Teresa Tejero: “Els canvis sempre són per millorar”

“S’aprèn molt de vosaltres”, m’explica la Teresa Tejero (1953, Tordehumos de Campos, Valladolid) referint-se als alumnes. Viu a Lloret, on treballa de professora de tecnologia a l’Institut Ramon Coll i Rodés. Va viure tota la seva joventut al Brasil i, gràcies a la seva facilitat per parlar, m’explica, sempre somrient, com va ser la seva experiència com a estudiant. Sembla una persona molt optimista i positiva i, mentre ella pren un poleo menta i jo un suc de taronja, gaudeixo de les seves històries com a professora, que no són poques...

Quins estudis has realitzat? 
Jo sóc enginyera tècnica en l’especialitat d’electrònica.


On vas estudiar? Uf, prepara’t (somriu). Vaig fer mitja carrera, és a dir un any i mig, a Sao Paulo, el Brasil. Després, el que em quedava, ho vaig estudiar a l’escola d’enginyeria tècnica de Valladolid.

Tots tenim records de la nostra vida d’estudiants. En guardes algun de bonic en concret?
A mi sempre m’ha agradat molt estudiar, per tant, tots els records són molt bonics. Va ser una època feliç.


I un record que no t’agradi recordar... El meu primer zero.

Un zero? Bé, en realitat els meus dos zeros. El primer va ser perquè la professora de disseny va deixar els treballs sobre la taula i vaig agafar el meu sense permís. El segon va ser per fer una xuleta. Molta gent en feia i jo mai n’havia fet, però, amb una cançó que ens havíem d’aprendre per a música (que no m’agradava), en vaig fer una i em van enganxar.

Has estudiat al Brasil fa anys. Hi ha diferències entre els dos països, quant a ensenyament? Allà, tant a la meva germana com a mi, ens deien que trobaríem molta diferència quan anéssim a Espanya perquè era una país del nord i tenia una educació molt millor. La veritat és que no vam notar cap mena de diferència.

Creus que l’educació ha canviat amb el pas dels anys?
Molt!

Cap a millor? Els canvis són sempre per millorar. Això que estem fent ara mateix de parlar entre professors i alumnes, a la meva època no ho hauríem fet mai.

La teva joventut ha sigut força mogudeta, i has experimentat canvis de centre...
Sí. Al Brasil vaig estudiar en escoles públiques, després vaig fer el que ara és l’ESO en una escola privada per qüestions de proximitat i, més tard, vaig fer el Batxillerat en una escola pública.

Vas observar diferències entre l’educació pública i la privada?
No veig la diferència, si t’agrada estudiar... Encara us miren amb aires de superioritat els de les escoles privades o això ja no passa? A la meva època passava, però després, quan coincidies més tard amb ells, no hi havia cap mena de diferència.

Podries explicar alguna anècdota dels teus anys com a estudiant?
Sempre m’han tocat canvis. Una vegada vaig estudiar en una escola que no tenia ni cadires ni taules. I ben tranquils que estàvem! Llavors no ens manifestàvem... (riu). No oblidaré mai que el dia que fèiem examen la professora ens feia aixecar la faldilla per si portàvem xuletes, i totes ens les aixecàvem sense cap mena de vergonya. També recordo que l’últim any de batxillerat, el vaig fer nocturn per així poder anar a l’acadèmia els matins i vaig coincidir amb gent més gran. Hi havia una noia que anava a una escola privada, però es va quedar embarassada i...vaja, que la van convidar a marxar. Allà vaig conèixer gent de diferents generacions i va ser una experiència molt maca.

Com o a través de qui et vas incorporar al món laboral?
Quan vaig acabar la carrera a Valladolid, era febrer perquè vaig haver de recuperar dibuix tècnic. Vaig anar cap a Lloret, on el meu pare em va trobar feina per a l’estiu i vaig treballar en una agència de canvi on vaig conèixer un noi que em va dir que s’havia apuntat a unes llistes per ser professor. Vaig provar sort i em va tocar el Serrallarga com a mestra de taller. Després em vaig veure suficientment capacitada per ensenyar teoria de tecnologia.

Deus recordar el primer dia de feina... 
Mira que estrany, que no me’n recordo de quan vaig entrar a classe. Sé que l’Assumpció (actual professora de català de l’IES Serrallarga) em va ensenyar unes carpetes amb les fotos dels alumnes i em va explicar com funcionava. Un dia, portava una faldilla blanca de quadres i, mentre escrivia a la pissarra vaig sentir: “Lleva flores, lleva flores!”. Oh no, m’he posat les calcetes de flors! Des de llavors que mai més he portat calces amb dibuixos, no me les compro ni de colors. També me’n recordo que una vegada, un alumne així com hippie em va dir: “El que has de fer és mirar-nos als ulls quan ens parles.” I tenia tota la raó del món, mirar els alumnes mentre ensenyes és molt important. S’aprèn molt de vosaltres. Mai he deixat d’aprendre.

T’agrada aquesta feina? 
El tracte amb l’alumnat m’agrada molt. Sempre he pensat que els professors venim a fer un paper i els alumnes feu el vostre. El problema és que cada vegada estan menys definits aquests papers. S’ha de marcar molt més i no teniu tanta autonomia.

Has canviat de lloc de treball? 
He treballat cinc anys al Serrallarga, tres a Sant Antoni de Calonge, un a Sant Joan de Vilatorrada i, des de l’any 97, a l’INS Ramon Coll i Rodés de Lloret.

La teva feina és bàsicament autònoma o t’has de relacionar molt amb els companys per fer-la bé?
Hem de treballar coordinats i organitzar-nos.

Quins recursos necessites per dur a terme la teva feina?
Amb l’1x1 és fantàstic.

T’ha agradat el canvi a ordinadors?
Com a professora de tecnologia crec que és molt necessari. En lloc d’estar dibuixant, per exemple, una politja a la pissarra, puc posar vídeos o imatges que fan que els alumnes ho entenguin millor.

 Fas la teva feina a gust i t’agrada. Estàs satisfeta, laboralment parlant?
Podríem fer moltes més coses. Sempre ho podem fer millor. Si estiguéssim satisfets, quin sentit tindria? Treballes de cara el públic i mai saps com respondran, per això és molt important anar aprenent de les seves reaccions i no cometre el mateix error a la classe següent.

Canviaries alguna cosa quant a estudis?
Sempre m’ha quedat... el fet de no haver treballat d’allò que he estudiat. Els meus estudis ja estan molt caducats i veig que no em van servir de gaire per treballar de mestra. Pensava que treballaria en una empresa...

Mar Gibernau Sánchez

Paula Blanco: “El que aprens és que no hi ha una frontera definida entre la feina i el lleure, com a la majoria d'oficis. En aquest, un cop hi ets, tot es confon”

Paula Blanco Barnés (Tossa de Mar, 1984) és una jove actriu catalana llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. Des de ben petita ha tingut molt clar a què es volia dedicar i, tot i que no li ha estat gens fàcil, ho ha aconseguit. Ara mateix, està fent representacions per tot Espanya de l’obra Llama un Inspector. Tot seguit,  podrem saber una miqueta més d’ella, que molt amablement s’ha esforçat a contestar-nos, de manera on-line, les següents preguntes.

