Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exalumnes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exalumnes. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de febrer del 2012

Jordina Rincón: "Mai s'ha de perdre l'entusiasme"



Jordina Rincón Torroella, asseguda davant meu, recorda entusiasmada alguns moments de la seva època a l’ institut, com ara l'arribada (que sempre costa), com de bé es va sentir i el que va suposar aquesta etapa "per poder arribar a ser qui sóc". Amb unes notes excel•lents (un 9,9 de mitjana a l’ institut i un 9,6 per accedir a la carrera), va aconseguir entrar a la facultat de Medicina, on ja porta gairebé sis anys estudiant neurologia. Admet que va triar aquesta carrera perquè sempre ha sentit "fascinació pel cervell humà". Tot i que en un principi va estar molt interessada en la psiquiatria (fins i tot va fer el treball de recerca sobre els centres psiquiàtrics del Maresme), al llarg de la carrera de Medicina, va decantar-se per la neurocirurgia, especialització que consisteix a tractar i operar problemes relatius al sistema nerviós. A partir de segon de Medicina, des d'una via alternativa al "currículum acadèmic estàndard", ha estat treballant i aprenent en un dels laboratoris d'anatomia de la Universitat. "Érem un grup d'estudiants molt motivats i vam arribar molt lluny; dedicàvem moltes hores a aprendre l'anatomia del cervell, i ens vam involucrar en diversos projectes d'investigació". I és gràcies al seu treball, al seu entusiasme, i a la Fundació Joan Riera i Gubau (encara que sembli impossible perquè demanen molts requisits) que ha aconseguit una beca per acabar la seva formació, a les Universitats Johns Hopkins i Harvard, als Estats Units, fet que, sens dubte, li reportarà beneficis, ja que aquestes institucions estan molt valorades internacionalment. La seva meta, en aquest moment, és aconseguir una plaça de residència en neurocirurgia a un hospital dels Estats Units, per començar l'especialització. La Jordina recomana a aquells estudiants que no tenen gaire clar què volen fer "que no deixin mai de buscar, que es preguntin on i com es veuen ells en un futur”, i afegeix que “per aconseguir alguna cosa, mai s'ha de perdre l'entusiasme, mentre més difícil sigui la meta, més gent et dóna suport ".

Viky Risgenko

dimecres, 1 de febrer del 2012

Teresa Ramos:

“ Tot i que donar voltes també forma part del camí, més val no desviar-se gaire”


Des de ben petita, dibuixava tot el que se li posava per davant. A l’escola, il·lustrava les seves pròpies redaccions i , a casa, aprofitava qualsevol moment per dibuixar. Això, o feia ninots de plastilina. Imitava els dibuixos dels llibres de Mortadelo y Filemón, intentava reproduir les portades de les pel·lícules,... i, ja al Serrallarga, es dedicava a fer dibuixos a les agendes dels companys. Estem parlant de la Teresa Ramos, il·lustradora de llibres infantils com “La rosa de Sant Jordi” (Alfaguara) , “El árbol que no podía sonreír” (San Pablo) o “Paseando junto a ella” (Everest). 
 
Va donar uns quants tombs a la vida. Primer, va començar filologia hispànica a Girona, però per diferents motius va desanimar-se i ho va deixar. I va ser un parell d’anys després que va decidir-se, amb el suport i els ànims d’un gran amic, a fer il·lustració. Va fer un Cicle Formatiu de Grau Superior a l’Escola Pau Gargallo de Badalona i va combinar-lo amb un curs d’il·lustració infantil al Centre de Còmic i Arts Visuals Escola Joso de Barcelona. Quan va acabar el projecte final del cicle, va preparar un book amb els seus dibuixos i els va enviar a diferents editorials i agències. Va tenir sort, perquè a una agència els van agradar i ara ells la representen. La Teresa reconeix que entrar al món de la il·lustració és molt difícil. “Estic molt contenta d’haver-ho aconseguit”, diu.

