama gps en busca de tresors.
Gràcies al meu gran cunyat, que ja me n'havia parlat, vam convertir el que havia de ser una mini excursió pels voltants de Capafonts en un joc de remena i busca tresors.

 la cova de les gralles al fons

La Ginkama té una base senzilla, només necessites un aparell de GPS el qual t'indica aproximadament la posició d'una sèrie de punts on hi pots trobar petits tresors. La busqueda doncs, et guia per una ruta que has de seguir per a poder completar tota la sèrie.
La petita caminada que vam fer, sortia de Capafonts en direcció a la Font de la Llúdriga, naixement del Riu Brugent, i després s'enfilava fins a la Cova de les Gralles per a tornar al poble fent un recorregut circular.
De tant en tant, l'aparell ens advertia: Esteu a cinc metres d'un tresor! i llavors tots a buscar per tots els racons.
S'ha de dir, que en aquesta primera experiencia buscadora de tresors, no vam tenir gaire sort, més aviat no en vam tenir gens, i dels sis tresors que composaven la sèrie només en vam trobar un, això si, l'eufòria al trobar-lo va ser majúscula.

 el petit tresor que vam trobar

Els tresors, normalment, són petits objectes amagats dins una bossa o un "tuper" ocults en algún forat, sota una pedra, o penjats d'un arbre, la idea és que pots agafar algun dels objectes si a canvi n'hi deixes un altre. Junt al tresor també s'hi troba una petita llibreta on pots anotar la proesa que has aconseguit al trobar-lo.
Pel que he vist, a la pàgina oficial, i el que m'ha explicat l'Eduard, hi ha multitud de sèries de Geocaching distribuits per tota la geografia, tant en ambients naturals com urbans, i diferents jocs, com enigmes que pots completar si descobreixes tots el tresors d'una sèrie.

 l'esplanada de la cova de les gralles (a baix petitets els companys d'excursió!)

La Viqui també m'ha explicat l'origen del joc, que es va crear als EEUU com una celebració quan els militars van desbloquejar els satelits que permeten la geolocalització gps per a usos civils.
Total, que m'ha agradat molt la experiencia i m'han agafat ganes d'aficionar-me a la busqueda de tresors, i fins i tot a la creació de sèries!
També ho he vist com una activitat genial per a descobrir entorns amb nens i joves tot jugant, cosa que et pot permetre tant fer una excursió per la montanya, com una ruta cultural per la ciutat.
Una passada vaja... espero repetir-ho...
i sense res més a afegir...
apa salut!

Rastani té raó i per això cal sortir al carrer 15 Octubre !

L'aparició la passada setmana d'aquest personatge va trasbalsar tothom, ja abans de que es conegués que era un hoax (una bola, vaja), Sala Martín ja deia que era un pallasso i la ministra Salgado el calificaba de boig inmoral.
Però tenia raó Rastani? ens l'hem de creure?  hi ha gent que s'està forrant amb la crisi? hi ha gent que està guanyant diners amb el deute públic? Goldman Sachs i altres lobbys financers dominen el món?
jo que no en se gaire d'aquestes coses, li vaig preguntar una vegada a una amiga que és economista perquè passen aquestes coses, perquè el món de les finances és tant brut.
La seva resposta va ser clara. Els humans som així, egoistes i avariciosos, tothom mira per ell mateix i tothom vol guanyar.