On vas cursar els teus estudis obligatoris?

Els meus estudis obligatoris, els vaig cursar a l'escola pública de Tossa de Mar, el meu poble.

Aleshores, ja tenies clar el que volies ser de gran?

Aleshores, sí, em pensava que tenia molt clar el que volia ser de gran: actriu. Ha estat després que han sorgit els dubtes.

Un cop vas acabar l’ESO, quin batxillerat vas estudiar i on?

Vaig estudiar el batxillerat Humanístic a l'IES Coll i Rodés de Lloret de Mar. Per això vaig marxar de Tossa, perquè em negava a fer el batxillerat Social, jo volia fer llatí. Una tonteria, des de la meva perspectiva actual, perquè en vaig fer un any, no me'n recordo de res i no em va agradar massa, tampoc.

Has hagut de fer molts tombs a la teva vida o vas estudiar sempre orientada cap una sola direcció?

He fet uns quants tombs, sí. I encara n'estic fent. Ara estic estudiant una segona carrera, que espero acabar algun dia, el Grau de Llengües i Literatures Modernes (Rus/Polonès) a la UB. Una de les coses que penso que és una virtut, però que jo no he sabut aprofitar del tot, fins i tot he convertit en un defecte, és la gran inquietud i curiositat que em desperta tot. A vegades, m'ha fet patir i no acabar de decidir-me, o d'atrevir-me, potser, a fer una cosa amb exclusivitat.

Tinc entès que vas començar a estudiar una carrera diferent de la d’interpretació...

Sí, efectivament, però de retruc. Les proves de la Selectivitat i les d'accés a l’Institut del Teatre es feien gairebé seguides i, quan vaig acabar les primeres, em vaig presentar a les altres sense haver-me preparat gaire la part teòrica. Vaig aprovar l'examen i, per tant, vaig passar a la part pràctica, que aleshores durava deu o quinze dies, no ho recordo. De les proves pràctiques vaig treure un deu, però la mitjana de cinc -em penso- que havia tret a l'examen teòric, va fer que quedés un parell de llocs per sota de la darrera noia que va entrar aquell any (la selecció es fa per nota de tall, no s'hi val a aprovar i prou). El cas és que, com que tenia Matrícula de la Selectivitat i la mitjana del batxillerat, vaig poder escollir universitat i carrera, i vaig decidir-me (o abocar-me, sense pensar-m'ho massa, per ser franca) a fer Humanitats a la Pompeu Fabra. Aquell any el vaig passar anant a recitals de poesia i a concerts i gaudint i patint la vida d'estudiant a Barcelona. La universitat no em va anar malament del tot, però l’empremta d'aquell curs me la van deixar l'Enric Casasses i en Pedrals, entre d’altres. L'any següent, em vaig tornar a presentar a les proves amb la teòrica més ben preparada...

Vas rebre alguna orientació laboral per part de professors i altres persones?

A l'Institut del Teatre, no. Els bons consells m'han vingut de companys de feina, més tard. I, també, cal dir-ho, del meu millor professor de l'IT, en Ramon Simó. Gran director i gran persona.

Sempre has treballat d’actriu?

No, la meva primera feina va ser l'estiu dels setze anys, de monitora al Càmping Cala Llevadó, a Tossa. Després vaig fer de cambrera un parell d'estius a Tossa i al Port de la Selva, i també, quan vaig tornar d'Erasmus, vaig compaginar la feina de cambrera a l' Horiginal (el bar on anys abans havia anat als recitals de poesia) amb el darrer curs de l'IT. A més, he fet coses com cantar cançons per a una marca de gelats a la secció de congelats de diverses grans superfícies de les rodalies de Barcelona.

Com vas obtenir la teva primera feina?

Suposo que fas referència a la d'actriu, aquí. La meva primera feina d'actriu, als dinou anys, la vaig aconseguir fent un càsting. M'havia apuntat a una agència de models i actors que es diu Metropolitan i em tenien a una llista com a tantes altres noies a qui trucaven de tant en tant per oferir càstings multitudinaris per a anuncis, sèries, pelis... Jo hi anava sovint, a aquests càstings, però em sentia fatal després de fer-los, tot estava ple de noies molt guapes, altes, primes... Totes em semblaven estupendes i jo, un desastre. I, un dia, em van agafar a mi!

En què consistia?

Vaig tenir força sort amb la primera feina. Sobretot per l'equip d'actors. La Gabi, que era el meu personatge, si no recordo malament, era la filla de la Rosa Renom i en Pep Tosar, i neboda de la Mònica López. Era una “TV movie”, és a dir, una pel·lícula rodada perquè s'emeti a la televisió, que es diu Jocs de Mentides sobre una ludòpata i la seva família - desestructurada, és clar -. Per a mi va ser tota una experiència, el director no era cap meravella i en algun moment em vaig sentir molt poc orientada, però tot serveix, al cap i a la fi.

Era tal i com te l’havies estat imaginant?

No. Res no és com t'ho has imaginat, no?

Quines interpretacions has fet?

A la televisió: la Gabi, la Guiomar (Porca Misèria), la Clàudia (Zoo), la Judit (Ventdelplà) i l'Elisenda (La Riera).

Al teatre: la Rita (la filla de la Colometa a la Plaça del Diamant. Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares, TNC), la Cordèlia (al Rei Lear, Shakespeare. Dir. Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya), la Magda (al Rock'n'Roll, Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola), la Lisaura (al Cafè, Goldoni. Dir. Joan Ollé), la Sheila Birling (a Truca un Inspector, J.B.Priestley. Dir. Josep M. Pou), i d'altres que no tenen nom: la noia jove al Prime Time (dir. Martí Torras), al Jardí dels cinc arbres (dir. Joan Ollé) i  a La Llei d'Amor (dir. Joan Ollé), una basada en textos d'Espriu i l'altra basada en Joan Maragall, al TNC. També he fet altres cosetes més petites.

Quina és la que més t’ha agradat o amb la que t’has sentit més identificada?

Tots els personatges m'han agradat molt de fer. Cadascuna ha arribat en un moment determinat de la meva vida i amb cadascuna m'he descobert una mica més i he après coses de l'ofici, sobretot gràcies al treball amb la resta de l'equip. La Cordèlia és un personatge que recordo amb molta tendresa, perquè m'agraden la seva honestedat i la seva fortalesa. La que estic interpretant encara, la Sheila Birling, també me l'estimo molt. Una noia de bona família, transparent i innocent al principi de l'obra, que fa un viatge cap als inferns de la realitat social de la qual ha viscut al marge. Treballar amb l'Ollé sempre és un exercici de precisió, un entrenament del parlar, que m'encanta. I, pel que fa a la televisió, de la Guiomar,  de la Clàudia i de l'Elisenda en tinc molt bon record. Penso que he sigut molt afortunada amb els personatges televisius, sempre m'han tocat noies especials, i totes tenen una part de mi.

Quin és el personatge que més t’ha costat interpretar?

Em penso que la Cordèlia. Té quatre aparicions i a totes el voltatge emocional és molt intens. La Cordèlia fa un viatge paral·lel al del seu pare, el rei Lear, però el fa entre cometes, l'espectador només en veu la punta de l’iceberg. I això, afegit al fet que a la Biblioteca de Catalunya es treballa a tres metres de l'espectador, com a molt, em va preocupar i fer molta por, en el seu moment.