Abans de posar-se a dibuixar, si no té les idees gaire clares, mira llibres dels seus il·lustradors preferits, com els d’en Roger Olmos o els de la Rebecca Dautremer. Un cop ja ha pres la decisió de pintar, primer fa els esbossos a llapis i després els escaneja per treballar la imatge amb l’ordinador. Abans feia servir acrílics, olis i, fins i tot, tela i papers, però ara treballa digitalment amb el Photoshop i una wacom, una targeta gràfica, que li permet fer coses que amb el mètode tradicional no podria aconseguir. 
 
Ara mateix es guanya molt bé la vida. Està en un moment en el què se li acumulen els encàrrecs i la veritat és que encara no té pràcticament temps de veure la llum del sol, però està molt feliç de tenir tanta feina.
De vegades penso que ho hauria d’haver fet des d’un començament, que no vaig tenir gens clares les meves opcions de futur, i això no està bé”, ens explica. Però després pensa que el que importa és que al final ha aconseguit arribar on volia. En principi, era el camí més difícil, però ho ha aconseguit i això és reconfortant, i afirma que mai no és tard per fer allò que realment vols. No obstant, ens aconsella “tot i que donar voltes també forma part del camí, més val no desviar-se gaire”.

Lorena Herrera

dilluns, 17 de gener del 2011

Alfredo Urbón:

"Libertad es lo que siento sobre la tabla"

Alfredo Urbon González, exalumno del Aula Oberta, es skater amateur. Lleva patinando desde los 12 años. Ahora tiene 20 y va camino de profesionalizarse. Ya ha conseguido varios títulos. Es segundo del circuito catalán.

¿Desde siempre has practicado skate?
No. Empecé a los 12 años. Venía al instituto con mi skate hasta que lo prohibieron. De pequeño había hecho natación y jóckey, pero me he quedado con el skate porque es el deporte que más me entretiene de todos los que he practicado.

¿ Lo consideras un deporte?
Yo sí considero que es un deporte, creo que es como el fútbol o el básquet.

¿Deporte de riesgo?
De riesgo y extremo. Uno se cae muchas veces. Así es como se aprende.

¿Has sufrido lesiones importantes?
Sí. Me he roto el tobillo y la mano. Gajes del oficio.

¿Qué cualidades crees que debe tener un buen skater?
Cualquiera puede patinar siempre que se lo proponga. Aunque hay que tener mucha paciencia, agilidad y equilibrio.

¿Qué sientes cuándo estás sobre la tabla?
Libertad es la palabra.

¿Dónde sueles entrenar?
En Blanes o también en el Skate Park de Malgrat.

Hemos visto que tus vídeos de exhibición en Youtube son de mucha calidad.
Los vídeos son una manera de enseñar lo que haces. Están rodados con una cámara doméstica y un ojo de pez que me compré para conseguir un efecto más profesional. Los grabamos durante varios días en la calle (plaza de España, Mas Cremat, puerto…), luego unos amigos los montan y añaden la música.

¿Crees que en Blanes hay suficientes sitios para hacer skate?
Con la gente que hay en Blanes y el nombre que tiene, creo que le falta un Skate Park guapo y en condiciones.

Haber ganado el concurso de saltos en Irún y ser segundo del circuito catalán es una forma de promocionar Blanes, ¿no?
Hombre, yo creo que sí. Aunque me han metido en una ratonera para que entrene.

¿El Ayuntamiento te ha felicitado?
No me han dicho nada. Pero creo que tampoco iría a recibir sus felicitaciones. Si me llega una carta, pues muy bien, pero ir allí, no.

¿Tienes algún ídolo?
Desde pequeño me he fijado en el trabajo de Marck Appleyard. No es como un ídolo, pero lo tenía como referencia.