Durant l'època de "vaques grasses" vaig veure "pringats" com jo, que sense tenir, ni saber res, compraven i especulaven, per a guanyar facilment. Tothom s'apunta al carro de fer diners fàcils. Així doncs, com no m'he de creure que els que tenen, i saben, fan el mateix. Juguen amb els diners com si d'una partida de Risk es tractés sense importar a qui poden afectar amb els seus actes.
No hi ha diners. On són els diners? s'han evaporat?
És real, aquesta crisi és provocada, això no és una sequera o una tempesta provocada per factors incontrolables pels humans.
Fixeu-vos en l'impacte psicològic de la crisi en la gent i després feu una ullada a la "doctrina del Shock", el neoliberalisme del segle XXI funciona així, a nivell global i a Catalunya també.
Han començat dient que ens apretem el cinturó, que les retallades són en benefici de tots, i acabaran venent-s'ho tot, a ells mateixos o als seus amics, per quatre xavos. Els lobbys privats no volen la competencia pública, perquè? per guanyar més diners...
Fixem-nos amb el que ha passat amb les caixes, massa diners repartits, massa beneficis socials, la solució concentració en poques mans, conversió en bancs, i ara es vendrán a grans capitals financers...
jo no en se gaire d'aquestes coses, i a més sóc un paranoic...

però el 15 d'Octubre tornaré a sortir al carrer per a demanar una veritable democracia, la fi del poder dels lobbys financers i el seguidisme d'una classe política que només mira per ella mateixa.
Us animo a fer-ho també.
i sense res més a afegir...
apa salut!

Matar o morir

visita del Caudillo a la ciutat de Reus 1940

Reus 1940. En Carles no voldria haver matat mai a ningú. Ara però, tot just arribat a Reus, té les idees clares, té una missió i un objectiu pel qual donarà la vida si cal.

A aconseguit amagar-se i no ser descobert, arriba a casa del Francesc dos dies abans de la visita del dictador. Ell li donarà tot el necessari i l'ajudarà a portar els plans endavant.

Amagat a les golfes de la casa, on en Francesc hi té un grapat d'armes que li podrien costar la vida si el descobrissin, té molt de temps per pensar.

Tota la vida ha viscut rodejat de guerra, son pare era militar, va voltar per tota Espanya i fins i tot va anar a Cuba. Allí va morir.

Toledo 1907. En Carles és ràpid, surt corrents tant aviat quan veu que els nois grans de l'acadèmia entren a l'aula. L'han avisat aquest matí, les “novatades” són una tradició molt important a l'acadèmia, els nouvinguts les han de patir per a ser acceptats pels seus companys.

Quan ja és fora es refugia vora un arbre, prop de la sortida del centre. Els nois surten, ja tenen la seva víctima, és un noi baixet, ha parlat amb ell aquest matí, no li ha caigut especialment simpàtic.

En Carles s'esgarrifa, agafen una soga i li lligen al coll. Ell s'ho mira de lluny.

Llavors el descobreixen, però ell no fuig, entre dos l'agafen i el porten al costat de l'altre.

Reus 1940. El Carles porta quaranta hores tancat a les golfes. El Francesc l'ha visitat junt amb un altre company del maquis. Tot està preparat, sap on ha d'anar i que ha de fer.

El Francesc li ha dit que no hi ha cap possibilitat de sortir-ne viu d'aquesta. Ja s'ho pensava.

Li diuen que és un heroi, que el seu nom passarà a la història. A ell no li importa, ho ha de fer, és responsabilitat seva, sempre ho ha estat.

Toledo 1907. El noi està penjat d'una de les rames de l'arbre, amb la soga al coll, sota els seus peus una caixa li permet no escanyar-se.

Te vamos a dar una oportunidad de hacerte un hombre en tu primer dia aquí, matalo, empuja la caja, dejalo caer y vendrás con nosotros. Si no lo haces te pondremos en su sitio.

El Carles està mort de por, es mira el noi, porta els pantalons mullats, s'ha pixat, el mira demanant-li que no ho faci.

No pot fer-ho. Rep un parell de bufetades abans de veure com despengen al noi i el pengen a ell.

Ara és el noi qui rep les amenaces.

Si lo tiras te salvas, sinó vuelves ahí arriba con él.

El noi no dubta, engega una patada a la caixa que li fa perdre l'equilibri i ell queda penjat pel coll.

Reus 1940. La comitiva baixa pel carrer ample, hi ha molta gent. El Carles porta la pistola ben amagada sota la camisa. Va vestit de vint-i-un botons, roba neta i ben planxada, un barret, i un mocador que li amaga la cicatriu del coll.