És difícil aprendre un guió?

No, no és difícil. S'ha d'estudiar. Demana hores, com tot.

Com ho portes, això d’estar temps fora de casa, fent representacions a diferents ciutats?

Doncs depèn del dia. Hi ha dies que fa molta mandra agafar un autobús per anar a Berga un diumenge al migdia, quan la resta del món sembla gaudir del dia de lleure o estar-se preparant per una llarga migdiada. O agafar el metro a les tres de la matinada tornant de la doble funció del dissabte a Valls i trobar-se tota la patuleia que ve de festa, i tu et preguntes què n'estàs fent de la teva joventut... D'altres, que fer la maleta per marxar a passar un cap de setmana a Donosti, o a Vitoria o a Gijón, ve molt de gust. Coneixes teatres, trepitges “places”, i això et recorda aquella pel·lícula de El viaje a ninguna parte i t'adones del que és, en realitat, l'ofici. El que aprens és que no hi ha una frontera definida entre la feina i el lleure, com a la majoria d'oficis. En aquest, un cop hi ets, tot es confon.

Segons un conegut actor i director, Paul Newman, “actuar és com abaixar-se els pantalons: mostres la teva intimitat.”

Doncs si ho diu en Paul Newman, jo no el contradiré.

Actuar sembla molt difícil. Què fas per preparar-te?

Viure i observar.

“La teva actuació està trencant el meu cor”. Alguna vegada t’ha dit el director una cosa així?

No. Els directors no acostumen a lloar els actors, més aviat fan el contrari. Només et lloen si no hi ets, si t'has mort o si el fet que treballis amb ells els hi dóna prestigi. M'han dit coses molt maques, però. I molt lletges, també. Ells són els primers que t'ensenyen a relativitzar les crítiques i les ensabonades. I se'ls ho ha d’agrair.

Tothom té anècdotes...

I les anècdotes s'expliquen a les sobretaules dels dinars...

Actuant, alguna vegada t’ha entrat un atac de riure o algun impediment similar?

Sí. D'atacs de riure n'he tingut uns quants actuant. Fas el que pots. Procures que algun company t'ajudi mirant-te com si et volgués matar i intentes fer poques cares estranyes i no estrafer la veu. A vegades, s'aconsegueix.

Què t’agrada més, actuar als teatres o treballar per a la televisió?

Treballar d'actriu. On sigui. I cobrant.

Què es necessita per dur a terme la teva feina?

Tenacitat, passió, constància i capacitat per viure en la incertesa. Suposo que el mateix que a totes.

Ara mateix, en què estàs treballant i on podem veure’t?

Ara mateix, els caps de setmana, estic fent “bolos” per Espanya de Llama un Inspector, la versió castellana de l'obra que dirigeix en Pou. Estem començant a preparar El Furgatori, una obra que ha escrit el poeta Josep Pedrals, dirigida per l'Iban Beltran, un jove director que fa d'ajudant de direcció d'en Joan Ollé. La farem a La Seca, una petita sala de Barcelona, del 30 de maig al 10 de juny. També hem començat les reunions per tornar a posar en marxa el Prime Time, una obra que vam escriure en Martí Torras i jo, i que vam presentar com un assaig obert al Teatre Lliure de Gràcia l'any passat. La farem a la Sala Muntaner a partir del 27 de juny. Al mes de maig presentarem un espectacle d'un dia al Teatre Romea,  basat en el llibre La porta dels 3 panys, dirigit per en Jordi Faura i l'Abel Coll. I, si tot va bé, el colofó serà un espectacle de l'Ollé sobre Barcelona al Festival Grec, del 19 al 22 de juliol.

Ets sents realitzada amb el teu treball?

Sí. En general, penso que sí. Però sempre hi ha un cuquet...

Si tornessis enrere, canviaries alguna cosa?

Probablement. O no, no ho sé. No. El que espero és aprendre per aprofitar el present.

Quin consell donaries als joves com jo que estem arribant a l’edat d’escollir a què ens volem dedicar?

Treballa, treballa, treballa i gaudeix.

Quins plans tens per al futur?

Treballar, treballar, treballar i gaudir.

I, per últim, hi ha alguna cosa que no t’hàgim preguntat i voldries que sabéssim?

Que m'ha fet molta il·lusió fer aquesta entrevista. Gràcies. Moltes gràcies, Lorena.

Lorena Herrera

Teresa Ramos:“ Tot i que donar voltes també forma part del camí, més val no desviar-se gaire”

Des de ben petita, dibuixava tot el que se li posava per davant. A l’escola, il·lustrava les seves pròpies redaccions i , a casa, aprofitava qualsevol moment per dibuixar. Això, o feia ninots de plastilina. Imitava els dibuixos dels llibres de Mortadelo y Filemón, intentava reproduir les portades de les pel·lícules,... i, ja al Serrallarga, es dedicava a fer dibuixos a les agendes dels companys. Estem parlant de la Teresa Ramos, il·lustradora de llibres infantils com “La rosa de Sant Jordi” (Alfaguara) , “El árbol que no podía sonreír” (San Pablo) o “Paseando junto a ella” (Everest). 

 

Va donar uns quants tombs a la vida. Primer, va començar filologia hispànica a Girona, però per diferents motius va desanimar-se i ho va deixar. I va ser un parell d’anys després que va decidir-se, amb el suport i els ànims d’un gran amic, a fer il·lustració. Va fer un Cicle Formatiu de Grau Superior a l’Escola Pau Gargallo de Badalona i va combinar-lo amb un curs d’il·lustració infantil al Centre de Còmic i Arts Visuals Escola Joso de Barcelona. Quan va acabar el projecte final del cicle, va preparar un book amb els seus dibuixos i els va enviar a diferents editorials i agències. Va tenir sort, perquè a una agència els van agradar i ara ells la representen. La Teresa reconeix que entrar al món de la il·lustració és molt difícil. “Estic molt contenta d’haver-ho aconseguit”, diu.

Abans de posar-se a dibuixar, si no té les idees gaire clares, mira llibres dels seus il·lustradors preferits, com els d’en Roger Olmos o els de la Rebecca Dautremer. Un cop ja ha pres la decisió de pintar, primer fa els esbossos a llapis i després els escaneja per treballar la imatge amb l’ordinador. Abans feia servir acrílics, olis i, fins i tot, tela i papers, però ara treballa digitalment amb el Photoshop i una wacom, una targeta gràfica, que li permet fer coses que amb el mètode tradicional no podria aconseguir. 

 

Ara mateix es guanya molt bé la vida. Està en un moment en el què se li acumulen els encàrrecs i la veritat és que encara no té pràcticament temps de veure la llum del sol, però està molt feliç de tenir tanta feina.

“De vegades penso que ho hauria d’haver fet des d’un començament, que no vaig tenir gens clares les meves opcions de futur, i això no està bé”, ens explica. Però després pensa que el que importa és que al final ha aconseguit arribar on volia. En principi, era el camí més difícil, però ho ha aconseguit i això és reconfortant, i afirma que mai no és tard per fer allò que realment vols. No obstant, ens aconsella “tot i que donar voltes també forma part del camí, més val no desviar-se gaire”.