¿Crees que puedes vivir siempre del skate?
Creo que si te lo propones sí puedes, pero tal y como están las cosas es muy difícil. Yo, por ejemplo, con el dinero que gano en algunas competiciones me mantengo. Además tengo la suerte de que me patrocinen Habitat y Técnica, la tiende de ropa, por lo que me proporcionan ropa, bambas, tablas, complementos para las tablas, etc. Aunque creo que llegará un momento en el que no pueda vivir de esto, como les pasa a los futbolistas, mi nombre puede quedar.

Hablando de tiendas, cuando estuviste en el Aula Oberta hiciste las prácticas en la Onda ¿Lo elegiste tú?
Sí, lo elegí yo porque creía que era el mejor sitio donde podía estar.

¿Qué recuerdos tienes del Serrallarga?
Pagaría por volver al instituto y estudiaría, porque así podría combinar patinar con algún trabajo. Pero como no lo he hecho, me dedico a lo que sé, que es patinar.

¿Cuando lo dejes qué piensas hacer?
La verdad es que no sé qué haré. Yo no miro el futuro, me interesa el presente.

En el Aula Oberta hacías diseños de ropa muy interesantes.
Ahora que lo dices, no lo había pensado, pero a lo mejor tendría futuro fabricando mi propia marca de ropa.

Ainhoa Cherino
Eva García
Marina Martínez




Cliqueu per veure la imatge en gran

divendres, 29 de gener del 2010

Quatre experiències Erasmus

Les beques Erasmus permeten viatjar a un altre país per ampliar els estudis. Quatre ex-alumnes expliquen la seva experiència. Xavier Gallart va tenir la sort d'estar nou mesos a Ljublijana, Eslovènia, per estudiar arquitectura. Georgina Dekorte va viatjar a Tokio, el Japó. Durant uan estada de nou mesos va especialitzar-se en llengua japonesa a la Waseda University. Clara Castillo va ampliar els seus estudis sobre història, cultura i llengua portuguesa a Lisboa (Portugal), durant mig any. Elisenda Reynaldos ha tingut la sort de visitar dos llocs diferents. A Metz (França), va estar-hi tres mesos aprenent llengua estrangera aplicada. A Gant (Bèlgica), va estudiar traducció durant quatre mesos.

Elisabet Cano

Nou mesos a Eslovènia


Ja fa uns mesos que vaig tornar a trepitjar terres catalanes i encara ahir estava parlant amb un amic eslovè. Una experiència així és difícil d’oblidar i, molt més, la gent amb la qual has conviscut durant tot un any...
Quan em van preguntar si podia escriure unes ratlles sobre el meu intercanvi Erasmus no sabia ni per on començar. L’aventura comença el dia que decideixes marxar i, des d’aquell moment, les anècdotes es van encadenant una darrere l’altra: que si la reacció dels qui t’envolten, que si els preparatius del viatge, que si el “papeleo” que has d’omplir... Si amb prou feina saps situar la teva destinació al mapa!! Però la il•lusió apaivaga els nervis i fa possible que l’espera tingui recompensa.
Després arriba un dia que et despertes i el paisatge ha canviat: la gent, els costums, la ciutat, els amics, la universitat... i la llengua! Només amb el tema de l’idioma ja t’adones que, a menys de 2.000 km d’aquí, les coses poden ser completament diferents... Però això no importa gens, perquè proporcionalment a la predisposició d’integrar-te amb la qual arribes, t’adaptes i acabes formant part d’un món nou. Amb el temps, passes a introduir situacions i sensacions noves a la teva vida quotidiana i, finalment, acabes actuant com els nadius.
El dia que toca agafar l’avió de tornada et sents estrany, no saps si preferiries quedar-te allà o retrobar tot el que vas deixar aquí, però t’ho has de prendre com una etapa més, que has disfrutat exageradament, i sabent que en comença una altra.
Potser no he explicat res sobre Eslovènia (això es pot trobar a qualsevol guia), però suposo que molts exerasmus s’han sentit identificats amb les meves paraules. Sobre el lloc us en puc dir meravelles, des del meu punt de vista, però crec que un intercanvi d’aquest tipus és per gaudir-lo vagis on vagis. Un any sabàtic sota la denominació “Erasmus” no està a l’abast de tothom, o sigui que ja ho saps, si pots, aprofita’l!