Està molt nerviós. Vol canviar la història. Alliberar el país de la opressió del tirà.

Pensa amb ironia que només tindrà una oportunitat. No pot desaprofitar-la, aquest cop no.

Toledo 1907. En Carles porta quasi un minut penjat, s'ofega. Els nois han marxat.

Està a punt de perdre el món de vista quan la rama de la que està penjat es trenca amb un fort cruixit.

Cau a terra esbufegant.

Els següents mesos a l'acadèmia el Carles serà un noi respectat i ben vist. El catalán tiene cojones, van dir quan el van veure arribar l'endemà amb la cicatriu del coll.

Reus 1940. El Carles és a pocs metres del cotxe negre quan aquest s'atura a la plaça de l'Ajuntament. No ha tingut cap problema en passar els controls. Els papers que li ha donat l'acrediten com a un dels principals caps del Movimiento a la ciutat.

El Caudillo surt del cotxe seguit de la seva esposa. S'acosta cap a on és ell. Just davant hi té l'alcalde amb qui es fan unes salutacions efusives.

En Carles acaricia la culata de la pistola sota la camisa. Ha arribat el moment.

S'apropa al general i treu l'arma. L'apunta al cap. Dispara.

Però la pistola no funciona. No dispara.

El General el mira amb ulls de por.

Mentre cau abatut per un tret, el Carles encara mira al dictador als ulls.

Reconeix aquella mirada de por que ja havia vist trenta dos anys abans en aquell noi penjat de l'arbre.

Per segona vegada ha pogut canviar la història, i ha fallat. 

una mica d'ambientació històrica en aquest relat, ara, tot i que és cert que Franco va entrar a l'acadèmia a Toledo el 1907, i també va visitar Reus el 1940, no consta que hi hagués hagut cap intent d'assassinat...
més d'un ho devia pensar però...
i sense res més a afegir...
apa salut!

les mentides de l'Oncle Sam

 Després de l'estiu tornen els Relats conjunts. Aquesta és la meva aportació a partir del cartell de J.M. Flagg.

 El dia que vaig veure el cartell anava amb el George. En George se les donava de llest, però era un arreplegat, un idiota sense cervell, però això ho vaig saber més tard.

En George, com jo, no tenia feina, fins i tot feia més temps que jo que estava aturat, es va exaltar quan el va veure. És la nostra oportunitat, em va dir, l'Oncle Sam ens necessita i nosaltres necessitem els seus diners. Jo ni tant sols sabia qui era l'Oncle Sam, ell se'n va riure i va proposar d'anar a l'estació de reclutament.

Li vaig dir que jo no hi anava. El meu avi havia mort a la guerra. No volia acabar com ell.

Vam discutir molta estona. Em va dir que no estimava el meu país, que no trobaria cap altre feina, que no faria res de bo a la vida, que les guerres ja no eren com abans.

El meu país? Jo m'estimo la meva vida, li vaig replicar.

Em va dir covard, antipatriòtic, arreplegat, perdedor.

Em va convèncer, vam anar a l'estació de reclutament.

Em van enviar a l'Orient Mitjà. Ens van dir que hi anàvem a posar pau, que era necessari per al nostre país, que la població local volia que algú els ajudés, que ser de la U.S Army era una sort i un orgull. Jo no en sabia res d'aquell país, que era un país en guerra, ho vaig saber massa tard.

Tenia molta por a morir. Em pensava que era el pitjor que em podia passar, encara no sabia que era matar.

Un grup de nois, no devien tenir ni 15 anys, ens van atacar amb pedres, em van ordenar disparar.

Ara ja no tinc por de morir. Em tenen presoner, no ens donen de menjar, l'execució és imminent.

I jo només puc pensar en el molt que odio en George i l'Oncle Sam, i les seves mentides.

Tot era mentida, però no ho he sabut fins ara.

Espero que agradi,
i sense res més a afegir...
apa salut!!