Lorena Herrera

Stefanie Janke: "Berlin, tot i que Blanes és molt bonic"

Stefanie Janke és auxiliar de conversa i treballa dins del Pla Experimental de Llengües Estrangeres (PELE). Prové de Berlin (Alemanya). És la primera vegada que ve a Catalunya. Ajuda als professors titulars de 1r fins a 4t d’ESO i també d'alguns cicles. Fa classes d’anglès i alemany.



Tens experiència com a professora?
No, és la primera vegada que dono classe a un institut.

És difícil ensenyar als joves?
-Sí, ja que els joves només busquen divertir-se i pocs estudien de veritat.

Els professors t’ajuden en allò que has de fer?
-Sí, ho fan molt bé. Els dilluns tenim una reunió per parlar de la feina que haig de fer i també parlem sobre l’actitud dels alumnes.

Quins dies vens?
-Els dilluns, dimecres, dijous i divendres pel matí.

En què consisteix la teva feina?
-Doncs, quatre dies a la setmana faig conversa amb alumnes, perquè aprenguin l'anglès oral i ajudo els que més els costa la gramàtica.

Quants idiomes parles?
-Parlo anglès, alemany, espanyol i una mica de francès.

On has aprés l'espanyol?
-Vaig anar a estudiar-lo a Oviedo i a Salamanca. Aquí també m’ajuden amb paraules que no entenc.

Trobes a faltar als amics d'allà?
-Sí, els meus amics de la universitat.

Blanes o Berlin?
-Berlin, tot i que Blanes és molt bonic.


................................
El Pla Experimental de Llengües Estrangeres de cada centre educatiu és una oportunitat de millorar la llengua estrangera, sigui en anglès, francès, italià o alemany. Té com a finalitat donar suport a l’aprenentatge per projectes, i  a les pràctiques orals. S'emmarca dins el projecte lingüístic del centre i està aprovat pel claustre de professors i el Consell Escolar, amb el compromís de donar-li continuïtat.

Joan Sánchez Pérez

Ivan Caño: "No m'ho havia pensat mai que guanyaria"

L’Ivan Caño és un noi de 15 anys, estudiant de 4t d’ESO, que ha estat guardonat amb el Premi Núria Tudela i Penya que atorga la revista Auriga, especialitzada en el llegat grecoromà a Catalunya, pel seu treball “Adaptació teatral i anàlisi de l’enfrontament entre Licàon i Aquil·les”.

De què tracta el teu treball? 

El meu treball és una anàlisi i una dramatització del fragment que relata l'enfrontament entre Licaó i Aquil•les, de La Ilíada d’Homer. Concretament, és un fragment del Cant XXI.

I què o qui et va impulsar a triar el tema?
Vaig llegir La Ilíada, i com havíem de fer un treball per l'optativa de “Cultura Clàssica”, vaig pensar a fer alguna cosa que hi estigués relacionada. El tema el vaig decidir jo, però la professora Montse Nogueras em va ajudar una mica.

Pensaves que guanyaries el premi ?
No m'ho havia pensat mai , ja que competia amb treballs de recerca de batxillerat.

L'any passat vas guanyar el premi Josep Pla que otorga l'institut Martí Carreras de Palafrugell. De gran et veuries escrivint novel•les o altres tipus de llibres?
M'agradaria escriure, ja que m'agrada molt la literatura, però encara no tinc clar el meu futur.

La Ilíada es una epopeya escrita per Homer que relata la guerra de Troya. És del segle VIII a.C.

A continuació, reproduïm un fragment del treball:

Aquil•les amb pas decidit, mirada impenetrable, front arrugat per l’ànim de venjança i les robes tacades de sang, camina entre canyissos que ens indueixen a suposar la proximitat del riu Escamandre.
L’heroi du un bell escut amb múltiples representacions gravades penjat de l’esquena, la llança la porta amb la mà contrària a l’escenari i porta la mà agafada a la beina de l’espasa, que du penjada de la cintura, representant així el seu ànim de lluitar i d’arravatar vides.
De cop i volta, sorgint de enmig dels canyissos i del riu, apareix Licàon. La diferència entre l’heroi aqueu i el fill de Príam es considerable: mentre el primer du robes i armes lluents, l’altre va nu d’armes, sense casc i sense llança. També l’expressió de la gesta d’Aquil•les és confiada i segura, mentre que la de Licàon es agitada pel terror i fatigada després d’haver intentat fugir pel riu.

Pau Caño

Entrevista a Xavier Amorós

Hem entrevistat en Xavier Amorós, àrbitre de l’ACB.

Creus que avui tindrem la sort de presenciar un partit dur entre Estudiantes i DKV?
Avui serà un partit igualat, ja que els dos equips són un grans del bàsquet i veurem un partit intens.

Què és allò que no et pots oblidar mai abans d’ arbitrar un partit?
Bé, el primordial és no deixar-me res, ja que tots tenim una rutina. Però jo diria que el primordial és concentrar-me amb els meus companys a l’hotel i arribar a l’hora al pavelló.

Explica’ns alguna anècdota que t’hagi passat durant la teva etapa com a àrbitre?
Un anècdota curiosa va ser que en un partit em vaig deixar a casa l’ uniforme que utilitzem, i bé els meus companys arbitraven amb un uniforme i jo amb un altre.

Quin creus que és el partit més important de la teva carrera com a àrbitre de l’ ACB?
He arbitrat molts partits, però jo crec que el partit més important va ser la meva primera final de la Copa del Rei.

Quants partits portes arbitrats?
Diria que actualment en porto 841.

Quina és la tasca més difícil per a tu com a àrbitre de l’ ACB?
El més difícil és prendre decisions, ja que si t’equivoques pots fer malbé un partit, però ho porto amb calma.

Quina creus que és la afició més forta amb què t’has enfrontat?
Aquí a Espanya n’hi ha de molt maques, però per veure les més fortes hauries d’anar a fora d’ Espanya com ara a Grècia o a Turquia.

Et sol afectar la reacció dels aficionats a l’hora de prendre una decisió enmig d’un partit?
El públic és necessari, perquè jo he arbitrat partits a porta tancada i són un avorriment. Però no em sol afectar, ja que les decisions les prenc juntament amb els meus companys.

Quan arbitres un partit et comuniques a través de micròfons amb els teus companys?
És una bona pregunta. No em comunico amb ells, si en portem es perquè algun programa de televisió escolti i retransmeti el que diem entre nosaltres.

Doncs moltes gràcies Xavi!
A tu, però, abans m’agradaria que acceptéssiu aquesta samarreta en record d’ aquesta entrevista, és la meva samarreta d’àrbitre i es per a La Puça.

Entrevista a Jordi Fernández, geògraf

Entrevista a Jordi Fernández, professor de Ciències Socials i autor del llibre L'Alta Garrotxa, publicat a Quaderns de Girona.

Jia Jia Wang Liu: un esperit emprenedor

La Jia Jia Wang Liu és la creadora d’un projecte editorial anomenat Estudia chino con Jia La Lulu, que té com a objectiu ensenyar xinès a nenes adoptades. Ha rebut el premi UPF Emprèn, que donen cada any la Universitat Pompeu Fabra i la Fundació Banc Sabadell a joves inventors de projectes empresarials.