Xavier Gallart

El Japó… un somni, una il•lusió!



Com diria Calderón de la Barca, el Japó va ser per a mi un somni. Un somni que vaig viure i gaudir al màxim, aprofitant cada segon de la meva estada, un somni que, com tots els somnis, va tenir la seva fi amb el meu retorn a casa.

Hola, em dic Georgina, sóc estudiant de filologia clàssica a la Universitat de Barcelona i el setembre del 2008 em van concedir una beca per anar a estudiar durant un any al país del Sol Naixent. Aquesta és una experiència que mai oblidaré. Mai m'havia sentit tan satisfeta de mi mateixa com quan vaig veure que, gràcies als meus esforços i a les meves qualificacions, havia estat seleccionada per anar a estudiar japonès a la Universitat de Waseda (Tòquio). Allà vaig aprendre moltes coses, com per exemple que els japonesos són gent extremadament educada (sapigueu que en el seu idioma només hi ha dues paraulotes... i poques vegades les usen. Imagineu-vos!); que a casa l'arròs és com el nostre pa; que, encara que és un els països més desenvolupats del món, segueixen menjant amb bastonets; que, encara que estiguis a la universitat, si faltes a classe criden els teus pares...

La veritat és que vaig aprendre moltes curiositats, però el més important de tot va ser conviure durant un any amb una cultura totalment diferent a la meva. Cada dia era una nova aventura: A veure amb quina mena de cosa rara em trobava! Com he dit, l'arribada va ser una mica difícil, però molt més difícil va ser la tornada a casa: 17 hores d'avió plorant sense parar, desitjant que passés un miracle i pogués quedar-me més temps en aquella illa tan acollidora, però no, el somni es va acabar. Tot i les llàgrimes, puc assegurar que va valer la pena i que si pogués ho repetiria, motiu pel qual estic tenint molta cura a acabar la carrera amb bona nota per tal de demanar una altra beca per anar-me'n a fer un doctorat d’Antropologia social al Yucatán (Mèxic).

Desitgeu-me sort!

Georgina de Korte

Records portuguesos



Per ser ben sincera, he de dir que vaig demanar la beca Erasmus perquè em vaig sentir pressionada a fer-ho. Tothom em deia que era una gran oportunitat que no podia deixar perdre, i gairebé tots els meus companys de classe es plantejaven demanar-ne una. A mi em feia molta por marxar a un país nou, lluny dels meus amics i la meva família, lluny de tot el que coneixia. Vaig agafar l'avió cap a Lisboa amb un nus a l'estómac, però un cop vaig ser a Lisboa, em van marxar totes les pors i el pànic es va convertir en il•lusió i en ganes de començar aquella nova experiència.

De seguida vaig conèixer nois i noies en la mateixa situació que jo, amb els quals encara ara, al cap de dos anys, hi mantinc el contacte. Alguns ja feia mesos que estaven a la ciutat, altres hi acabaven d'arribar, però tots eren joves amb ganes de viure i aprendre coses noves. Recorríem els carrers a la recerca de racons secrets i màgics, anàvem de visita als museus, llogàvem cotxes per viatjar per tot el país, i constantment coneixíem persones noves i interessants.
És precisament això el que queda, el que val la pena, les persones i la bonica relació que s'estableix amb la ciutat. Les assignatures, tot i que en vaig fer alguna que em va agradar especialment, no van tenir massa rellevància en la meva experiència. L'important, allò del que realment s'aprèn és l'experiència de marxar de casa, ben lluny, de sentir-se sol, de buscar-se la vida i de construir-se'n una de preciosa.

