Porto uns dies llegint-me "no miris enrere" de David Castillo. Encara no me l'he acabat però de moment m'està agradant molt, el protagonista Dani Cajal i la manera com l'autor el descriu i descriu tot el que li passa pel seu cap decadent i ancorat en un passat gloriós i llibertari.
Una de les coses que més m'ha agradat és la relació que manté amb Clara, una jove atractiva, intel.ligent, i extranyament captivada per la figura de l'escriptor.
O sigui que m'he dit:
-per que no me'ls intento fer una mica meus?
així doncs, aquí va aquesta fanfiction sobre l'obra i els personatges del llibre.
Dani Cajal esperava ansiós la trucada de Clara. Feia tres dies que no sabia res d'ella, de primer no li havia donat gaire importància, la jove Clara feia la seva vida i les seves anades i vingudes ja no el sorprenien. Si patia, si estava ansiós, no era per un sentiment de possessió d'aquests que tenen els amants, o almenys això es deia a si mateix conscient de que potser no la tornaria a veure. Tenia però la necessitat imperiosa de dir-li una última cosa, una última sentencia d'aquestes seves, a mode de comiat, una frase extreta d'algun dels autors que sempre l'acompanyaven, i que quan ell citava, ella posava aquella cara de "ostres que n'ets de bohemi!" en un posat entre incrèdul i d'admiració. Potser, va pensar en un acte de sinceritat cap a ell mateix, era això el que buscava, admiració, reconeixement, saber que a aquest vell poeta sonat encara hi havia algú que li feia un mínim de cas, no un cas racional, literat, elitista i culte com el dels crítics que li llepaven el cul dia a dia, un cas passional, una admiració irracional i descabellada, una passió boja com la que li feia sentir tantes vegades quan el visitava al seu pis brut, desordenat i vell. Com ell mateix.
Dani va recórrer amb la vista tota la seva biblioteca. Centenars de llibres rellegits centenars de vegades. Quina seria la frase que triaria? Dubtava, havia de ser forta, impactant, que deixes una empremta eterna en la ment de Clara, que per sempre més li fes recordar que havia compartit la seva vida amb el mític, el famós, l'extravagant i sempre irònic, Dani Cajal, el decadent, l'ancorat en un passat massa lluent com per que el present ressaltés d'una o altre manera. Es passà la nit fullejant llibres amb un full en blanc a davant i un bolígraf a la mà. Amb l'últim glop de gin-tonic, quan el primer raig de sol li va fer veure que havia perdut la nit inútilment va decidir-se. Poques vegades a la vida havia estat sincer, potser tocava ser-ho ara. Lentament i com si el traços de bolígraf a sobre del full fossin ganivetades sobre la seva pell, que li fessin mal, que li fessin reconèixer el que mai havia volgut reconèixer, va escriure: Clara, m'has donat molt, et trobaré a faltar.
Quan me l'acabi de llegir ja en faré algún comentari més, gran llibre.
espero que agradi. I que no molesti a l'autor si per una casualitat, remota, es passes per aquí i ho llegís...
i poca cosa més...
apa salut!