Ets xinesa, però només vas viure una part de la teva infància a la Xina.
Sí, vaig viure a la Xina fins als 8 anys, fins que vam venir aquí. Al principi vivíem a Barcelona, però també vam viatjar per altres indrets, perquè el meu pare era cuiner i anàvem on trobava feina: Castelló, València, Vilassar de Mar, i finalment, Blanes.

Com va ser l’etapa que vas viure a la Xina?
Doncs... molt diferent d’aquí. Jo vivia en un poble amb la meva àvia. Quan jo tenia dos anys el meu pare va marxar, perquè va néixer el meu germà. A la Xina, tenir més d’un fill està prohibit. Però com que jo era una nena, van voler tenir un fill baró, i al meu pare no li va quedar més remei que sortir a l’estranger i provar sort.

Què et sembla aquesta mesura de control de la població?
S’han produït grans desequilibris arran d’aquesta política. La gent dels pobles, que té una mentalitat més conservadora, no vol filles i les abandonen. Això ha provocat un problema social: el de les nenes que estan als orfenats. I com que hi ha més nois que noies, n’hi ha molts que no troben dona.

Quan vas venir a España amb 8 anys, com t’imaginaves que seria aquest país?
Jo pensava “que bé, me’n vaig a Europa, un altre món, el primer món!”. Estava molt contenta, molt il·lusionada. Però veure als meus pares treballant durament en un restaurant em causava una certa angúnia.

Et va costar fer amics?
A la meva escola hi havia molt poca gent xinesa, i a mi em consideraven exòtica. I bé, la gent em tractava amb molt d’afecte. Al principi em comunicava amb gestos, amb signes, amb dibuixos... I, a poc a poc, anava avançant en el català i en el castellà i al cap d’un any i escaig ja podia parlar amb els amics.

I després de la primària vas anar a l’institut Serrallarga...
M’encantava anar a l’institut perquè quan feia bé la feina, em felicitaven. A la cultura xinesa els pares són molt diferents, són molt freds, no et diuen res quan fas una cosa bé, però et critiquen quan la fas malament. Aquí hi ha una altra manera d’educar.
Per a mi, el Serrallarga és un lloc molt important. Estic molt agraïda als meus profes. Em van ajudar tant!

Més endavant vas anar a la universitat, però sota una condició que et van imposar els teus pares: estudiar econòmiques.
Ells volien que fes una carrera pràctica. Jo vaig estudiar ADE (Administració i Direcció d’Empreses), i recordo un dia que un professor va dir “heu de tenir una mentalitat molt empresarial, si feu un negoci amb els vostres amics, heu de pensar sempre en maximitzar els vostres beneficis”. Quan vaig escoltar-ho, vaig pensar que allò no era per a mi. Em vaig canviar a econòmiques, i vaig pensar: “amb econòmiques podré canviar alguna cosa al món: fer desenvolupament econòmic per Àfrica, pels països pobres...”.

I vas ser becada a Harvard, oi?
Sí, l’any 2009. Hi vaig estar un any. Harvard és un lloc una mica diferent de la resta del país, perquè és una petita ciutat universitària i la gent és de tot arreu. No és molt representativa de la resta dels EEUU.

Quan vas tornar a Espanya, et va contractar una empresa d’auditories, però tu vas rebutjar el lloc de treball.
Sí. Vaig tenir una crisi existencial i em vaig preguntar “què vull fer, a la vida? Realment és el camí que jo vull seguir, ser auditora i arribar a ser manager o directora de no sé què?”. Jo sabia que no seria feliç, i tres dies abans d’anar a la feina vaig escriure un e-mail de renúncia.

Com s’ho van prendre els teus pares?
Al principi no els ho vaig dir, em sabia greu perquè no ho entendrien. M’havien educat fins als 22 anys i m’havien pagat una carrera. A més, m’havien comprat cinc uniformes, un per a cada dia. Durant dues setmanes no vaig tornar a casa per fer que estava treballant. Fins el dia que em van dir: “Jia, porta el sou”. Al meu pare el va dominar la còlera i em va fer fora de casa.

I va ser a partir d’aquell moment quan va sorgir el teu projecte?
Mentre reflexionava si volia treballar d’auditora o no, vaig pensar que podia fer una cosa que agrupés tot el que jo volia: els nens, l’educació i la Xina. Vaig escriure el bussiness plan en dos mesos i vaig presentar el meu projecte.

Com el definiries?
És el projecte de la meva vida, és el que jo vull, ho és tot. Hi ha música, informació, ensenyament, nens... Consisteix en un mètode per ensenyar xinès a infants. Consta d’un pack amb un CD, un DVD, 1 llibre de cançons, 1 llibre d’exercicis i 10 llibres didàctics.

Els llibres estan destinats a les nenes adoptades o són per a qualssevol nen?
Jo em vaig inspirar en aquest grup, però és per a tothom que estigui interessat en aprendre xinès.

Què va representar per a tu el premi UPF Emprèn?
Al novembre del 2010, em van notificar que jo havia estat la guanyadora. Va ser un suport molt gran des del punt de vista econòmic i també un reconeixement de tota la comunitat universitària de la Pompeu Fabra. El ressò que ha provocat als mitjans de comunicació m’ha animat, em fa veure que el meu projecte pot funcionar, perquè hi ha gent que hi creu.

I ara, què en pensen, els teus pares?
Bé, quan vaig guanyar el premi, els meus pares van estar molt orgullosos. Però més tard em deien: “Jia, això no et donarà diners, vés a treballar en alguna cosa pràctica”. Em van aconsellar que si el projecte no funcionava bé, que reaccionés ràpid i fes una altra cosa.

I tu creus que funcionarà, el teu projecte?
Jo crec que sí. Pot trigar temps; molts projectes empresarials no surten bé a la primera. He de tenir paciència, treballar i donar a conèixer els meus llibres. Jo el que vull veure és que els llibres arriben als nens i que realment aprenen xinès.

Sabem que també fas classes de xinès a nenes adoptades.
Molts pares de filles adoptades volen que aquestes no perdin les seves arrels. Vaig començar a donar classes quan va sorgir el projecte, perquè havia de treballar d’alguna cosa. Abans, quan estudiava a la universitat, ja n’havia donat, de classes particulars

Quan vas arribar a Espanya, t’hauria agradat que algú t’ensenyés xinès?
A casa parlo xinés amb els pares i mirem la TV xinesa, així que he anat mantenint la llengua. Però sí, sí que m’hauria agradat anar a una escola de xinès.

Entrevista aRafel Bagot, periodista de TV3

Eliana Acevedo i Xell Sánchez: "El millor de tot és estar dalt de l'escenari!"

L'Eliana Acevedo i la Xell Sánchez fan 3r d´ESO. Tenen 14 anys, són membres del grup de teatre de l'institut. A totes dues els agrada molt el teatre, però també ballar, i com diuen elles, viure la vida. Mai han guanyat cap trofeu, però per a elles fer teatre ja és un premi.