Clara Castrillo

Dos beques, dos països


La meva experiència Erasmus ha estat doble, ja que he estat a dues ciutats i a dos països. Fa dos anys i mig vaig estar tres mesos a Metz, al nord de França, per seguir amb els estudis de Traducció i Interpretació que vaig començar a la Pompeu Fabra. En aquest últim any de carrera, vaig tenir l'oportunitat de tornar a marxar, i vaig estar quatre mesos a la part flamenca de Bèlgica, a la ciutat de Gant, on es parla un dialecte de l'holandès.
El més interessant d'aquestes estades no van ser ni molt menys els coneixements acadèmics que vaig adquirir (ja que l'educació no canvia massa), sinó la necessitat de conèixer nova gent d'arreu del món, de conèixer altres costums i tradicions, de comunicar-me en llengües que no són la meva, el francès i l'anglès. Em va agradar descobrir noves ciutats amb altres companys també nouvinguts, anar a rentar la roba junts o resoldre els problemes plegats. En aquests moments, t'adones quant ajuden els pares quan són a prop: vaig haver de matricular-me a la universitat sola, obrir un compte al banc, aconseguir una assegurança per poder viure en una residència, inscriure'm a l'administració de la ciutat... En definitiva, un Erasmus serveix per formar-te, no només com a estudiant, sinó també com a persona. La paperassa necessària abans, durant i després de l'estada és la pega més grossa que he trobat en tots dos Erasmus, però si pogués fer-ne un tercer, ja hi firmaria.

Elisenda Reynaldos

dijous, 7 de febrer del 2008

Un sueño encaminado a cumplirse

Desde pequeña soñé con estudiar Derecho, pertenecer a ese mundo en el cual el objetivo principal es acabar con las injusticias ayudando a los demás. Hoy veo cómo mi sueño va encaminado a cumplirse.


La verdad es que no está siendo tan fácil como pensé. Pues ahora nadie te proporciona esa gran ayuda que os están dando esos profesores de los que tanto os quejáis. Yo también me quejaba de ellos e incluso había veces, igual que vosotros, todos los que hemos pasado y los que quedan por pasar, que los consideraba pesados. Pero, sinceramente, gracias a ellos hoy estoy viendo como mi sueño, del que os hablaba, se está cumpliendo poco a poco, pues ellos me enseñaron a estudiar. Ahora todo es diferente. Esto es así porque aparte de la ausencia de esa gran ayuda, uno ha de saber cómo estudiar, saber por dónde coger esos enormes libros y empezar a leer y sobre todo entender. Algo costoso para vosotros, para mí y para todos, pero que paulatinamente se aprende con el paso del tiempo, con el paso de todos esos años que quedan por delante, no sólo en la carrera, sino en la vida misma.

Todos habéis escuchado que la carrera de Derecho es una de las más pesadas, una en las que estudiar es el gran fundamento para obtener el título que garantiza, entre otros aspectos, el conocimiento de la materia. Francamente, no estáis equivocados. Pues, estudiar Derecho no es algo fácil y sí, es pesado.

El pasado mes de septiembre empecé a cursar la carrera de mis sueños en la Facultad de Derecho de la Universidad de Gerona, una universidad a la cual deseo que muchos de vosotros pertenezcáis en un futuro. Llegar hasta aquí no ha sido fácil, así pues, lo único que os puedo decir es lo que estáis ya cansados de tanto escuchar: estudiad que después la recompensa es enormemente gratificante.


Alba Ramos Muñoz, exalumna

divendres, 18 de gener del 2008

Héctor Tirado:

"No tornaria a passar l'adolescència per res del món"