Quant fa que feu teatre?
Des de l'any passat. Ens vam apuntar al taller i com que ens va agradar, aquest any repetim.

Quantes persones formeu el grup de teatre?
Actualment som tretze: dotze noies i un noi.

Qui us dóna classes?
En David Arribas. Té força experiència, ja que ha fet alguns papers en sèries de televisió i pel·lícules i, a més, és productor de cinema.

És fàcil o difícil interpretar?
Al principi era difícil perquè teníem vergonya , però ja ens hi hem acostumat.

Quins papers heu interpretat?
Xell. De petita vaig començar fent el paper de caçador de la Caputxeta. L'any passat vaig interpretar el paper d'una noia que estava molt enamorada.
Eliana. L'any passat feia el paper d'una noia marginada que sempre anava amb la seva millor amiga a tot arreu. Aquest any, la Xell i jo fem de noies hipòcrites.

Quant de temps trigueu a preparar una obra?
Vuit mesos aproximadament, el temps que dura el taller de teatre.

De qui ha estat la idea de l'obra que presenteu a la Mostra de Teatre d'aquest any?
Xell. L'any passat, la idea inicial va ser de l'Eliana, però la van anar modificant durant els assajos. L'argument de l'obra d'aquest any l'hem inventat tots els del grup. Tots hem donat idees.

De totes les obres que heu representat quina és la que més us ha agradat?
Xell. Adolescents o això sembla, l'obra de l'any passat, va estar molt bé, encara que ens va costar molt.
Eliana. Però preferim la d'aquest any, és molt més divertida.

Com valoreu haver participat a la Mostra de Teatre de l'any passat?
L'experiència va ser molt divertida, en els assajos ens ho vam passar molt bé. Va ser molt positiu relacionar-nos amb altra gent de diferents zones de Girona que també fan teatre i veure les seves obres. Però el millor de tot és estar dalt de l'escenari.


Ana Lucía Angarita
Oumaima El kahan
Mª Ángeles González

INÉS FONT: “No se sap mai què et pot transmetre la parella”

Inés Font és ginecòloga i exerceix la seva professió des de l’any 1976, fa exactament 33 anys. Treballa en una consulta privada a Blanes i a l’hospital de Calella. Ens va rebre amb molta amabilitat, després d’haver acceptat d’aclarir els nostres dubtes.

Vas decidir estudiar ginecologia per alguna raó en especial?
Perquè em va semblar una especialitat alegre pels naixements, no com altres branques de la medicina que són avorrides i depriments, des del meu punt de vista.

Ens agradaria saber el percentatge d’adolescents embarassades que acudeixen a la teva consulta.

A la meva consulta, poques, crec que menys d’un 2%. Probablement, les dades deuen ser més elevades al CAP (Centre d’Atenció Primària).

En aquests moments, tractes amb joves embarassades? Arriben a la teva consulta soles o acompanyades?
Actualment, no tinc cap pacient embarassada. L’última va parir fa poc, amb 18 anys. Ara tinc pacients d’entre 30 i 45 anys. L’edat de la maternitat s’ha ampliat força.
Normalment, vénen acompanyades per la seva mare o el xicot. No els acompanyen les amigues. Suposo que el test d’embaràs, se’l fan amb l’amiga més propera, però quan veuen que la cosa va endavant, busquen el recolzament de la mare o de la parella.

Que n’opines, dels adolescents que mantenen relacions sexuals entre els dotze i els setze anys?
Penso que no és el mateix mantenir relacions als dotze que als setze. El sexe és una manera de manifestar-se lligada al desenvolupament hormonal. El que trobo malament és la falta de responsabilitat dels joves, que és pròpia de la seva edat. Per això els educadors, els metges i la societat en general han de treballar perquè els joves practiquin el sexe de manera responsable i no tinguin por de parlar-ne amb els adults. Si no tenen por del risc de practicar el sexe, almenys haurien de saber-ne tots els riscos.
Ara bé, no em sembla ni bé, ni malament. No hi ha una edat concreta per mantenir relacions sexuals, tot depèn de la persona, del seu criteri i de la maduresa que tingui. El que crec és que és perillós. Sobretot recalco que utilitzin mètodes preventius com el preservatiu, no només per evitar l’embaràs, sinó per prevenir el contagi de malalties com les hepatitis B i C, el papiloma virus o la sida. No et pots fiar de ningú ni als 12, ni als 13, ni als 25, ni als 30. No se sap mai què et pot transmetre la parella. Davant del dubte, el preservatiu, que no és incompatible amb altres mètodes anticonceptius com l’anell vaginal.


La píndola de l’endemà es pot adquirir lliurament a les farmàcies. Què en penses? Quins consells donaries a les adolescents sobre el seu ús?
Em sembla bé que es vengui lliurement, però no s’hauria de convertir en un mètode de planificació, ni en un costum. Aconsellaria que es fessin servir altres mètodes, ja que la píndola té una sèrie d’inconvenients hormonals si s’usa amb freqüència.

Així, doncs, té efectes secundaris?
En té, perquè actua directament a l’endometri. A més, no cal oblidar que no serveix per prevenir els contagis per transmissió sexual.

Creus que la vida real imita les sèries de televisió?
Sí, però no només a l’adolescència, en tota la societat. Jo crec que les sèries de televisió confonen la gent. Tinc fills joves i em preocupa la pràctica del sexe indiscriminat. Els joves tenen tantes experiències que triar la parella ideal els és molt difícil. Si no poguessin comparar, no serien tan exigents.

Coneixes casos de sida a l’adolescència?
Sí, per això faig tanta propaganda del preservatiu. Hi ha un cas que no oblidaré mai. Vaig tractar una jove de 18 anys que tenia un xicot que patia la sida, però cap dels dos ho sabia. El noi li va contagiar la malaltia i van morir tots dos, ella abans que ell.


I per acabar, et donem les gràcies per haver-nos convidat i haver contestat les nostres preguntes.

Anna Armero

Jéssica Onieva

Rafael Cáceres: “Els obstacles no són limitacions, sinó que afavoreixen la creació”

Rafael Cáceres és l’arquitecte responsable de les obres d’ampliació i millora del nostre institut. Teníem curiositat per coneixe’l i li vam demanar si ens podia explicar a grans trets el projecte de les obres. Va accedir a la nostra proposta molt amablement.

D’on va sorgir la idea del projecte de reformes de l’institut?

Hi va haver un director d’aquesta escola, en Francesc Estragués, que va exposar davant l’Administració que els espais que tenien no eren suficients. En poques paraules, no s’hi cabia. A partir d’aquí, em va arribar a mi l’encàrrec d’ampliar els espais disponibles i de millorar-ne l’accessibilitat.

Què representa per a tu fer el projecte d’un centre educatiu?

Una escola no és només un edifici. Jo puc ser molt feliç en una escola amb pocs mitjans. M’atreviria a dir que puc ser molt feliç en una escola que no tingui la calefacció al seu punt. L’escola és la gent que la fa servir. Els que feu l’escola sou vosaltres.

Jo puc dir una cosa. Déu n’hi do, com n’està, de ben conservada l’escola fins ara! Tinc la impressió que us l’heu fet vostra. Això és l’escola. Els edificis? Vénen després.

Ha estat un projecte llarg...

Efectivament, ha estat un projecte fet en tres fases, la qual cosa no és dolenta, perquè un projecte és com un plat de llenties, que per ser bo ha de tenir el seu temps de cocció.

Hi ha hagut moltes complicacions?

No sempre fem bé les coses. Som humans i ens equivoquem. Hi poden haver errades en el projecte. Errades meves que poden provocar pèrdues al constructor. Però també hi ha hagut desajustos que hem hagut de solucionar junts. Per exemple, ens vam trobar amb una escala que no tenia el pendent suficient. Què vaig fer? Demanar que la tiressin a terra i la tornessin a aixecar? Doncs, no. La vam dissenyar de nou, i ara ningú sap que allà hi havia un problema, perquè l’hem arreglat junts.

Tothom es pregunta per què no hi ha finestres al G1...

L’arquitectura ha nascut amb la natura. I en aquest sentit, el sol és un element importantíssim. L’edifici està orientat a ponent i sabeu que el sol és el que mana. La llum de l’est és molt agradable, la llum del sud és molt controlable, perquè amb un voladís es pot matisar, però la de ponent és terrible perquè entra directa.

He comès un petit pecat, un pecat del qual estic una mica orgullós, i és que penso que una escola no és un solàrium. Les millors aules són les que tenen una llum atenuada. Són còmodes per la vista i s’hi està millor, perquè no hi entra el sol directe. Per això, sí que hi ha finestres al G1, però miren cap a l’est, cap al Montseny. Potser m’he equivocat, però aquesta ha estat la raó.

Hi ha qui diu que sembla una església, un hospital o una presó...

Tot és discutible, però també hi ha raons de composició arquitectònica. Si us hi fixeu, el pont que comunica el G1 i el G2 és un element translúcid. Doncs, és més interessant que un element així vagi a parar a un bloc massís com és el G1.

Els espais de les aules tenen les mides que mana el Departament d’Educació, però els espais exteriors i els accessos poden ser dissenyats. El pont i l’escala del G1, amb l’entrada de llum zenital, trenquen la visió una mica carcerària dels passadissos amb aules a banda i banda.

Com s’ha solucionat l’accessibilitat del G2?

Posar un ascensor al G2 era molt complicat, perquè es perdia espai per a les aules. En canvi, el tema de l’accessibilitat se soluciona amb el pont que uneix el G1 i el G2. El pont permet canviar d’ambient sense haver de passar pel carrer.

Penses que és bo que els alumnes tinguin amagatalls?

A vegades, a les escoles s’oblida la importància dels espais exteriors. Hem pretès que els espais exteriors siguin una mica complexos: que hi hagi racons –tot i que no agradin massa als professors- per xerrar, per estar en petit grup… Si us hi fixeu, hi haurà una zona amb un petit bosquet prop de les pistes, la terrassa al costat del menjador i la placeta d’accés al G1.

A l’arquitectura, hi ha limitacions?

En arquitectura, les limitacions no són obstacles, són dades a partir de les quals jo puc treballar. La creació comença a partir d’interpretar les dades que el client dóna. No tothom pot fer el que vulgui a la seva feina. Per què a un cotxe li demanem que tingui el canvi de marxes a una determinada distància, perquè li demanem comoditat...? Aquestes limitacions ajuden a pensar en un disseny més real.

Quin seria el teu missatge per als alumnes?

Jo, el que us demanaria és que intenteu cuidar això, encara que no us agradi del tot. Això ha costat molt. Molts diners. Molts esforços. Molt d’amor. Molta estimació. Molts fracassos. Sincerament, jo en el que no sóc progre és en la destrucció. Això val diners. Una cosa és ser rebel i l’altra carregar-se la feina que han fet altres rebels. Jo aquí he vist marroquins, xinesos, coreans, polonesos... Per aquí ha passat molta gent de la qual no sé ni el seu nom. Aquí molta gent s’hi ha deixat la pell. Hi esteu d’acord, no?

Equip de redacció

Sandra Jalil i Àngels Oller: Sabeu qui són?

La Sandra Jalil i l’Àngels Oller treballen a l’Ajuntament de Blanes dins el Pla Educatiu de l’Entorn, oferint un servei a la comunitat educativa. En els instituts i en els centres de primària, fan tasques d’orientació i de prevenció de l’absentisme escolar, respectivament. Totes dues insisteixen que cal donar a conèixer els recursos que s’ofereixen als alumnes.

En què consisteix la vostra feina?
Sandra: Jo ajudo els alumnes de 16 anys a decidir allò que volen quan surten de l’institut. La meva feina és orientar-los en tot i per a tot.
Àngels: Jo m’ocupo dels casos d’absentisme, és a dir, d’aquells alumnes que fan absències o que deixen de venir al centre. Analitzo les raons per les quals no vénen i intento reduir i prevenir l’absentisme.

Deu ser una tasca difícil la vostra...
S: No és pas fàcil. Jo em comparo amb un GPS, perquè el meu treball és orientar-los. Tot i així, els resultats són força bons.
A: Cada cas és diferent, cada alumne és un món. Quan començo un cas, haig de parlar amb molta gent (els professors, el tutor, la família...). Ara bé, el que més importa és conèixer les causes per les quals un alumne deixa d’anar a classe. És com fer de detectiu.

Quina és la part que més us agrada del vostre treball?
S: Saber que els puc ajudar. M’agrada el contacte amb les alumnes. Em rejoveneixo (somriu). No puc dir que em costi llevar-me els dilluns.
A: Saber que puc ajudar un alumne a integrar-se a l’escola. És difícil, però és el meu repte.

I la part negativa?
S: Veure que un jove no pren cap de les opcions proposades a l’orientació, o bé perquè no acaba la secundària o bé per altres motius.
A: Quan veus que, després de totes les gestions amb les famílies i els professors, l’alumne continua sense venir al centre.

Quins dies veniu a l’institut?
S: Jo faig un dia a cada institut. Al Serrgallarga, vinc els dimarts. Faig sessions individuals.
A: Jo vinc els dilluns i faig el seguiment dels casos i em coordino amb qui correspongui (tutors, psicopedagogs...).

Què passaria si l’Ajuntament no tingués diners per seguir endavant amb el projecte? Ja se sap que estem en crisi...
S: Doncs, seria una llàstima. Jo em quedaria sense feina, però el més important és que els joves perdrien el recurs que els hi oferim.
A: Els joves, les seves famílies i els centres educatius es quedarien sense aquesta persona de referència.


Yerai Castillo, Ana Mª Jiménez, Mikaela Morales, Alba Redondo.

UNA ESTONA AMB... ROSER ATMETLLA“Tanquem els ulls per recordar, per morir i per no veure certes coses”

A vegades, el pas dels anys canvia l'actitud d'algunes persones, però el temps no sempre exerceix aquesta força. No ho ha fet amb Roser Atmetlla, escriptora i professora de filosofia del nostre institut. Fa uns dies, un servidor conversava amb un dels seus primers alumnes. Aquest m'explicava que ella era molt exigent i estricta, però que també era una persona molt sociable, amb un punt de vista molt personal i amb un sentit de l'humor bastant singular. Doncs no, la Roser no ha canviat. Després de quinze anys, segueix igual. 