No és que m’encantés la idea de ser professor, però era una opció a valorar, així que em vaig matricular al Curs d’Adaptació Pedagògica (CAP) que necessita qualsevol llicenciat per poder fer classes a secundària. A l’hora de demanar un poble on realitzar les pràctiques, vaig escollir Blanes amb l’esperança que m’assignessin el meu antic institut: el Serrallarga. Fa gairebé vuit anys que visc a Girona –els dos últims, d’una manera fixa– i sabia que seria molt enutjós haver de fer tants viatges per venir a fer pràctiques. Malgrat tenir una relació fantàstica amb els meus pares, quan un s’ha independitzat i té el seu propi ritme de vida, li fa molta mandra haver de passar més de dos dies seguits a casa els pares. Malgrat tot, plantejar-me entrar a les classes de la meva adolescència des de l’altre costat, com a profesor, em va seduir i encegar.
El Serrallarga... Tenen tants de records per mi, aquestes parets... Tantes experiències...
Si em paro a pensar-ho fredament, no tornaria a passar l’adolescència per res del món. Això no vol dir que tingués una adolescència traumàtica, al contrari, tinc records boníssims, però també en tinc de dolents; i la balança s’inclina cap als dolents.Quan vaig entrar al centre, després de molts anys, vaig tenir la sensació que tot seguia igual. Vaig veure moltes cares conegudes entre els professors i em va fer molta il•lusió poder seure amb ells d’igual a igual. Ja no hi havia l’eterna rivalitat entre l’alumne i el professor. Molts dels meus antics professors ja no hi eren. M´hagués fet il•lusió retrobar-ne algun, d’altres potser era millor així. L’edifici estava pintat d’un color diferent i s’havia posat una porta de vidre a l’entrada dels despatxos de direcció i de la sala de professors però, a part de petits detalls, tot continuava igual. Com l’Encarna, que és incombustible, realment és el motor dinamitzador del centre! De sobte em vaig imaginar en aquell passadís, corrent per acabar de xuclar mitja cigarreta que havia sobrat de l’espai entre classe i classe de l’hora anterior. Aquell moment era com una estampida de búfals que sortien a fumar en els dos minuts escassos que hi havia entre classes, o per anar a demanar “tacha” a qualsevol que tingués una cigarreta entre els dits. Des de fa uns anys, això és impensable. Per desgràcia, continuo fumant.
Al Serrallarga vaig fer molts amics, molts dels quals encara conservo, d’altres, i a través d’amics comuns, sé que s’han casat i/o han tingut canalla, i de molts altres n’he perdut la pista. Malgrat tot, Blanes no és tan gran i més o menys pots rastrejar la biografia de tothom. Al Serrallarga, vaig tenir algun affair amorós amb companyes de classe, o no. Al Serrallarga, hi va haver viatges de final de curs, hi vaig descobrir la meva debilitat per les lletres gràcies a l’ajuda d’una profesora a la qual estaré eternament agraït (fins i tot vaig arribar a guanyar algun premi literari del centre, des de llavors no n’he guanyat cap més), al Serrallarga, vaig descobrir la música i vaig començar la meva carrera com a músic (sona una mica petulant això). Al Serrallarga vaig encaminar el meu futur.
Tot això ha adquirit un aroma ensucrat de pel•lícula americana, però és que he obert la caixa de Pandora dels records d’adolescència i això té els seus efectes col•laterals.
A l’ESO, et vols menjar el món; al batxillerat, planeges com fer-ho, però no ho veus ben bé clar del tot, a la universitat ja no ho veus gens clar i vas amb peus de plom, i un cop t’has llicenciat veus que el món se’t menja a tu. Suposo que també deu ser cosa de l’edat, i quan has superat l’adolescència tardana, que acaba als 22 anys, veus les coses d’una altra manera. I jo ja en tinc 25, us podeu imaginar la resta.
Ara està a punt d’acabar el meu període de pràctiques al Serrallarga i ja sento una mena d’enyor d’haver d’abandonar aquest institut una altra vegada. Qui sap si algun dia acabaré prenent un tallat amb l’Encarna abans d’entrar a explicar la lliçó del dia. Qui sap si acabaré fent classes de literatura catalana a algun fill d’un antic company meu de classe. Qui sap si compartiré despatx amb algun antic professor. Qui lo sà?





Héctor Tirado, exalumne i estudiant del CAP