No existeixen massa oportunitats perquè un estudiant de segon de batxillerat pugui parlar una estona amb la Roser d'algun tema que no estigui relacionat amb les lliçons de filosofia. L'excusa per fer-ho? El seu llibre. Els ulls tancats narra les vivències i la lluita dels obrers que, en ple règim franquista, van reclamar la llibertat i la democràcia des de la fàbrica de la SEAT a Barcelona. "He escollit un món d'homes, però explicat des del punt de vista de les dones.” A més, és un relat que treu a la llum la part més humana de les persones que van viure tancades en un context massa obscur de la història. "Volia fer una mirada cap a un fet col·lectiu, des del punt de vista de l'obrer, i no del polític, que és, potser, del que més ressò se n’ha fet. Em van parlar de la SAFA, però em vaig decidir per la SEAT, que va ser la fàbrica model de la lluita contra el franquisme, mentre Franco volia que fos un símbol del règim.”

- Els ulls tancats, per què aquest títol?

- Perquè és maco. (Riu)

Les seves bromes i el seu peculiar sentit de l'humor són presents a la conversa. "Tanquem els ulls per recordar, per morir i per no veure certes coses", afegeix a la resposta de per què aquest títol. El record hi és molt viu, a l'obra, per mitjà dels flash back. “Sóc conscient que alguns són molt bruscos i que presenten una certa dificultat per aquelles persones que no estan habituades a la lectura. Hi ha qui arriba a enfadar-se per això, però m'és igual." (Bromeja). "Ens trobem al segle XXI i, segons què fas en literatura, sembla desfasat. M'agrada innovar.” 

Sona l'aigua del radiador, la xerrada avança.

Àlia, Gil, Vicenta, Alegria... són alguns dels personatges de l'obra i cadascun d'ells porta alguna cosa de la Roser. "M'identifico amb tots; reparteixo característiques meves en tots ells, encara que també hi ha una gran part d'imaginació en el caràcter, ja que jo no vaig viure de ple els anys del franquisme.” A més, els aliments juguen un paper important en cada personatge de la novel·la, és definitori. "Un s'identifica perquè menja, un altre perquè olora els aliments, l'altre perquè els relaciona amb el passat... Els meus personatges sempre parlen de menjar". És casualitat? Ella, a classe, sempre utilitza expressions com "això s'ha de mastegar, això s'ha de pair..."

- T'agraden els brioixos?

- No, però la xocolata desfeta, sí. (Riu)

Aquest ha estat el quart llibre de l'escriptora. Abans havia publicat El nedador (1998), La clau de tots els secrets (2003), i La línia (2005). "He anat ràpid, només he trigat dos anys; normalment, me n'hi estic entre tres i quatre". Les seves obligacions familiars i la seva feina l'obliguen a compaginar la seva afició per la literatura amb la docència. Escriu quasi cada dia. "Tinc dues feines, però aquesta és molt importants i m'agrada. M'ho passo bé.”

- Tens cap projecte en ment?

- No acostumo a dir mai què estic fent, però un dia se’m va escapar. Estic escrivint contes.

"Necessitava descansar perquè les novel·les desgasten molt, per això ara em dedico als contes. Deixar d'escriure no és reposar.” En el seu primer llibre, Roser Atmetlla inclou una novel·la anglesa del segle XIX; en el segon, una obra de teatre; en el tercer, un guió de cinema; i en aquesta última, un conte. "Algú em va dir que ara tocava la poesia, però això, ja no.” (Riu)

La nostra conversa no ha acabat aquí, però hi ha coses que no es poden explicar fins haver llegit la novel·la Els ulls tancats, un bon llibre, sens dubte.

Moisés García

CARME CUBARSÍ: "Per parlar amb la família, l’alumne ha de donar el seu consentiment"

Som unes de les reporteres de La Puça, Clara Aguirre i Erika Cannariato que hem entrevistat la Carme Cubarsí, la infermera del centre, amb l’objectiu de conèixer quin és el seu treball, tant aquí com fora de l’institut.
Vam poder parlar amb ella en una de les estones que passa al seu despatx, que està situat a la primera planta de l’actual G1.
El seu horari d’atenció és de 12.00 h a 14.00 h, cada dimecres.
Ens interessava saber quina és la seva feina a l’institut.




Quins són els teus estudis?
Tinc l’antic COU, que ara és batxillerat i la Diplomatura Universitària d’Infermeria.

Com és que et vas interessar per aquesta professió?
No ho sé, perquè és vocacional. No m’ho va dir la família, ni va ser només per guanyar diners.

Com trobes que és el teu treball a l’actualitat respecte fa uns anys?
Les infermeres ara són més independents del metge, tenen més càrrecs, fins i tot la seva pròpia consulta. Abans eren només les ajudants; ara hi ha branques de la medicina que les tracta exclusivament la infermeria.

Quant fa que t’hi dediques? On has treballat?
Des de fa 28 anys. Les pràctiques, les vaig fer a l’Hospital de la Creu Roja a Barcelona i al de Sant Pau; he treballat a l’Hospital de Lloret i ara treballo al CAP de Blanes.

Quina feina fas al CAP?
Sóc infermera de pediatria i, dintre de l’horari laboral, treballo en el Programa Salut i Escola.

Quan es va iniciar el Programa Salut i Escola?
Fa uns 3 o 4 anys, a Girona i després es va anar incoporant a més llocs.

Quin és el teu paper a l’institut?
Doncs, facilito informació, des d’un punt de vista sanitari, sobre drogues, tabac, sexe i reproducció, salut afectiva i trastorns alimentaris. També afavoreixo la confidencialitat i informo sobre conductes de risc.

Hi ha algun cas que t’hagi impactat molt i es pugui explicar? Què va passar?
Només n’hi ha un que m’ha fet patir de debò i m’he passat força temps tractant-lo. Però... no el puc explicar, és privat.

Amb quin grau de confidencialitat tractes el que et diuen els pacients, amb la família, etc?
Amb el grau màxim, sempre que l’adolescent no corri risc o el problema sigui molt greu, i si s’ha de parlar amb la família, l’alumne ha d’haver donat el seu consentiment prèviament.

Hem sabut que has tractat amb adolescents embarassades, com has actuat davant d’aquests casos?
Depèn de l’alumna, jo crec que si una noia d’uns 15 o 16 anys és prou valenta per dir-ho i voler buscar una solució, demostra que és bastant madura com per poder raonar amb ella i ajudar-la. Puc tractar el tema amb la família, si ella ho vol, és clar, o si volgués avortar, jo intentaria trobar mitjans perque li resultés menys complicat... tot és segons el cas...

Quins són els temes més freqüents a la consulta?
Doncs, assessoro sobre conductes alimentàries, si hi ha alumnes que hi tenen problemes i no saben què fer, també sobre afectivitat i sexualitat, per aclarir idees, si no volen parlar amb els pares. Alguns, però pocs, sobre drogues, que no vénen per voluntat pròpia, els solen enviar els professors.

I per finalitzar...
Bé, m’agradaria fer saber aquesta plana d’internet, que pot resultar molt útil per resoldre dubtes i donar informació:
http://www.sexejoves.gencat.net

Clara Aguirre i Erika Cannariato